LA MAR DE L’ARAGÓ (Versió per als diaris)

LA MAR DE L’ARAGÓ Si alguna vegada heu penetrat a l’Aragó per Casp, al cap d’uns pocs quilòmetres segurament haureu vist un cartell on posa: ‘La mar de Aragón’. Son les platges del pantà de Mequinensa. Però que ningú us enganyi, la mar de l’Aragó és la Mediterrània i és per això que les administracions estatal i autonòmica estan interessades a facilitar que els ‘manyos’ tinguin la millor sortida possible a la mar. Tot just fa uns dies que s’acaba d’inaugurar la nova variant del port de Querol de la carretera N-232 (la carretera de Morella) i que com tothom sap s’acaba quan arriba a Vinaròs. Pràcticament de forma simultània les Cambres de Comerç de Terol, Reus i Tortosa fixaven una trobada per al 3 d’octubre a Gandesa amb representants de les societats civil i política per a parlar del desdoblament de l’N-420 en autovia entre les poblacions d’Alcanyís i Reus. La finalitat és la mateixa. A ningú se li escapa que el turisme omple bars i restaurants a part de comprar i llogar xalets i apartaments. En tres paraules: aporta benefici econòmic. I què passa amb les Terres de l’Ebre? Per a fer realitat la millora de les infraestructures i facilitar l’arribada a la mar des de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre caldria pensar en desencallar el Pla Territorial redactat per l’IDECE i aprovat l’any 2010 pel Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.

Diari de Tarragona

LA MAR DE L’ARAGÓ

Si alguna vegada heu penetrat a l’Aragó per Casp, al cap d’uns pocs quilòmetres segurament haureu vist un cartell on posa: ‘La mar de Aragón’. Son les platges del pantà de Mequinensa, un dels grans pantans que té el riu Ebre. Però que ningú us enganyi, la mar de l’Aragó és la Mediterrània i més concretament les costes Daurada i dels Tarongers (Azahar). És per això que les administracions estatal i autonòmica estan interessades a facilitar que els ‘manyos’ tinguin la millor sortida possible a la mar. Tot just fa uns dies que s’acaba d’inaugurar la nova variant del port de Querol de la carretera N-232 (la carretera de Morella) i que com tothom sap s’acaba quan arriba a Vinaròs. Pràcticament de forma simultània les Cambres de Comerç de Terol, Reus i Tortosa fixaven data i emplaçament (3 d’octubre a Gandesa) per a tenir una reunió amb representants de les societas civil i política per a parlar del desdoblament de l’N-420 en autovia entre les poblacions d’Alcanyís i Reus. La finalitat és la mateixa: que els aragonesos tinguin cada cop més fàcil accedir a la costa mediterrània. Aquesta vegada és la millora de les carreteres, però anteriorment havia segut el tren. Cal recordar que a partir de 1895 es va anar inaugurant progressivament els trams del ferrocarril de la Vall de Zafan fins la seva clausura el 1973. En aquell moment ferrocarril recorria un total de 129 Km. entre la Puebla de Hijar i Tortosa, tot i que inicialment estava previst que arribés al port del Alfacs (la Ràpita) tal com queda palesa amb el bon grapat d’infraestructures que encara avui es poden veure i que, com deia anteriorment, mai van arribar a fer la seva funció, com per exemple el pont de l’Oriola només sortint d’Amposta en direcció a la Ràpita i que salvava el que hauria d’haver estat el traçat ferroviari. A aquest tren se’l coneixia popularment com el ‘sarmentero’ perquè la major part del seu recorregut el feia entre vinyes. A ningú se li escapa que el turisme omple bars i restaurants a part de comprar i llogar xalets i apartaments. En tres paraules: aporta benefici econòmic. Per acabar de fer realitat la millora de les infraestructures i facilitar l’arribada a la mar des de Gandesa caldria pensar en desencallar antics projectes que ja porten anys redactats com per exemple els desdoblaments de la C-12 o l’Eix de l’Ebre fins Amposta i de l’N-340 des d’Amposta a la Ràpita. A veure si d’una vegada per totes la Generalitat de Catalunya executa a les nostres terres el Pla Territorial aprovat fa molts anys i que permetria el seu desenvolupament definitiu.

LA NACIÓ CATALANA

Tots aquells que me coneixeu sabeu suficientment com penso. Mai he amagat la meva ideologia ni les meves creences.

Soc català pel simple fet d’haver nascut a Catalunya i, a part, tinc la immensa sort de viure-hi. 

Soc d’esquerres perquè vaig néixer al si d’una família humil, de jornalers i gràcies als valors que me van inculcar els meus pares des de menut.

Si me pregunteu si soc independentista, us diré que sí, que ho soc... No obstant, mai he cregut amb el anomenat procés. Mai he fet seguidisme dels partits que l’han comandat i, des d’un primer moment, vaig creure que no aniríem en lloc. Sempre m'he autodefinit com a pragmàtic.   

Durant molts anys vaig militar al PSC quan aquest partit depenia molt poc o gens del PSOE i quan els seus dirigents defensaven Catalunya i el català com jo pensava que s’havia de fer, sobre tot durant l’etapa de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat.

No obstant, per a sentir-se català no fa falta haver nascut a Catalunya (tal com li passa al President Montilla que va néixer a la província de Còrdova). Ni tan sols haver-hi viscut mai... Al llarg de la meva vida he conegut gent (de Vinaròs, de Traiguera...) que afirmaven sentir-se catalans tot i no ser-ho.

En canvi n’hi ha d’altres que mai entendran que significa sentir-se català. Alguns perquè potser no s’han parat mai a pensar el perquè d’aquest fet diferencial i d’altres, simplement, perquè no ho volen entendre. Són els que sovint posen a tots els espanyols a baix del mateix paraigua. Un d’aquests és el President aragonès Javier Lambán (PSOE).

Lambán ha dit el següent: Per a exaltar la sardana o la Mare de Déu de Montserrat no és necessari que una comunitat hagi de declarar-se nació.

Després d’aquesta afirmació, situo a l’actual president del Govern d’Aragó al mateix nivell que els del Partit Aragonès (PAR) o els del PP d’Aragó que volien reconvertir la parla de la franja oriental de la seva comunitat (el català) en LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental)  

Potser sí que ell cregui que per a sentir-se aragonès hi ha que exaltar la jota aragonesa i la Mare de Déu del Pilar. Però s’equivoca si pensa que els catalans tenim un pensament tan simplista com el seu.

Personalment sóc agnòstic (cada cop més ateu) i no sé ballar la sardana ni tinc cap intenció d’aprendre’n. Per tant, mai exaltaré ni a la Moreneta ni a la que diuen que és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

En canvi, penso que Catalunya és una nació, tal com ho posava al preàmbul del raspallat Estatut d’autonomia de 2006. I defenso i defensaré la meva terra de qualsevol intromissió forana, ja vingui de descerebrats de l’extrema dreta o de polítics socialistes que no veuen més enllà del seu propi nas, com és el cas de Javier Lambán.  

SIXENA: CREAR UN PRECEDENT

La Mare de Déu del Patrocini: de Marsella a Cardona.

El flamant sotsdirector del Periódico de Catalunya Luis Mauri, escrivia l’altre dia que va aprendre del seu mestre Vidal-Folch (no concretava si Xavier o Ignasi, tots dos periodistes) que abans d’escriure un article havia de trobar el títol. Jo no tinc mestres en aquesta matèria i me considero autodidacta, tot i que inconscientment he pogut assimilar alguna cosa dels meus opinadors de capçalera (Joan Tapia, Antón Losada, Ignacio Escolar, Xavier Bru de Sala, Enric Hernández, Albert Sáez, Juancho Dumall, Antonio Franco o el propi Luis Mauri) i sí, també començo per la capçalera. Poques vegades començo a escriure un comentari sense haver trobat el títol adequat i menys encara l’he canviat una vegada acabat. És més, sovint incloc el títol en alguna de les frases del comentari, per a reforçar encara més el sentit del meu escrit.

El comentari d’avui, com veieu va sobre Sixena i més concretament sobre les obres d’art que, provinents del monestir d’aquella localitat de la Franja de Ponent, un dia van anar a parar al museu de Lleida per a més tard (de fet només fa uns dies) retornar a casa.

La controvèrsia sobre a qui pertanyen les obres fa anys que dura i com sempre passa, si escoltes a les dues parts, tots tenen raó. Segurament la mare superiora del convent que les va vendre al museu de Lleida ho va fer il·legalment, ja que les obres no eren de la seva propietat. Com a molt del bisbat, però quin bisbat? En aquella època del bisbat de Lleida ja que igual com passa amb el de Tortosa que té competències sobre les parròquies de mitja província de Castelló, en aquella època les parròquies i monestirs de la Franja pertanyien a la diòcesis de Lleida, tot i que ara pertanyen a la de Barbastre-Montsò.

Fent d’advocat del diable, un paper que faig sovint, tot aquest enrenou ha estat ple de despropòsits, el darrer les declaracions del President d’Aragó Javier Lambán (un altre polític professional) dient que demanaran indemnitzacions pels danys patits per algunes peces. Cal? El que fa Lambán és crear molt rotllo entre comunitats veïnes amb lligams històrics que estan condemnades a entendre's, sobre tot la gent dels pobles situats geogràficament al límit fronterer.  Si de per si el tema estava que treia foc, el president aragonès en lloc de mirar de reduir l’efecte, s’ha convertit en un piròman més.

Però això no és tot ni tant sols el més important. Ara imagineu-vos que la via judicial continua i un dia arriba al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia i allí s’acaba dictant una sentència que crea jurisprudència per la qual tots els països, totes les comunitats o tots els pobles als que se’ls ha confiscat patrimoni, se’ls hi pugui retornar. Seria com la llei Bosman de l’art.

Piràmide de vidre del museu de Louvre (París)

I no és que no estigui d’acord amb això, ja que algunes de les peces d’art mes importants que tenen els principals museus del món són botins de guerra, es a dir, usurpades pels vencedors i portades als seus països d’origen. També n’hi ha que s’han venut a través del mercat negre o robades ves a saber per qui i quan... Alguns museus com el de Louvre podrien perdre gran part dels tresors que conserven i restauren periòdicament.

I si això passés, els museus que les han tingut dècades i centenes d’anys, podrien reclamar una indemnització per guarda i custòdia i conservació?

La batalla judicial per les obres del monestir de Sixena poden crear un precedent amb resultats imprevisibles a tot el món. Potser hi ha gent que no hi ha pensat, però pot passar. 

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-document-que-acredita-la-propietat-catalana-de-les-obres-de-sixena/

http://www.eldiario.es/cultura/arte/frisos-Partenon-Dama-Elche-arte_0_717779074.html

BATEA, UN POBLE DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Web Ajuntament de Batea.

Segons sembla, l’amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea (si li dic amic és perquè li ho puc dir) ha aconseguit el ressò mediàtic que pretenia. Segurament, mai abans els focus d’atenció havien enfocat tan directament el poble de Batea com ho van fer dimecres passat quan, unes declaracions del propi alcalde sobre la possibilitat de convocar una consulta popular per a que Batea deixi de ser un municipi català i passi a dependre administrativament de l’Aragó, va córrer per un bon grapat de mitjans de comunicació, entre els que cal destacar TV3.

L’anunci que va fer Joaquim reobre un debat històric a les Terres de l’Ebre: El menysteniment al territori a l’hora d’invertir per part de les Administracions. Quantes vegades heu escoltat de que Tortosa és la quinta província de Catalunya? Potser ara ja no es diu tant, però quan érem joves es deia sovint. Llavors sempre hi havia algú que deia que millor la quarta de l’Aragó que la quinta de Catalunya.  

Si el Govern català se queixa (amb tota la raó del món) de que el Govern de l’Estat no compleix amb els seus compromisos inversors, a les Terres de l’Ebre ens passa exactament el mateix, però en aquest cas amb tots dos Governs, el d’aquí i el de Madrid.

Vaig conèixer a Joaquim Paladella l’any 1986 al poc d’haver entrat a treballar a Hisenda. L’any 1991 va ser elegit alcalde per majoria absoluta; majoria que ha anat renovant en cada elecció.

Quan Pasqual Maragall va ser escollit pel PSC candidat a la presidència de la Generalitat va impulsar un Pla Estratègic per a conèixer de primera ma quines eren les mancances de cada comarca catalana. Per primera vegada un programa electoral sé faria des del territori i no des dels centres de poder de Barcelona.

A les Terres de l’Ebre el PSC coixejava d’una pota: La Terra Alta. Jo formava part de l’equip econòmic que periòdicament es reunia amb diferents sectors per a conèixer les seves necessitats, però de la Terra Alta no teníem cap interlocutor que ens pogués parlar sobre la problemàtica existent.

-Jo conec a Joaquim Paladella, l’alcalde de Batea... Tira cap a Iniciativa, però si li demano jo segurament col·laborarà.

       

Dit i fet. Li vaig trucar i li vaig preguntar si volia explicar-nos les carències de la seva comarca per a incloure-les al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre. Hi va accedir. L’equip econòmic (me consta que n’hi havia d’altres) ens solíem reunir al despatx professional de l’economista Paco Albacar (reposi en pau)  

No crec equivocar-me quan dic que Joaquim Paladella ens va sorprendre a tots quan va esmentar el que calia fer per a desenvolupar econòmicament la seva comarca.

-Per al creixement de la Terra Alta només calen amb dues coses: Millorar la xarxa viària i poder elaborar de cava.

Al cap d’uns anys les carreteres d’accés a la Terra Alta des de l’Eix de l’Ebre (Horta de Sant Joan-Arnes i Gandesa) van millorar sensiblement, com també la que va de Gandesa al límit amb l’Aragó passant precisament per Batea. En quan al cava, no se’n pot elaborar per que la D.O. Cava s’ha negat en rotunditat incloure la Terra Alta. No obstant, cal recordar que l’any 1999 el vi amb D.O. Terra Alta no era tan apreciat como ho és actualment quan, fins i tot, ha obtingut diversos premis per la seva alta qualitat.

Des d’aquelles inversions en infraestructures a la Terra Alta en general i Batea en particular, ja no se’n ha fet més, tot i que fa uns anys se va parlar de comunicar el Baix Aragó amb la Mediterrània passant per la Terra Alta i posteriorment pel Baix Ebre o bé per les comarques dels Ports i Baix Maestrat fins a Vinaròs. Però la crisi va aturar el possible projecte.   

Tots el pobles tenen el dret de desenvolupar-se i, els alcaldes, amb la col·laboració dels polítics de la demarcació corresponent, de fer-ho possible. Un alcalde per si sol mai podrà complir les demandes dels seus veïns sinó hi ha voluntat de fer-ho per part de la resta d’administracions, ja sigui la Generalitat, la Diputació o el propi estat Espanyol.

Si Joaquim Paladella ha donat un cop de puny a la taula i ha dit prou és perquè les seves peticions no han estat ateses. Per això demana la visita del President de la Generalitat Carles Puigdemont i del Subdelegat del Govern Jordi Sierra.

Accions com el de l’alcalde de Batea les haurien de fer la majoria d’alcaldes de les nostres comarques amb la col·laboració dels diputats territorials, directors de serveis de la Generalitat, etc. Però desgraciadament la majoria dels nostres polítics estan més per conservar el seu privilegi (i això passa per no emprenyar massa els de dalt) que no defensar el seu propi territori. Un clar exemple l’hem viscut fa poc a Tortosa al renunciar a un nou hospital i al tercer institut.

Tot i que pugui sonar una mica esbojarrat: Independència sí, però de les Terres de l’Ebre.

Ànims amic Joaquim, la raó està amb tu!   

HA NASCUT UN IDIOMA: EL LAPAO

Estem d’enhorabona! El naixement d’un idioma ha de ser motiu de felicitat per a tot el món, fins aquells que no se’n assabentaran mai de la seva existència. Quan l’any 2004 es va organitzar a Barcelona el Fòrum de les Cultures, s’explicava que milers d’idiomes minoritaris estaven en perill de desaparèixer, per tant, quan en neix un ha de ser motiu de gran satisfacció.

Es experts científics de l’Aragó en matèria lingüística, es a dir, els grups parlamentaris del PP i del PAR) tenen previst aprovar properament l’existència d’una nova llengua: el lapao.  

Què és el lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? El lapao és, ni més ni menys, que el català que es parla a la franja de ponent, es a dir, els territoris aragonesos fronterers amb Catalunya, com per exemple la comarca del Matarranya. Ara caldrà veure la repercussió que tindrà el nou nom entre els seus parlants, ja que, des de temps ancestrals, la parla d’aquell territori aragonès ja tenia nom: el chapurreau (no llegir chapurro)

En qüestió d’idiomes els del PP són uns autèntics experts. Primer van decidir que el català que es parlava a València es diria valencià i tot indica que a les Illes Balears on fins l’entrada del president Bauzà no hi havia hagut mai cap problema idiomàtic, aviat es parlarà el balear (només és qüestió de temps) Aquestes modificacions basades en rigorosos estudis científics, sovint tenen el recolzament dels polítics de torn. Cal recordar que n’hi ha que són veritables experts en el tema. Per exemple hi havia un tal Aznar que, a part de parlar català en la intimitat, parlava anglès amb accent texà. En canvi, a qui va ser portaveu d’aquest tal Aznar i que, familiarment es coneix per MAR, resulta molt difícil saber en quin idioma està parlant ja que degut als freqüents efectes etílics, acostuma a forfollar.  

Darrere d’aquest nou impuls idiomàtic veig la ma de l’actual ministre d’Educació del govern espanyol José Ignacio Wert. És una fórmula ideal per a que els espanyols (i per extensió els catalans, bascos, gallecs, etc.) de sobte puguin saber diverses llengües més, a part, evidentment,  de la materna de cadascú. No és el mateix saber, per exemple, castellà i català (jo també domino a la perfecció la parla per telèfon) que castellà, català, valencià, balear, lapao, etc. No és el mateix que al currículum personal d’aquell aspirant a un lloc de treball hi posi que domina a la perfecció dos idiomes que posi que en domina sis a la perfecció. Es miri com es miri, no és el mateix.

De totes maneres, els experts populars s’han quedat molt curts. Com que per desconeixement del tema no serà, sospito que és que no volen interferir en la política lingüística que s’elabora des de la Generalitat de Catalunya (ells mai ho farien!) De poder-ho fer (insisteixo, mai ho farien) segur que encara distingirien molts més idiomes. Tinc l’atreviment de suggerir-ne uns quants que conec i que penso que s’haurien de separar del català, ja que tots tenen trets propis i diferencials del que és oficial a Catalunya.

En primer lloc, caldria esmentar el tortosí (que a Amposta s’anomena ampostí), també el cavero (amb els seves variants de la Partidal, els Hortets, Sant Jaume, els Muntells i Balada), el paulsenc, el faldut (científicament ulldeconenc), el canareu (amb la variant del casero), el senienc i fins i tot el masover.

No cal ni dir que la riquesa lingüística que acumulem els que com jo, podem presumir d’entendre i fins i tot parlar en tots aquests idiomes, hauria de ser un valor afegit per a promocionar-nos professionalment i més ara en temps de crisi on tan difícil és trobar feina.  

Desconec les veritables intencions dels intel·lectuals del PP, però en el nostre cas han servit per a descobrir un potencial fins ara ocult, i per tant, a part d’estar d’enhorabona pel naixement del nou idioma i la troballa de l’existència de tants i tants més, cal donar-los les gràcies per la seva estimable preocupació i contribució a la riquesa lingüística del nostre país.

Segurament,  algun dia, quan ens aixecarem de dormir, ens assabentarem que l’andalús, l’extremeny i el murcià també són idiomes.  O no està prou documentat?

Post Scritum. Sembla ser que després del Lapao, les Corts de l’Aragó tenen preparat el naixement de dues llengües més: LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Areas Pirenaica y Prepirenaica) i LAPOLLA (Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón)