BREU HISTÒRIA D’UNA PASSAREL·LA

Josep Maria Simó i Huguet va ser l’alcalde d’Amposta de la segona legislatura (1983-1987) una vegada recuperada la democràcia a la mort del dictador Francisco Franco. L’alcalde Simó va ser qui va projectar l’Amposta del futur amb la redacció del primer Pla d’Ordenació Urbana (POUM) que va tindre la nostra ciutat. Entre tots els projectes que es contemplaven (alguns acabats durant els seu mandat i d’altres -la majoria- no), us vull parlar de la construcció d’una passarel·la de vianants que a priori i per aquell qui no ho coneix es pot pensar que va poder tractar-se d’una obra menor si la comparem amb d’altres infraestructures que es van realitzar com ara el pavelló d’esports o el pavelló firal. De fet de passarel·les de vianants se’n van fer dues. La primera uneix l’avinguda de Catalunya amb la Prolongació de l’avinguda de Catalunya per a salvar l’avinguda de Santa Bàrbara a l’altura de l’antic CAP i només té uns pocs metres de llargada. La segona (que és de la que us vull parlar) és molt més llarga i també molt més important sobre tot en una època on no hi havia tants mitjans de transport com ara. Uneix el barri del Pla d’Empúries amb el nucli urbà (barri del Grau) salvant el popularment conegut com el barranc del Grau. Penseu que al barri del Pla d’Empúries no hi ha cap servei mentre que al barri del Grau (i el contigu de les Quintanes) quan es va construir la passarel·la hi havia quasi que de tot: farmàcia, botigues d’ultramarins, fleca, carnisseria, llibreria, peixateria, església, perruqueries, etc. Desgraciadament la majoria d’aquests establiments ha acabat tancant amb la implantació dels supermercats. També va significar una drecera per arribar al centre neuràlgic de la ciutat (mercat, parada de busos, Casa Consistorial, etc.). Durant el meu pas per l’Ajuntament ampostí (2003-2011) recordo que el nostre grup municipal (PSC-PM) a instància precisament de Josep Maria Simó, va presentar una moció per a que s’arrangessin les dues passarel·les, molt malmeses degut a l’inexorable pas del temps. La moció també feia incís a la neteja del barranc i al foment de l’activitat agrària que ja s’hi duia a terme. Va ser durant la meva segona legislatura quan l’alcalde la ciutat era Manel Ferré. La moció va ser aprovada tot i que mai es va dur a terme la reparació de la passarel·la, ja que només es va pintar per a fer-li un ‘rentat de cara’. Des de aquella moció ham passat mes de quinze anys... Durant tot aquest temps em consta que els veïns del Pla d’Empúries han seguit reivindicant la restauració de la passarel·la sense que de moment se’ls hi hagi fet massa cas per part de l’Ajuntament. Només promeses. El darrer capítol de la passarel·la entre el Grau i el Pla d’Empúries es va escriure fa pocs dies, concretament en el transcurs del ple municipal del mes de març. Dintre de l’apartat de mocions, el grup de Junts x Amposta liderat per qui va ser alcalde Manel Ferré, en van presentar una que anava de ‘netejar el barranc d’Empúries i reparar la passarel·la que el creua’. Com heu pogut veure una moció pràcticament calcada a la que va presentar el PSC al seu dia. Si el govern de CiU amb Manel Ferré al capdavant hagués rehabilitat la passarel·la i dut a terme moltes altres mocions que es van aprovar i mai es van acabar fent, potser ara el grup de Junts no tindrien idees per a fer la seva tasca d’oposició. No hi ha mal que per bé no vingui... Evidentment m’estic referint a Junts, es clar, no a la ciutadania d’Amposta en general i als habitants del Pla d’Empúries en particular que haurien pogut gaudir d’una millor qualitat de vida que la que han tingut durant tots aquests anys.

SOBRE LA SIRENA DE LA CÀMARA ARROSSERA

Segurament heu llegit o bé us han explicat que quan alguns urbanites (no vull generalitzar) van de vacances al món rural sovint es queixen del cant dels galls que els desperten pel matí o de quan toquen les hores al rellotge de l’església del lloc on es troben. A mi m’ho van contar de primera ma. L’any 2017 vam anar a passar uns dies a Cardona. Ens van hostatjar a l’hotel rural de la Premsa que com a restaurant va guanya un ‘Joc de Cartes’. Aquest establiment es troba a la barriada de la Coromina, molt prop del nucli urbà. La seva propietària ens va explicar que alguns hostes es queixaven perquè quan el rellotge del campanar de l’església donava les hores els despertava. Així que van demanar al rector de la parròquia que si podia silenciar-lo al menys entre les 9 de la nit i les 8 del matí. Finalment es va fer, però des de llavors, el capellà que de tant en tant solia anar a menjar al restaurant, va deixar de fer-ho. Amb la sirena de la Càmara Arrossera d’Amposta ha passat un fet semblant. Un veí (sembla que només un dels més de 22.000 que té la nostra ciutat) s’ha queixat de que el so estrident de la sirena l’afecta perquè, segons ell, produeix ‘contaminació acústica’, tot i que l’alcalde Adam Tomàs diu que està dintre del límit permès per les ordenances municipals. Per als lectors que no sou d’Amposta i que, possiblement sigui la primera vegada que sentiu parlar de la sirena de la nostra ciutat us vull explicar que ve sonant des de fa quasi un segle i ho fa 4 vegades al dia durant 15 segons: A les 9 del matí i a la 1, les 3 i les 7 de la tarda coincidint amb el que seria la jornada laboral i només els dies feiners. Molts pagesos que cultiven terres pels voltants d‘Amposta la tenen com a referència per a saber quan han de començar a treballar i quan han plegar ja sigui per anar a dinar o quan es fa hora de plegar fins el dia següent. Cal dir que aquesta sirena està inclosa a ‘l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre’. Sigui com sigui, la sirena de la Càmara ha deixat de sonar ja que un jutge ha acceptat a tràmit la denúncia presentada pel veí contra el president de l’entitat arrossera i el propi alcalde. Així que, de forma, preventiva, s’ha silenciat esperant que hi pugui haver una resolució favorable i torni a sonar. A la ciutat s’han engegat diferents campanyes en suport a la sirena. Aquest fet m’ha fet recordar la situació que es va viure a Camarles als anys ’90 quan el llavors alcalde de la població Primitivo Forastero va signar un decret d’alcaldia ordenant la mort d’un gall propietat d’un veí ja que el despertava cada matí amb el seu cant. Tant insòlita és la situació que s’està vivint actualment a Amposta amb el tema de la sirena com ho son la del gall o el toc de les hores dels rellotges dels campanars. I sí, com diu l’alcalde el nivell d’intolerància d’alguns s’ha incrementat considerablement a partir de la COVID.

VIDA A L’EBRE, ‘PARLO D’UN RIU MÍTIC I REMORÓS’

Acabo d’arribar de la biblioteca d’Amposta on l’amic Vicent Pellicer Ollés acaba de presentar el llibre de fotografia Vida a l’Ebre ‘Parlo d’un riu mític i remorós’. La presentació ha anat a càrrec de Tomàs Camacho Molina. Per aquells que encara no coneixen l’autor els hi he de dir que es tracta d’un magnífic fotògraf de natura, però també escriptor, poeta i activista cultural. Ha publicat diferents llibres d’aquesta temàtica com ara Les fonts del Port, Diari de natura, Caminades pel massís del Port: emboscades de tardor meravellosa: el Matarranya, la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat, Paisatges de l’Ebre, el Delta i el Port, Guia de les Terres de l’Ebre, El Delta de l’Ebre, el plaer dels sentits, etc., etc. Ha guanyat diversos premis com el Ramon Salvador Montoriol, el Joan Cid i Mulet o el Jordi Cartanyà de turisme. El llibre que avui ens ha presentat a Amposta va ser un encàrrec de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) i ens fa un recorregut al llarg del tram català del riu, des de Riba-roja d’Ebre fins a la desembocadura acompanyat de versos del gran poeta tortosí Gerard Vergés. Afirma Vicent que hi surten tots els pobles per on passa l’Ebre, fins i tot aquells on el nucli urbà no toca al riu. La publicació ha anat a càrrec de la Editorial Cossetània i el preu de venda és de 38€ ja que es tracta d’una magnífica edició. El pròleg és del Conseller Roger Torrent.

‘CAP BUTACA BUIDA’ A AMPOSTA

La iniciativa ‘Cap butaca buida’ va sortir d’un grup d’associacions relacionades amb el teatre i va comptar amb el suport de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona. L’objectiu era molt ambiciós ja que es pretenia omplir tots els teatres de Catalunya per aconseguir se la capital mundial de les arts escèniques. El repte o la cita, com ho vulgueu dir, també va arribar a Amposta i ho va fer de la ma de l’actor Joan Pera que va interpretar un monòleg. A Catalunya, Joan Pera no necessita cap mena de presentació ja que al llarg de la seva dilatada carrera com a actor de teatre ha actuat a la majoria dels seus escenaris a més de comptar amb diversos premis i reconeixements com ara la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya. També és actor de cinema i de doblatge. Havia vist en directe a Joan Pera dues vegades. La primera representat la Extraña Pareja amb el recordat Paco Morán i la segona a el Fantasma de Canterville. En totes dues obres va estar genial i no vam parar de riure... A priori la nit és presentava força interessant i plena de rialles i, atenent al que es va poder sentir a la sala de la Lira Ampostina, així va ser. La qual cosa fa pressuposar que els espectadors s’ho van passar molt bé. No obstant, i dit això, des del meu punt de vista el monòleg que va interpretar em va semblar mediocre. Va fer un repàs de la part més pública de la seva vida explicant vells acudits que jo mateix he contat innumerables vegades als meus amics i coneguts. Algunes vegades me’n reia ja no per l’acudit en sí, sinó per la forma d’explicar-lo pròpia d’un humorista que s’ha passat tota la vida a sobre dels escenaris. Després de l’èxit aclaparador de la iniciativa ‘Cap butaca buida’ amb l’assistència de més de 55.500 espectadors entre tots els teatres de Catalunya ja s’ha anunciat que l’any que ve es repetirà l’experiència. Per a aquesta propera edició només espero que es porti a Amposta una obra millor tot i ser conscient que mai es podran portar algunes de les produccions que es representen a Barcelona senzillament perquè desplaçar tots els mitjans necessaris per a la posada en escena és senzillament inviable i més encara per a una sola representació. Sempre recordaré la gran posada en escena de l’obra els Miserables que es va representar al Barcelona Teatre Musical pocs anys abans de la pandèmia i que vaig tenir el pler de poder veure i gaudir-ne amb tota la seva dimensió. El pitjor que pot passar quan s’organitza algun esdeveniment del tipus que sigui és morir d’èxit, és a dir, pensar que tot ha anat tan bé que no cal fer grans canvis. I res més lluny de la realitat si tenim en compte l’obra que es va representar a la nostra ciutat.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘FLORENCIO PLA “LA PASTORA”, LA DIGNITAT ROBADA’ DE ELENA SOLANAS

Divendres 2 de febrer es va presentar a la seu provisional de la biblioteca d’Amposta el llibre ‘Florencio Pla “la Pastora”, la dignitat robada escrit per sa neboda Elena Solanas després d’una minuciosa recerca de més de 19 anys sobre la vida i els fets que envoltaren el mite del maqui més famós. La presentació va anar a càrrec del professor i escriptor Emigdi Subirats. He de dir que vaig anar a la presentació amb una certa expectació al pensar sobre el què podria aportar-nos de nou aquest nou (valgui la redundància) llibre sobre la Pastora ja que, com tothom sap, sobre aquest personatge s’ha escrit molt i fins i tot s’han fet diversos documentals. La primera sorpresa me la vaig emportar en veure que Emigdi Subirats no feia una presentació a l’ús, sinó que ho va fer de forma teatralitzada es a dir, fent un monòleg explicant com es va forjar el mite de la Pastora, de la seva ambigüitat sexual, de com es va fer maqui tot i no tindre conviccions polítiques, etc. També va ser inusual que durant la presentació del llibre per part de l’autora intervingués en diverses ocasions per a preguntar-li detalls que considerava importants per a comprendre l’evolució de Teresa (que va ser el nom que li van posar al néixer) fins convertir-se en Florencio. Elena Solanas va explicar el motiu que la va portar a realitzar la minuciosa recerca i que no és un altre que recuperar aquella part de la història de la seva família que els hi havia robat al llarg de molts i molts anys. Aquesta recerca la va fer amb la col·laboració inestimable de l’eminent historiador Raül González Devís expert en la temàtica dels maquis. Em sembla que la millor manera d’explicar el contingut d’un llibre és reproduir l’epíleg del mateix: El franquisme va convertir ‘la Pastora’ en un dels seus principals enemics a batre. Però què en sabem de Florencio Pla Meseguer? Malauradament encara perdura el mite cruel que va imposar la crònica negra del règim. En aquest llibre, la seva neboda Elena Solanas dona veu per primera vegada a la seva família amb un relat emotiu i vivencial en què explica com ha batallat, amb tota una xarxa d’activistes, acadèmics, associacions de base i veus de la cultura, per a recuperar i dignificar aquesta extraordinària història de repressió i supervivència. Un llibre únic i necessari, també, per a posar llum sobre el patiment i la humiliació que van patir la resta dels familiars. Amb una primera part introductòria escrita pel reconegut historiador Raül González Devís, especialista en la resistència guerrillera a l’interior valencià, en aquestes pàgines recorrerem testimonis, masos i el paisatge dels Ports on es va criar Florencio Pla Meseguer, ‘la Pastora’, per a endinsar-nos en la seva inaudita biografia des del vessant més humà. Un pas endavant per reparar i restituir la memòria de la gent treballadora i humil del nostre país que va patir la implacable i sistemàtica repressió de la dictadura militar. El llibre està editat per Sembra llibres, amb introducció del propi Raül González Devís. La coberta ha estat il·lustrada per Patrícia Cruz. La primera edició és de febrer de 2023 i els seus cost és de 19€.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 22-01-2024

ATENCIÓ a la foto. Els que sou d’Amposta segur que reconeixereu el lloc. És el parc que hi ha a l’Avinguda de Josep Tarradellas a tocar de les pistes esportives. La foto està feta en un moment de màxima afluència de gent, sobre tot nenes i nens ja que feia poc que havien sortit d’escola i, per això, no he volgut fer una captura on podrien haver sortit menors. Ara fixeu-vos en la rama... És de pi. Però hi ha cap pi per la zona? No. El que hi ha son moreres i xops. Potser no s’acaba d’apreciar, però la rama està tallada, no trencada... Quina conclusió en traieu? La meva teoria és que passades les festes de Nadal i Cap d’Any, algú (molt possiblement de la zona) va decidir amagar tots els guarniments per a tornar-los a treure quan es tornin a apropar les festes, però com que l’arbre era natural i s’havia assecat, millor deixar-lo per qualsevol lloc. Una mostra més d’incivisme a la nostra ciutat.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE TRÀNSITS + POSTALS DES DE L’EIX DEL MAL

Divendres passat, a la seu provisional de la Biblioteca d’Amposta ubicada a l’Oficina de Turisme (Espai Ebre Km 0) es va presentar el llibre d’assaig ‘Trànsits + Postals des de l’eix del mal’ del cooperant i documentalista (així és com ell mateix es defineix) Sàgar Malé Verdaguer. La presentació de l’autor va anar a càrrec del periodista del Perelló Jordi Marsal. Durant l’acte hi va haver un interessant diàleg entre tots dos explicant vivències (algunes d’elles compartides) de les seves estades a països en conflicte com ara Tunísia, Palestina, l’Afganistan, etc.). Per a explicar la temàtica del llibre, res millor que reproduir l’epíleg del llibre. Diu així: Aquest llibre és un recull de cròniques de viatges exteriors (a Tunísia, a Palestina, a l’Afganistan, Al Senegal, a la República Democràtica del Congo o a Uganda) i de viatges interiors (a l’espiritualitat, la música, la infància, la mort). Els retrats dels països són una visió distorsionada des de la meva experiència de viatge. Molts viatges exteriors són, en realitat, viatges interiors, moments de trànsit i transformació. Els articles de la primera part, ‘Trànsits’ tenen com a motiu el fet transcendental en les persones o en els pobles que he conegut. En els de la segona part, ‘Postals des de l’eix del mal’, viatjo per la realitat dels tres països que més he conegut. Són articles publicats a Diagonal, el Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella o la Directa. LA METÀFORA DEL SEMÀFOR Un dels temes dels que més es va parlar va ser de Palestina i de la massacre que està patint els seu poble a mans de l’estat d’Israel des de fa més de 3 mesos i on ja han mort més de 25.000 persones, moltes d’elles criatures. Però el racisme del poble israelita cap els palestins ha existit des de que es va crear l’estat hebreu l’any 1948 i una prova gràfica i molt explícita la tenim en un semàfor. Sí, sí, ho heu llegit bé, un semàfor que regula el trànsit en una determinada cruïlla. Per aquella cruïlla hi passen dues carreteres importants. Una d’elles és la que serveix per a entrar i sortir de la franja de Gaza. El temps que tenen per a passar els vehicles que circulen per l’altra carretera (evidentment israelians) és de 2 minuts i mig, mentre que el que regula el trànsit dels vehicles palestins és d’uns 5 o 6 segons...

ELS 3 TOMBS A AMPOSTA