DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 22

VISCA ELS MOSSOS D’ESQUADRA!

Parafrasejant aquell Viva la Guardia Civil, avui vull felicitar els Mossos d’Esquadra per l’èxit assolit a l’hora de desarticular el comando jihadista que va atemptar a les Rambles de Barcelona i que, pel que sembla, també ho volia fer a Cambrils i que estava preparant bombes a menys de 15 Km de casa meva. L’acció antiterrorista ha estat eficient i ràpida. Segurament de les més exitoses que hi ha hagut en aquest camp. Però també vull felicitar a la dona de Sant Sadurní d’Anoia per la seva eficiència a l’hora d’identificar l’únic terrorista que havia aconseguit fugir del setge policial.

VERGONYÓS!

Una cosa enllaça amb l’altra. Quina vergonya de premsa que tenim, però VERGONYA amb majúscules!! Pregunta: Quina ha estat l’actuació del Ministeri de l’Interior i les forces policials que actuen a l’àmbit nacional? Què jo sàpiga, cap! Els Mossos, sense l’ajuda de ningú (No formen part de l’Europol) han estat els únics que han portat a terme totes les actuacions del cas i per tant l’èxit només és atribuïble a ells. Però com sempre passa, els polítics ne volen treure profit de qualsevol situació favorable.

Però és que el que ha fet determinada premsa de Madrid no té nom. L’ABC treu en portada al Ministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido aguantant una foto del terrorista abatut ahir per la tarda a Subirats, mentre que la Razón, una mica més cohibits, fa un primer pa de la foto amb la ma del ministre.

Jorge Fernández Díaz, predecessor de Zoido condecorava mare de Déus. Zoido pot fer un pas més i posar-se ell mateix la medalla al mèrit policial amb el distintiu roig, que és el màxim.

BRUTÍCIA I NETEJA

Tot i que puntualment veig bosses de brossa i altres objectes fora dels contenidors pertinents, sembla (potser només ho sembla) que la gent va entrant al solc poc a poc. Però Amposta segueix bruta.

Vaig pel carrer i me’n adono que en alguns casos hi ha les mateixes deixalles que fa un setmana o més. Tradicionalment els equips de neteja paren més curo en que el centre de la ciutat estigui ben net i polit que no els carrers més allunyats de la Casa Consistorial i el carrer Major. Avui és dimarts i suposo que s’han centrat als carrers on s’ha fet el mercat setmanal.

Quan ja pensava escriure del tema, de sobte he vist a un operari que granera, pala i carro anava netejant per la part alta de l’avinguda de Catalunya. No sé si tindrà continuïtat i acabarà l’avinguda i els carrers adjacents o només serà flor de maig... O sigui, apareixerà i desapareixerà com fa el riu Guadiana.

Haurem d’estar atents a veure que passa i si només sé li fa un rentat de cara a la nostra ciutat o bé se la manté neta i impol·luta.

Per cert, ja sabeu: No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta!

CORREUS

Com sabeu, des de fa uns anys, Correus (o millor dit Correos) és una empresa privada. Aquest matí m’he trobat amb un veí (el mateix amb el qual l’altre dia vaig estar parlant de la División Azul i Stalingrad i ens hem posat a parlar del funcionament del servei postal. M’ha dit que sovint deixen cartes de veïns i coneguts a casa seva i que després les ha de lliurar als seus destinataris. En canvi hi ha carters que tot i conèixer a la persona a la que va destinada la carta, si l’adreça no és correcta, la retornen.

Més tard, abans de veure a l’operari de la neteja, m’he trobat amb el carter que té assignada la zona del Grau. M’ha dit que com que hi ha manca de personal, han de doblar zones i que per això avui estava repartint prop de casa meva. Com podeu comprovar el mal endèmic de manca de personal afecta tots els sectors i àmbits.

Li he dit que me jubilava d’aquí uns mesos, ja que sóc de MUFACE i reuneixo totes les condicions per a poder-me jubilar als 60. Ell ma dit que també és de MUFACE i que ara ne té 58 i que quan arribi als 60 ho mirarà.

Més tard he pensat en aquest darrer punt de la conversa. El personal de Correus més antics, com a funcionaris de l’Estat que eren, cotitzaven a MUFACE, però amb la privatització, alguns van optar per canviar de feina i incorporar-se a d’altres organismes de l’Estat o ens autònoms (com és el cas de l’Agència Tributària) Si ara no és funcionari, molt m’estranya que l’hagin permès seguir cotitzant per aquest règim. No he pensat de preguntar-li per aclarir aquest punt...   

EL TÚNEL DEL TEMPS: EL SERVEI POSTAL

Quan fa que no has enviat una carta pel mètode tradicional, es adir, amb sobre i segell?

Segurament que ni te’n recordes.

I també estic segur que les úniques cartes que t’han arribat a casa han estat de l’entitat financera. Això sinó és que ho fas tot per l’oficina virtual i llavors, ni això...

Com han canviat els temps! Qui ens havia de dir que les cartes pràcticament desapareixerien. Ara s’envien correus electrònics i whatsapps, fins i tot els missatges de text tendeixen a desaparèixer.

La veritat és que trobo a faltar aquell romanticisme que representaven les cartes dels amics o de les núvies quan feies la mili. Sovint les cartes incloïen una fotografia familiar que incrementava la il·lusió que per si ja et produïa el fet de que el carter s’aturés davant de casa i, sense trucar, et deixes per baix la porta una o diverses cartes.

La casa on vivia a la Galera donava a dos carrers, però el carter tenia per costum de deixar-les sempre per la mateixa porta. Durant molts d’anys, la primera cosa que feia quan hi arribava, era anar a veure si m’havia arribat res. Tinc un record molt especial quan m’arribaven cromos de la darrera col·lecció que m’estava fent (llegiu el món virtual dels cromos)  

Us podria explicar moltes anècdotes, però n’he triat una. A veure si us agrada.

Costantino Ferreres era (o és) de Traiguera. L’any 1980 l’ajuntament de la Galera el va contractar per a fer les rases per on havien de passar els tubs per al sanejament del poble. Cada dia venia i anava amb el cotxe (crec recordar que era un Renault 6) i havia de deixar el tractor on hi portava acoblada una pala, a la Galera. Buscava un magatzem per no haver de deixar-lo al ras i mon pare li va oferir el nostre, ja que com jo estava de baixa laboral, no necessitava sortir i entrar amb el cotxe i, per tant, el tractor no feia gens de nosa.

Aquest fet va comportar establir una certa relació amb Constantino que, de tant en tant em venia a visitar. Un dia, xerrant, va sortir el tema dels bous capllaçats, una modalitat taurina que no és habitual al País Valencia. Com que per Sant Llorenç, la festa major de la Galera, ja tenia previst tenir les obres enllestides, varem quedar que quan sabria exactament el dia que es faria, li escriuria una carta convidant-lo.

-A quin carrer vius?

-Al carrer Generalísimo...

-Generalísimo? Voldràs dir al carrer Major (a la Galera s’havien canviat els noms a tots els carrers que portaven nom franquistes)

-No, a Traiguera existeixen tots dos, el Generalísimo i el carrer Major.

Però a l’hora d’escriure-li la carta, em vaig oblidar d’aquell particular, així que li vaig enviar la carta al carrer Major de Traiguera.

El matí que es feia el bou capllaçat, Costantino va trucar a la porta de casa (la mateixa per on rebia les cartes)

-Veig que has rebut la carta...

-No, no l’ha he rebut... Ha vingut perquè em vaig assabentar que el feien avui... A quina adreça me la vas enviar?

-Al carrer Major!

-Ho home, et vaig dir vivia al carrer Generalísimo, no te’n recordes?

-És veritat!

-Mira, el carter i jo vivim davant per davant, però no es parlem i, segurament, en veure que l’adreça no era correcta la va retornar. 

Efectivament, al cap de pocs dies em va arribar la carta retornada.

CORREUS

Perdó... Volia dir “Correos”, no sigui cosa que s’enfadin els de Madrid...
A finals de junt (crec recordar que el 28) vaig fer una comanda de peces de roba a la botiga “on line” del Barça. Hi ha dues tarifes d’enviament, segons la urgència que un té en aquest casos. Com no em portava pressa vaig decidir-me per la més barata. Van passar els dies i com vaig veure que no m’arribava vaig adreçar-los un correu electrònic per a preguntar què passava. Em van respondre que, segurament, m’arribaria el 19 de juliol. Els hi vaig dir que bé, però si no m’arribava aquest dia, m’esperaria encara un altre (per prudència) i els hi tornaria a reclamar. Va arribar el 9 i res, el 20 tampoc. El 21, tal i com els hi vaig dir, vaig tornar-los a enviar un “e-mail” reclamant-los la comanda que els hi havia fet més de 20 dies abans i que, com és habitual en aquest casos, l’havia pagat mitjançant targeta de crèdit. Em van enviar un qüestionari per a que l’omplís i els hi tornés a remetre per a poder-me fer l’abonament de l’import.
Ja me’n havia oblidat i dubtava de, un altre cop, fer-los una nova comanda, quan dimarts vaig apropar-me a l’oficina de Correus.
El motiu no era reclamar-los el paquet, ja que mai havien deixat l’avís d’arribada a la bústia, era enviar un paquet a una amiga sevillana que treballa a la mateixa “empresa” que jo i amb la que mantinc una bona relació en la distància. Entre altres coses hi havia “la Guia del Delta de l’Ebre” en la seva primera versió en castellà. Ja havia pagat l’import de l’envio quan em van fer notar que volien que passes pel despatx del cap de l’oficina. Hi tenia un paquet sobre la taula i em va mostrar l’estranyesa per no haver passat a recollir-lo. Li vaig dir que ningú m’havia avisat i la resposta va ser força sorprenent: “No m’estranya!”. Evidentment una paquet pagat el vas a buscar així quan el servei de Correus te’n deixa l’avís. Una altra cosa és un paquet contra-reemborsaments que, al moment d’arribar-te no disposes dels diners o te’n penedeixes d’haver-lo demanat. No era el cas, evidentment...
Després de viure una experiència així amb primera persona, te’n adones de la raó que tenen molt quan es queixen del mal servei que ofereix Correus. I no és cap novetat... Ja fa molts d’any que la gent es queixa.
Al treballar a l’administració pública, molts empresaris et venen a reclamar certificats que no els arriben. D’aquests certificats depèn poder cobrar o no. En alguns casos o tenen raó, però en d’altres ja fa molts dies (molts més que els que cabria esperar) que ha estat tramés.
Sovint també et trobes cartes o avisos deixats sobre les bústies del bloc que no pertanyen a cap dels veïns. Ni tan sols veïns que hi van viure durant un temps i que van acabar traslladant-se a un altre domicili. No fa gaires dies la meva dona va donar-li un cop d’atenció a una repartidora.
Serà perquè es estiu i alguns dels repartidors habituals fan vacances i en contracten de nous per a fer el servei. Serà desídia per la situació interna de Correus, una empresa bans estatal i que s’ha acabat privatitzant. O serà per alguna raó no esmentada, el cert és que el servei de Correus no funciona com caldria fer-ho.
Qui no recorda aquells carters d’abans que coneixien a tothom? L’actual servei també ha acabat deshumanitzant-se.