UNA JORNADA DE RODATGE

Del fet caldria matissar: Una llarga jornada de rodatge. ¿Perquè digueu-me vosaltres si no és llarga quan t’alces a quarts de 8 del matí i no arribes a casa fins ben tocada la una de la nit?  

Però va ser gratificant, una experiència mai abans viscuda i mira que tinc recorregut...

El passat dissabte 26 d’octubre, sense cap mena de dubte, el retindré a la memòria durant molt de temps. Aquest dia marca la data de sortida d’un somni que, finalment, aviat es convertirà en realitat: la del rodatge del curtmetratge La Fatarella 1938 basada en el microrrelat El último cigarrillo del que en sóc l’autor. El último cigarrillo tracta un fet real que va passar a una trinxera de la Fatarella durant la Batalla de l’Ebre i que em va explicar mon tio Leonardo Martí, un supervivent de l’anomenada lleva del biberó.

Dissabte 26 d’octubre, per fi, Pau Bertomeu (Delta Produccions) al capdavant d’un gran equip de rodatge, va començar a enregistrar les imatges que, dintre de poques setmanes, es convertiran en el seu primer curt o com es diu amb l’argot cinematogràfic, amb la seva òpera prima.

Sobre les 9 del matí, la majoria de l’equip arribava a la Galera, concretament davant el número 10 del carrer Sant Vicent (conegut popularment com el paumeral) per enregistrar dintre del que va ser la casa de la Trini, l’escena 1 del curt. Una escena que ha de posar en situació a l’espectador sobre el dramatisme que viurà durant els pocs minuts que durarà la projecció.  

Evidentment, Pau Bertomeu, amb alguns membres de l’equip i jo mateix, ja havíem visitat un parell de vegades l’escenari i el trobàvem ideal per a gravar el comiat entre el noi que se’n va a la guerra i sa mare, ja que la casa va ser construïda cap a finals del segle XIX i pràcticament s’ha conservat intacta. Com anècdota, la Trini era la padrina del mon tio Leonardo.

L’equip es va posar en marxa. La llum i el so havien de donar a l’habitació l’ambient adequat, però també l’attrezzo, ja que, encara que l’alcova contenia els mobles originals, s’havien de col·locar tot un conjunt d’elements pertanyents a aquella època. Mentre, la perruquera i la maquilladora pentinaven i caracteritzaven sobre tot, a la mare, ja que el noi necessitava poc maquillatge i menys perruqueria.   

El matí va ser llarg. De vegades pensàvem com era possible que en un petit poble com la Galera i en un carrer secundari, hi podien passar tants de vehicles a motor que impossibilitaven un enregistrament correcte del so ambiental.

Sobre les 4 de la tarda es va donar per acabat el rodatge de l’escena 1. Llavors s’havia de dinar per agafar forces per al que ens esperava després. A la garriga de Pau, prop d’Amposta, sa mare, la Rosa, ens havia preparat una magnífica paella que varem devorar ràpidament com si es tractés d’una ramat de bestioles famolenques.

El temps per a dinar va ser molt més curt del que estava previst, ja que calia marxar ràpidament cap a la Fatarella per a enregistrar el que serà l’escena final del curt. Pel camí, Joquim Maria Puyal cantava el gol de Neymar que avançava el Barça en front al Madrid. Vaig fer sonar el clàxon del meu cotxe, ja que era l’instrument més sorollós que tenia a l’abast. Quan arribarem a la zona de trinxeres de la Fatarella que s’havia escollit, ja era pràcticament fosc, però el partit de futbol continuava. Des de Faió, Miguel Ferragut havia portat les armes originals de la Guerra Civil que havien de dur els soldats, així com el vestuari i la resta de l’equip com ara les cantimplores i coberts, aquest cop fidels reproducció dels que es van usar al front de l’Ebre; però també el paquet de cigarrets que havia de ser un dels protagonistes d’aquella escena. Ràpidament, els equips de llum, so i vídeo es posaven a treballar per ambientar un petit espai retocat amb sacs terrers que serviria d’escenari. Durant la batalla de l’Ebre, en aquest punt la trinxera es controlava la carretera que va d’Ascó a la Fatarella.

Primer el 2 a 0 i més tard el 2 a 1 que marcava el final de l’encontre, va donar tranquil·litat als seguidors barcelonistes de l’equip.  

Tal com va passar pel matí, la mateixa escena s’enregistrava diverses vegades des de punts i plànols diferents, per a després triar-ne els més adequats.   

Mentre els actors i els tècnics no paraven de treballar, alguns espectadors ens ho miraven i acudíem quan se’ns requeria la nostra ajuda, com per exemple, per aguantar una rama de pi per a que l’espai tingués la dosi de llum necessària.

Va començar a fer fred. Dels 30 graus que teníem a la Galera es va passar als 18º, així que alguns van optar per tapar-se amb una manta que algun previsor coneixedor de la zona, havia portat.

Quan varem marxar cap Amposta, encara s’havia de gravar una escena més; tot i que al dia següent els esperava un altre cop una llarga i intensa jornada de rodatge a Santa Coloma de Queralt i Igualada. Diumenge s’havia de donar per acabat el rodatge, però encara hi mancarà un petit detall: l’enregistrament del so d’un tret real. I és que Pau és un perfeccionista de l’escena.