Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cas Pujol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cas Pujol. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 d’abril del 2017

PRESTIDIGITADORS

Quin art! Quina classe! Quina categoria! Davant d’un corrupte, però no un corrupte qualsevol, no, d’un corrupte com Rato, Bárcenas, Júnior, Ignacio González o Francisco Granados, només ens queda treure’ns el barret quan passin per davant nostre o surtin per la tele... Reconèixer la seva categoria i acceptar que al costat d’ells, nosaltres (tu i jo) som uns sers insignificants i indignes de viure al seu mateix país. Són uns autèntics prestidigitadors o malabaristes de diner (sobre tot del diner públic)
De tos els que he esmentat i de tants d’altres que, tot hi no fer-ho, estan presents, avui us parlaré de Júnior. De Jordi Pujol Ferrusola, fill del Molt Poc Honorable expresident de la Generalitat Jordi Pujol i de la florista Marta Ferusola.
Quan Júnior va comparèixer al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’origen de la seva fortuna, no va sortir ni un mil·límetre del guió que havia escrit mesos enrere el seu pare, el cap del clan. Segons els Pujol, els diners que els hi van trobar a Andorra provenien d’una deixa del pare/iaio Florenci.
Segons els Pujol, la bona gestió de Júnior (que era qui gestionava el patrimoni familiar) va permetre que aquesta quantitat anés pujant i pujant fins a convertir en rics tots els membres de la família. Però quan dic rics me refereixo a rics del cagar (perdoneu-me per l’expressió, però és que vosaltres no ho heu dit mai?) O sinó com s’explica que Júnior tingués el garatge de casa seva ple de vehicles de luxe? Bé, ell ho explica dient que un amic li va vendre de segona ma i a bon preu... I un be negre!!! Hem estat tants anys els catalans fent el ximplet i votat el seu pare i el seu successor que es pensen que poden seguir prenent-nos el pèl com i quan els hi doni la gana.
¿Vosaltres us imagineu a Júnior tot el dia pendent de la Borsa... De quan pugen o baixen determinades accions o productes financers. Ara venc, ara compro... I de tant en tant retiro uns calerons i els reparteixo entre tota la família segons la participació...? Jo no! De ser així no viuria tan bé com aparenta que ha viscut.
Però de sobte les coses sé li han torçat. Ara que el jutge l’acusa d’haver evadit 30 milions d’Euros, diu que ha tingut una mala tatxa i que els ha perdut per haver fet males inversions... Pobret, quina desgràcia! Com s’explica que un professional com ell (perquè el podem anomenar així, no?) que sempre havia sabut on i quan invertir, de sobte tot sé li torça... I els xiquets i xiquetes venen de París!  
Avui acabaré explicant-vos una anècdota que, segurament, pensareu que res té que veure amb el  comentari anterior, però ja veureu com tot lliga.
Quan feia quart de Batxillerat a Tarragona, a l’Institut Antoni de Martí i Franquès, un dia el nostre professor de Llengua i Literatura (espanyola, es clar), el Sr. Irache, ens va llegir una poesia de Luis de Góngora que deia així: 

Cruzados hacen cruzados,
Escudos pintan escudos,
Y tahúres muy desnudos
Con dados ganan condados;
Ducados dejan ducados,
Y coronas majestad,
¡Verdad!

Sempre s’ha dit que hi ha coses que, amb el pas dels anys segueixen sent d’actualitat.

dimarts, 23 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 23

De Manel Fontdevila a Público.es. 
CORTINES DE FUM
De tant en tan me sorprèn com actuen les maquinàries dels partits per mirar de desviar l’atenció cap a un altre costat. El darrer cas és el de les suposades coaccions de la policia espanyola per aconseguir informació sobre els comptes que la família Pujol (fixeu-vos que parlem de família com a la Màfia) tenia dipositats a bancs d’Andorra.
De ser veritat (possiblement ho sigui) és un fet rellevant, però no per això s’ha de intentar amagar el fet principal: la del més que presumpte enriquiment il·legal de la família per cobrament de comissions a canvi de contractes i d’altres favors.
Sempre s’ha dit que després de l’1 ve el 2 i que aquest no arriba si no sé passa abans pel primer. El primer fet és el cobrament de comissions, el segon la confessió interessada del patriarca de la família (encara que no va dir la veritat sobre la procedència dels diners andorrans) i després, en tot cas, vindria l’actuació irregular de la policia espanyola per aconseguir informació dels Pujol i sembla ser que també d’altres càrrecs de Convergència.

EL PERIÓDICO
Sabeu que des de fa molts anys el meu diari de referència és el Periódico de Catalunya. De fet ja vaig comprar el primer número quan va sortir allà per l’any 1978. Només en comptades ocasions l’he deixat de comprar... Recordo quan es va tornar a editar el Diari de Barcelona dirigit per Josep Pernau (més tard columnista del propi Periódico) a la dècada dels 80. I ho vaig fer perquè es va publicar en català i per aquella època (i encara durant alguns lustres més), el Periódico només ho feia en castellà.
Durant l’època de vacances és molt difícil trobar-lo als quioscs perquè és el primer d’esgotar-se. La situació no és nova, però aquest any la dificultat s’ha incrementat. Quan estic a Amposta, per motius de proximitat, compro el diari a la llibreria Mercè del carrer Amèrica. La setmana passada (aquesta està tancada), li vaig preguntar com era que el Periódico s’acabava tots els dies (les dues edicions la de català i la de castellà) Me va dir que tot i que havia demanat que li portessin més ja que havia diverses llibreries tancades a Amposta, no ho havien fet. Tret d’un dia que se’n va recordar i me’l va guardar (normalment de dilluns a divendres no li compro a ella per motius laborals) els altres dies me vaig d’haver de conformar amb un altre diari. Quin diríeu que vaig triar? El País, la Razón, el Punt Avui, el Mundo, la Vanguardia...? Cap de tots aquest me fa el pes: el Diari de Tarragona. Al menys me’n assabento de les notícies locals, tot i que altres publicacions digitals també me mantenen informat del que passa a les nostres comarques.
Com us deia Mercè ha tancat aquesta setmana per vacances. Així que ahir vaig anar a buscar-lo al de Rafales & Solé i me va passar exactament el mateix. Avui he anat a la llibreria Alba del carrer Miquel Granell (ahir també estava tancada) i no ho direu mai... Tres quarts del mateix. Així que vulguis o no, m’he hagut de conformar amb el Diari de Tarragona.
No és que el Periódico em complagui al 100%, però el prefereixo davant diaris amb línies editorials molt més partidistes. N’hi ha algun que és realment infumable menys per als que tenen aquela idea, es clar. El Periódico, des del meu punt de vista és molt més objectiu.

De Ferreres al Periódico. 
NO I NO!
Tot i les pressions del PP i C’s, el PSOE segueix erra què erra amb el no a la investidura de Rajoy. Avui mateix ho deia Rafael Simancas, aquell que anava per president de la Comunitat de Madrid i Esperanza Aguirre amb joc brut li va pispar la presidència que desprès va mantenir durant molts d’anys.
I és que qualsevol vota que sí... La memòria humana és molt curta i, sovint, només ens en recordem d’allò important o del que realment ens interessa. En canvi hi ha coses molt més supèrflues que ens oblidem ràpidament que han passat. Però quan dura aquest període de temps? Impossible saber-ho amb exactitud.
Ara per ara el que si que sé sap és que el proper 25 de setembre hi haurà eleccions al País Basc i Galícia i votar el PSOE a favor de la investidura de Rajoy els faria perdre molta credibilitat. Qui s’arrisca a fer-ho quan durant mesos (molts mesos) han estat dient el contrari?
Què el seu vot serà més mirant els interessos del partit que no els d’Espanya? Mira-ho com vulguis. Des d’un punt de vista d’esquerres, potser votar a favor de la investidura de Rajoy seria el més convenient per a Espanya, però no per als ciutadans d’Espanya.
Avui mateix llegia a un diari digital que molts espanyols estan preocupats per portar 300 dies amb un govern en funcions. Jo no! Jo no ho estic gens. Trobo que el país funciona igualment. Potser no es puguin elaborar lleis (tampoc les elabora el Parlament català tot i que fa més de mig any que tenim President electe)
Qui fa funcionar els països és la pròpia maquinària de l’Estat: treballadors públics de diferents rangs, però també empresaris i treballadors. I això no s’atura mai.

Això vol dir que no fan falta polítics? Tampoc és això. Sóc polític i crec en la classe política... Però no amb els polítics corruptes i als que usen les portes giratòries per al seu benefici personal.  

divendres, 17 de juliol del 2015

CONVERGÈNCIA, A LA CALLADA

Si algú es pensava que l’actitud de Convergència després del Cas Palau canviaria, estava molt, però que molt equivocat. Quan certs comportaments es porten al gens, ni una oportuna refundació pot arribar a canviar la situació. Refundació que, per cert, no s’ha produït, tot i que hi ha veus des de dintre del partit que així ho reclamen.
Dos han estat els casos que han sortit a la llum en aquests darrers dies: el de l’Ajuntament de Torredembarra i el de l’empresa municipal de Barcelona BCN Regional durant el temps en que va estar Xavier Trias com alcalde.
Segons les informacions periodístiques, sembla ser que a l’ajuntament de la Torre (els més propers coneixen així el municipi) hi va haver una filtració (interessada o no, això s’hauria d’esbrinar) de que s’estaven cometent irregularitats. Aquesta filtració va ser en forma de correu electrònic als responsables nacionals de Convergència. I què va fer Convergència? Res. Suposo que ja els hi anava bé que passés el que estava passant. Només quan es va destapar el cas, Lluís Corominas (crec recordar que van dir) es va dirigir al remitent per a dir-li que la seva comunicació va arribar on havia d’arribar. A la direcció nacional del partit? Es igual, on sigui, el cas és que dirigents de CDC n’estaven assabentats i no van actuar. Després ho van justificar com a guerres internes dintre del partit... I què que siguin guerres internes... En cap cas deslliura de responsabilitat a aquelles persones que ho sabien i no van actuar.
L’altre cas, destapat pel Triangle, és que Pere Pujol, un dels fills de Jordi Pujol es va veure beneficiat per 3 contractes durant els 4 anys en que Trias va ser alcalde de la ciutat. Potser encara no s’havia destapat el Cas Pujol, però això denota la connivència entre les institucions governades per CDC i el clan Pujol.
Tot just abans de coneixes aquesta notícia, se’n sabia un altra referida també BCN Regional. Segons vaig escoltar a la Cadena SER, dita empresa municipal va organitzar una exposició que va tenir una durada de menys d’un mes. Tot i això va costar més de mig milió d’euros i va tenir un sobre cost d’aproximadament, un 50%. On va anar a parar aquesta diferència de diners.
Mireu, si s’està fent una via d’AVE (per posar un exemple) sempre et pots trobar amb dificultats no previstes, com terrenys més rocosos o més tous que poden provocar modificacions als projectes inicials i que podrien, efectivament, augmentar-ne el cost... Però en una exposició. Difícil d’entendre al menys que ens donin una resposta convincent, veritat?

dijous, 23 d’abril del 2015

DE LAPSUS I DE CORRUPCIONS

Ahir, els mitjans de comunicació es van esplaiar amb els dos lapsus que van tenir les dues dirigents més importants del PP.
Mentre la Maridolo de Cospedal, va dir que al PP li ha costat molt saquejar a Espanya de lacorrupció (en què estaria pensant aquesta bona xica?) I pel que sembla no és la primera vegada que li passa... Serà per alguna cosa concreta?
Mentre, la vicepresidenta del govern, la Sáenz de Santamaria, va dir, fins a 3 vegades, que l’any 2012 el PP havia fet una amnistia fiscal (sí, sí, com ho llegiu, UNA AMNISTIA FISCAL)
El concepte, què és de domini públic, havia estat sempre negat, tau per Rajoy com per Montoro i, per a referir-se a la regularització que van fer milers de defraudadors, usaven tota mena d’eufemismes.
Realment no sé sap si ahir va caure en el parany que li va posar el portaveu socialista Antonio Hernando que va ser qui primer es va referir a l’amnistia fiscal, o simplement perquè la va trair el subconscient (com li va passar a la Maridolo), però el cert és que ho va dir i ho va repetir dues vegades més.
Malgrat tot, el grup parlamentari del PP, tornant a usar el corró de la majoria absoluta, va denegar la petició dels PSOE de que es fes pública la llista de defraudadors que es van acollir a l’amnistia fiscal de fa 3 anys. A la petició s’hi van sumar tots els grups de la cambra baixa... Tots? Bé, tots, tots, tampoc, el grup de CiU s’hi va abstenir. Per què serà? Potser per que tem que es puguin conèixer noms de patriotes catalans que també tenien capitals a l’estranger?  
Tot i ser important el que us he explicat fins ara, possiblement la notícia més destacada d’ahir i que avui porten a la portada diaris com el País, va ser el descobriment de dos possibles casos més de corrupció a les files populars que afectarien a un exministre com el controvertit Federico Trillo (recordeu el cas del Iak-42) i el portaveu parlamentari Vicente Martínez Pujalte (conegut popularment com Martínez el fatxa)
Recordo la verborrea de M-Pujalte a l’hora d’atacar els socialistes, sobre tot durant els governs de Zapatero. Bé, a veure ara com es defensarà.
De moment, com passa sempre, el primer que fan quan se’ls enxampa en algun cas de corrupció, és negar-ho tot o dir que el que van fer era legal.
Si retornem a la informació que han donat els mitjans de comunicació, tant Trillo com M-Pujalte haurien cobrat d’una empresa constructora de Guadalajara especialitzada en obra pública. Primer es va dir que era per haver assessorat a l’empresa en qüestió, però com no hi consten documents que així ho acreditin, llavors van dir havia estat un assessorament verbal. Com va dir el mateix Trillo quan va ser president del Congrés: Manda huevos!    
Aquestes situacions, tan les del PP, com la del grup de CiU abstenint-se a l’hora de demanar la llista de defraudadors, qüestionen el que diuen, tan els populars com els convergents quan es parla de corrupció. Mentre prediquen la regeneració política o miren de desvincular-se de casos com els de Pujol o el Palau de la Música, en realitat ho diuen amb la boca petita i actuen molt diferent.
Qualsevol persona estaria feta un embolic, però espero que tu, amic lector, et passi com a mi i tinguis molt clar quina és la situació, per molt que els qui ens governen la vulguin camuflar entre paraules que ens sonin bé a les nostres oïdes.        

dimarts, 14 d’abril del 2015

EMBOLICA QUE FA FORT

No sé si us passa a vosaltres, però a mi, després de les compareixences a la comissió del cas Pujol al Parlament, m’he quedat pràcticament igual. Si més no en el tema referent a la part principal, és a dir, sobre l’origen de la fortuna, com s’han pogut fer tants diners en un període tan curt de temps o com es va gestar la gravació amb la ex de Júnior al restaurant la Camarga de Barcelona.
Després de que divendres intervingués al presidenta del PPC l’Alicia Sánchez-Camacho durant molt més temps del que estava previst, es van haver d’ajornar fins ahir les compareixences de Maria Victoria Álvarez (l’ex), José Zaragoza i el director de l’agència de detectius Método 3.
Cadascú va donar la seva versió dels fets i el cert és que qualsevol coincidència entraria més en l’apartat de la casualitat que una altra cosa.
La Maria Victoria Álvarez va dir que no sabia que l’estaven gravant i que coneixia a José Zaragoza perquè havien compartit moments molt relaxats. Bé, ho pots interpretar com vulguis, però a mi em fa l’efecte que hi va haver alguna cosa més que acaronaments mutus.
Per la seva part, José Zaragoza va dir que no sabia res del tema i que si va dimitir de tots els seus càrrecs orgànics (de partit) va ser per no perjudicar el PSC.
Dels tres, qui va estar més contundent va ser el director de Método 3. Va dir que abans de passar per la comissió del Parlament, havia anat al jutjat a presentar una denúncia contra l’Alicia Sánchez Camacho per injúries i difamacions, però que els seus advocats tenien l’ordre de retirar-la automàticament si la presidenta del PPC es retractava públicament de els declaracions que va fer contra l’agència de detectius.
També va afirmar que la sol·licitud de gravació havia sortit de l’entorn més proper a la Sánchez-Camacho, però que per confidencialitat no podia dir més. Tot seguit va dir que el seu entorn més proper era la seva pròpia família i la seva parella i així ho va deixar.
Aquest no va ser l’únic fet rellevant que hi va haver ahir a Barcelona. De fet, la cimera sobre el Mediterrani que es va fer ahir a Barcelona després de 7 anys sense haver-se convocat, va ser molt més rellevant. Deixant de costat el contingut de la mateixa, em limitaré a explicar la trobada entre Rajoy i Mas. Novament van escenificar la seva manca de sintonia i tots dos van aprofitar l’ocasió per a reivindicar les seves postures oposades.
En el seu discurs de benvinguda (us imagineu que l’haguessin xiulat tal i com van fer diumenge a l’Àngel Ros a l’assemblea de l’ANC?), Mas va dir:

-Els catalans mirem lluny, cap a nous horitzons, que imaginem europeus i mediterranis.    
A bon entenedor no li calen més paraules...

Com a resposta, el president del govern espanyol que, coneixent-lo com el conec, segurament devia d’intuir que Mas faria alguna referència a la independència de Catalunya i ja s’ho portava preparat de casa, li va respondre:

-Barcelona és la capital espanyola del Mediterrani; honra d’Espanya i flor de les belles ciutats del món.

D’això se’n diu tirar una floreta (piropo) a Barcelona, però res més. Ja per la tarda, en un acte oficial, sé li va preguntar a Mas sobre les paraules que havia pronunciat pel matí, però no hi va voler entrar.
Què llarg me s’està fent l’any... Només de pensar que encara no hem començat el procés electoral de els municipals i ens quedaran les autonòmiques i les generals... Uf!!    

dimarts, 24 de febrer del 2015

LA IMATGE (PÈSSIMA) DEL CLAN PUJOL

Avui és un d’aquells dies que costa trobar un titular escaient. Jo no original. L’originalitat és més difícil i més quan la compareixença de Jordi Marta i Júnior a la comissió d’investigació que sobre el cas Pujol va obrir el Parlament de Catalunya.
Com exemple de la pluralitat de títols, aquí alguns dels que apareixen a la premsa d’avui:
El Periódico. Pujol júnior es destapa.
La Vanguardia. Un desafiant Pujol júnior es vanta de les seves influències.
Ara. Toquen fons.
El Mundo. Burla en el Parlament.
ABC. Los Pujol no saben nada.
La Razón. La burla de los Pujol: No tenemos ni un duro.
Com veieu, ni la premsa més propera a CDC ha trobat un titular que no vagi en contra de lafamília. I és que no n’hi ha per a menys. Es nota que van tenir molt de poder y ara els hi costa molt acceptar que els regles del joc han canviat i ja no són el que van ser els anys gloriosos. Fins i tot Pujol no va voler ni confirmar ni desmentir si comptava o no amb el suport del partit que un dia va fundar. Bé, això té una explicació molt senzilla. Sóc de l’opinió (i ja ho he dit més d’una vegada) que els dirigents de CDC li neguen als Pujol en públic el que li donen en privat.
Jordi Pujol es va retirar de la política activa l’any 2003, no obstant, els xanxullos van continuar existint. I si bé es cert que a nivell de la Generalitat van deixar de fer-se és perquè durant 7 anys hi va haver 2 governs del Tripartit i CiU es va estar a l’oposició, però això no va impedir que, a un nivell inferior es seguissin fent.
Dos exemples. El cas Pretòria, que va afectar a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra, que sense tenir l’ADN de la família Pujol, si que es poden considerat amb el mateix genoma polític que l’expresident, ja que tots dos van ser-ne íntims col·laboradors, es va produir, majoritàriament dintre d’aquest període, encara que, en aquest cas, va comptar amb el suport inestimable del llavors alcalde de Santa Coloma de Gramanet Bartomeu Muñoz.
L’altre cas és el del Palau de la Música que si bé es va destapar l’any 2009, els seus orígens es situaven diverses dècades abans. Com veieu, també aquí, tot i estar CiU a l’oposició, durant uns 6 anys, hi va haver una implicació demostrada entre els principals encausats i CDC.
Tornant a la compareixença d’ahir, el més destacat de la intervenció de Pujol va ser quan va dir allò de: diuen, diuen, diuen... Evidentment cap diputat podia tenir a ma cap document que acredités la implicació de Pujol en algun dels casos pels que sé l’imputa. Això és així, perquè si hi ha proves fefaents en forma de documents o altres mitjans acceptats en dret, aquests estan en poder de la Justícia i esgrimir alguna còpia seria tant com admetre que s’hagin pogut filtrar documents.
Marta Ferrusola, tot i anunciar que no diria res, va donar molt de joc. Potser la frase que quedarà serà: Catalunya no s’ho mereix. Encara que no he tingut el disgust de conèixer-la personalment, penso que estic capacitat per a opinar sobre aquesta senyora que després de formalitzar-se el primer govern Tripartit va dir: Ens han robat la Generalitat.
El grau d’identificació dels Pujols amb la Generalitat o Catalunya ha estat tan gran, que qualsevol mesura que es prengui en la seva contra, li donaran la volta per a que sembli que es va en contra de la nostra nació.
La Ferrusola va acabar acceptant que la seva empresa de jardineria havia treballat per a la Generalitat sense cap tipus d’adjudicació pública, es a dir, a dit. També va dir que la seva família no té un duro i que els seus fills van amb una ma al davant i l’altra al darrere... Pobrets! Fins i tot em fan llàstima... Sent família nombrosa com són, no sé perquè no van acudir a demanar un ajut als serveis socials...          
Júnior sembla que va anar de sobrat. No sap quans de cotxes té, però va afirmar que els automòbils d’alta gama que té o els ha comprat desballestats i els ha restaurat o a gent que tenien problemes i no els podien mantenir. O sigui, com una ONG creada per ajudar als altres...  
Em sembla patètic que una família (sobre tot el pare) que un dia ho van ser tot a Catalunya vagin de prepotents i donant la imatge que donen sense tenir el més mínim respecte als diputats ni al poble de Catalunya que, efectivament, no es mereix (ni s’ha merescut mai) tenir uns conciutadans com els Pujol per la pèssima imatge de país que donen.

dimecres, 11 de febrer del 2015

BLA, BLA, BLA…

Mas va comparèixer el passat dilluns a petició pròpia a la comissió d’investigació que va obrir el Parlament sobre el cas Pujol. Diuen les cròniques que s’hi va estar durant quasi quinze hores... Total, per a no dir res.
No va estar tant agressiu com el seu mentor Jordi Pujol, però si evasiu i, com s’esperava, no va aportar cap novetat. No cal ni dir-ho que la seva intervenció no va convèncer ningú, excepte, clar està que al seu propi grup. Segurament no va convèncer ni a ERC, tot i el to més moderat que va emprar el diputat Oriol Amorós.  
Tal i com va dir un periodista a la SER, Mas és un hàbil orador y sovint dóna la volta a les preguntes que sé li fan. Hi havia preguntes que les podria haver contestat amb un sí o un no i, en canvi ell, s’hi estava una estona per no dir tes. Pura xerrameca. Potser per això va durar tant la compareixença.
El temes que es van tocar van ser els següents: Negocis de la família Pujol, cas de les ITV, cas Palau de la Música i diners del seu pare a Liechtenstein.
-Sobre els negocis del clan Pujol va dir no saber-ne res. Tot hi haver col·laborat am el patriarca durant més de dues dècades. Difícil de creure-ho, la veritat.
Aquí va sortir el tema de els deslocalitzacions de determinades indústries. Mas va dir que el que va fer, ho tornaria a fer, ja que no vol que cap indústria marxi de Catalunya i que si algú ha fet negoci amb això, no és el seu problema.  
-Sobre els ITV, on s’havien fet públics uns correus on Oriol Pujol esmentava a Mas, va dir que el que havia fet, havia estat correcte.
-Del Palau de la Música va dir que, al final no es podrà demostrar que CDC hi tingui res a veure. Cal recordar que el seu partit té la seu embargada i que el jutge el relaciona amb comissions cobrades de forma il·legal.
-Finalment, sobre els diners que tenia el seu pare a Liechtenstein, va respondre el que per a mi és un veritable misteri: Què ni ell ni els seus germans vius havien cobrar res d’aquells diners. Finalment sembla que va aclarir que ho havia cobrat la seva mare...
Anem a veure, em resulta difícil creure que una herència vagi a parar a la mare quan, normalment, els hereus són els fills. Què no estava al testament? Quin oblit, no? Penso que tot va ser una estratègia de Mas per a amagar la veritat. Expliquen els diaris que el President portava una sèrie de notes per a donar més credibilitat a les seves respostes. Òbviament, quan ho portes així és també per a no sortir-te’n del guió que has preparat i no deixar res a la improvisació.
Mas va fer servir ahir la tàctica que usen tots els imputats (encara que ell, con va recalcar, no hi està): no ho sé, ho desconec... En definitiva evasives per a dificultar que es puguin aclarir els fets.
Sóc dels qui penso que les comissions d’investigació no serveixen absolutament per a res, sinó és per a que els partits es puguin esplaiar a gust amb el compareixent. Potser per això Pujol es va mostrar tan esquerp, la qual cosa no va impedir als diputats retreure-li la seva actitud.
El passat dilluns els portaveus que van estar més durs amb Mas van ser la del PP (després del divorci polític, no m’estranya) i la de la CUP que li van dir si fa o no fa això: Si vostè era el Secretari General de Convergència i no s’assabentava del que passava al seu partit, hauria de dimitir de President.
Per la nit, al programa 23-24 del Canal 33, els contertulians van debatre el tema. Pel que vaig veure, tot hi haver-hi certa pluralitat, potser a l’hora de mesurar la imparcialitat, no n’hi havia tanta. Alguns d’ells van coincidir que Mas va sortir-ne reforçat, ja que quan algú té l’oportunitat d’expressar-se, sempre sol sortir-se’n bé.
Es una manera de veure-ho, però des del meu modest punt de vista, ningú pot sortir-ne airós si es passa quasi 5 hores sense dir absolutament res. Molt de bla, bla, bla, però buit de contingut.    

divendres, 6 de febrer del 2015

MAS ÉS DE SUCRE

Ser de sucre no vol dir ser dolç. L’expressió ser de sucre s’aplica quan algú queda exclòs d’alguna responsabilitat per tenir alguna condició especial. De menuts qualificàvem així a aquells que estaven exempts de pagar quan jugàvem a determinats jocs on s’havia, per exemple, de perseguir i atrapar als altres. Normalment sempre era algú que tenia uns quants anys menys.  
CDC (o sigui Convergència) ha aprovat que no portarà a les seves llistes corruptes, però en canvi, passi el que passi (cas Pujol, 9-N...), aquest fet no inclou a Mas.
Curiós, no? El President de la Generalitat declarat intouchable, com ho va ser en el passat Pujol o com encara ho seria sinó hagués confessat el seus pecats... Encara que diuen que ho va fer perquè sabia que els draps bruts que havia acumulat al llarg de la seva vida política anaven a sortir a la llum.
Convergència sempre ha donat suport al seus (amb això s’assembla molt al PP) Sempre els ha protegit fins al final, quan ja s’ha demostrat que no hi havia res a fer. I, si aquest ha estat el tradicional comportament de la gent de CDC, què no faran pel seu màxim líder?
Hi ha qui opina que Mas té els dies comptats. Què sap massa coses (encara que ell no ho admetí) per a no estar implicat en cap.
No fa gaires dies, un històric socialista de Tortosa criticava la hipocresia de Francesc Homs quan es queixava de l’actitud d’ERC de permetre que Mas vagi a declarar a la comissió Pujol que té oberta el Parlament català. Després de salvar-li la pell per 4 vegades! Tard o d’hora havia d’accedir ja que hi ha situacions que al final es fan insostenibles. I a sobre fent volen fer xantatge a Esquerra...
Em deia el meu interlocutor que li va dir a Ferran Bel que Convergència havia de fer un servei a Catalunya. Bel, sense intuir per on sortiria, va dir:
-Però... Si ja el fem...
-No home, el favor hauria de ser pegar un pet i desaparèixer del mapa, tal com li va passar a la UCD...
A la meva edat encara en vull veure de molt grosses. Sóc d’aquells que penso que no s’ha acabat. L’esquerra arriba al poder quan té els suficients escons per a arrabassar-li el poder a la dreta. En canvi la dreta en té prou amb el desgast de l’esquerra per a tornar-lo a ocupar, encara que no hagin fet els mèrits suficients.
Convergència, com el del PP, té un vot incondicional. Uns votants que passi el que passi els seguiran votant (a qui em de votar sinó? –sol ser l’excusa-) Però la realitat és que tenen moltes coses que agrair-los i ja sé sap que hi ha favors que es paguen tota la vida. I fins hi tot, n’hi ha que no prescriuen ni amb la mort i els hereten els fills...  

dimecres, 28 de gener del 2015

AI, AI, AI...

Sembla clar que a CDC no li ha fet cap gràcia que, finalment ERC hagi rectificat permetent que Mas hagi de comparèixer a la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, tal i com demanaven de forma reiterada la resta de partits de l’oposició.
Si aquesta decisió pot o no tenir conseqüències properament, encara és aviat per saber-ho, però de moment, Quico Homs ja s’ha encarregat de donar-los l’avís.
Ahir, el portaveu del govern va dir que igual es repensaven la data de les eleccions que, com sabeu, està fixada i poca cosa més.
Mas és l’únic que té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions. Igual com va rectificar en el tema de la consulta que, després de signar el decret de convocatòria amb tota la cerimònia del món, més tard, va fer marxa enrere convocant en solitari una pseudoconsuta sense cap tipus de valor jurídic.
De totes formes crec que ERC no és conseqüent amb els seus actes. Si es dóna suport incondicional al President, s’ha de fer des de la A a la Z i no només escollir les lletres que millor vagin als seus interessos electorals. I si sé li retira la confiança, a partir d’aquell moment s’està a l’oposició actuant com a tal.
Des del primer dia es va poder observar aquesta bivalència d’ERC, donant suport a CiU la majoria de les vegades, mentre el seu cap de files, l’Oriol Junqueras exercia de cap de l’oposició. Un fet tan inusual com estrafolari.
Aquest fet demostra una vegada més que és molt difícil establir relacions duradores amb els republicans. Es va demostrar en el primer govern Tripartit, quan abans d’acabar la legislatura van abandonar el govern que encapçalava el President Maragall i es va haver de substituir tots els càrrecs per gent del PSC. I tot perquè Maragall va impulsar un Estatut que els grinyolava, fins i tot havent-li donar suport al Parlament de Catalunya.
Durant aquesta legislatura, els republicans tampoc s’han volgut comprometre més del compte. És com aquella parella de nuvis que porten un bon grapar d’anys festejant, però que, un dels dos, no vol donar el pas definitiu, o sigui, casar-se. Relació, sí, però sense cap compromís.
Quan veus que l’únic interès que tenen els republicans és caminar plegats cap a una hipotètica independència, però a la vegada saben que anar de la ma de CiU els pot suposar més d’un contratemps, no acabes d’entendre la fixació que es pot arribar a tenir quan el que pretenen no està tan a l’abast com volen fer creure als seus militants i simpatitzants.
Crec que unes eleccions anticipades són més necessàries que mai. Més si cal, ara que sembla que hi ha municipis on CDC està fent campanya al marge de UDC. O el que és el mateix, després de quasi quaranta anys, la C i la U podrien caminar separades.  
I, si a sobre, els pactes entre CDC i ERC, no són sòlids i, la necessària confiança que hi hauria d’haver, no la hi ha, ja m’explicareu que fan perdent el temps ells i fent-nos perdre’l a nosaltres.


Des del meu record, mai s’havien fixat unes eleccions a tant llarg termini i això no pot ser bo per a ningú, perquè aquest fet produeix que els partits s’obliden dels ciutadans i només estiguin pendents d’engreixar les seves maquinaries electorals.        

dimarts, 27 de gener del 2015

TOT ESTÀ ALS LLIBRES

Lliçó de filosofia. El filòsof clàssic grec Sòcrates va dir: Només sé que no sé res...
Es referia que la vida està plena de coneixement i d’experiències i de que de totes elles se’n pot extreure alguna cosa que podràs aprofitar posteriorment. No obstant, per molt que es visqui mai es podran adquirir tots els coneixements, ni tants sols una petita part dels mateixos. D’aquí que si es compara el que una persona pot arribar a retenir amb la quantitat total de coneixement (filosofia, geografia, història, ciències, literatura, astronomia...), al final arribes a la conclusió de que no saps res...
Lliçó de literatura. Al llibre els Tres Mosqueters, del francès Alexandre Dumas, hi surt un personatge sinistre anomenat My Lady i que fa costat al Cardenal Richelieu. Aquest, amb argúcies, aconsegueix que el rei li signi un salvoconduït que lliurarà a My Lady per a que si l’enxampen fent alguna malifeta, en pugui sortir ben parada. El text d’aquell document era el següent: Per ordre meva i per bé de l'Estat , ha fet el portador de la present el que ha fet.
No trobeu que aquestes dues cites tenen total vigència als nostres dies?
Mireu, després de la excarcelació de Bércenas i, davant les acusacions que fa cap el Partit Popular, surten Rajoy i els altres dirigents del partit i afirmen desconeixença d’una caixa B al seu partit. La Gürtel, de fet, va ser un complot en contra dels populars i els sobres que segons Bárcenas i el jutge Ruz cobraven els càrrecs del PP, burdes especulacions sense cap tipus de fundament...
Neguen saber res de diner negre, de comissions, de sobresous...
L’altra cita la podríem aplicar a un cas molt més proper. Com sabeu, avui han comparegut davant el jutge el pinyol de la família Pujol.
El cas Pujol s’ha convertit en alguna cosa més que una pedra a la sabata de Convergència. El que passa és que no sé la poden treure i continuar caminant com si res, és del tot impossible.
Després de negar-se quatre vegades, finalment el grup parlamentari d’ERC ha demanat la compareixença del President a la comissió d’investigació que té oberta el Parlament sobre el cas Pujol.
El canvi d’actitud es deu a que ahir es va fer públic que entre Oriol Pujol i Mas hi va haver un intercanvi de missatges on l’exsecretari general de CDC li demanava al President de la Generalitat que intervingués en el tema de la deslocalització d’unes empreses multinacionals ubicades a Catalunya.
Mas no ho va negar, però va dir que tot el que va fer, ho va fer per Catalunya i que no podia saber si d’això algú en podia treure profit.
Jo crec que ens prenen per babaus i si els resultats de les properes eleccions els hi són favorables, fàcilment arribaran a la conclusió que són boníssims... Tant els uns com el altres.  

dijous, 22 de gener del 2015

COM UN PART…

Com sabeu, la dona, normalment triga 9 mesos en parir. Encara que també hi ha parts de 7 mesos (setmesins), 8 (vuimesins) i alguns que s’avancen uns dies.
El part electoral de Mas serà d’aquests últims, no serà ben bé 9 mesos, però poc se’n faltarà. La data fixada, el 27 de setembre, dia de la Mare de déu de la Mercè, patrona de Barcelona, tal i com recordava el periodista i capellà Jaume Reixach, director del Triangle.
Segons Mas, va escollir aquesta data pel simbolisme que representa ja que tot just farà un any de la signatura del decret de convocatòria del 9-N, aquell que havia de ser i finalment va ser molt menys del que havia...
En canvi, Jaume Reixach el considera una mena de frau, ja que el mes de setembre, encara és un mes on hi sol fer bon temps i mols de barcelonins aprofitaran el cap de setmana de la festa major per allunyar-se una mica de la capital catalana. Uns, els més sensibles electoralment parlant, segurament demanaran votar per correu (encara que no sempre arribi a bon port –ho dic per experiència personal-), però n’hi haurà (no sé si molts o pocs) que decidiran abstenir-se, la qual cosa restarà participació a les eleccions i, fins i tot, es possible que les descafeïni una mica.   
Però deixant a part aquest punt (personalment no m’afectarà), el que si que és molt discutible, és que s’hagin anunciat amb tanta antelació. Si ja de per si els partits sempre estan en precampanya (ja que, de vegades, no sé sap mai quan s’acabarà dissolent un parlament), aquest cop la precampanya se’ns farà llarga i feixuga i ningú ens podrà garantir que l’acció de govern sigui la que hauria de ser en un període normal. De fet, els partits de l’oposició, retreuen precisament a Mas que hagi deixat l’acció de govern en un segon pla i s’hagi dedicat a preparar el camí cap a la independència o allà on finalment ens acabi portant.
De moment, el pacte Mas-Junqueras ja ha donat els primers beneficis a Arturo: veurà com s’acaben aprovant uns pressupostos que, ni de lluny pensava que se’n sortiria i evitarà la comissió d’investigació sobre Pujol que hi ha oberta al Parlament de Catalunya. Vull recordar (hi ho faig perquè m’indigna) que ERC ha evitat fins a 4 vegades la presència de Mas a dita comissió, excusant-se que és el President de Catalunya i com a tal s’ha de salvaguardar la seva persona.
Mireu, de xoriços n’hi ha de moltes classes: de porc, de gall d’indi, picants, sense picar, més gruixuts, més prims... Però a que tots són xoriços? Vull dir amb això que si es demostra que Mas, com Pujol o com tants d’altres, és un delinqüent, ERC es convertirà en el seu còmplice. Ara només són socis (bé, ara mateix, en aquest precís moment no ho sé...), llavors, a més a més, es convertiran en una mena d’encobridors.
Segons algunes opinions, Mas i Junqueras volen acaparar tot el protagonisme fins el 27-S. Sembla ser que pel camí aniran abandonant a la resta de partits que o bé estaven a favor del dret a decidir (com ara ICV-EUA) o bé aquells que, obertament, són partidaris de la independència de Catalunya, com són les CUP (Catalunya o Països Catalans?)
Des del meu punt de vista, l’estratègia de Mas està encaminada, primer, a guanyar temps per a veure si remunta les enquestes i segon, en el cas de que guanyi i acabi governant amb ERC, continuar al capdavant de la Generalitat uns quants anys més.
Sí, he dit Generalitat. Per què? Per què ells (CDC i ERC) diuen que proclamaran la independència si treuen majoria? Bé, està per veure.
Estan per veure moltes coses, com ara que passarà amb les denúncies que tenen obertes per desacatament, prevaricació i alguna cosa més.
De moment, l’única cosa que sembla que hi ha clara és que es convocaran eleccions per al 27-S, però ni això està clar, ja que encara no s’han convocat i d’aquí a aquella data encara falten 8 mesos.

Ni un part es fa tan llarg, ja que voltant i girant, quan la futura mare se’n assabenta ja n’han passat dos i només en queden 7...     

divendres, 26 de desembre del 2014

EL PENSAMENT DEL DIA 26-12-2014

En què se sembla Sant Pere a ERC? 

En que Sant Pere va negar 3 vegades a Crist i ERC s'ha negat 3 vegades a que Mas comparegués a la comissió Pujol per a donar explicacions. 

dissabte, 25 d’octubre del 2014

DE FAMÍLIA MODEL A... LA FAMÍLIA A LA MODEL



Fa uns anys, quan Jordi Pujol presidia la Generalitat i res feia pensar que igual ell com la majoria de la seva família estaven de merda fins el coll, semblava que fossen el model a seguir.
Recordo quan Pujol va reclamar a les famílies catalanes que tinguessin el tercer fill, per evitar un creixement demogràfic que convertís Catalunya en un futur no molt llunyà en un país de vells. Segurament molts ho van fer. Pujol mateix n’havia tingut 7, la qual cosa el deuria de convertir en una de les famílies autòctones amb més catalanets.
A sobre, els hi posava noms molt catalans: Jordi, Oriol, Oleguer, Josep, Pere, Marta, Mireia... Cap nom susceptible de fer pensar que no eren una família model en tot.
Però van passar els anys i poc a pocs es van anar escoltant rumors sobre els tripijocs d’alguns dels seus fills. Primer Jordi, després l’Oriol, el polític, el que s’havia de menjar el país abans de que el país acabés amb ell.  
Finalment arribar el 25 de juliol i Jordi Pujol, aquell que ostentava el títol de Molt Honorable, va fer una confessió que va fer trontollar els cimens del catalanisme militant: durant més de 30 anys havia estat un defraudador. El seu nom s’afegia als dels seus dos fills. La corrupció començava a entrar a la casa dels Pujol de la ronda General Mitre de Barcelona. De repent, de Molt Honorable va passar a ser el gens honorable o el molt poc honorable com jo li dic.  
Després es va dir que els fils dels negocis familiars els movien la seva dona Marta i el primogènit Jordi, però la detenció de només fa uns dies del benjamí de la família, l’Oleguer, ha tornat a obrir una via d’aigua al que va ser el vaixell insígnia de Catalunya i sembla ser que s’ha demostrat que era qui portava el timó dels negocis familiars, dels bruts negocis familiars, perquè a casa del Pujol de net n’hi havia ben poc.
És cert que fins ara només han estat imputats o han prestat declaració o, en algun cas, se’ls ha jutjat i prou. Però encara ningú ha entrat a la presó, tal com va passar als que van ser les mans dreta i esquerra del pare: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, però segurament tot arribarà.
De fet, si els tanquen a la presó, no serà a la Model, ja que ha de desaparèixer com a centre penitenciari l’any 2015, però poden acabar a algun altre establiment penitenciari dels que es van construir a Catalunya durant el seu mandat.
Igual preveient que algun dia podia passar (a l’Albert Om li va confessar que encara podria sortir alguna cosa que espatllés la seva biografia) es va fer construir un cela suite per a passar-hi els darrers anys de la seva vida.

Al meu parar és el que es mereix.      

dissabte, 11 d’octubre del 2014

.CAT I PUJOL



Dijous vaig veure per primera vegada el programa .Cat que anava sobre el cas Pujol.
Havia llegit que el programa arribava tard ja que com tots sabem, el cas Pujol va esclatar quan el patriarca de la família, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol va confessar que el seu pare li havia deixat una herència, els diners de la qual els tenia a Andorra i que mai els havia declarat.
Moderat per la Mònica Oltra, el programa va comptar amb els següents col·laboradors: Daniel de Alfonso, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Itziar González exregidora del PSC, Ernesto Ekaizer, periodista, Joan B. Culla, historiador, Francesc Marc Álvaro, periodista, Joan Queralt, catedràtic de dret penal i Laia Bonet, professora de dret administratiu.
El cert és que esperava alguna cosa més del debat. Un debat molt centrat amb els fets que han passat, però sense aportar res de nou.
Tots i cadascú van donar la seva opinió sobre els fets i tos (no recordo ningú que no ho fes) van expressar la seva sorpresa ja que ningú podia esperar que un polític que ha estat 23 anys al capdavant de la màxima institució de Catalunya fos un delinqüent.
Es va parlar poc del cas Banca Catalana, molt possiblement l’origen de tot plegat. Sembla ser que molts poc es creuen que l’origen de la fortuna dels Pujol sigui la herència del seu pare Florenci i més si tenim en compte que ni la seva pròpia germana ni els seu cunyat, íntim col·laborador de Jordi Pujol van declarar que desconeixien aquest capítol de l’herència.
Es va opinar que, culpant al seu propi pare, mirava d’exculpar els seus fills. També es va dir que els qui movien els fils de la trama mentre ell exercia de president, era la seva dona i el seu fill gran.
Però com he dit, sense novetats rellevants.
Del debat em vaig quedar amb una idea. Sempre hi ha que diu coses enginyoses i aquesta em va agradar. Crec que va ser Joan Queralt el que va dir que tots, quan entrem als Jutjats hem de passar per l’arc que detecta els metalls. Allí s’han de deixar les claus, el moneder, el rellotge i d’altres objectes metàl·lics. Però els polítics, quan passen, a més a més, es deixen la memòria i així, quan el jutge els hi pregunta per fets concrets, li responen que no se’n recorden, que no ho poden precisar, que no n’estan segurs... etc., etc.   

I, efectivament, és així.   

dissabte, 27 de setembre del 2014

ECOS DE LA COMPAREIXENÇA DE PUJOL AL PARLAMENT


Després de veure la també lamentable actuació de Jordi Turull, el que, en teoria, era l’encarregat de formular les preguntes de CiU al Molt Poc Honorable Pujol i veure-li avui la cara de satisfacció a l’acte institucional de la signatura del decret que convoca la consulta del 9-N, jo també penso que es va fer així per evitar parlar avui del cas Pujol o al menys, desviar l’atenció mediàtica sobre el tema que, sense cap dubte, avui és notícia important.
Dit això diré que els comentaris que he llegit o escoltat van en la línia del comentari que he publicat aquest matí, però que de fet ja vaig escriure anit.
El titular del Periódico és força eloqüent: Bronca per resposta. I subtitula: Pujol renya els diputats i segueix sense aclarir els punts foscos de la fortuna familiar; El fundador de CiU adverteix: ‘Si talles una branca, poden caure nius i l’arbre sencer’. Per mi ja poden començar a tallar branques, però arreu de les citats i pobles de Catalunya, a veure que passa i si per una vegada hi ha sort!  
L’editorial, com no podia ser d’una altra manera, també parla de la compareixença de Pujol i l’han titulat de la següent manera: Frau al Parlament, I això que Pujol va dir que li tenia molt de respecte. Us reproduiré el primer paràgraf:

-El Parlament de Catalunya va viure ahir una de les sessions més vergonyants que es recorden en tres llargues dècades. La compareixença de Jordi Pujol Soley –el seu tractament protocol·lari i distincions com expresident de la Generalitat li han estat retirades- va ser un frau sense pal·liatius a la cambra catalana i als ciutadans.  

Recordeu que ahir us explicava que el Periódico li feia 7 preguntes? Bé, aquest és el resultat:

1.- ¿Quin és l’origen de la fortuna dipositada a Andorra? Pujol va afirmar que es remunta al capital que va reunir el seu pare comprant dòlars a Tànger per poder finançar el cotó que necessitava la indústria tèxtil.

2.- ¿Hi ha alguna vinculació d’aquests diners amb Banca Catalana? NO VA RESPONDRE.

3.- ¿Es van utilitzar aquests diners per generar ingressos? NO VA RESPONDRE

4.- ¿Per què va trigar tant de temps a regularitzar la fortuna oculta? NO VA RESPONDRE.

5.- ¿És o ha estat titular d’algun compte a l’estranger? L’expresident només va donar dues xifres: que el 1980 tenia 140 milions de pessetes i que la suma acreditada a Andorra és de 4,8 milions d’euros.

6.- ¿Està al corrent dels negocis dels seus fills? Pujol només va citar els seus fills per explicar que van assumir la gestió del fons quan dos administradors van deixar d’encarregar-se d’aquesta gestió.

7.- ¿Ha rebut algun tipus de pressió política per confessar? L’exlider de CiU va negar amb vehemència haver contactat el 2012 amb el president Mariano Rajoy per buscar algun tipus de tracte de privilegi.
Com veieu una trista compareixença d’un personatge que va dir que havia acceptat anar de forma voluntària i que tenia un gran respecte per Parlament de Catalunya què, no ho oblidem, és el representant del poble català. Per tant es podria dir que el paperot que va fer ahir Pujol va ser una burla al poble de Catalunya que esperava alguna cosa més d’aquell que un dia va ser el cap de tots.
Bé, possiblement quan he dit que hom esperava més, potser hauríem d’exceptuar als del seu partit que, imagino, preferiran que quantes menys coses digui (i sé sàpiguen) molt millor.   

Acabaré amb els titulars que resumeixen l’actuació de cada uns dels grups.

CiU: Ni una sola pregunta al seu fundador.
ERC: El soci de Mas no va quedar satisfet.
PSC: L’allargada ombra de Banca Catalana.
PPC: ¿Quan se n’emportava? El 3, el 4, el 5%.
ICV-EUA: Pujol com encobridor de la corrupció.
C’s: Incredulitat i actuació davant la fiscalia.
CUP: Al·legat contra el pujolisme i acte de protesta.  


Us en heu fet una idea, veritat?