dijous, 1 de març del 2018

MAI PLOU (NI NEVA) A GUST DE TOTHOM

Camions aturats al polígon de l'Oriola d'Amposta el 28-02-2018.
Davant l’expectativa de neu a quasi tot el territori català, de ben segur hi va haver molta gent que se va posar contenta. Uns (segurament els més) perquè com no neva quasi que mai, volien gaudir dels paisatges blancs, ja per a fer fotos o per a jugar-hi una mica. Els empresaris del sector, no cal ni dir-ho, perquè la neu sempre atrau esquiadors i allarga la temporada i això suposa guanyar més diners.  
En canvi, els camioners, els milers de camioners que van haver d’estar-se un dia parats a les àrees de serveis, gasolineres, polígons industrials (com va ser el cas d’Amposta), etc. no van veure bé que se prenguessin unes mesures tant excepcionals davant d’una situació que, al seu parer, no trobaven tan complicada. Cal pensar que alguns d’aquests camioners que venen el nord i centre d’Europa estan molt més acostumats que els d’aquí a desplaçar-se amb temporals de fred i neu molt més intensos.
Sempre he pensat que més val prevenir que tenir-ho que lamentar. Les associacions de transportistes, des dels seus despatxos també s’han queixat per la contundència de les mesures que va prendre el Servei Català de Trànsit. Però qui corre el risc són els conductors dels camions, sovint amb contractes precaris.
Tot i el dispositiu que se va posar en marxa, Catalunya no té la maquinària necessària com si que la té qualsevol altre país on nevar està a l’ordre del dia.
Fa anys vaig llegir que a Espanya (en general) hi ha massa transport per carretera, a diferència d’altres països on el transport interior se fa, majoritàriament amb tren. La culpa de que hi hagi tants camions o la podem donar únicament a l’orografia del terreny. Hi ha, suposo, d’altres factors, com la força d’algunes empreses de transport que dominen el sector i que imposen la seva pròpia llei.
Si hi ha xarxa viària, sé poden transportar tota mena de mercaderies: des de cotxes, a components per a fabricar tot tipus de maquinària i tecnologia a bestiar o productes peribles com la fruita, la verdura o la carn.
Durant uns anys vaig acompanyar a mons pares a la verema de França. Vivíem a un gran mas que se deia Boisviel. Fixeu-vos com seria de gran que tenia un celler per a elaborar vi, escoles i un camp de futbol on passaven les estones lliures els que hi treballaven. El ferrocarril passava molt prop de la finca i fins i tot un ramal arribava al celler per a poder carregar les cisternes de vi. De vegades, mentre jugàvem prop de les vies, veiem passar els trens de mercaderies. Els combois eren tan llargs que semblava que no tenien final. Tal com anaven passant, els comptàvem. N’hi anaven més de 60, potser 70 o 80... Quan vegeu un tren de mercaderies, compteu el nombre de vagons que hi van i ja veureu com no passen de 20 o 30.
El transport amb camions sempre n’hi haurà, però tret de casos puntuals, podria convertir-se perfectament com un transport auxiliar per arribar allà on el tren no arribi.
Durant els meus anys de polític, el PSC se va cansar de reclamar una estació de mercaderies dintre del terme d’Amposta. Qualsevol infraestructura que se creï sol ser sinònim de riquesa. I aquesta paraula va estretament lligada amb el treball. Però no tothom ho deu de veure igual o potser, com he dit abans, potser no interessi a determinats lobbies.   

Queda clar que mai plou ni neva a gust de tothom.