dissabte, 25 de maig del 2013

EL PARTIDO ARAGONÉS REGIONALISTA (PAR)



El PAR és un d’aquells partits que, en altres temps, l’haurien qualificat de frontissa (bisagra) No forma part del grup que es considerarien gran partits, però que, de vegades són imprescindibles a l’hora de forma govern, sobre tot quan els partits grans no treuen majoria absoluta. De vegades són simples comparses amb nul·la o poca incidència en l’acció de govern, però en altres casos són determinants a l’hora d’aplicar determinades polítiques.
I per què vull parlar del PAR? Perquè tothom apunta el PP a l’hora de culpar-lo de les polítiques lingüístiques, però a l’Aragó, els regionalistes tenen idèntica culpa a l’hora de voler suprimir tot vestigi de català de la seva comunitat.
Per als partits de dretes, ja siguin nacionalistes espanyols o regionalistes, tradicionalment, s’han mostrat contraris a tot allò que representa el fet català i, la llengua és, possiblement, el seu tret més característic.
Al País Valencià, fins i tot molt abans del PP, l’oposició frontal al català va ser cosa de Unió Valenciana amb Vicente González Lizondo al seu capdavant. Se tracta, evidentment, d’un partit blavero o blaver (podeu triar vatros mateixos)
Sense conèixer en profunditat el PAR, he observat un cert canvi de tendència respecte a anys anteriors. Fem memòria.
L’any 2000 podria considerar-se com a l’any de la gran revifada del moviment transvasista.
L’Aragó, però sobre tot les Terres de l’Ebre, van veure amenaçat el seu futur de portar-se a terme el que preveia el Pla Hidrològic Nacional (PHN): el transvasament de 1.045 H3 d’aigua del riu Ebre cap a les comunitats de València, Múrcia i, en menor mesura, Andalusia (Almeria)
Des de l’Aragó es defensaven els drets històrics que deien posseir sobre l’aigua de l’Ebre segons el seu estatut d’autonomia. Els membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, tot i conèixer aquest fet, ja els hi anava (ens anava) bé, perquè eren veus que sé sumaven a la lluita anti-transvasista. Malgrat tot, més d’un com es van mostrar recelosos per les seves intencions, ja que eren perfectament conscients de que, una vegada aturar el transvasament, reclamarien aigua per a l’Aragó.
Però en aquell temps l’enemic era comú: el PP. Per tant, també el PAR buscava suports entre els catalans. De totes maneres, quina diferència amb altres partits com la Chunta Aragonesista que s’oposaven al PHN i també al Pacte de l’Aigua de l’Aragó (que així s’anomenava)
Una vegada derogat el PHN (l’amenaça anti-transvasista continua ben viva) i passat el període de govern socialista (amb qui van pactar sovint), als del PAR no els hi ha tremolat el pols a l’hora de pactar amb el PP, encara que, sovint, hagi segut per motius tan populistes i electoralistes, com el d’arraconar el català del seu territori.
Voler fer desaparèixer un idioma, encara que sigui canviant-li el nom, denota una manca de sensibilitat cap a una zona que, històricament, ha mirat més cap a Catalunya que cap a Saragossa, la seva seu administrativa. Potser per això volen imposar-los el castellà, una llengua d’unió i no d’imposició (segons el borbó) Llàstima que als seus súbdits, aquestes paraules els importi un rave i en facin cas omís i l’ús que creuen oportú.