OLGA GRAU
La banca ha abandonat Catalunya pel temor a la independència. Ha deixat oberta la porta a tornar malgrat que l'experiència demostra que en la vida i en l'economia la majoria de viatges d'anada són sense tornada
Almenys 531 empreses han abandonat Catalunya amb destí a altres poblacions espanyoles a l'octubre, segons xifres del Col·legi de Registradors d'Espanya. A Catalunya hi ha al voltant de 600.000 seus d'empreses i 670.000 delegacions, segons xifres de l'Idescat, dades que situen la fugida en una xifra relativament baixa. Però en termes de poder i influència la fuga capitanejada pel Sabadell i CaixaBank, els dos grans grups bancaris catalans, és rellevant per al territori i ha clavat un cop dur al Govern de la Generalitat i al seu projecte de creació d'un Estat propi. Els han seguit la resta de firmes catalanes de l'Ibex 35 (Gas Natural, Abertis, Cellnex, Colonial), excepte Grifols, a més de grans grups no cotitzats com Planeta.
La crisi empresarial catalana recorda la que va viure Mont-real després de la victòria electoral del Partit Quebequès (PQ) a les eleccions provincials del 15 de novembre de 1976. Entre el gener de 1977 i el novembre de 1978, Mont-real va perdre 263 seus socials d'empreses, segons dades del Consell de Patronals del Quebec. El gener de 1978 l'emblemàtica asseguradora Sun Life va anunciar que se n'anava, paral·lelament la borsa de Mont-real va iniciar el seu declivi i el Banc de Mont-real va desplaçar part de la seva operativa a Toronto, ciutat que es va convertir en la capital financera fins a l'actualitat.
El professor de l'Institut Nacional d'Investigació Científica del Quebec Mario Polése explicava aquesta setmana en una entrevista a l'agència France Presse les similituds d'aquell procés amb el que ha passat a Catalunya. "La classe empresarial rarament és favorable a la separació. En part està vinculada a decisions d'empreses, però també hi ha el xantatge polític o econòmic". És lògic pensar que a l'hora de decidir un canvi de seu a la ment de l'empresari s'hi dirimeixin factors diversos: la inseguretat jurídica en el període de transició, la imatge comercial projectada tant si es queda com si se'n va, el boicot que poden patir els seus productes o serveis, les pressions polítiques per prendre partit, i la desconfiança de mercats i clients.
En el cas del Quebec, el poder financer se'n va anar de Mont-real per no tornar-hi mai més. Una generació de noves empreses francòfones van agafar el relleu, però la fugida de les finances va afectar la capitalitat quebequesa. Què hauria passat amb Mont-real amb o sense aquell procés són especulacions. En el cas de Catalunya, Sabadell i CaixaBank han volgut deixar oberta la porta a retornar la seu social en el futur. El Nobel de literatura William Faulkner va encunyar una frase certa per definir les decisions vitals. "La vida és un camí sense retorn". No es torna mai, almenys de la mateixa manera.
La banca ha abandonat Catalunya pel temor a la independència. Ha deixat oberta la porta a tornar malgrat que l'experiència demostra que en la vida i en l'economia la majoria de viatges d'anada són sense tornada
Almenys 531 empreses han abandonat Catalunya amb destí a altres poblacions espanyoles a l'octubre, segons xifres del Col·legi de Registradors d'Espanya. A Catalunya hi ha al voltant de 600.000 seus d'empreses i 670.000 delegacions, segons xifres de l'Idescat, dades que situen la fugida en una xifra relativament baixa. Però en termes de poder i influència la fuga capitanejada pel Sabadell i CaixaBank, els dos grans grups bancaris catalans, és rellevant per al territori i ha clavat un cop dur al Govern de la Generalitat i al seu projecte de creació d'un Estat propi. Els han seguit la resta de firmes catalanes de l'Ibex 35 (Gas Natural, Abertis, Cellnex, Colonial), excepte Grifols, a més de grans grups no cotitzats com Planeta.
La crisi empresarial catalana recorda la que va viure Mont-real després de la victòria electoral del Partit Quebequès (PQ) a les eleccions provincials del 15 de novembre de 1976. Entre el gener de 1977 i el novembre de 1978, Mont-real va perdre 263 seus socials d'empreses, segons dades del Consell de Patronals del Quebec. El gener de 1978 l'emblemàtica asseguradora Sun Life va anunciar que se n'anava, paral·lelament la borsa de Mont-real va iniciar el seu declivi i el Banc de Mont-real va desplaçar part de la seva operativa a Toronto, ciutat que es va convertir en la capital financera fins a l'actualitat.
El professor de l'Institut Nacional d'Investigació Científica del Quebec Mario Polése explicava aquesta setmana en una entrevista a l'agència France Presse les similituds d'aquell procés amb el que ha passat a Catalunya. "La classe empresarial rarament és favorable a la separació. En part està vinculada a decisions d'empreses, però també hi ha el xantatge polític o econòmic". És lògic pensar que a l'hora de decidir un canvi de seu a la ment de l'empresari s'hi dirimeixin factors diversos: la inseguretat jurídica en el període de transició, la imatge comercial projectada tant si es queda com si se'n va, el boicot que poden patir els seus productes o serveis, les pressions polítiques per prendre partit, i la desconfiança de mercats i clients.
En el cas del Quebec, el poder financer se'n va anar de Mont-real per no tornar-hi mai més. Una generació de noves empreses francòfones van agafar el relleu, però la fugida de les finances va afectar la capitalitat quebequesa. Què hauria passat amb Mont-real amb o sense aquell procés són especulacions. En el cas de Catalunya, Sabadell i CaixaBank han volgut deixar oberta la porta a retornar la seu social en el futur. El Nobel de literatura William Faulkner va encunyar una frase certa per definir les decisions vitals. "La vida és un camí sense retorn". No es torna mai, almenys de la mateixa manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada