Enric Hernàndez
Entre el fantasma de la unilateralitat i l'amenaça a l'autogovern, l'independentisme intentarà evitar la tragèdia prolongant la comèdia
Hora de fer balanç de beneficis i danys.
L'independentisme es va anotar tres punts l'1-O. Primer, aconseguir que molts catalans fiquessin paperetes en urnes, encara que fos en precari i només per disfrutar del gust de fer-ho. Segon, imprimir en la memòria col·lectiva unes escenes de violència policial que enverinaran els llaços amb el conjunt d'Espanya. I tercer, dignificar la seva causa davant l'opinió pública mundial, sobretot gràcies a la repressió desmesurada. Fins aquí els llorers.
L'inventari de desperfectes és més extens. Primer, l'unànime rebuig als cops de porra no és suficient per internacionalitzar el conflicte, no en va Europa és un club d'estats que es protegeixen mútuament. El món ja ens mira, però sense moure ni un dit per ajudar-nos.
Segon, el gol que el Govern espanyol va encaixar l'1-O no ha alterat la seva tàctica: pressió a tot el camp, sense deixar respirar el rival ni procurar cap escapatòria a l'acorralat (i trencadís) bloc sobiranista. Només la rendició.
Tercer, l'arma del carrer, encara que vistosa, no obra miracles. Vuit grans manifestacions i dos simulacres de consulta només han servit per solidificar el sobiranisme. Sense fites ni incentius, la mobilització tendeix a extingir-se.
Quart, la fractura de la convivència alimenta els antagonismes. Aquest diumenge la Catalunya del ‘no’ a la independència, fins ara dispersa i silent, emergeix als carrers com a nou actor polític. L'independentisme s'equivocarà si segueix menyspreant-la.
FACTURA AVANÇADA
Cinquè, el passatge a Ítaca es paga per endavant. La fuga de la banca i d'altres empreses cotitzades empobrirà el conjunt dels catalans abans d'haver ni tan sols tocat la quimera.
Sisè, l'unilateralisme ha exhibit les seves carències. Amb l'Estat tancat en banda no hi ha referèndum que valgui, i encara menys “vinculant”. Si l'1-O a la brava va naufragar, ¿com imposaria el Parlament una nova república?
I setè, les forces independentistes no tenien pla b; coincidien en la meta, posar urnes, no en el què s'ha de fer després. I ara, entre el fantasma de la unilateralitat i l'amenaça a l'autogovern, intentaran evitar la tragèdia prolongant la comèdia.
Entre el fantasma de la unilateralitat i l'amenaça a l'autogovern, l'independentisme intentarà evitar la tragèdia prolongant la comèdia
L'independentisme es va anotar tres punts l'1-O. Primer, aconseguir que molts catalans fiquessin paperetes en urnes, encara que fos en precari i només per disfrutar del gust de fer-ho. Segon, imprimir en la memòria col·lectiva unes escenes de violència policial que enverinaran els llaços amb el conjunt d'Espanya. I tercer, dignificar la seva causa davant l'opinió pública mundial, sobretot gràcies a la repressió desmesurada. Fins aquí els llorers.
L'inventari de desperfectes és més extens. Primer, l'unànime rebuig als cops de porra no és suficient per internacionalitzar el conflicte, no en va Europa és un club d'estats que es protegeixen mútuament. El món ja ens mira, però sense moure ni un dit per ajudar-nos.
Segon, el gol que el Govern espanyol va encaixar l'1-O no ha alterat la seva tàctica: pressió a tot el camp, sense deixar respirar el rival ni procurar cap escapatòria a l'acorralat (i trencadís) bloc sobiranista. Només la rendició.
Tercer, l'arma del carrer, encara que vistosa, no obra miracles. Vuit grans manifestacions i dos simulacres de consulta només han servit per solidificar el sobiranisme. Sense fites ni incentius, la mobilització tendeix a extingir-se.
Quart, la fractura de la convivència alimenta els antagonismes. Aquest diumenge la Catalunya del ‘no’ a la independència, fins ara dispersa i silent, emergeix als carrers com a nou actor polític. L'independentisme s'equivocarà si segueix menyspreant-la.
FACTURA AVANÇADA
Cinquè, el passatge a Ítaca es paga per endavant. La fuga de la banca i d'altres empreses cotitzades empobrirà el conjunt dels catalans abans d'haver ni tan sols tocat la quimera.
Sisè, l'unilateralisme ha exhibit les seves carències. Amb l'Estat tancat en banda no hi ha referèndum que valgui, i encara menys “vinculant”. Si l'1-O a la brava va naufragar, ¿com imposaria el Parlament una nova república?
I setè, les forces independentistes no tenien pla b; coincidien en la meta, posar urnes, no en el què s'ha de fer després. I ara, entre el fantasma de la unilateralitat i l'amenaça a l'autogovern, intentaran evitar la tragèdia prolongant la comèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada