Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ajuntament Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ajuntament Barcelona. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de juny del 2023

PACTES PER A TOTS ELS (DIS) GUSTOS

-Que us bombin a tots! Aquestes paraules de Xavier Trias dites poc abans de que el socialista Jaume Collboni fos escollit nou alcalde de Barcelona son sense cap mena de dubte les que passaran a la història de la constitució de l’Ajuntament en la que serà la 11a legislatura. Poc abans (i quan dic poc estic parlant d’aproximadament 1 hora), Xavier Trias ja es veia per segona vegada com alcalde de la capital catalana gràcies a un pacte amb Ernest Maragall d’ERC i gràcies també a que Collboni no havia aconseguit tancar un acord amb les altres formacions polítiques que van aconseguir representació el passat 28 de maig. D’aquí l’enorme enrabiada de Trias que va ser ‘recuperat’ als 76 anys per Junts x Catalunya (un dels partits hereus de l’antiga Convergència) única i exclusivament per a guanyar l’alcaldia de Barcelona que va estar en mans d’Ada Colau (Barcelona en Comú) els darrers 8 anys. Però el que era un gran disgust per a Trias va significar alegria majúscula per a Jaume Collboni i el PSC que tornaven a governar Barcelona després de Jordi Hereu, l’últim alcalde socialista (2006-2011). Mai no plou a gust de tothom... Entenc la rebequeria de Xavier Trias, però no entenc a tots aquells que han criticat el pacte de Barcelona quan, si han pogut, han estat ells mateixos es que han pactat per a desallotjar els PSC de les alcaldies. Estic parlant evidentment de Girona i ja una mica més cap a casa a Sant Jaume d’Enveja. Si a uns ajuntaments els pactes son perfectament lícits, els altres també i qui no ho vegi així, que s’ho faci mirar. Ah! Que la diferència està en que Barcelona és la capital catalana...? Tal i com li vaig sentir dir una dia a Carlos Fabra, el de la Diputació de Castelló: Ajo y agua (A JOderse Y AGUAntarse). En canvi a Tortosa es va viure una situació molt similar a la de Barcelona. Ja abans de les eleccions Movem Tortosa de Jordi Jordan (un partit de l’òrbita de Catalunya en Comú) i el PSC encapçalat per Víctor Grau van decidir acudir junts formant un ‘tàndem’ electoral. Després de no poder guanyar les eleccions i quedar-se molt lluny de les expectatives que tenien van aconseguir pactar amb ERC, un partit històricament maltractat per CiU i els seus hereus a la capital del Baix Ebre. Per a fer possible el pacte van haver de renunciar a l’acta de regidor Xavier Faura que havia liderat la candidatura en els dues últimes eleccions i Josep Rima, el número 3 de la candidatura. Un fet no sé si qualificar-lo de curiós o anecdòtic és que a la majoria dels pobles on els que havien governat no han tret majoria absoluta, els partits que havien estat a l’oposició han buscat acords amb altres partits amb representació municipal per a capgirar la situació. Exemples clars es tenim a la Sénia, l’Ametlla de Mar, Bot, Corbera d'Ebre, el Pinell de Brai o el ja esmentat Sant Jaume d’Enveja. -Haurien de canviar la llei electoral -Hem deien no fa molts dies-. Potser sí... O potser no. Ves a saber. Igual si la canviaven seguiríem trobant defectes. I és que la perfecció absoluta només existeix en contades vegades. El que m’ha cridat poderosament l’atenció ha estat els pactes que s’haurien tancat als 4 consells comarcals ebrencs. Al principi semblava que Junts i ERC havien arribat a un principi d’acord per governar plegats tots els consells comarcals i que es repartirien les presidències com a bons germans: La Terra Alta i el Baix Ebre per a Junts mentre que ERC presidiria el Montsià i la Ribera d’Ebre. Finalment tot sembla indicar que al Montsià hi haurà un govern de Junts i el PSC, al Baix Ebre haurien arribat a un acord ERC, PSC i Comuns (Movem) i a la Ribera d’Ebre i la Terra Alta el pacte hauria estat entre ERC i PSC. Com es pot veure hi ha pactes per a tots els gustos (o disgustos, segons som es miri), ja que no és el mateix assolir el pacte que un desitja per als seus propis interessos polítics que no que les negociacions se’t acabin girant en contra i en un tres i no res et trobes fora de qualsevol govern. Si es diu que el futbol és futbol també podria dir-se que la política és la política...

diumenge, 23 d’abril del 2017

LLÀGRIMES DE COCODRIL

S’usa aquesta expressió per dir que no són llàgrimes reals... Què no sé sent pena per molt que es vulgui exterioritzar.
Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre durant les declaracions que va fer parlant del seu fill polític Ignacio González a la sortida de l’Audiència de Madrid després de declarar com a testimoni pel cas Gürtel, me van sembla això: llàgrimes de cocodril.
Suposo que sobre l’Esperanza Aguirre està tot dit i per tant, per molt que escrigui sobre, no aportaré res de nou. Simplement diré que sinó heu llegit l’article que va escriure Ignacio Escolar el director de eldiario.es titulat Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil, el llegiu. És una bona reflexió sobre l’etapa de l’Esperanza Aguirre al capdavant del PP de Madrid.
Des del meu punt de vista, el 10 de juny de 2003 va marcar un abans i un després en la democràcia espanyola. Aquell dia es van adulterar el resultats electorals de la Comunitat de Madrid. Aquell dia, gracies a un pacte entre el PSOE i IU, Rafael Simancas havia de ser elegit president de la Comunitat, però a l’hora de votar 2 diputats socialistes Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez no estaven presents a l’Assemblea i no se’ls va poder localitzar... És el que es va anomenar Tamayazo
Al cap dels anys es va saber que un empresari relacionat amb la trama Gürtel havia llogat una habitació d’hotel on es van confinar els dos diputats electes. Segurament mai sabrem quan se’ls hi va pagar per la seva deserció, així com tampoc, com s’hauria gestionat la Comunitat de Madrid d’haver governant les esquerres...
14 anys més tard i gràcies a que Cristina Cifuentes, l’actual Presidenta, va denunciar irregularitats a l’empresa Canal de Isabel II, el que es coneix com el cas Lezo, es parla de regeneració política al si del PP. No caldria regenerar res si abans no s’hagués corromput.
Entre llàgrimes Esperanza Aguirre va dir que no sabia res i que seria un cop molt fort per a ella si finalment es demostra que Ignacio González és culpable dels casos que se l’imputen.
No me crec que Esperanza Aguirre no sabés res. O es que no va preguntar mai a ningú que va passar aquell 10 de juny de 2003? Potser no ho va preguntar perquè ja ho sabia. Com també sabia (i ho permetia) que un bon grapat dels seus col·laboradors s’enriquissin a costelles dels contribuents que sempre son (som) els que hem de pagar el pato de tot.

L’EXEMPLE DE L’ADA COLAU
L’alcaldessa de Barcelona (Barcelona en Comú) està donant a tota la classe política una lliçó de com s’ha de portar una administració pública.
Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’enllumenat públic de la ciutat. Les dos grans companyies espanyoles del ram (ENDESA i IBERDROLA), no s’hi van presentar i, a sobre, van impugnar-lo. Els tribunals van donar la raó a les dues grans elèctriques, però la Colau no es va rendir. Llavors va anunciar la creació d’una companyia elèctrica municipal que començarà a operar a partir de l’any que ve i, al ser municipal, no caldrà fer cap concurs per a poder subministrar electricitat a tots els espais públics de la Ciutat Comtal. A part, està previst que en una primera fase també pugui subministrar electricitat a 40.000 llars. Problema resolt!
Dijous, l’equip de govern de Barcelona va anunciar la paralització de les obres de la plaça de les Glòries que, segons informaven per la ràdio és l’obra més gran que s’està fent a Catalunya ara mateix. Els motius? Un retard de 18 mesos un sobrecostos de 12.000 milions d’euros.
Ada Colau va encarregar a empreses externes una auditoria per l’obra i un informe jurídic per a veure com ha d’actuar. Hi ha dues possibilitats: Què les empreses que realitzen l’obra es mengen en patates el sobrecost o rescindir-los el contracte i treure a licitació les obres no executades.
L'assignatura pendent però, són els serveis funeraris. Aquí també l'alcaldessa vol crear una funerària municipal per aconseguir abaratar costos. De moment la Colau encara no se'n ha sortit per que l'oposició s'hi oposa (may més ben dit...) Però tot arribarà. 

Olé tú!!  

divendres, 17 de juliol del 2015

CONVERGÈNCIA, A LA CALLADA

Si algú es pensava que l’actitud de Convergència després del Cas Palau canviaria, estava molt, però que molt equivocat. Quan certs comportaments es porten al gens, ni una oportuna refundació pot arribar a canviar la situació. Refundació que, per cert, no s’ha produït, tot i que hi ha veus des de dintre del partit que així ho reclamen.
Dos han estat els casos que han sortit a la llum en aquests darrers dies: el de l’Ajuntament de Torredembarra i el de l’empresa municipal de Barcelona BCN Regional durant el temps en que va estar Xavier Trias com alcalde.
Segons les informacions periodístiques, sembla ser que a l’ajuntament de la Torre (els més propers coneixen així el municipi) hi va haver una filtració (interessada o no, això s’hauria d’esbrinar) de que s’estaven cometent irregularitats. Aquesta filtració va ser en forma de correu electrònic als responsables nacionals de Convergència. I què va fer Convergència? Res. Suposo que ja els hi anava bé que passés el que estava passant. Només quan es va destapar el cas, Lluís Corominas (crec recordar que van dir) es va dirigir al remitent per a dir-li que la seva comunicació va arribar on havia d’arribar. A la direcció nacional del partit? Es igual, on sigui, el cas és que dirigents de CDC n’estaven assabentats i no van actuar. Després ho van justificar com a guerres internes dintre del partit... I què que siguin guerres internes... En cap cas deslliura de responsabilitat a aquelles persones que ho sabien i no van actuar.
L’altre cas, destapat pel Triangle, és que Pere Pujol, un dels fills de Jordi Pujol es va veure beneficiat per 3 contractes durant els 4 anys en que Trias va ser alcalde de la ciutat. Potser encara no s’havia destapat el Cas Pujol, però això denota la connivència entre les institucions governades per CDC i el clan Pujol.
Tot just abans de coneixes aquesta notícia, se’n sabia un altra referida també BCN Regional. Segons vaig escoltar a la Cadena SER, dita empresa municipal va organitzar una exposició que va tenir una durada de menys d’un mes. Tot i això va costar més de mig milió d’euros i va tenir un sobre cost d’aproximadament, un 50%. On va anar a parar aquesta diferència de diners.
Mireu, si s’està fent una via d’AVE (per posar un exemple) sempre et pots trobar amb dificultats no previstes, com terrenys més rocosos o més tous que poden provocar modificacions als projectes inicials i que podrien, efectivament, augmentar-ne el cost... Però en una exposició. Difícil d’entendre al menys que ens donin una resposta convincent, veritat?