dissabte, 10 de juny del 2017

QUI A COP DE CONSTITUCIÓ MATA... A COP DE CONSTITUCIÓ MOR!

De Vergara a eldiario.es.
La majoria de la premsa d’avui coincideix que la sentència del Tribunal Constitucional de dijous sobre, diguem-li, l’amnistia fiscal de 2012, va significar una garrotada al govern de Rajoy i, més concretament per al seu ministre d’Hisenda Cristobal Montoro.
El Govern de l’Estat i el PP, el partit que el sustenta, són assidus en portar normes al TC que, sovint les qualifica d’anticonstitucionals amb la consegüent satisfacció que els produeix. Majoritàriament les normes que solen portar al TC han estat aprovades pel Parlament o el Govern catalans. Fixeu-vos en un detall: A l’Estatut de 2005 sé li van retallar una sèrie de punts, cosa que no va passar a d’altres estatuts redactats en la mateixa època i que contenien punts idèntics als del català, només perquè aquests no van ser recorreguts i, per tant, a hores d’ara estan completament vigents. Incongruències d’un Estat que quan sé tracta de perjudicar a Catalunya, el cafè per a tothom no existeix. Però en aquest cas, el tribunal se’ls hi ha girat en contra... No sempre sé pot guanyar.    
La sentència qualifica d’anticonstitucional el decret del Govern Central, però a la vegada, per a no crear inseguretat jurídica, no demana cap revisió per als defraudadors. La sentència va ser aprovada per unanimitat de tots els membres del tribunal.  
Cal recordar que es van acollir a la regularització uns 30.000 contribuents, entre els que hi havia alguns dels que després han estat encausats per la Gürtel, la Púnica o del clan Pujol... O sigui, el milloret de cada casa. També cal recordar que havien de tributar al 10% (si ho haguessin declarat a la renda quan tocava hauria rondat el 50%), però que en molts casos, a l’haver prescrit el fet, no es va recaptar res.
Què diu la sentència del TC? El més important del que recull és que l’Estat va abandonar una de les seves obligacions com és la de perseguir el frau fiscal, donant així un tracte de favor als defraudadors sobre la resta de contribuents. També posa les bases per a que en un futur no hi pugui haver cap altra amnistia fiscal.  
Tot i el paperot que li ha tocat fer aquests anys a Montoro, el ministre ha estat un dels pocs membres del govern que ha sortit prou ben parat en tos aquests anys si el comparem amb altres companys seus com per exemple Gallardón, Catalá, Soria, Mato, Wert, etc. Semblava tenir un discurs coherent, tot i que, sovint, discrepava de les seves mesures i de l’efectivitat que podien arribar a tenir, semblava coherent dintre de la doctrina econòmica que defensa el seu partit.
Però la sentència de dijous del TC ho canvia tot. El TC diu al govern que el tracte no ha estat igual per a tothom i, sense dir-ho explícitament, és evident que es va fer per a beneficiar els seus (la classe treballadora no podem tenir diners als paradisos fiscals) És per això que des del PSOE i Podemos ja han demanat la dimissió de Montoro.
Una dimissió des del meu punt de vista justificada tot i que, en casos com aquest, trobo que hauria de ser el propi ministre el que hauria d’haver presentat la dimissió sense esperar que algú li suggerís fer-ho. L’excusa que han fet servir d’altres membres del Govern quan diuen que compten amb el suport de Rajoy, no és vàlida.
Si Montoro, com la resta de ministres que han estat qüestionats per diverses raons, tingués un mínim de decència, hauria dimitit només conèixer la sentència, però una vegada més s’ha demostrat que el PP és un partit d’indecents... Sí, i corruptes també!