SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.

Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)

Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)

Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!

Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.

Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.

Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.

ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    

Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.

Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  

I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre... 

AMB LA LLIÇÓ BEN APRESA

Publicat al diari el Mundo. 

Ahir doble sessió al Parlament de Catalunya. Pel matí és debatia i votava una resolució de fractura amb Espanya que va ser aprovada (sense sorpreses) amb els 72 vots favorables de Junts pel Sí i les CUP i 63 en contra de la resta de grups (C’s, PSC, CSQP i PPC)

No obstant, ahir tampoc és que es parlés tant del tema. Segurament perquè, fins i tot aquells que ho van votar, saben que és una mena de brindis al Sol i que no tindrà cap tipus de transcendència. Queda molt bé, això és veritat i, possiblement sigui un inici, però per si mateixa no comporta pràcticament res. Igual com va passar amb el preàmbul de l’Estatut de Miravet (el que va promoure Pasqual Maragall) on es definia a Catalunya com una nació, serà declarada inconstitucional. Tot i que, en aquest cas, aquells que van votar-la a favor, ja han dit que desoiran el que pugui dir el TC. Em sembla perfecte, però insisteixo, encara queda molt de camí per fer i aquesta resolució, per si sola, no ens porta en lloc.

Per la tarda ja va ser una altra cosa. Mas va fer el seu discurs d’investidura conscient de que o el voten els diputats de les CUP o no serà investit president.

Vaig escoltar en part el discurs de Mas i les conclusions sobre el que va dir coincideixen amb el que van dir els portaveus dels grups, excepte, evidentment, del de Catalunya Sí que es pot, que va ser el que menys va sortir als informatius.

És curiós (o no) que ara Mas vulgui fer un gir de pràcticament 180º a les seves polítiques i allà on va retallar, ara digui que destinarà esforços. Fins i tot va arribar a prometre (sembla ser que fora de discurs –possiblement per que se’n va oblidar-) una renda bàsica per a famílies molt necessitades.

Hi van haver moments tan incoherents com quan va dir que si Catalunya fos independent no hauria calgut retallar en molts d’aspectes, així com tampoc rebaixar-los el sou als treballadors dependents de la Generalitat, quan va ser Mas que fins i tot es va avançar, en alguns casos, a les retallades de Rajoy. I sobre el que va dir dels treballadors públics, només dir que és fer demagògia, ja que el que pretén és recuperar la confiança dels membres d’aquest col·lectiu per a garantir-se així els seus vots de cara el futur... Sinó per ell, al menys per al seu successor.

La majoria de grups de l’oposició van coincidir en el canvi radical de Mas que va virar cap a polítiques socialdemòcrates, tan en el terreny econòmic con social. I també en un altre tema i aquí fins i tot hi van coincidir les CUP: no haver esmentat per a res la corrupció que afecta el seu partit.

El que pretén Mas és el mateix que ha pretès sempre: seguir tenint poder. I això es demostra clarament quan, dirigint-se als diputats de les CUP els hi va dir que, sense ell, el procés s’encallaria. Mas no contempla cap escenari més. En públic els seus, com per exemple Neus Munté, es v mostrar indignada perquè sonava el seu nom com persona de consens que faria que els CUP la votessin per a ser la nova presidenta. En privat sembla que ja és una altra cosa i que són molts dintre de la formació de JxS els que pensen que Mas hauria de donar un pas enrere i que fos un altre el candidat a presidir el futur govern de Catalunya.

Mas portava ahir la lliçó molt ben apresa. Sabia que havia de dir i a qui ho havia de dir. Sap que si no són les CUP cap altre partit el votarà i la formació que va encapçalar Antoni o Baños ja ha reiterat diverses vegades que no investiran Mas.

També sap que, al menys que s’inventi alguna estratègia per aconseguir els vots suficients en segona o tercera sessió. De no ser així, Mas sap que sobra i només la supèrbia (que en té i molta!) serà la que, finalment, el faci decidir si accepta el seu relleu o acaba convocant unes noves eleccions per al mes de març.  

LES ELECCIONS DELS ‘ALTRES’

No sé si ho heu reparat, però quasi cap dels cap de llista que es presenten a les eleccions de demà és el líder del seu partit.

Junts pel sí, coalició que agrupa CDC, ERC i d’altres té com a candidat a Raül Romeva, mentre que el líder de CDC és Arturo Mas (4t) i el d’ERC Oriol Junqueras (5è) A Girona es presenta com a cap de llista Lluís Llach, més conegut per la seva música, que no per la seva activitat política. I a Tarragona ho fa Germà Bel, un polític de cap a peus, però que fins no fa gaires anys, militava a un altre partit d’ideologia molt diferent.

Catalunya sí que es pot, coalició que agrupa a Podem, ICV, EUA, Equo i d’altres. En aquest cas han triat com a cap de llista per Barcelona a un líder veïnal (va ser president de la federació d’AAVV de Barcelona) Lluís Rabell.

El Partit Popular de Catalunya, moments abans de començar la carrera electoral, va substituir el cotxe que havien usat a les darreres curses per un de motor més nou. A l’Alicia Sánchez-Camacho per Xavier Garcia Albiol. Però l’Alicia sembla que és la que segueix remenant les cireres.  

Ciutadans per la seva part, presentarà a la jove (i segurament inexperta) Inés Arrimadas, mentre que el seu líder fundador Alberto Rivera va preferir anar a provar fortuna a les Espanyes i es presentarà com a cap de cartell a les generals de desembre.

Tampoc Unió tindrà al seu líder històric Duran i Lleida com a cap de llista. Segurament es reserva per a Madrid, ja que sembla que al Palace s’hi està molt bé. El cap de llista per aquestes autonòmiques serà el seu segon Ramon Espadaler que, segons em va dir fa unes setmanes un exmilitant del partit i regidor, abans d’entrar en política era el seu secretari personal.

A la CUP, per la seva banda, David Fernández ha passat el testimoni a Antonio Baños. Ja sabeu que es tracta d’un partit assembleari i per tant, no té un líder definit.  

L’únic partit que presenta el seu cap de files és el PSC: Miquel Iceta. No obstant, he de dir que és un líder ocasional. Segurament, si els seus dirigents històrics no haguessin fet un pas enrere, Iceta no seria ara mateix el primer secretari del partit. He de reconèixer però (i no és el primer cop que ho faig), la valentia d’Iceta per agafar les regnes del partit en un moment en que el PSC està en caiguda lliure. A principis de setmana, l’exalcalde socialista de Roquetes Mariano Gil em deia: tranquil que ja ho remuntarem... Potser sí, però la travessia pel desert serà llarga... O al menys això sembla.

I parlant del PSC, una darrera qüestió. No crec que ajudi gens al partit treure una bandera espanyola de 12 m2 en presència del líder nacional del PSOE Pedro Sánchez. La van mostrar com a resposta al desafiament del PP i, després, Iceta, ho va justificar dient que era l’únic símbol que ens unia a tots els espanyols, passant tot seguit a explicar els detalls de l’escut que, com sabeu, també forma part de l’ensenya.

Quan veig coses així, comprenc perfectament el motiu de la marxa de reconeguts militants com Ernest Maragall, Geli, Castells, Ventura, Elena i d’altres... Encara que, en alguns casos, també els hagi de criticar per donar suport a Mas. No trobo cap justificació donar suport a un partit /encara que es presenti en coalició) que ha estat el rival del teu i que ha sobre, t’ha intentat fer mal sempre que han pogut. Cap!  

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES DIA 7

Barcelona.

Ahir vaig haver d’anar a Barcelona. És el camí que he de recórrer al menys un cop al mes des de l’agost de l’any passat. Ja sé sap, quan has patit algun problema de salut després tens que fer un viacrucis que sembla que no ha d’acabar mai.

Per això ahir no vaig poder publicar el meu diari.

Per cert, per a la sorpresa de tots els viatgers (i quan dic tots, dic tots) que ahir anàvem a Barcelona, el tren, en lloc d’agafar-lo a la segona andana (tal i com era habitual), el varem agafar a l’andana principal (molt més lògic, ja que des d’aquesta andana quasi mai se’n agafa cap, de fet, jo no recordo haver-lo agafat mai) Sembla ser que aquesta mesura ja ve funcionant des del passat dilluns. Això sí, en arribar per la tarda ens va deixar al lloc habitual, es a dir a la segona andana... Si pel matí vaig poder escriure al meu compte de Facebook que al·lucinava en colors, per la tarda ja no vaig poder escriure el mateix... I és que la felicitat mai pot arribar a ser completa!

Buscant al votat rar.

Mentre feia el recorregut d’Amposta a l’Aldea anava escoltant la SER. Parlaven de l’enquesta del CIS de la que ja us vaig parlar dimecres. Ja sabeu que aquestes enquestes, a part de preguntar per qui votaran, també pregunten quin govern els agradaria més. Bé, un 1,5% dels enquestats volen un govern del PP amb... (tatxín, tatxín) Podemos!

O bé no saben el que diuen o bé s’han begut l’enteniment. I és que hi ha gent per a tot.

També demanen que es valori als principals líders polítics. Sobre aquells pels que van preguntar, no n’aprova ningú. La qui treu una millor puntuació és la presidenta navarresa Uxue Barkos. Suposo que com ningú sap qui nassos és aquesta, la va valorar al tum-tum: posa-li un 5! Però com he dit, no aprova, ja que es queda amb un 4,72. El segon a la classificació és Pedro Sánchez amb un 3,84. I sabeu quina puntuació li donen a Rajoy? Un 2,61, menys encara que a Rosa Díez (2,97)

Si jo fos un polític de nivell nacional, aquests resultats em donarien que pensar...

Barça i Messi. 

Dimecres per la nit, el Barça i la Roma es van disputar el trofeu Joan Gamper que des de fa 50 anys organitzar el club blaugrana. A aquesta efemèride se’n ha d’afegir una altra, tal vegada més important: a l’edició de fa 10 anys (encara que no coincideixi exactament amb la data), va arribar l’eclosió del qui, segurament és, el jugador més gran de la història del futbol i, sense cap mena de dubte, el millor jugador que ha tingut al Barça amb els més de 100 anys d’existència.  

No te’n refiïs de Convergència.

Ahir vaig veure circular pel Facebook un post on només consideraven bons els vots que anirien a parar a la candidatura de Mas o a les CUP. Tota la resta, anava a dir, seria com si anessin a parar a la paperera...

Evidentment si un té clar que ha de votar per la independència, només té dues opcions, però hi ha d’altres candidatures que sense ser obertament independentistes són favorables al dret a decidir i, per tant, posteriorment s’hauria de fer un referèndum pactat amb l’Estat per a veure quin és el veritable posicionament dels ciutadans de Catalunya, com per exemple la de Catalunya Sí que es pot.

Fins aquí podeu estar en més o menys acord o desacord amb mi, tot depèn del vostre posicionament polític, però vull fer una advertència a tots aquells que encara no tenen clar si votaran a les CUP o, finalment es decantaran per la llista de Junts pel sí.

I el que us vaig a dir no fa sinó reafirmar el que penso i expresso de Mas i els convergents. Felip puig, l’inefable Felip Puig, considera que votar a les CUP és igual que fer-ho per Catalunya Sí que es pot, en una clara al·lusió a que la llista de Mas és l’única opció que garanteix que després del 27-S es donaran tots els passos per assolir l’estat sobirà. En canvi, ves per on, jo penso tot el contrari, què l’única formació que tindria pebrots per a proclamar (ni que fos unilateralment) la independència seria la CUP, mentre que Mas i els seus acòlits s’arronsaran i posaran qualsevol excusa per a no fer-ho.

Ah1 I el millor de tot: aquells que ara se’ls creuen i els segueixen sense dir ni piu, donaran per vàlids els seus arguments.     

QUE PASSA AMB ‘QUICO’ HOMS?

Poc a poc es va definint la llista de Junts pels Sí. Després de la incertesa del principi on, a dures penes es van saber els 5 primers noms de la de Barcelona i la resta eren meres especulacions, darrerament el panorama es va clarificant. Al menys en referència als candidats de CDC.

Avui he llegit a la premsa (concretament al Periódico de Catalunya) que la número 2 de CDC per darrera de Mas, serà l’actual vicepresidenta Neus Munté i, seguidament, per aquest ordre: Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Corominas. De fet no seria gens sorprenent, ja que són els actuals homes forts del partit després de la sortida de l’Oriol Pujol... Però i Quico Homs? Què se’n ha fet de qui va ser el portaveu del govern de Mas durant molt de temps? Cal recordar que Mas el va rellevar quan va d’haver de remodelar el govern després de la sortida d’Unió.

Durant anys, Homs va sonar com el substitut de Mas... Segurament a llarg termini, ja que, si el 27-S guanya la seva candidatura tindrem Mas per a uns quants anys mes i sinó, ja ho veureu. I això ho saben totes les persones que es mouen pel seu entorn. Ves a saber el què va passar... Igual és que Homs es va atrevir a preguntar-li a Mas?

I tu, quan et retiraràs?

Recordeu les compareixences d’Homs? Si tancaves els ulls semblava que estaves escoltant el propi Mas. Igual és que l’exportaveu només obria la boca i era l’altre qui parlava amagat entre bastidors.  

Quan va remodelar el govern i Homs va desaparèixer fórem molts el que varem pensar que era una forma d’amagar-lo, es a dir, de que passés a un segon pla, per tal de no cremar-lo. Ja sé sap que en política estar molts d’anys en primera línia de foc pot suposar un desgast considerable, encara que, evidentment, no sempre és així.  

Certament, que Homs no vaig a la candidatura, igual no té massa importància. Per a ser conseller no fa falta ser diputat. I Mas el pot repescar en qualsevol moment si creu que li pot ser útil. Però intueixo que després del 27-S (si no passa alguna circumstància excepcional) el càrrecs seran més cars que mai.

Tot i que Unió digui que Esquerra abandonarà la gran coalició i que s’acabarà ajuntant amb els de Catalunya Sí que es pot i les CUP, sona més a estratègia política que a una amenaça real.

El més normal es que el futur govern surti de les forces integrants de la candidatura de Mas, hagin anat a la candidatura o no. Per tant, el formaran gent de CDC, d’ERC, però també, suposadament, de l’ANC i Òmnium. Molta gent per a tan poques places, per això, l’altre dia, molts diputats ja es van acomiadar sabedors de que no tornaran a xafar l’hemicicle parlamentari, al menys com a representants del poble català.

Seguint amb la candidatura, sembla que hi ha hagut sorpreses de darrera hora. Germà Gordó a qui tothom feia fora de la llista, ja que era un des consellers menys sobiranistes, finalment ha atès la sol·licitud de Mas i, finalment serà candidat. Qui ha quedat fora (al menys de moment), ha estat Felip Fuig, un dels homes forts de Convergència durant molts d’anys, ja en èpoques de Jordi Pujol.   

Tornant a Quico Homs, si finalment es confirma que no va, potser haurem de pensar que, efectivament Mas s’ha tret de sobre a un dels pocs polítics del seu partit que li podia fer ombra.

Recordeu quan sonava Miquel Roca com a substitut de Pujol? Convergència té pocs anys d’existència però els seus, fins ara, dos líders, han estat durant llargs períodes al cap davant del partit. Sembla que això també es porta als gens... Com d’altres coses de les que us he parlat sovint...      

ELS ENEMICS DELS MEUS ENEMICS SÓN ELS MEUS AMICS

Foto: El Periódico de Catalunya. 

No conec Lluís Rabell ni falta que em fa. Tampoc recordo que hagi vist mai en persona a Artur Mas i de les poques vegades que vaig veure a Jordi Pujol, no en guardo cap bon record, més bé tot el contrari.

De fet, de Lluís Rabell (no confondre amb el del bolero) o n’havia sentit a parlar fins fa tot just una setmana quan es va anunciar que encapçalaria la llista de Catalunya Sí que es pot, integrada per Podem, ICV, EUA i també, suposo per societat civil, Rabell mateix en seria un bon exemple.   

Rabell és un nou vingut a la política, al menys al que es diu la política activa. Ignoro si alguna vegada ha format part d’alguna candidatura o ha estat escollit ni que sigui per a un càrrec menor. En principi hem de dir que bé del món de l’associacionisme i se’l considera un activista social que ha donat la cara pels més dèbils, sobre tot en els moments difícils com han estat aquests darrers anys.

Lluís Rabell ja té 60 anys. Potser sigui una mica gran per entrar en política, però l’experiència acumulada li ha de servir per a fer una bona campanya i mirar de contrarestar els seus màxims adversaris, entre els qui està Artur Mas.

Sabeu a ciència certa que Mas no és ni molt menys sant de la meva devoció. Ni me’n he refiat, ni me’n refio, ni me’n refiaré. D’aquí que pensi que si Rabell té els mateixos sentiments cap a ell, els enemics dels meus enemics són els meus amics...  

Mentre un s’amaga fins el quart lloc encara que aspiri a ser el president del nostre país, l’altre, des del primer dia, ja ha mostrar la seva disposició a governar i oferint-se com una alternativa solvent, com ho ha estat Ada Coloau, companya en moltes d’aquestes lluites socials de les que us parlava abans.

Catalunya Si que es pot, a diferència del PSC, si que inclourà en el seu programa el dret a decidir para que els catalans ens pugem manifestar si volem o no ser independents.

Ahir, el Periódico de Catalunya va publicar una extensa entrevista a Lluís Rabell (quantes més vegades digui el seu nom, més fàcil serà de recordar-me’n, ja que sovint encara em consta) de la que podem destacar les següents frases:

-El 27-S s’haurà d’escollir entre l’amnèsia i fer neteja. En clara al·lusió a les retallades dels governs catalans (i d’aquells que els hi ha donat suport), però també de la corrupció que ha afectat a una part de la classe política catalana i d’una manera especial a Convergència i el seu entorn.     

-Les qualitats de Romeva serveixen per emmascarar que qui dirigeix la llista de Junts pel Sí és el tapat Mas.

-Si Catalunya pogués trobar un encaix i un tracte de igual a igual amb la resta d’Espanya, ¡per què no?

-Som la llista de la gent que ha lluitat contra la reforma laboral que van recolzar alguns tapats de la llista que lidera Romeva.

I ja per acabar. Si Mas vol ser el president de Catalunya peti el que peti, hauria pogut optar per una altra solució que, segurament no va tenir en compte per desconeixement.

El que ara us explicaré és un fet verídic que va passar a la Galera durant els anys de la transició. Després de que en la dictadura, quasi tots el càrrecs els posava o havien de ser a gust de les autoritats del règim, van arribar les primeres eleccions lliures. I no només polítiques, sinó a entitats econòmiques socials, etc.

Així, s’havien de renovar els càrrecs a la junta de govern de la cooperativa agrícola, la principal entitat socioeconòmica del poble. Molts de socis tenien ganes de fer net i sobre tot, poder controlar la entitat per esbrinar si, en el passat havien hagut irregularitats.

Per tant era l’hora de promoure una llista alternativa a l’oficial on encara hi havia alguns dels antics membres.

Finalment van ser dues les llistes, però amb el mateix denominador comú: el cap de llista coincidia. Aquesta persona que encapçalava les dues candidatures se’l coneix al poble amb el nom de Joanàs.

Amb tota seguretat no és legal i fins i tot impugnable, però no em direu que no és una bona solució per algú que vulgui arribar a la presidència d’alguns estament.

De fet, si us pareu a pensar, és força semblant al que ha fet la llista de Mas. Tot i que no és ell qui l’encapçala, si que ha aconseguit aglutinar partits i entitats socials per a que entre tots els facin president.