dijous, 31 de juliol del 2014

ADÉU PREBENDES, ADÉU

Al meu escrit de dissabte ja anomenava a Jordi Pujol el Molt Poc Honorable. Fins i tot demanava que sé li retirés el títol de President de la Generalitat igual com va fer la UCI amb Lance Armstrong.
Pel que sembla l’honor històric d’haver estat durant 23 anys President de la Generalitat no li trauran, però si tot la resta d’honors com la pèrdua del títol de Molt Honorable, a més de les retribucions que percebia com expresident, l’oficina, el personal al seu servei, el cotxe oficial i el xofer.  
Dimarts, Artur Mas, durant la compareixença que va fer davant els mitjans de comunicació, va anuncia que l’expresident renunciaria a totes aquestes prebendes; la qual cosa vol dir que en 4 dies, Pujol, per voluntat pròpia encara no ho havia fet.
Ja sé que d’honrat no té res. Si algú podia tenir dubtes, a partir de divendres  van quedar dissipats. Però tot hi això, Pujol, divendres, després de la confessió hauria d’haver renunciat a tots els privilegis que tenia.
Per cert, els privilegis de Pujol van ser aprovats pel Parlament de Catalunya poc abans de que acabés el darrer mandat, la qual cosa vol dir que es fa ver pensant amb una jubilació d’or.
Però encara hi ha un altre tema que no s’ha tocat: No hauria de tornar Pujol tots els diners que ha percebut durant més de 10 anys? O el que és el mateix, aquesta renúncia a les prebendes no hauria de ser en efectes retroactius?  
Una de els coses que m’ha cridat l’atenció durant aquest dies és l’actitud de la majoria dels convergents cap el qui va ser el seu pare espiritual. De tenir-lo al pedestal ha passat a ser com un infectat de qui tothom se’n aparta.
Si els que han conviscut amb ell i el tenien com a referent ara el repudien, aquells que mai li havíem tingut cap tipus de consideració, a partir d’ara què haurem de fer? Insultar-lo directament?
Sempre havia comparat a Pujol amb el Cid Campeador. La llegenda del Cid diu que va guanyar una batalla després de mort. Quan va morir Rodrigo Díaz de Vivar, els seus el van lligar al seu cavall i el van posar al capdavant de les tropes cristianes. En veure’l, els moros van marxar foragitats. Igual feia CiU. Molts d’anys després de retirat, Pujol seguia sortint a tots els mítings importants de CiU. Era una garantia d’èxit, una espècie d’amulet.
A partir d’ara l’enterraran al bell mig d’un desert llunyà per a que ningú pugui trobar mai el seu cos i l’esborraran de la memòria col·lectiva com si mai hagués existit.
Però una cosa perdurarà. Mal que els pesi als convergents, són hereus del pujolisme i trencar amb la forma de fer política els serà molt més costós. Que ara no em diguin que per ells ha estat un llast, ja que mentre les coses van anar bé, prou que seguien la seva doctrina fil per randa. Al territori hi tenim clars representants: Roig, Sabanza, Sancho, Xavier Pallarés i tants d’altres reiets de taifes que en lloc de ciutadans tenien vassalls i pobre d’aquell que no acatava el seu poder.
Per acabar, ara que, finalment, ERC ha accedit a demanar la compareixença de Pujol al Parlament, perquè CiU s’hi segueix negat? A que tenen por? Si volen passar pàgina, que comencen per aquí.  

LES FOTOS CURIOSES DEL DIA 31-07-2014

A part de les plaques antigues en castellà fetes de material (de color cru amb lletres roges) i de les que encara se'n pot veure alguna per Amposta, hi ha plaques amb 3 tipus d'escuts de la ciutat. 
La primera és la que porta el model d'escut més antic (Carrer Canada -sic-) 
El segon tipus és, sense cap mena de dubte el més nombrós i l'escut va ser oficial en èpoques més recents (Carrer Brasil) 
Les del tercer tipus van ser col·locades només fa unes setmanes i es va fer per completar la senyalització allò on es va creure convenient, així com alguns carrers oberts més recentment. És l'escut oficial de la ciutat des de 2006 (Carrer Amèrica)  
Hi ha llocs de la ciutat on encara es poden veure plaques molt més antigues de color negre i amb les lletres blanques. 



PAISATGES DELS NOSTRE TERRITORI. PELS VOLTANTS DEL BARRANC DE LA ROTA (AMPOSTA)













Només cal preguntar a la ciutadania

(Carta al director publicada pel Periódico de Catalunya el passat diumenge 27-07-2014)

Jaume Ferrer (Premià de Mar)


Líder: persona a qui un grup segueix i reconeix com a cap i guia. Poble: conjunt de persones d'un lloc (poble, ciutat, país). Política: procés de presa de decisions en grups humans; els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acció en grup. Democràcia: forma d'organització social que dóna la titularitat del poder al conjunt de la societat. ¿Què passa quan el líder és el poble? ¿Què passa quan el poble no té líder? ¿Què passa quan només es pot fer el que decideix un líder polític d'un poble? És cert, la democràcia li ha donat aquesta possibilitat. I ara vénen les excuses més meravelloses que s'han sentit mai: Constitució. ¿És intocable? És el que es va votar i es va acceptar. Però ¿tots els articles es defensen igual? Jo crec que el 50, que tracta el tema de les pensions, no se l'han llegit ni els sindicats. En canvi, per l'article 2 s'arriba a justificar un exèrcit. ¿Un referèndum il·legal? Segons la Constitució (article 92), un referèndum serà convocat pel Rei a proposta del president del Govern, prèviament autoritzat pel Congrés dels Diputats. Ho decidim entre tots o ningú. Correcte, què esperem. No obstant, no es demana un referèndum, es demana fer una consulta a Catalunya. S'ha de saber què pensa el poble català. El nostre estatut ja ho té previst. Majoria silenciosa. N'hi ha més que s'han quedat a casa. Amb una consulta sabrem de quina majoria es disposa per prendre les decisions adequades. Quan es barregen números amb legislació, sempre hi ha interpretacions del que és més gran o petit. Antic o nou. Els números són números i la legislació és el resultat d'aplicar la política, i aquesta ha d'estar dedicada a la ciutadania. El projecte al qual aspirem no és un programa de partit. És un projecte de nació. Només cal preguntar als ciutadans.

dimecres, 30 de juliol del 2014

EL DIARI EL PAÍS RELACIONA A JORDI PUJOL FERRUSOLA AMB UNA EMPRESA DE LA QUAL JOAN MARIA ROIG VA SER CONSELLER

De vegades la informació és així de capritxosa i el que no sé sap en un moment determinat, pot donar-se a conèixer al cap del temps, encara que hagin transcorregut bastants d’anys, tants com 8.
Llegeixo al Triangle que Jordi Pujol Ferrusola 17 empreses haurien ingressat més de 8 milions d’euros en comissions il·legals al fill gran de Jordi Pujol Soley. La notícia ens deriva a la informació que dóna el País amb el títol de: El juez recibe un demoledor informe de las supuestas ‘mordidas’ del hijo de Pujol
Miro de quines empreses es tracta i me’n trobo alguna de tan coneguda com el Grup Copisa (Constructora Pirenaica SA) ja dintre d’aquest apartat, hi diu textualment: Gestiones en compraventa de participaciones de la sociedad Club de Campo y Golf de Ronda
Bé, a algú li sona l’empresa Club de Campo y Golf de Ronda?
Us refrescaré la memòria. L’any 2006, quan Roig encara era alcalde d’Amposta, la revista el Observador de Màlaga donava la següent notícia:  Dos de los promotores de Los Merinos: J. Roig, alcalde de Amposta, y el empresario J. Ripollés son consejeros en otra constructora catalana.
I de quina empresa s’estava parlant? Efectivament, de Promociones Club de Campo & Golf de Ronda SL.  

Podeu ampliar aquí la informació que us he donat:




UNA GRAN DIFERÈNCIA


De les meves relacions quotidianes he vist com gent amb diferent ideologia a la meva defensar a capa i espasa el seu partit i fins i tot indignar-se davant d’alguns dels meus comentaris.
Alguns d’aquests tenen simpaties per ERC, però caminen de la ma de Convergència a la que recolzen incondicionalment per tal d’assolir el objectiu de la independència. Poc els importa els casos de corrupció que han esquitxat a dirigents convergents de diverses institucions.
Quan les hi dius això, et solen respondre: I els socialistes? No han tingut també casos de corrupció?
Com tots sabeu, durant els darrers dies van sortint casos i més casos que afecten directament a la família de Jordi Pujol, però que, com un torpede, també han fet blanc a la línia de flotació de Catalunya. Si la Generalitat com la màxima institució de Catalunya veu embrutat el seu prestigi, de retruc, ens afecta a tot el poble de Catalunya.
És inevitable parlar d’aquest tema amb companys de treball i coneguts. Dilluns, només arribar vaig comentar la confessió de Jordi Pujol a un militant d’Unió Democràtica. També va pujar per les parets. I també va utilitzar el mateix contraargument:  I el socialistes? No han tingut també casos de corrupció?  
La meva resposta és sempre la mateixa: Evidentment que sí, però res comparable als casos que han esquitxat Convergència. Fins i tot al militant d’Unió li vaig remarcar: I estic parlant de Convergència, no d’Unió. Mostrava signes evident d’estar molt afectat, tant que avui ni m’ha saludat ni m’ha mirat a la cara. Vull pensar que ho està paint; però li costarà. I més si cada dia se van coneixent més novetats.
Imagino que deu de ser molt dur per aquelles persones honestes que han confiat cegament en un líder i fins i tot l’han idolatrat, veure com, de sobte, es desploma com un castell de cartes.
Però hi ha d’altres que coneixien el que estava passant o, al menys, hi tenien sospites fundades i ara s’estan esquinçant les vestidures. Aquest fet m’ha recordat el tancament de Canal 9, tothom era conscient del que s’estava fent, però callaven i només quan es va destapar el tema van sortir a criticar-ho.
Al contrari que la majoria que defensen aferrissadament el seu partit, jo sempre he reconegut quan s’han fet malament les coses. Els que segui la meva trajectòria sabem que no m’he estat de criticar tant el PSC com el PSOE quan ha fet falta. Només cal llegir la carta oberta que vaig adreçar al Secretari General del PSOE.
Curiosament, en alguns dels casos on hi estan implicats càrrecs del PSC, també hi ha càrrecs d’altres partits polítics: cas Pretòria (amb Macià Alavedra i Prenafeta –les mans dreta i esquerra de Pujol-), cas Innova de Reus (CiU i ERC), cas Mercuri Sabadell (un imputat del PP)
A nivell d’Espanya el cas més greu que ha sacsejat càrrecs socialistes ha estat el cas del ERES de Andalusia; un cas de considerables magnituds i on estan imputats diversos aforats.
Quin problema hi ha d’acceptar  els fets? Les coses són com són i no reconèixer l’evidència es enganyar-se a si mateix.

Com sé sol dir: veuen la palla en el ull dels altres i no veuen en el biga al propi

UNA PREGUNTA SENSE MALÍCIA




Des dels sectors més republicans, sempre s’ha posat en dubte la legitimitat de Joan Carles I perquè va ser designat per Franco i, per tant, l’hem de considerar hereu seu.
Si Artur Mas és l’hereu de Jordi Pujol i Pujol està implicat en diversos casos de corrupció...




També ens hem de qüestionar la legitimitat de Mas?

PAISATGES DELS NOSTRE TERRITORI. PELS VOLTANTS DEL BARRANC DE LA ROTA (AMPOSTA)













25J: El dia que va caure la bena dels ulls a mitja Catalunya (Un article de Siscu Baiges)

El pitjor cec és aquell que no vol veure. A Catalunya, durant més de trenta anys, hi ha hagut molta gent que no ha volgut veure. Alguns companys periodistes (pocs) vam alertar queJordi Pujol havia construït la seva carrera política sobre les irregularitats financeres comeses a Banca Catalana i que, en sortir exculpat d'aquell episodi, es va sentir fort per continuar barrejant els seus interessos personals, familiars, econòmics i polítics sense gaires manies.

Les denúncies que es feien contra aquesta confusió d'interessos es ventilaven aviat amb l'argument que eren propiciades pels seus adversaris polítics (especialment els socialistes) que el volien desgastar.

Tinc algunes anècdotes personals relacionades amb aquesta actitud que se'm perden en la llunyania del temps. Per exemple, quan publicàvem al Diari de Barcelona els negocis que feien diversos fills de Jordi Pujol emparats o ajudats directament pel Govern de la Generalitat. Els articles van deixar d’aparèixer quan Pujol, com a president de la Generalitat, va amenaçar de deixar de donar suport a determinades infraestructures olímpiques si continuàvem escrivint-los.

Al llibre Jordi Pujol, historia de una obsesión' escrit per Jaume Reixach i jo mateix, els editors van eliminar el capítol en què s'explicaven els negocis de la família Pujol i el seu entorn perpor a possibles represàlies o querelles. Així eren les coses i així han estat durant desenes d'anys.

Ara, quan finalment el propi afectat reconeix part del seu joc brut, encara dubto en escriure aquestes ratlles perquè molta gent pensarà (com ho ha fet al llarg d'aquestes dècades) que em mou la discrepància ideològica i l'antinacionalisme més que la voluntat de fer bon periodisme d'investigació i denunciar la corrupció i el nepotisme.

Pujol ha demanat perdó. A la seva manera.Però també caldria que totes i tots els que l’han defensat amb els ulls clucs demanin perdó als qui van insultar per denunciar les seves malifetes.
No demano una allau de trucades, mails, sms o whatsapps. Només demano que ara que a milers (milions?) de catalans els ha caigut la bena dels ulls, s'entoni un mea culpa col·lectiu i que s'assumeixi el compromís de no recaure en el mateix error. Que la bandera (sigui quina sigui) no torni a servir mai més per justificar l'enriquiment d'uns quants espavilats.

Durant 34 anys això no tocava. Ara toca. Passem plana, si convé. Sense cap ànim de revenja. Però no permeteu que, mai més, ningú no us torni a posar la bena als ulls.

dimarts, 29 de juliol del 2014

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. L'ALTRE NIU DE METRALLADORES

Aquest segon búnquer està situat a uns 100 metres de distància de l'altre, cap a l'Oest. És molt més visible ja que si circules per la C-12 i entres per Amposta per la sortida que posa 'Centre comercial', el podràs, es pot veure perfectament formant part del parc que hi ha (ho hi havia d'haver) a la zona del darrere del citat Centre comercial.
La seva missió era la mateixa, vigilar l'antiga carretera de Masdenverge.






QUÈ M’ESTÀS CONTANT!

Després de conèixer-se la notícia de que el Pare Pujol havia mantingut en comptes suïssos una gran quantitats de diners de la herència de l’Avi Pujol, molts convergents han posat el crit al cel i fins i tot li demanen que renunciï al títol honorífic de President fundador.
Però... Què m’està contant!! És que abans de confessar-se no sabien que la vida de Jordi Pujol i Soley estava plena d’ombres? És que ni tan sols ho sospitaven? Però si això ho sospitava la majoria de la gent que no hem congregat mai amb les idea del pujolisme des del cas Banca Catalana!
Mireu, el tema Banca Catalana va esclatar l’any 1982, dos anys després de que Pujol fos designat per Parlament de Catalunya primer President de la Generalitat després del franquisme amb els vots de CiU i ERC que va acceptar que Heribert Barrera fos el President del Parlament de Catalunya i, de facto, la segona autoritat del país.
Us imagineu l’enrenou que s’hauria muntat si, en aquell moment on Espanya era un país políticament i socialment inestable, s’hagués processat a un des primers càrrecs públics escollits democràticament? Per tant, hem de pensar que la solució de l’anomenat Cas Banca Catalana va ser més polític que judicial.
A manca d’una ideologia clara (dintre de Convergència hi caben tot tipus de ideologies: catalanistes (independentistes s’hi ha fet darrerament empentats per la societat), lliberals, democratacristians, socialdemòcrates i fins i tot representants de la dreta catalana de tota la vida, esdevinguts demòcrates de conveniència.
Pujol més que el fundador de Convergència va ser el creador del pujolisme.
El pujolisme era (és) una manera nova de fer política amb un sol objectiu: tenir tantes cotes de poder com fos possible. Sense importar el preu... I és que tenint poder es tenen diners i amb diners (aquesta és la manera de pensar dels convergents) és té tot el que es precisa.
Així, durant els primers anys del govern Pujol, per aconseguir expandir-se arreu de Catalunya, si va fer falta fitxar a cop de talonaria, es fa ver, sense cap tipus de mirament. Tot s’hi valia.
Així van fitxar per CDC els alcaldes independents de Camarles Primitivo Forastero, Santa Bàrbara Josep Bertomeu i Godall Aurelio Villabí. Encara que em consta que van tocar a d’altres persones com per exemple un mestre que vaig tenir a primària de Santa Bàrbara i a un avicultor de Godall. Aquest em va explicar ja fa uns anys que el van citar al despatx que tenia Roig sobre la llibreria de l’avinguda de Santa Bàrbara i allí, a part de l’exalcalde estava també Macià Alavedra (durant molts anys uns dels homes forts del pujolisme i uns dels involucrats en el cas Pretòria) el van voler comprar a cop de talonari. I és que per als convergents tots tenim un preu i només cal arribar a la xifra desitjada
Una vegada aconseguits els primers objectius (governar la Generalitat i expandir-se pel territori on controlaven la majoria dels mitjans i petits municipis, la qual cosa els hi permetia dominar el poder local des de les diputacions provincials), el següent objectiu era perpetuar-se a les institucions. Una vegada més vull recordar les paraules de la matriarca de la família quan el PSC, ERC i ICV-EUA van pactar per a formar govern a la Generalitat: Ens han robat la Generalitat!
I és que els convergents sempre han cregut que la Catalunya era el seu territori i que passaria de pares a fills (o fillols polítics), com si fos una herència (com la que va rebre Jordi Pujol del seu pare Florenci)
D’aquí que Mas se’n anés a Madrid a pactar amb Zapatero una rebaixa de l’Estatut a canvi de que el PSC no impedís que fos president com a cap de la llista més votada. L’estratègia li va sortit malament i els mateixos partits van tornar a pactar un nou govern que deixava fora a CiU per segona legislatura seguida.
Quan finalment Mas (i tot el pujolisme) van tornar a presidir la primera institució de Catalunya, no va tenir cap problema amb pactar amb el PP, aquell partit polític al que havien acudit sempre que el necessitaven i el mateix partit polític que anys abans, en un acte teatral, Mas havia rebutjat eternament signant un document davant de notari.
Com veieu poc els importava tornar a posar-se als braços de la dreta catalana. Aquella dreta que una nit electoral havia cridat: Pujol, enano, habla castellano...
I Esteu segurs que si haguessin de pactar amb el dimoni ho farien. Hi ha massa gent que viu gràcies a la mamella de Convergència i massa interessos econòmics (legals o il·legals, això tan dóna) com per retirar-se de la primera línia política.
Dels darrers anys, imagino que ho teniu més fresc. Mas (i també Pujol) se’n van adonar que l’única via que tenien per a continuar aferrats a la vaca era abraçar la bandera independentista. Van abandonar al PP a la seva sort i van fer front comú amb ERC, un partit que cada dia que passava guanyava enters. Aquest pacte va permetre a CiU seguir al front de la Generalitat i a veure-les passar i a ERC créixer a l’ombra dels hereus del pujolisme.
Curiosament (o no), a part de CiU, ERC ha estat l’únic partit que no va demanar la compareixença de Pujol al Parlament per a que expliqués tot aquest enrenou que ha sacsejat la vida política catalana del darrers dies.
I és que el partit que va ajudar a créixer a Pujol votant la seva investidura, no pot ara anar en contra de la seva pròpia història.
Sempre m’he preguntat que hauria passat si ERC s’hagués decantat l’any 1980 per Joan Reventós, una persona, sense cap mena de dubte molt més honrada que Jordi Pujol. Mai ho sabrem, perquè la història es pot reinterpretar, però no canviar-la, però de la família Pujol encara ens assabentarem (segur!) de més coses. Tot i la poca col·laboració que mostrarà ERC. Potser tinguin que amagar alguna cosa? I si, a part d’oferir a Barrera la Presidència de la Generalitat li hagués donat alguna cosa molt més material...
Només és un apunt per a la reflexió. 
Ara diu Rull que s’ha de refundar el partit… Ara? Després de tots els casos de corrupció on s’han vist implicats tota mena de càrrecs del partit i que, des de la direcció es minimitzaven... Ara? Quan resulta ha caigut el seu màxim símbol, el pare fundador, el TOT PODERÓS... 
¿És què ja no se’n recorden que tenen la seu embargada pel Cas Palau de la Música, presumptament per finançament il•legal del partit? 
¿És què volen passar per alt les comissions rebudes per contractes de tota mena (obra pública serveis...) Aquell famós 3% que va denunciar Pasqual Maragall, però que segons tots el indicis era molt més? (Es parla de percentatges propers al 20%)
Està clar que no és el mateix que t’acusin d’haver robat, ja que sempre ho pots negar, que surti un i admeti que ha comés frau fiscal durant un bon grapat d’anys, la majoria dels quals sent president de la Generalitat.

Però... Què m’estàs contant!!  

REUNIÓ RAJOY-SÁNCHEZ: UN ÚNIC PUNT DE COINCIDÈNCIA

El cert és que tampoc m’esperava molt més, però la reunió entre el President del govern d’Espanya Mariano Rajoy i el Secretari General del PSOE Pedro Sánchez bé podria qualificar-se de patètica, ja que, segons les declaracions del propi Sánchez, només van trobar un punt de coincidència: la consulta catalana.
És què Espanya no té problemes per a resoldre? Evidentment molts i molt grossos : atur, pobresa, sanitat i ensenyament públics, corrupció, justícia, etc. La resposta que ens donarien ells seria un no rotund. El primer problema per al PP i el PSOE es diu salvaguardar la unitat d’Espanya a qualsevol preu.
La reunió mantinguda entre Rajoy i Sánchez s’hauria d’emmarcar dintre del marc de la cordialitat institucional entre el President del govern i el que serà, a partir d’ara cap de l’oposició. Més enllà d’aquesta cordialitat, poca cosa més, ja que temps hi ha hagut fins ara per poder seure a una taula, ja no el PP i el PSOE, sinó tots els partits amb representació parlamentaria (indistintament de la institució on estiguin) per mirar de trobar solucions consensuades al greu deteriorament dels drets i les llibertats tan individuals com col·lectives.
No esperava que Sánchez es comprometés a donar suport al govern del PP a partir d’ara. I a més de fer-ho de forma gratuïta. Qui alguna cosa vol, alguna cosa ha d’oferir a canvi.
Rajoy, una vegada més, em va decebre. Tenia l’oportunitat d’accedir a la petició de Sánchez de reformar la Constitució i donar així una alternativa a Mas que no passés per la consulta d’autodeterminació i les pretensions independentistes de Catalunya. Però no va ser així. Vaig apuntar que podia passa, però és evident que em vaig equivocar.
Per tant, estem allà on érem. No ens em mogut ni un mil·límetre: els dos grans partits contraris a la consulta catalana. Aquesta situació també és la més comentada pels diaris que s’editen a Madrid (el País, el Mundo, ABC...)
Davant dels escassos resultats, potser millor haver-se trobat a un altre lloc, com per exemple a una cafeteria fent un solo...    

ES DIU, ES COMENTA QUÈ... SOBRE LA CONFESSIÓ DE JORDI PUJOL

Hi ha qui diu que la confessió de divendres de Jordi Pujol no va ser fruit de la improvisació, ni de la casualitat. Que va ser degut a una campanya perfectament planificada i amb una finalitat ben definida.
¿Penseu que ha esta casualitat que Jordi Pujol hagi fet aquestes declaracions només uns dies després de la retirada política de son fill Oriol? HI ha qui comenta en privat de que no, que tot forma part de la mateixa cosa.  
Quan un got ja està ple del tot, una simple gota el va vessar. Darrerament havien estat tants els casos que afectaven a la família Pujol que s’havia de buscar una decisió contundent.
Fa uns mesos, el diari el Mundo va destapar (citant fons de la Policia Nacional) que la família Pujol tenia una gran fortuna a Suïssa. En aquell moment Pujol i els seus van fer el que sempre es fa en aquests casos: negar-ho tot. Era qüestió de temps que el tema sortís a la llum amb totes les evidències necessàries. Això podria passar properament.
Recordeu que quan Pujol es va declarar culpable de frau fiscal per no haver declarat mai l’herència de son pare, en el mateix acte va eximir els seus fills. Però si la justícia fa el que ha de fer, evidentment l’intent de Jordi Pujol de voler carregar-se amb totes les culpes, no tindrà cap efecte, ja que els casos que afecten sobre tot als seus fills Jordi i Oriol res tenen que veure amb l’herència del seu iaio.
Personalment em crida molt l’atenció de l’evolució del pare espiritual del nacionalisme català.
Pujol va començar a adquirir certa notorietat durant el conegut com a fets del Palau de la Música (no confondre amb el cas Palau de la Música) Era l’any 1960 i el Palau de la Música va organitzar un acte d’homenatge al poeta Joan Maragall. Les autoritats de l’època van prohibir expressament que l’Orfeó Català interpretés el Cant de la Senyera, el que es considerava que era el seu himne.
Davant les autoritats franquistes de l’època i mentre l’Orfeó s’estava callat, un grup d’assistents el van cantar amb l’enrenou que es va muntar. Hi van haver detencions, entre les quals la de Jordi Pujol que, encara que no hi era present, si que formava part dels organitzadors de l’acte. Sé li va fer un consell de guerra i se’l va empresonar. Ja havien fet un màrtir de la causa catalanista. Si no hagués passat això, segurament, Pujol, no hauria tingut la popularitat que va tenir entre la classe benestant de la societat barcelonina de l’època.
Aquest bagatge li va servir molt a l’hora de donar el pas a la política. Haver estat presoner polític del franquisme era com un aval que obria moltes portes.
Van haver de passar molts d’anys, tants com més de 30, per a que Jordi Pujol patís la seva primera transformació important. Des sobte es va declarar independentista convers. Ell que mai havia girat l’esquena a Espanya on sempre havia anat a pidolar, volia ser autosuficient.  
Finalment i és quan tots varem caure de cul (potser alguns només van aparentar que ho feien), va ser el passat divendres 25 de juliol (curiosament la festa del patró d’Espanya) quan es va declarar culpable dels seus pecats de joventut al no haver declarat l’herència que el seu pare li havia deixat a Suïssa.
Hi haurà properament un ou capítol. Com cantava la Plateria, la vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida...

De moment, Maria Victoria Álvarez, la que va ser amant de Jordi Pujol Ferrusola, en una entrevista que va donar dissabte a la Sexta, va dir: El més gros encara no ha sortit. I mol em temo que aquesta senyora deu de saber moltes coses de la família Pujol-Ferrusola. 

LES FOTOS CURIOSES DEL DIA 29-07-2014

A l'avinguda de Catalunya hi ha dues tapes de claveguera que en lloc de Ajuntament d'Amposta hi diu Ajuntament de l'Aldea. 
Les hipòtesis de com han arribat allí poden ser diverses. Des de que l'ajuntament d'Amposta les va comprar a un ferroveller per tal d'estalviar-se uns cèntims a que algú les va extreure de l'Aldea i les va deixar a Amposta o qui sap si les va intercanviar.



Jordi Pujol, com Fèlix Millet (un article de Jaume Reixach, director del Triangle)

Aquest 25 de juliol de 2014 s'ha acabat una etapa de la història de Catalunya i, com a periodista català, una etapa de la meva vida personal i professional. Com estic segur que li passa a milions de compatriotes i conciutadans, em trobo en un profund estat de xoc. Res, des d'ara, serà igual.

La confessió de Jordi Pujol, admetent que té diners a l'estranger des de fa 34 anys i que durant tot aquest temps els ha amagat de l'obligatòria tributació fiscal, és un terratrèmol que destrueix l'ànima íntima de Catalunya. El mal que ha fet l'expresident de la Generalitat és d'unes dimensions colossals i l'impacte té uns efectes estremidors sobre l'autoestima i la dignitat del poble català.

Jordi Pujol ha mentit i ens ha mentit durant 34 anys, 23 dels quals com a president de la nostra màxima institució d'autogovern. Tot era mentida i la mentida continua. El seu comunicat del 25 de juliol és una altra mentida. El cuento de l'herència del seu pare Florenci és insostenible i, en els pròxims dies i setmanes, ho anirem descobrint i sabent.

Els noms de Philip Bolich –el testaferro d'Andorra-, de Herbert Rainford Towning –el testaferro de Londres-, d'Alexander Wolfgang Ospelt –el testaferro de Liechtenstein- i d'Elisabeth Schoenenberger –la testaferro de Suïssa- adquiriran aviat una gran notorietat pública. Els quatre milions d'euros ingressats a la Banca Privada d'Andorra (BPA) són només la punta de l'iceberg del sofisticat entramat societari i econòmic muntat per la família Pujol per evadir i camuflar, durant anys desenes de milions d'euros. Diuen que més de 500.

D'on procedien aquests diners? Suposadament, una part ve del botí escaquejat pels Pujol abans de la fallida del grup Banca Catalana. L'altra, de la trama de cobrament de comissions muntada per Jordi Pujol Jr. al seu despatx del carrer Ganduxer, sota la supervisió directa de Marta Ferrusola. Una tercera, de l'espoli del Palau de la Música i d'altres operacions relacionades amb negocis fets sota l'empara de la Generalitat.

En aquesta nova etapa que s'ha obert el 25 de juliol, tornaran a ressuscitar els famosos documents d'Heinrich Kieber, l'exempleat de la banca LGT de Liechtenstein que va destapar, l'any 2008, una enorme bossa d'evasors fiscals que s'amagaven en aquest petit principat alpí. Entre els noms que figuraven a la'llista Kieber' hi havia Artur Mas Barnet, el pare de l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, que hi figurava com a beneficiari. Tard o d'hora, s'acabarà demostrant que la trama exterior muntada pels Pujol estava connectada amb LGT i que, en realitat, Artur Mas –a través del seu pare- és un dels testaferros d'aquest "botí pujolià", que té ramificacions en diversos paradisos fiscals, i que si ocupa el càrrec que ocupa és per aquesta compromesa condició de fiduciari de confiança.

La demolició de Jordi Pujol serà dura i implacable. El nom de la seva família quedarà enfangat i proscrit de la història pels segles dels segles, com passa amb els Millet, els Urdangarin, els Ruiz Mateos o els Gil y Gil. L'expresident de la Generalitat té una sortida per merèixer la indulgència, a ulls dels poders centrals de l'Estat, que el tenen enganxat pel coll: abjurar públicament del projecte sobiranista i declarar que la independència és una quimera inviable. Però no pot fer-ho: cremaria, als seus 84 anys, tota la seva trajectòria personal i política.

Amb la confessió del 25 de juliol, no només el pujolisme ha quedat tocat de mort. Tot el moviment catalanista –que arrenca l'any 1833 amb l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau- arriba a un dramàtic "cul de sac". Jordi Pujol era el continuador, l'exegesi i la síntesi de Valentí AlmirallTorras i BagesEnric Prat de la RibaJosep Puig i CadafalchFrancesc CambóFrancesc MaciàLluís Companys… La seva monstruosa mentida anorrea els treballs, els anhels i els sacrificis de milions i milions de catalans que ens han precedit. Però també dels que ara branden amb més ímpetu el llegat de la senyera: Oriol JunquerasMuriel CasalsCarme Forcadell

L'escenari que l'expresident té al davant és esfereïdor. No només ha d'afrontar la ruïna personal i la de la seva família. Haurà de comparèixer públicament i donar explicacions al poble de Catalunya, a través del Parlament i de TV3. Perdrà els privilegis que encara té: despatx, secretaris i cotxe oficial a càrrec de la Generalitat. Haurà de tancar el Centre d'Estudis Jordi Pujol i deixar de donar conferències i participar en actes públics. La seva agenda internacional quedarà eliminada. No podrà trepitjar els pobles de Catalunya i s'haurà de tancar a casa, com un Fèlix Millet qualsevol. El partit que va fundar,Convergència Democràtica, li exigirà que plegui (desagraïts!). També de la seva cort d'aduladors sortiran ara les crítiques més despietades (hipòcrites!).

Tots, d'una manera o altra, som fills de Pujol. En el meu cas, em vaig emancipar de molt jove, l'any 1979 quan, treballant a la redacció d'El Correo Catalán, propietat aleshores de Jordi Pujol, vaig patir l'"això no toca" i vaig decidir marxar, amb una mà al davant i una mà al darrere, per poder ser lliure i lluitar, des de les trinxeres del periodisme, per la causa d'una Catalunya neta i oberta. I aquí continuo, conscient que aquest 25 de juliol ha començat un nou capítol en la meva i en les nostres vides.