L’autocar de Benjamín
està entrant al poble. Marcos, des del passadís de l’autobús veu al
mossèn esperant... Se’n adona de que està molt neguitós.
-“Segur que ja deu de
fer al menys ½ hora que s’espera”. –Pensa Marcos-.
L’autobús para i
mossèn Mariano es dirigeix ràpidament cap a la porta. Quan Marcos baixa no pot
reprimir donar-li una abraçada. Mai abans l’havia abraçat...
M.M.- “Con ha anat?”
M.-“Molt bé... Trobo que millor
impossible...”
M.M.- “Conta, conta...”.
M.- “Només arribar m’han donat una
fulla per a que posés totes les seves dades. A dal de tot, i en lletres roges
ja posava: Leal. Només vaig d’haver de copiar-les de la cartilla
que me va donar vostè. Després ens van fer passar a una petita estança on li
van fer una primera avaluació per a poder verificar el seu coeficient
d’intel·ligència. Van concloure que era un dels gossets més intel·ligents que
havien vist i que les possibilitats de poder parlar eren extraordinàriament
grans...
El capellà
l’escoltava amb molta atenció sense interrompre’l en cap moment. De vegades
semblava que no l’escoltava i que pel seu cap només passaven les imatges de tot
allò que li contava Marcos com si fos una pel·lícula de cine...
M.M.-“ I què més?, Què més?”
M.- “Bàsicament ja està tot. El moment d’acomiadar-nos va ser molt dur. Va
quedar molt trist, però me van dir que era normal i que això passava amb tots
els gossets...”.
M.M.- “I a partir d’ara què?”
M.- “ Me van dir que havia de
tornar pels voltants de Nadal. Si tot va bé, serà el moment de pagar el segon
trimestre... Només en el cas de que se’n adonessin de que Leal no
progressa com cal, tornaria cap a casa amb ell... Però me van assegurar que
això no passarà... És massa intel·ligent per a que això passi...
M.M.- “Què m’has de contar...?”
M.- “Segons els responsable de
l’acadèmia les possibilitats de Leal són extraordinàriament
grans i que en poc temps ja començarà a dir les seves primeres paraules...
Paraules bàsiques, tal com passa amb xiquets quan són menuts: pipi,
caca... Bé ja sap...
M.M.- “Sí, sí... Perfectament... Bé,
quan arribi el moment de tornar ja m’ho recordaràs...”.
M.- “Troba què farà falta...? Ja
se’n recordarà vostè, ja ho veurà...”
No cal ni dir-ho que
aquell escolanet que sempre replegava la primera hòstia que repartia el capellà
(i no precisament consagrada) va passar a ser-ne el favorit d’aquest.
Efectivament, després
de la missa de la celebrada festa de la Immaculada Concepció, ja dintre de la
sagristia, mentre el mossèn s’estava traient la casulla i la resta de la
vestimenta litúrgica, crida l’atenció de Marcos.
M.M.- “Escolta Marcos,
ja has pensat quin dia aniràs a Barcelona? Els dies se’m fan eterns... Tot i
que me vaig voler mentalitzar, tan de temps sense Leal no ho
puc aguantar... Sense saber-ne res... Si ell també m’enllora...”
M.- “Tranquil·litzes mossèn que ja
queda poc. Si a vostè li sembla bé, havia pensar en marxar el dia 21... O 22...
Per a poder estar aquí per a la missa del Gall...”.
M.M.- “Sí, sí... Potser el 22 estaria
bé... El dia de la rifa... Quan diners trobes què necessitaràs?”
M.- “A veure, no ho sé... Imagino
que si tot va bé el segon trimestre serà més car... Ja sap, més nivell
d’estudis... Els llibres també seran més cars... Això sí, la matrícula ja no
caldrà pagar-la... No ho sé... L’altra vegada me va donar 35.000 pessetes, no?”
M.M.- “30.000... Van ser 30.000...”.
M.- “Ah! Sí... És veritat... Van
ser 30.000...”. No ho sé, unes coses per les altres trobo que amb 30.000 ja
n’hi hauria prou...”.
M.M.- “Mira: És igual... Te’n donaré
35.000... Sí sobra alguna cosa i ho creus convenient els hi pots donar
propina... Què té sembla...?”
M.- “Me sembla perfecte, mossèn. Ja
estic comptant les hores que queden per a veure el gosset...”
M.M.- I jo... I jo... Recorda-te’n
de trucar què l’altra vegada no ho vas fer...
Els Xiquets del
Col·legi de Sant Ildefons encara no havien començar a cantar els números de la
rifa quan Marcos ja estava a dalt de l’autocar de Benjamín camí
de Tortosa. Només pensava en arribar a Barcelona per a repetir les mateixes
experiències viscudes uns mesos abans.
Una vegada a
Barcelona tot va ser disbauxa, freqüentant tots els antres on hi havia vici i
perversió... Dones i joc... Droga i rock and roll... Tot i que la
cantarella cansina dels xiquets de Sant Ildefons s’escoltava
per totes les televisions i ràdios, Marcos ni la sentia... El
seu únic propòsit era passar-s’ho bé amb els diners que li havia donat el
capellà...
L’arribada al Mas va
ser idèntica a la vegada anterior. El mossèn l’esperava neguitós al peu del bus
esperant les noves que li portava Marcos de Leal.
L’escolanet es mostrava exultant i ansiós per explicar-li al mossèn l’evolució
dels estudis del gosset.
M.- “Mossèn: No s’ho creurà...!
Només veure’m se’m ha tirat a sobre... M’ha reconegut! Després de passar pel
despatx del caixer del centre, m’han fet passar pel despatx del director i més
tar pel del cap d’estudis... O va ser a l’inrevés... Ja no ho recordo... Va ser
tant emocionant que des d’aquell moment la meva vida és un sotrac (trasbals)
Visc a un núvol...
M.M.- “Però explica’t xiquet, com
has vist a Leal...?”
M.- “Bé, molt bé mossèn.
Perfecte... Trobo que fins i tot s’ha engreixat... Sé nota que l’alimenten i el
cuiden bé... Com li anava dient, vaig parlar amb el cap d’estudis i amb el
director... No sabien com lloar-lo... Què si era el millor gosset que havien
vist mai... Què quina capacitat tenia d’assimilar tot allò que li ensenyaven...
Ja diu paraules, tot i que encara no coordina frases... Però quan diu alguna
cosa ho diu clar... Se’l entén a la perfecció... Què sí continua progressant
així, prompte ja es podrà portar una conversa amb ell... Tot i que molt
elemental, anem a veure... Però molt bé... Tots molt contents...”.
M.M.- “I jo, i jo... Jo també estic
molt content pel que m’expliques. Era el que jo volia... El que jo esperava...
El que jo desitjava... Renoi que content que estic... Només el fet de que
encara ens separen 6 mesos per a retrobar-nos pot amb l’alegria d’aquest
moment. Però si tot va així, val la pena esperar...”
M.- “Mossèn: Si vol, d’aquí tres
mesos hi pot anar vostè...”
M.M.- “No. Ja saps que me dec a la
parròquia i a les meves feligreses... Només caldria que el dia que m’absentés
es morís algú... No, no... Ja està tu per això... Me’n refio completament de tu...
M’esperaré... A més ja saps que ens van aconsellar de que hi anés sempre el
mateix...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada