PERQUÈ CAL REFORMAR LA CONSTITUCIÓ

Ja us avanço que els meus arguments no seran jurídics i potser que tampoc polítics. Seran arguments de sentit comú o al menys això és el que intentaré.

He d’advertir que si, d’entrada, té consideres independentista i no creus que el marc legal (al menys a curt termini) sigui la Constitució, millor no seguir... Per a què?

La vida de la humanitat està plena d’etapes. Fins fa menys de 200 anys era impensable que els ciutadans (la paraula té els orígens a la Revolució Francesa de 1789) estiguéssim representats políticament parlant per treballadors. De fet, durant molts i molts anys ni tant sols estàvem representats per ningú, tret de l’amo i senyor que els hi deia fins i tot amb qui s’havien de casar.

Per tant, si la societat s’ha anat transformant a base de lluites de classes, cal deduir que mai res és per a sempre i cal anar-ho actualitzant de tant en tant ja que sinó sé corre el risc de quedar desfasat. Això és el que li passa a la Constitució Espanyola. Una Constitució que es va elaborar, debatre, aprovar i sancionar després d’un període de 40 anys de dictadura. Fins i tot alguns dels anomenats pares de la Constitució van tenir càrrec durant el franquisme. Per tant és una constitució que ha quedat obsoleta, al menys en part.

Potser sigui prudent que per a canviar la Carta Magna calguin 2/3 del Congrés dels Diputats, ja que si només fes falta una majoria absoluta potser l’estaríem retocant cada 2 per 3 (que dit així sona paregut) Però no és lògic que un determinat grup de la càmera, precisament aquell que deriva d’un partit que quan s’havia d’aprovar va demanar el no, pugui bloquejar-la sistemàticament només per motius electorals. Quan passen coses així s’hauria de poder celebrar un referèndum per a veure que vol la ciutadania espanyola i, si majoritàriament s’està d’acord en canviar uns determinats aspectes, poder-ho fer. Com per exemple permetre fer un referèndum d'autodeterminació. 

Ni els militants ni simpatitzants d’Alianza Popular (el partit antecessor del PP) va votar a favor de la Constitució (de fet molts no van anar ni ha votar), ni molts ciutadans de 2017 (m’estic referint a tots aquells que l’any 1978 encara no eren major d’edat) ho van poder fer per raons obvies. Per tant, ¿per què han d’acatar una norma que els hi ha estat imposada sense poder opinar sobre la mateixa? De qualsevol altra llei és comprensible, però no de la llei de lleis, de la que segon ella mateixa emana tot el compendi legislatiu espanyol.

Sinó recordo malament, des de que va entrar en vigor la Constitució només s’ha reformat dues vegades: la primera per a modificar la successió de la Corona i que pogués regnar una dona encara que tingués un germà més menut i la segona per aprovar el sostre de despesa pressupostària. Potser sí que calia modificar-los, però també se podria fer en altres aspectes, sobre tot d’aquells que parlen de la divisió territorial.

Entenc que l’any 1978 no es podia fer gran cosa al respecte de la divisió territorial en comunitats autònomes. Però els anys han demostrat que les comunitats amb més pes econòmic han sortit perjudicades. Es va voler fer el que es coneix com a cafè per a tothom, però a sobre Catalunya, València, Mallorca, etc., a part li van haver de posar la llet i el sucre. En canvi, les comunitats més pobres, han aconseguit dues infra: infraestructures infrautilitzades.  

Tampoc sembla molt lògic que sé pugi aplicar un article 155 pensat en el seu dia per la situació que s’estava vivint al País Basc. Resulta que allí no sé va aplicar mai i en canvi s’aplica 39 anys més tard a Catalunya i, aprofitant l’avinentesa s’aprofita el buit de poder existent a les institucions catalanes per a fer coses que segurament mai s’haguessin permès fer.

Per tant, aquest article o se deroga o se canvia, però no pot ser que en pel segle XXI, des del Govern central  se pugui actuar tan impunement com ho està fent actualment apel·lant a l’imperi de la llei l’estat de dret.

L’imperi de la llei i l’estat de dret són estats creats per l’home i per tant imperfectes i pel poder per a poder-s’hi aixoplugar quan així ho creguin oportú. És com jugar al guinyot i tenir tots els trumfos i les cartes guanyadores.    

EL REI, LA INFANTA I EL PRÈSTEC

Segons l’Agència Tributària (que d’això en sap molt) el Rei va fer dos transferències a sa filla la infanta Cristina per un valor total de 1.500.000 euros.
Consultada la casa Reial, la versió d’aquesta és que es tractava d’un préstec de pare a filla per a que aquesta pogués comprar el palauet de Pedralbes on va viure uns anys amb el seu espòs i fills. Per cert, en l’actualitat aquest palauet està en venda.
Ahir vaig poder escoltar durant un moment una tertúlia a la SER i van opinar bàsicament dues coses. La primera és que el Rei no guanya ni de llarg 1,5 milions a l’any, per tant, per molt que es tracte del cap de l’estat, estem parlant de mots de diners. I la segona és si ni la infanta ni el seu marit, en aquella època, guanyaven per a poder pagar un préstec com aquell, és que estaven vivint per sobre de les seves possibilitats, una cosa de la que se’ns ha acusat sovint als ciutadans que hem de passar d’una nòmina i estem pagant la hipoteca de la casa i el préstec del pis.

Normalment, encara que es vulgui disfressar de préstec, quan hi ha una transferència de capitals entre pares i fills (o a l’inrevés, encara que aquests casos són menys freqüents), el que realment hi ha és una donació. Per tant, si el Rei va donar a sa filla 1,5 milions d’euros, aquests diner haurien d’haver tributat per l’impost de successions i donacions. La qual cosa, de ser certa, si la infanta Cristina no els va pagar, va cometre frau fiscal i, és de suposar que tipificat com a delicte per la quantitat defraudada que, segons les notícies periodístiques seria de 400.000 euros.

Bon exemple donen als ciutadans tots aquest pájaros. Tindríem que fer-nos tots objectors fiscals i negar-nos a pagar impostos allà (Espanya) i aquí (Catalunya)a veure si tot s’ensorra d’una vegada.