dilluns, 11 de setembre del 2017

ZERO PATATERO

De Puigbert a E-Noticies.cat.
-Han suspès la llei del Referèndum...

-I quina nota li han posat? Un 4, un 3...

-L’han suspès integrament i prou...  

-Això vol dir un ‘zero patatero’?

Començant per uns i acabant pels altres, si comencés a posar zeros patateros me quedaria tot sol. No cal tornar a enumerar els fets que han acabat desembocant en la situació actual. Seria un bla, bla, bla, que ja tenim més que sentit.
El conflicte (crec que mai abans d’avui havia usat aquest terme, però després del que està passant en els darrers dies penso que es pot qualificar així) és polític i el govern de Madrid pretén judicialitzar-lo i potser fins i tot més enllà.
Diu Rajoy que no descarta res. Què vol dir exactament? Impossible saber-ho però fàcil d’intuir-ho. El primer pas seria inhabilitar els membres del Govern i els càrrecs del Parlament quan han permès la tramitació de les lleis. A partir d’aquí es pot aplicar l’article 155, el que suspèn l’autonomia catalana i no descarto mesures molt més dràstiques com l’ús de la força policial o militar.
El principal instigador del conflicte ha estat sense cap mena de dubte el PP, tot i que sovint altres formacions, així com polítics d’altres partits també hi ha ajudat. El PP per arribar on és va fer ús fonamentalment de 3 coses:

-Fomentar el anticatalanisme.

-Servir-se de les víctimes del víctimes del terrorisme.

-La corrupció que els va permetre fer, entre d’altres coses, opulents actes electorals.  

El País Valencià havia estat el banc de proves en contra del catalanisme amb uns excel·lents resultats, per tant només calia extrapolar-lo a la resta de l’Estat, un fet que no resultaria massa difícil, sobre tot si anava acompanyat de bones campanyes publicitàries. I diners per a fer-ho ne tenien de sobres!
El que ha passat aquests darrers dies al Parlament era previsible que passés pel fet de s’intuïa que l’independentisme no cediria. També era previsible la reacció del Govern Central. L’anunciat xoc de trens finalment ha arribat.
La part positiva d’aquesta situació és que a partir d’ara tot pot canviar. La veritat és que no veig una Catalunya independent (tot i que és una situació que no me desagradaria), però pot ser sigui el final del cafè per a tothom.  
És evident que el Govern d’Espanya (sigui del color que sigui) no pot seguir ignorant les especials característiques del poble català.
Si aquest procés ha servit per alguna cosa és per a fer entendre a Espanya que els catalans som diferents i que l’estat de les autonomies ideat a partir de la Constitució de 1978 ha quedat obsolet i cal buscar per a Catalunya un nou estatus per a calmar les ànims.
No descarto per a res que en un futur proper Catalunya pugui ser un estat independent, però primer caldrà molt més diàleg i més voluntat d’arribar a acords que el que hi ha hagut fins ara.  
La classe política (l’espanyola i la catalana) es mereixen un suspens general i en alguns casos fins i tot un zero. Però els ciutadans tenim a la nostra ma que això canviï, tot i que ho reconec, és complicat, molt complicat...