“Els que no havíem embogit amb el procés vèiem que anàvem al desastre”

SISCU BAIGES

La catedràtica emèrita de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Marina Subirats, va batejar com a ‘utopia disponible’ la raó que va impulsar l’augment del suport a la causa de la independencia de Catalunya els darrers anys. Ho va fer en un article publicat a la revista ‘La Maleta de Portbou’ l’estiu de 2014. La seva idea era que molta gent s’havia pujat al ‘carro’ de la independència donada l’absència de cap altre projecte col·lectiu il·lusionant, davant una crisi econòmica a la qual els partits d’esquerra no van saber proposar cap alternativa.

Encara està disponible aquella utopia?

Se m’ha acudit una altra manera d’explicar-ho. Va semblar que hi havia una porta per la qual sortir. Davant l’ofegament, l’angoixa i el malestar que va crear la crisi la gent buscava una sortida. Els anys anteriors, fins el 2008, més o menys, les coses havien anat a millor, però es van començar a torçar, de cop i volta, i la gent no es feia a la idea. Quan la gent està acostumada a viure molt malament no li estranya anar una mica pitjor però quan ha anat millorant no accepta que tot s’ensorri i busca una sortida. La utopia d’esquerra estava molt destruïda arran de l’ensorrada de la Unió Soviètica. La socialdemocràcia va fer una mica de relleu pel que fa a la societat del benestar però la crisi se la va endur per endavant. A Catalunya hi havia una altra sortida que no hi era a Espanya. A Espanya va costar més temps. L’aparició de ‘Podemos’ respon a la mateixa necessitat: alguna cosa que dona esperança per sortir del forat on s’ha anat a parar. En el cas català hi havia una sortida propiciada pel govern català, que podia prendre-la o no. I ho va fer. Era “marxem”.  Però era una porta pintada a la paret.

Com els dibuixos animats.

Sí. Ja vaig tenir la impressió aleshores i després s’ha confirmat que era una porta pintada a la paret, que no es podia obrir. Mentre hi havia una distància tothom prometia que aquella porta s’obriria i ja tindríem la independència. Quan ens hem anat acostant hem vist que no era una porta real i ens hem donat un cop contra la paret. I en aquest casos allò que perilla és el teu cap més que la paret.

Però molta gent continua creient en aquesta utopia

Aquesta utopia ha estat tan potent i ha generat un moviment tan fort i exaltant que molta gent no vol baixar-ne. Baixar-ne és com després de beure més del compte i estar molt feliç t’entristeixes quan se’t passa la borratxera i l’eufòria. Aquest moviment és excepcional dins d’Europa. Ha demostrat una capacitat de cohesió, disciplina, no violència, sorprenent. I sobretot no ha caigut en divisions, com sol passar als moviments socials. La divisió ha entrat per les cúpules dels partits, no pel moviment. La potència que ha tingut ha estat excepcional, però la realitat és més potent. S’ha construït un castell de paraules que protegia qualsevol defecció o dubte. Qui posava en dubte aquestes paraules era considerat un traïdor, un botifler, era igual que Rajoy. S’ha construït una realitat paral·lela que ha anat avançant però la paret estava allà. I s’ha estavellat.

Rajoy i el PP esperaven que allò que en deia el ‘souflé’ baixés sol.

El govern del PP no ha volgut reconèixer que el moviment tenia un composant popular molt fort. En un primer moment ho van atribuir tot a una dèria d’Artur Mas. Pensaven que traient-lo d’enmig, s’hauria acabat el problema. Era una anàlisi totalment errònia que els permetia no actuar. Com si fos una baralla entre galls sense voler reconèixer la dimensió social i l’amplada del moviment independentista a Catalunya. Creien que ‘ja se’ls passaria’. Era un altre castell de paraules. Construeixes un relat, no et mous ni deixes que ningú no es mogui d’aquest relat i això acaba semblant que és la realitat. Però quan hi ha el xoc els relats s’esmicolen i apareix la realitat. La realitat és que l’Estat espanyol té molta més força que el moviment a Catalunya i les institucions catalanes. I així estem.

El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova la declaració d’independència, però, tot seguit, el president de la Generalitat i un grup de consellers se’n van a Brussel·les. Es declara la independència però tot apunta que el govern català no estava preparat per implementar-la.

Era una evidència. Els que no havíem embogit amb el tema vèiem perfectament que anàvem al desastre. A qui volien enganyar? L’1 d’octubre jo estava a Catalunya Ràdio i vam començar a veure aquelles escenes. Persones que eren allí i que tenien o havien tingut responsabilitats polítiques s’estranyaven de la resposta policial. “Ens havien d’haver avisat que respondrien així”, deien. Això ho admeto en gent que no ha viscut la dictadura. Com pots creure que l’Estat s’aturarà, serà amable i dirà que si els catalans volen marxar que marxin? D’això se’n diu idealisme, confondre les idees i les il·lusions amb la realitat. El que va passar l’1 d’octubre, d’alguna manera, va ser un triomf de Catalunya perquè la policia va actuar com ho va fer, però a partir d’aleshores el govern català va tenir vàries ocasions per convocar eleccions, aturar el 155 i refer les coses.

No ho va fer.

Sistemàticament van anar triturant-ho tot fins arribar al desastre que tenim. M’indigna que Catalunya estigui governada pel PP ara. Em sembla el disbarat més gros de tots. És com donar la clau de casa i que facin el que vulguin. S’està jugant no només amb l’independentisme sinó amb la feina de molta gent, de moltes generacions, independentistes i no independentistes, que durant anys han estat treballant perquè Catalunya tingui el màxim d’autogovern possible, per mantenir la llengua,… Tot això, de cop i volta, es posa en risc per fer una pirueta fantasiosa. Prou que ho sabien que no seríem independents i que la república no era enlloc per molt que diguessin! No es complia cap de les condicions conegudes i necessàries per aconseguir la independència.

No estaven contra la paret? Quan Carles Puigdemont dubta de si convocar eleccions o no, els universitaris el titllen de ‘traidor’, a la plaça de Sant Jaume, i twitter s’omple de retrets i insults contra ell.

Els moviments han d’empènyer però els dirigents han de saber conduir. Això és fonamental en política. Qui té la responsabilitat, sap fins on pot arribar i pot fer el càlcul de les forces és el dirigent, el governant. Ells sabien que no hi podia haver independència i república, que allò era un ‘Viva Cartagena’ sense futur. Havien d’haver dit que no era possible. El moviment els devora, els empeny i els marca el camí fins el punt que no poden o no saben rectificar. Si haguessin rectificat corrien un risc: no haurien guanyat les eleccions següents.

Haurien estat tractats de traïdors.

I què? És millor quedar com uns eixelebrats i deixar la clau de casa perquè entrin els altres i facin el que vulguin? Ara no sabem res del que està passant a la Generalitat. És possible que el dia que ho puguem mirar ens trobem un forat brutal. Només cal mirar com estan amenaçant les escoles. I si volen imposar el castellà a les escoles? Tant com ha costat arribar fins aquí! La quantitat de generacions que no han pogut aprendre a escriure en català, la quantitat de gent que se l’ha jugat per fer classes en català durant el franquisme, la quantitat d’esforços… i ara arriben aquests i com que no volen quedar malament… Estic indignada. En pagarem les conseqüències durant molts anys.

Bé es deurien creure que algun reconeixement internacional tindrien.

Una irresponsabilitat més. La Unió Europea no tolerarà la independència. Hi manen els estats i cap estat voldrà desmembrar-se. Si un comença, seguiran molts. En el futur no se sap, però en la conjuntura actual era evident que no donarien suport a la independència. O es van deixar enganyar per la seva il·lusió o van contribuir a la ficció sabent que ho era.

Potser no creien que alguns dirigents podrien acabar en presó preventiva.

Si no saben què és un estat que no s’hi posin. Sempre he estat convençuda que al final entrarien els tancs, entenent-ho com una metàfora que ens atacarien violentament. Poden ser els tancs o la policia que va venir. El que sigui. Només cal conèixer una mica què és un estat i què és l’Estat espanyol. No és cap cosa que jo m’inventi. No han entrat els tancs perquè no els ha calgut. N’han tingut prou amb l’article 155 i posar-ne uns quants a la presó. Si aquells dies la gent s’hagués aixecat i hagués començat a tallar carreteres, com tenien previst, ens haurien enviat l’exèrcit… La gent que era al Govern ho havia de saber.

Ara sembla que entrem en una fase més temperada, més tranquil·la.

Ara és la fase més patètica. Fins la declaració d’independència podíem pensar que estaven seguint el mandat del poble, com deien ells. En aquest moment, l’argumentació que utilitzen per no tenir govern no s’aguanta per enlloc. Si Puigdemont hagués pogut ser elegit president hauria estat gràcies a unes eleccions convocades des de Madrid. No perquè es restitueixi res. Això és una entelèquia. A sobre, això impedeix la normalització del Govern català. A més, cada partit defensa els seus interessos, amb l’obscenitat que estan discutint quina part del pressupost es quedarà cadascú, quines conselleries o qui es quedarà TV3 o Catalunya Ràdio. Hem deixat que l’autogovern de Catalunya desaparegui, estem sota les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría i nosaltres estem aquí discutint si aquests milionets d’euros te’ls quedes tu o jo. Indecent! No estan invocant l’interès de Catalunya sinó els seus interessos concrets. Puigdemont i Comín no volen renunciar. Prefereixen posar en risc un govern independentista a renunciar a l’acta de diputat.

El 'procés' entre rejas: 100 días de gobierno, 100 días de humo

"Los presupuestos no pueden ser una herramienta de chantaje, no son la llave que abre todas las puertas, y de ellos no depende la estabilidad de una legislatura que no puede ir orientada hacia otra dirección que no sea el colapso del estado autonómico y la ruptura democrática hacia la independencia", asegura el miembro del secretariado de la CUP

XEVI GENERÓ

Introducción - 9 de enero de 2016. Vamos. Son casi las dos de la tarde, acabamos de cerrar el acuerdo y un pequeño grupo nos dirigimos a la sede nacional de la CUP. No será hasta entrada la tarde que se confirma. Mas se ve obligado a abandonar, la CUP ha conseguido uno de sus propósitos. Josep Manel Busqueta (perdonad la personificación de la escena) y yo nos abrazamos.

La sensación es compartida: hemos conseguido que Artur Mas no sea el próximo president de la Generalitat de Catalunya después de todas las balas descargadas contra nosotros (las filtraciones, el #pressingCUP, es decir, la presión pública de ciertos sectores políticos catalanes a través de los medios de comunicación como consecuencia de la "anomalía" que les supone que la izquierda independentista intervenga de forma determinante en los espacios de intervención política dominados por el "poder" económico junto con los partidos históricos, desde CiU pasando por el tripartito de PSC-ICV-ERC). Mas, uno de los mentores del neoliberalismo en nuestro país, una de las principales encarnaciones del 'processisme' (defender la existencia de un 'procés' y al mismo tiempo conseguir que las demandas o necesidades para sacarlo adelante no sean alcanzadas en un punto final: un 'procés' estático, sin avanzar) y, a la vez, principal responsable político de un partido envuelto en graves casos de corrupción. No es poco.

La resaca política será dura, pero no parecía haber más opciones: el desgaste interno y tres meses de negociaciones no sirven para contentar a todos, tampoco a uno mismo. El acuerdo deja dudas, a ambos lados. Sólo una convicción: los hechos son los únicos que podrán confirmar o desmentir los relatos. El tiempo deberá demostrarlo.

Hoy, seis meses después del 27-S, aquellas elecciones que para algunos eran plebiscitarias y constituyentes ya podemos decir que las han convertido en autonómicas. Tal vez, si los muy honorables motores del 'processisme' lo encuentran conveniente, tendremos de nuevo un plebiscito y unas elecciones constituyentes dentro de 15 meses (o no, ¿quién sabe?). El Govern lleva más de 100 días y el llamado 'procés' continúa encerrado entre rejas, concretamente en la jaula principal del parque de la Ciutadella: el Parlament.

Las lecturas son múltiples, la lucha constante por el relato nos ciega para observar y analizar una realidad más compleja. ¿Pero qué ha pasado estos meses? ¿Qué ha hecho el Govern en 100 días?

El 9 de noviembre del año pasado se aprobó la enésima declaración. Desde la CUP nos proponíamos que esta vez no fuera papel mojado, que no fuera una aprobación más para llenar cajones y hemerotecas. En parte se ha conseguido, todavía hoy seguimos hablando de ello y, aún hoy, la CUP reivindica su vigencia y su desarrollo. Pero si rascamos, si vamos a los hechos, podemos ver como el propio Govern continúa legitimando el TC mientras los cargos electos de la CUP llaman a desobedecerle: al Tribunal y en la Audiencia Nacional española. ¿Diferentes ritmos? ¿Más riesgos? No. Simplemente, como dijo Joan Coma en TV3, la CUP se lo toma más en serio.

Pero Junts pel Sí no lo vende así. Vayamos por partes. De los tres grandes méritos que el propio Govern y Junts pel Sí se otorgan, ¿qué contradicciones han asumido? ¿Qué aspectos no han querido cumplir al 100% con respecto a su propio programa? ¿Es realmente la hoja de ruta que defendieron durante las elecciones del pasado 27 de septiembre? Comprobémoslo, analicemos punto por punto, qué dicen y qué han hecho:

1. "Hemos aprobado la Declaración del 9N, de inicio del proceso hacia la independencia ". La declaración del pasado 9N tenía dos puntos clave, el primero era que el Govern catalán no se supeditaría a las decisiones del Estado español y en particular del Tribunal Constitucional; y el segundo, el despliegue de un anexo para la mejora de las condiciones sociales de la población. El primer punto saltó por los aires a la primera de cambio, cuando el propio Govern recurría al TC. Además, los requerimientos de la Audiencia Nacional a los Ayuntamientos catalanes han sido desobedecidos por la CUP, pero no por los gobiernos municipales de CDC, de CiU, ni, en la mayoría de los casos, los gobiernos de ERC.

El desarrollo de dicho anexo brilla por su ausencia. Mientras CDC continúa gobernando como si nada hubiera cambiado respecto la anterior legislatura (gobierno en solitario), ERC vive entre la gestión y la dinámica de gobierno y, evidentemente, intentando controlar a sus acompañantes en este viaje. Un viaje, que en vez de dirigirse a Itaca, se mantiene en una aparente inacción, anclados, posiblemente aún, en el puerto.

2. "Hemos iniciado la tramitación de las tres ponencias de ley fundamentales del 'procés': protección social catalana, administración tributaria catalana, régimen jurídico catalán". Más allá de la nomenclatura, cambiada respecto a las propuestas iniciales, sólo cabe recordar el tira y afloja que provocó la aceptación a trámite de la ponencia conjunta de las tres leyes. Hecho que constataba el juego 'processista' que vivimos, sólo desatascado por la constancia de la CUP-CC en tramitarla tal y como había sido defendida, no en la hoja de ruta de la CUP-CC, sino en el de Junts pel Sí.

3. "Hemos creado la Comisión del proceso constituyente". Sí, cierto, de nuevo como en el punto anterior nos encontramos con juegos parlamentarios para evitar crear una comisión de ponencia de ley y hacerlo, sólo, de momento, como comisión de estudio. Este giro se argumenta con la necesidad de que Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) participe, convirtiendo lo que debía ser una ponencia de ley en una comisión de estudio a la espera de que, más adelante, (¿'processisme'?) pueda devenir de ley.

Seguimos entre rejas. ¿Qué puntos clave han pasado por el Parlament y ha votado JxSí? Aunque en algunos puntos las diferencias internas entre CDC y ERC han sido considerables, el posicionamiento más conservador ha pasado por encima de las mociones o proposiciones en defensa del sector público por sobre del privado. Algunos ejemplos: la financiación de escuelas del Opus Dei que segregan por sexos, la privatización de Aigües Ter Llobregat (ATLL), denegar la tramitación de la ILP de educación o la defensa del uso de armas o el uso de los Mossos como policía judicial ante los requerimientos de los tribunales españoles. Mientras esperamos construir un nuevo estado, mientras esperamos hacer un proceso constituyente popular, mientras tanto, las estructuras de poder están reforzando a la práctica su proyecto neoliberal de país: más negocio para unos pocos; menos derechos para la mayoría.

Y para terminar de cerrar la jaula: los presupuestos. De nuevo el foco de la atención sobre la CUP, de nuevo una estrategia de #pressingCUP pensada y dirigida desde hace meses para intentar dinamitar o debilitar la organización que defiende la imposibilidad de separar el planteamiento independentista del anticapitalista. Más allá del debate interno, ya han comenzado a aparecer de nuevo las "fuentes de la organización". Y la música suena bien para algunos. Y así es como se pretende debilitar la posición de la izquierda independentista. Así es como la propuesta de presupuestos de JxSí será, probablemente, una propuesta continuista. Y así es como la CUP sangrará, en medio de un intenso debate interno, cruzado por noticias que hablan de "fuentes de la organización", que deberán ser desmentidas por hechos y no por palabras.

Pero vamos a la raíz, radicalicemonos. ¿Puede haber unos presupuestos aprobados por la CUP-CC que satisfagan los mínimos expresados a lo largo de estos meses? ¿Unos presupuestos postautonómicos? ¿Unos presupuestos desobedientes? ¿Unos presupuestos sociales y soberanos? Abordemos, pues, qué significan cada una de estas demandas de forma concreta, más allá de proclamas y contradicciones:

Tendremos presupuestos autonómicos siempre que supeditemos las decisiones principales al Gobierno de España y en concreto a las voluntades de Montoro. Voluntades que no son sino la concreción de los preceptos de la Unión Europea en nuestro país. Hay que concretar, por tanto, qué medidas pueden dotar estas cuentas de medidas reales que solucionen derechos básicos y puedan ser un avance hacia un proceso independentista transformador. Y a la vez recordar que no es la defensa política del programa de la CUP-CC, sino el encaje de medidas urgentes en una hoja de ruta defendido electoralmente por JxSí.

Estos aspectos podrían ser a modo de ejemplo estos (u otros): medidas sociales relevantes y factibles mencionadas en el documento 'Fil a l'Agulla', no pedimos lo imposible, simplemente, actuar ante la vulneración de los derechos básicos de las personas; reducir gastos poco relevantes pero que históricamente siempre han ido a unas pocas manos para alimentar grandes lobbies mediáticos y políticos como las subvenciones a medios de comunicación privados, fundaciones privadas o, en otro aspecto, sueldos de altos cargos; profundizar en medidas fiscales que faciliten ingresos a medio y a largo plazo, desde impuestos a grandes fortunas y patrimonio, hasta la recuperación del impuesto de sucesiones; unos presupuestos que desobedezcan el tope de déficit y pongan, de nuevo, el Estado español en una situación de jaque; y, por ejemplo, plantear abiertamente a la población un impago de la deuda a fin de desconectar, definitivamente a corto plazo, del Fondo de Liquidez Autonómico (FLA).

¿Y todo ello supondría un avance hacia la ruptura con el Estado? Porque una de las preguntas que nos debemos hacer es: ¿270 millones de euros (el plan de choque) son justificativos o suficientes para aprobar un presupuesto neoliberal de 36.000 millones de euros (presupuesto total de la Generalitat)? O en otras palabras, ¿las migajas de un plan de choque que supone el 0,75% del total del presupuesto podrían justificar una fe ciega en el Govern actual de la Generalitat? No pretendo responder, será el Consejo Político y el Grupo de Acción Parlamentaria quien lo resuelva (el órgano legítimo para decidir la estrategia y el voto, en su caso, a los presupuestos).

Pero lo que seguro que no debería ser es un intercambio de cartas a favor o en contra de la estabilidad de este Govern. Lo hemos dicho por activa y por pasiva, los presupuestos no pueden ser una herramienta de chantaje, no son la llave que abre todas las puertas, y de ellos no depende la estabilidad de una legislatura que no puede ir orientada hacia otra dirección que no sea el colapso del estado autonómico y la ruptura democrática hacia la independencia. En este camino, no valen unos presupuestos autonómicos y neoliberales.

Y por último, incidir en lo imprescindible, la movilización. Todo esto no podrá lograrse sin una activación de la gente, parando si es necesario de nuevo el Parlament y haciendo visible la necesidad de superar el continuismo de los presupuestos de los últimos años, el continuismo del pájaro en mano, y el continuismo de la imposición neoliberal de la Unión Europea. Los límites de la institución ya hace tiempo que los conocemos: no dejemos, justamente ahora, de obviarlos. Construyamos nuevas alternativas, nuevas soberanías, nuevos retos más allá de las cuatro paredes del parque de la Ciutadella. Llevamos 100 días de humo y un proceso estancado en el Parlament. ¿Es suficiente un pie en la calle y uno en el Parlament?

De Carcassona a Montsegur, a la recerca del Sant Grial

Carcassona és una de les ciutats medievals millor conservades de tota Europa

En aquesta zona es pot degustar el cassoulet, un deliciós plat contundent amb una recepta que es remunta als càtars

Minerve, rodejat de profundes goles i ponts naturals que els rius han excavat, està considerat com un dels pobles més bonics de França

ALICIA FÀBREGAS

Les muralles de la cité de Carcassona. ALICIA FÀBREGAS

És nit tancada i en l'aire ressonen cants alçats a la glòria de Déu. És 16 de març de 1244 i dos-cents infeliços van a morir abrasats en les fogueres de Montsegur per blasfems. L'últim reducte càtar va a ser aniquilat allà. Per a alguns són cristians místics, per d’altres, temibles heretges que el Papa Inocenci III intentarà esborrar de la faç de la Terra, vessant tota la sang que sigui necessària. Les seves històries de resistència heroica i repressió feroç, retronen a les muralles de la cité de Carcassona. 

En poc més d'una hora amb cotxe, s'arriba des de Toulouse a aquesta ciutat fortificada, exemple vivent de l'enginy militar d'aquells temps, petjada inesborrable de la Croada Albigesa, la croada contra els càtars, que va crear els fonaments d'una Inquisició formada al sud de França a finals del s.XII i que entraria a la Península per Aragó al s.XIII.

La resistència 

Carcassona va aguantar i va ser dels últims reductes càtars a caure. Assetjada, va acabar rendint-se. Va ser aquí on va morir el senyor feudal Ramón Roger Trencavel, un dels màxims exponents de la defensa càtara, i aquest va ser el punt de no retorn per a aquest corrent religiós considerat com heretge per al papat. Aquest moviment místic brolla de Toulouse i s'estén per tot el Llenguadoc als segles XII i XIII, per això els castells a la part alta de muntanyes escarpades abunden en aquesta zona. Es diu, a més, que els càtars eren posseïdors del Sant Grial i ho tenien guardat en lloc segur, un altre dels misteris que difícilment es resoldrà però que ha contribuït a engegantir la imatge d'aquests cavallers de l'Edat Mitjana.

La ciutat medieval de Carcassona, protegida per una imponent doble muralla, que feia la funció de dificultar el moviment dels invasors en cas de traspassar la primera muralla, amb tres quilòmetres de longitud, va ser declarada patrimoni mundial de la UNESCO al 1997. Passejant pels seus carrers estrets i empedrats, obviant la multitud de restaurants moderns, tendes de records i altres, un pot imaginar-se a aquells místics cavallers vegetarians i castos, que creien en Déu i en Satanàs i que predicaven la salvació mitjançant l'ascetisme i l'estricte rebuig del món material, que havia estat creat pel diable per a corrompre als homes. 

L'interior de la basílica de Saint-Nazaire. ALICIA FÀBREGAS

Amb això en ment, s'arriba a la basílica de Saint-Nazaire, amb unes vidrieres espectaculars que projecten un halo de misteri a l'interior d'aquest santuari.

Menjar amb història

Sortint del passat i tornant al present pel Pont Vell, sobre les aigües del riu Aude, et plantes al centre modern de Carcassona. A la Place Carnot, abunden els restaurants i cafès que en el bon temps envolten amb cadires i taules a la font central. En aquests locals, com en molts dels que hi ha a Carcassona, es pot provar el cassoulet, un plat típic de la zona que es diu que prové dels càtars. Es tracta d'una espècie de favada, però força diferent, amb diverses espècies, herbes, llegums, carn d'ànec o d'oca i salsitxes. Una delícia contundent que no està de més fer baixar amb els bons vins de la zona.

El riu Aude al seu pas per la ciutat de Carcassona. ALICIA FÀBREGAS

Cap al nord i cap al sud

Conduint una estona cap al nord-est, s'arriba a unes profundes goles i a uns canons i ponts naturals, llepats i modelats per les aigües dels rius Cesse i Brian. En aquesta espectacular obra de la naturalesa es troba un dels pobles més bells de França, M. La producció vitícola abunda en aquest racó que també és conegut per ser un dels últims refugis dels càtars. Va aguantar unes setmanes el setge de l'exèrcit de Simón de Monfort, el màxim exponent de la Croada Albigesa, però va acabar rendint-se i els 150 refugiats càtars cremant en una gran foguera.

El poble de Minerve, un dels més bonics de França. ALICIA FÀBREGAS

A una hora de cotxe conduint cap al sud-oest des de Carcassona i a 1200m d'altura, al castell de Montsegur, es va forjar amb espasa de foc la definitiva decadència dels càtars. Allà, amb el sol a la cara i el vent fred, les estrofes d’Iron Maiden centrifuguen en l'aire i rescaten la Història: “Encarant el sol mentre es dirigeixen cap a la seva tomba / Crema com un gos o viuràs com un esclau / La mort és el preu per a la llibertat de la teva ànima / Per posar-te en peus amb els càtars i morir i ser lliure”.

Koiné, el manifest que es va oblidar de la Catalunya real

El document, promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i firmat per més de 170 persones vinculades a la llengua (des de l’acadèmia fins a la política) és un al·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent

El document, promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i firmat per més de 170 persones vinculades a la llengua (des de l’acadèmia fins a la política) és un al\·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent

“És català qui, havent nascut aquí o no, vol ser-ho i aquesta voluntat de ser-ho es manifesta principalment amb l’ús de la llengua del nostre país”. Aquesta frase, pronunciada pel catedràtic de filologia catalana Joan Martí Castell, va ser una de les més aplaudides en l’acte de presentació del manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’. El document, promogut pel Grup Koiné (‘llengua comuna’ en grec clàssic) i firmat per més de 170 persones vinculades a la llengua (des de l’acadèmia fins a la política) és un al·legat contra el bilingüisme en una futura Catalunya independent, on, en paraules del mateix Joan Martí, “tothom, sempre, arreu i per a tot” hauria d’utilitzar el català. Des del dia que es va conèixer el manifest, s’ha obert un intens debat sobre la salut del català i la realitat lingüística de Catalunya. Però han quedat en segon terme aquelles paraules del catedràtic Martí, tan aplaudides en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.

El manifest avala una nova definició de qui és i qui no català. Esmena aquella frase del President Jordi Pujol als anys 80: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Després s’hi va afegir “i vol ser-ho”. És a dir, a més de treballar i viure calia tenir la voluntat de participar d’una col·lectivitat, d’un projecte cívic. Però fins ara no s’hi havia vinculat la identitat lingüística a l’hora de ser considerat català. Estem, per tant, davant un pas rellevant. I d’un cert revisionisme històric. Perquè  a l’hora d’explicar les arrels de la fragilitat del català s’hi incorpora la immigració procedent de la resta d’España, en els anys 50, 60 i 70. “El règim dictatorial del general Franco – diu el manifest- va completar en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió política i jurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

És a dir, el manifest considera ‘colons involuntaris’ a aquells ‘altres catalans’ que tan bé va descriure en Paco Candel. Aquesta frase representa un retrocés de dècades, un menysteniment dels quasi dos milions de ciutadans de la resta d’Espanya que van venir aquí per raons econòmiques, que tant han contribuït al progrés de Catalunya i que se senten partícips d’un projecte col·lectiu. A ells, als seus fills i als seus néts. I també és un menyspreu de la política de la cohesió social que la majoria de partits catalans han practicat durant quasi quaranta anys de democràcia. Per això és tan significatiu que la primera reacció pública vingués del diputat de ERC Joan Tardà, que en un twett proclamava que “la república de Catalunya tindrà com a llengua oficial el català i el castellà serà cooficial. Les dues llengües, nostres”. Tardà recordava així el pacte no escrit de convivència entre les dues llengües i que fins ara havia evitat la creació de dues comunitats lingüístiques, i socials, a Catalunya.

El català també ha estat utilitzat com a instrument contra la convivència lingüística  per part d’aquells que mantenen la ficció d’una llengua castellana amenaçada a Catalunya. Les campanyes mediàtiques i sentències contra la immersió lingüística provoquen una forta indignació perquè l'ensenyament en català forma part dels consensos bàsics a Catalunya. La majoria social la considera un dels grans patrimonis del país, ja que ha contribuït a la cohesió de la societat. L'obsessió del que es coneix com la caverna mediàtica i intel·lectual del nacionalisme espanyol per crear un problema de convivència entre el català i el castellà provoca una profunda ferida entre una població que viu en plena normalitat l'ús dels dos idiomes. Però aquesta vegada, el risc per la convivència lingüística ha sorgit dels que fins ara apareixien com les víctimes de la intransigència. Per això resulta tant preocupant el rerefons del manifest promogut pel grup Koiné.

El manifest coincideix en el temps amb la publicació del llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes, de Salvador Avià i Joan-Marc Passada (Viena Editors). El llibre, segons es diu en la contraportada, és “una galeria de personatges nostrats de la pitjor espècie: esclavistes, colonitzadors, col·laboracionistes, genocides…”. En aquesta llista de setanta “catalans menyspreables” hi apareixen, entre d’altres, Vicens Vives, Josep Pla, Carles Sentis, Francesc de Carreras, Juan Antonio Samaranch, Francesc Cambó,  Albert Boadella, Félix de Azúa, Rosa Regàs, Carme Chacón, Josep Borrell, Miquel Roca o Duran Lleida. Tots ells, diuen els autors, son ‘col·laboracionistes’ amb el ‘poder colonial’. D’alguna forma, ens recorda aquells ‘colons involuntaris’ del manifest. I, també, l’obsessió tan arrelada aquí de fer llistes de ‘bons i dolents’ catalans. Però per damunt de tot, recorda que la legítima aspiració de la independència té un greu problema amb els seus sectors més integristes. No és així, precisament, com es pot eixamplar la base del sobiranisme.

Per fortuna, Catalunya és molt més plural, tolerant, oberta i complexa del que pot reflectir un manifest o un llibre. Set dies després de fer-se públic el manifest, el programa ‘Polónia’ de TV3 celebrava deu anys de sàtira política, deu anys que han demostrat que Catalunya encaixa un humor que molts altres països no podrien suportar. I aquella mateixa nit, els lectors de El Periódico triaven ‘Català de l’Any’ a Òscar Camps, el responsable de Proactiva Open Arms, una ONG de Badalona que des de fa més de mig any rescata i ajuda als refugiats en les aigües de l’illa grega de Lesbos. Potser a l’hora de definir qui és català li podríem afegir, entre moltes altres característiques, que tingui sentit de l’humor, que sigui solidari i altruista... I que estigui a favor de la convivència entre llengües i en contra de les llistes de bons i dolents catalans.  

Per què l’adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar

El regal de Port Aventura d'una UCI pediàtrica i una àrea de jocs adaptada a Sant Joan de Déu és un regal enverinat. Caldria anul•lar un concurs de transport sanitari amb tantes sospites.


Ramon Serna

Preocupant que no arribi l’ambulància. Preocupant per la persona malalta que perdrà la seva sessió de rehabilitació, diàlisi o quimioteràpia o per qui, en cas d’urgència, no li arribi l’equipament sanitari necessari. Preocupant pel personal que presta el servei, que veu amb enorme frustració com s’ha degradat tant la seva feina com les seves condicions laborals i que espera el ruixat que li caurà de boca de l’esmentada persona malalta, com si la responsabilitat fos seva. Una responsabilitat que no serà per l’empresa concessionària del transport sanitari, més preocupada a fer-se atractiva al millor comprador. I tampoc no gaire pel Departament de Salut, que està trigant massa a penalitzar l’empresa pels seus evidents incompliments contractuals.

Transport Sanitari de Catalunya SLU (TSC) va resultar adjudicatària de set dels tretze lots del concurs del Transport Sanitari, licitat l’any 2014 per un import màxim de 2.556.000 euros, adjudicat amb molta polèmica durant el passat 2015 i posat en marxa, segons el lot, entre el passat novembre i el 14 de gener d’aquest any. Tres lots en exclusiva i els altres quatre compartits amb diverses UTE de les quals forma part. TSC és propietat d’Investindustrial, fons de capital risc controlat per la família Bonomi, també propietària de Port Aventura. I són tan bons homes que, tan aviat com van sortir les adjudicacions esmentades, van regalar una UCI pediàtrica i una àrea adaptada de jocs infantils a Sant Joan de Déu. Aquesta seqüència d’esdeveniments està en el centre de la denúncia que la CUP ha presentat a la Fiscalia aquesta setmana passada. Com fa uns dies deia Ignacio Escolar: ‘Menos caridad y más pagar impuestos, doña Pilar‘.

No, no sabem encara si la família Bonomi o Investindustrial surten als ‘Papers de Panamà’, però sabem que el TSC va presentar a concurs uns vehicles de transport que tenia compromesos amb una altra adjudicació, amb unes targetes de transport que no complien les condicions requerides pel concurs i unes bases de les quals no disposava. Factors tots aquests més que suficients per excloure l’empresa del concurs. Sabem també que el concurs estava mal plantejat perquè no partia de xifres reals dels serveis ordinaris que s’haurien de cobrir, raó per la qual la primera sospita sobre els incompliments era la d’un pacte entre el CatSalut i el TSC, segons el qual aquesta no seria penalitzada. Sabem que Josep Maria Padrosa, el director del CatSalut que signa les adjudicacions, no és precisament una persona molt curosa en les seves adjudicacions, com demostra el fet que l’Autoritat Catalana de la Competència li anul·lés el concurs de Rehabilitació de 2012, multant, entre altres, la seva exempresa Fisiogestión per “repartir-se el mercat”. Tampoc no és curós en el control dels seus papers, com demostra, si més no, l’escàndol produït quan es va descobrir que constava com a apoderat de les empreses que contractava com a director del CatSalut. A més, el seu historial ens mostra que sempre ha anat sortejant la legalitat i que no ha estat exemple de transparència. A Girona el recordem perquè va implantar i defensar cobraments sense suport legal a pacients sense targeta sanitària als CAP de la costa, perquè protegia incompatibilitats de càrrecs intermedis, perquè ens amagava els convenis amb les entitats concertades… Sabem que Padrosa havia anat canviant de càrrec de la mà de Xavier Pomés i Abella. Quan Pomés dirigia l’ICS, va nomenar Padrosa subdirector d’Atenció Primària. Quan Pomés va passar a ser conseller de Governació, va fer de Padrosa el director general dels Bombers. Després Pomés va ser conseller de Sanitat, però llavors en Padrosa ja es va passar a la privada.

Però què pinta en Pomés en aquest enrenou? Doncs ja fa molt que és delegat de la Cúria General de l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Déu pels centres de l’Amèrica Llatina. Però no es passa tot el temps a les amèriques, ni molt menys. Per exemple, va ser ell qui va rebre la condecoració que va donar Morenés als metges del nostre Hospital Sant Joan de Déu per salvar la cama d’una nena afganesa. Compatibilitzava aquestes feines amb la presidència dels hospitals Clínic i Sant Pau, amb els seus interessos privats, entre altres, amb el Grupo MGO, que rep contractes de la Generalitat però que ell va abandonar a finals de 2014, i amb l’E-Center propietari d’Ambulàncies Reus, empresa que, mira per on, ha perdut en aquest concurs l’adjudicació que tenia amb l’anterior. Al consell d’administració de l’E-Center va entrar per mig de la seva empresa Mandel Investments, que encara consta com a administrador solidari. És a dir, que segurament els seus interessos s’han vist perjudicats pel concurs i potser li calia alguna compensació.

És clar que el fet d’evidenciar aquestes ‘coincidències’ serà catalogat de populisme o de “franctiradors disposats a etiquetar qualsevol intent de modernització com a privatització del sistema” o de “discursos demagògics més propis del Maig del 68 que del segle XXI”, com deien els senyors Pomés i Josep Maria Via en un escrit conjunt, propugnant que ens deslliurem dels “actuals sistemes de gestió pública i control” i que abracem, com si no els tinguéssim prou abraçats, “els instruments de gestió i auditoria empresarial”. Però és tan i tan gran el saqueig posat en evidència en aquests darrers sis anys de lluites en defensa de la sanitat pública, que finalment hem aconseguit posar en qüestió el model sanitari català, al carrer i al Parlament, i hem manifestat que volem ja un canvi.

Potser no és rellevant la relació entre els senyors Pomés i Padrosa, malgrat ser tots dos defensors del model en qüestió. Potser cal fixar-nos més en l’interès del CatSalut de Padrosa de traspassar el que és públic al que és privat, ho dirigeixi qui ho dirigeixi. Perquè sí que és rellevant que Sant Joan de Déu viu majoritàriament del pressupost públic, del CatSalut, per molt que l’Orde religiosa es vanti de ser cada cop menys depenent d’aquest pressupost, i de la caritat com a mòbil suprem de la humanitat. Perquè, mentre no quedi clar si l’UCI pediàtrica i l’àrea de jocs regalades per la família Bonomi a Sant Joan de Déu és d’utilització privada o pública, sempre planarà el dubte de si el regal no s’ha fet, en realitat, al CatSalut com a mostra d’agraïment per l’adjudicació múltiple rebuda.

Aquesta adjudicació del transport sanitari s’hauria d’anul·lar. Tenim prou arguments jurídics, ètics i econòmics per fer-ho. I no caldria fer cap nou concurs. No ens cal una col·laboració pública-privada que no és col·laboració sinó sagnia. Gestió directa per part del CatSalut. I que ningú la identifiqui amb burocratització. La Catalunya que volem tindrà una administració eficient, àgil, supermoderna… i participativa. Realment participativa.

Els 579 treballadors fora de conveni de TMB cobren més de 35 milions d'euros

Oriol Solé Altimira / Tomeu Ferrer

Transparència, ma non troppo. Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha inaugurat el seu web de transparència, que ha desvetllat a mitges un dels secrets més ben guardats de la Barcelona metropolitana i una de les causes de la vaga de metro durant el passat Mobile World Congress: els sous mitjans de les 579 persones que, segons l'empresa, estan fora de conveni.  La xifra total dels emoluments s'eleva a 35,35 milions d'euros. Aquesta xifra sorgeix de sumar els salaris mitjans de les cinc categories de personal fora de conveni que hi ha tant a l'autobús com al metro i que mostra el web. No obstant, la nova eina de transparència no detalla els sous concrets ni les tasques d'aquestes 579 persones.

Al web es detallen les cinc categories de personal fora de conveni, el número de persones que les ocupen, una mitjana del salari fix i dels complements, i una altra mitjana amb el salari global, així com el seu mínim i màxim. No és possible, doncs, saber al 100% què fa i quant cobra cada una de les persones fora de conveni a TMB.

Al metro hi ha 306 treballadors fora de conveni, que perceben un total de 18,02 milions en salaris. A autobusos hi treballen fora de conveni 273 persones, amb un salari total de 17,33 milions. El desembre passat, en una resposta que TMB va donar a la CUP, l'empresa va dir que a autobusos hi havia 265 persones fora de conveni a autobusos (vuit menys de les que apareixen al web) i 306 a metro.

A més, segons el web de transparència de TMB, hi ha 10 persones a l'empresa de metro identificades com a "mitjana de cinc categories", sense especificar si són les cinc que classifiquen el personal fora de conveni. Perceben, de mitjana, 53.436 euros (11.000 euros més, per tant, que la del grup G5, el més baix de fora de conveni). Catalunya Plural no ha inclòs aquests treballadors en la suma de 579 persones fora de conveni.

Una de les cinc categories en les que es divideix el personal fora de conveni és la dels membres del consell de direcció de TMB, és a dir, els càrrecs de màxima responsabilitat. Segons es desprèn de les dades del portal, molts cobren més que el seu cap, el conseller delegat de TMB.

El mínim que cobra algun dels onze membres del consell de direcció del metro són 108.118 euros, mentre que el salari global del conseller delegat de TMB és 105.938 euros. El sou màxim a la categoria G1 al metro, la del consell de direcció, és de 135.532 euros. A autobusos, el mínim que cobra un membre de la direcció són 83.000 euros i el màxim, 146.532. L'alcaldessa Ada Colau rep un sou de 80.115 euros, dels que es queda 30.800 per complir el codi ètic de BComú. La diferència va a les entitats o als projectes socials que decideix el plenari de BComú.

La categoria que agrupa més persones fora de conveni a autobusos és la G4, la dels tècnics responsables, especialitzats, coordinadors i caps de grup. La descripció que fa el document PDF d'on s'han extret les dades diu que "desenvolupen i coordinen funcions tècniques i d'execució en el seu àmbit". Sense més detalls. N'hi ha 122, un 45% del total a autobusos, i en conjunt cobren 6,07 milions (49.827 de mitjana).

La categoria fora de conveni més nombrosa a metro també és la G4, amb 154 persones que cobren cadascuna de mitja 45.964 euros, per tant 7,03 milions en total. En contrast amb els treballadors fora de conveni, sí que s'especifiquen les tasques del personal dins de conveni. Així, el document PDF detalla que a TMB hi ha auxiliars administratius, de control i de informació, rentacotxes, delineants, conductors, magatzemistes, etc. En conjunt, TMB té 7.776 treballadors.

La publicació del portal de transparència ha deixat algunes incògnites, tot i que n'ha resolt d'altres. Així, el portal ha permès saber que de les deu categories, entre bus i metro, en què està dividit el personal fora de conveni, sis d'elles es van apujar el sou fix l'any passat en relació al 2014, tal i com es pot comprovar comparant el portal de transparència amb la memòria del 2014. La categoria més baixa fora del conveni de bus i metro –tècnics i personal de secretaria– va mantenir el mateix sou, igual que els directors de servei del metro. Els responsables d'unitat del suburbà es van abaixar el sou fix mitjà 362 euros i 46 el complement, segons TMB.

El 7% fora de conveni acumula el 12% de la massa salarial

Catalunya Plural no ha trobat cap apartat concret de la web de transparència on aparegui indicada la massa salarial que es maneja a TMB. No obstant, aquest diari n'ha calculat una aproximació multiplicant el salari global mig de cada categoria -de dins i fora de conveni-. Cal introduir el matís que al web de transparència les dades de les categories amb una ocupació inferior a 5 persones de la taula salarial d'autobusos no apareixen.

Després d'aquest càlcul, la massa salarial resultant a TMB és de 301 milions d'euros, dels quals els citats 35,35 corresponen a personal fora de conveni. Això suposa que el personal fora de conveni, és a dir, el 7% de la plantilla total a TMB, s'emporta el 12% de la massa salarial de l'empresa.

A autobusos, la massa salarial és de 167,36 milions, de la qual gairebé un 10% va a parar al personal fora de conveni. En el cas de l'empresa del metro, la massa salarial total ascendeix a 134,35 milions d'euros, i es reparteix en un 13% pels treballadors fora de conveni i en un 87% pels treballadors amb conveni.

Els sindicats matisen el portal de transparència

Òscar Sànchez, portaveu del comitè de vaga del Metro i membre de CGT, veu, en una primera anàlisi, un parell d'elements que falten al web. En primer lloc, que les dades que es donen per categories són mitjanes. "Això ens fa malfiar en el sentit de que potser fent aquest càlcul el que es vol amagar és la diferència dins de la mateixa categoria", assegura Sànchez. "Pensem que dins d'una mateixa categoria hi pot haver salaris molt alts que queden compensats amb salaris menors. Estaria bé tenir discriminats els sous per veure si hi ha disparitats importants", afegeix.

De fet, el web de transparència mostra com entre el salari global mínim i màxim d'una mateixa categoria hi ha milers d'euros de diferència. Per exemple, el salari global mínim a la categoria G5 d'autobús són 35.762 euros, i el màxim 60.473 euros. I a la categoria G3 de metro, la diferència entre el salari global mínim i màxim arriba als 33.000 euros. Les diferències de salaris entre treballadors de la mateixa categoria també es donen a la plantilla inclosa en el conveni, encara que amb menors diferències.

Un altre element que els treballadors voldrien veure reflectit en una política realment transparent és el de les compensacions que estan fora de l'apartat salarial. "Sabem que unes determinades categories reben altres beneficis con ara aportacions a mútues de salut, plans de pensions, dietes i fins i tot ajudes als estudis dels seus fills i filles", diu Sànchez. Totes aquestes millores, afirma el sindicalista figuren sota un epígraf que es denomina "altres despeses" i que els representants de la plantilla també voldrien veure desglossat al màxim.

D'altra banda, des del sindicat COS es matisen les dades d'hores sindicals de TMB i asseguren que la seva organització no fa ni el 10% de les hores sindicals que apareixen al web, que defineixen com a "teòriques".

Per llegir més anàlisis com aquesta subscriu-te al butlletí de Catalunya Plural per rebre l'actualitat al correu o segueix-nos al twitter @CatalunyaPlural.