I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

FELIÇ 40 ANIVERSARI?

No sé si us heu adonat de que al logo del PP sé li ha afegit un 40. 40 anys des de la seva fundació...

No acaba de ser correcte. L’any 1977, Fraga, justament amb tota una sèrie de persones que van ocupar càrrecs importants als governs franquistes, va fundar l’Aliança Popular (AP) que va ser la fusió de diverses associacions polítiques que s’havien creat després de la mort del dictador com a pas previ a la creació dels partits polítics.

Amb la dictadura, recordem-ho, l’únic partit legal era Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas Obreras Nacional Sindicalistas), tot y que, a la clandestinitat existien diversos partits i no tots de l’esquerra: Partit Comunista de Espanya (PCE), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Carlí (PC), Partit Nacionalista Basc (PNV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (fundat a les acaballes de la dictadura), etc.

Com anècdota us explicaré que pel pont de la Immaculada de l’any 1975 vaig assistir a unes jornades que, organitzades per la Organització Juvenil Espanyola (OJE) es van fer al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls. Tot i això, els seus dirigents i ponents de les diferents xerrades en cap moment ens van insinuar cap on ens havíem de decantar. Durant les jornades, que ja devien d’estar programades abans de la mort del dictador (que acabava de morir) ens van dir que de les associacions polítiques donarien pas als partits en 4 o 5 anys. Tot va anar molt més ràpid del que s’havia previst perquè al cap d’un any i mig ja es van celebrar les primeres eleccions generals des de la II República.  

Un dels fundadors d’AP va ser Manuel Milián Mestre, tertulià en diferents programes televisius de TV8 i TV3 i columnista ocasional (el Periódico, Vinaròs News) Manuel Milián sempre s’ha vanagloriat d’haver-ho estat i recorda sovint que Aznar (a qui no pot veure ni en pintura) va ser fundador del Partit Popular (PP), però no d’AP.

Efectivament, vistos els mals resultats electorals que obtenia AP, Fraga va decidir l’any 1989 refundar el partit en el Partit Popular. Un partit que, a part de corrupte, és l’hereu del franquisme i, encara avui, després de 40 anys, té molts de tics d’extrema dreta tal i com s’està poden comprovar amb l’actitud d’alguns dels seus càrrecs i excàrrecs i també per la manera d’actuar i entendre la política.

Tot i que els dirigents actuals del PP, per edat, no van poder ocupar càrrecs a l’administració franquista, guarden les formes heretades dels seus pares i iaios que si que van tenir responsabilitats polítiques o sindicals (que si fa o no fa venia a ser el mateix)

Per tant, no ens hem d’estranyar que amb el govern de Rajoy sigui pràcticament imperceptible la línia que separa els poders executiu, legislatiu i judicial, sobre tot durant els anys en que van tenir majoria absoluta al Congrés.

El Tribunal Constitucional (TC) actua com un tribunal polític al servei dels interessos del govern, igual com el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) dels temps de Franco. Per a mostra només cal veure les sentències que ha dictat respecte el Estatut d’Autonomia de Catalunya o les lleis promulgades pel Parlament català.

Tal com recordava el Gran Wyoming en un vídeo que me van passar per missatgeria fa uns dies, quin casualitat que a Espanya no hagi cap partit d’extrema dreta tal com passa a la resta de països de la UE. No serà perquè aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta estan dintre del PP?

40 anys? Més de 80 i quasi tots de dictadura o de democràcia vigilada i controlada! 

12-O: JI, JI... JA, JA!!

Hernández y Hernández. 

Algú dels meus seguidors pot respondre’m a la següent pregunta?

M’he vist posat mai expressions com ji, ji... ja, ja, etc. tan usuals a les xarxes socials? No us hi esforceu... No recordo haver-ho posat mai, ja que no m’agrada. Primer posaré un emoticona que no aquesta expressió. Qüestió de gustos, res més.

De què ve així el títol de l’entrada d’avui. Senzillament de l’actitud dels dos portaveus parlamentaris: Rafael Hernando (PP) i Antonio Hernando (PSOE), durant la parada militar per a commemorar la Fiesta Nacional, el dia de la Hispanitat o com nassos la folgueu anomenar... Els ji, ji... ja, ja van ser el denominador comú de la seva complicitats baix del paraigua.  

La sintonia que van manifestar els dos portaveus està molt allunyada de les actituds distants d’altres vegades. La qual cosa fa pensar que, aquesta vegada sí, abans de que acabi el termini legal per a dissoldre les cambres, hi haurà fumata blanca i tindrem un nou-vell President del govern: Mariano Rajoy Brey.  

Sembla ser que els desitjos de Felipe González amb l’estreta col·laboració de la Susana Díaz, han donat el fruit esperat en forma d’abstenció del grup socialista... Caldrà veure si de tot el gruo o, finalment, hi haurà diputats que trenquin la disciplina de vot i segueixen votant no.

Mentrestant, la versió més castissa de Ciudadanos ja ha dit que renovarà la confiança amb el PP i que també li donaran suport... No sigui el cas de que quedin descol·locats en terreny de no ningú i això sempre resulta contraproduent.

Recapitulem: Amb els vots dels diputats del PP, els de Ciudadanos i amb uns quants del PSOE, Rajoy té la investidura garantida, d’aquí que el Borbó hagi decidit tornar a consultar els representants dels diferents partits polítics que conformen el Congrés per a mirar d’extreure’n alguna cosa aprofitable... De no ser així, difícilment tornaria a convocar-los. El ridícul ja l’ha fet diverses vegades i difícilment voldrà tornar-se a arriscar amb un nou intent fallit.

No tots els Borbons formen part de la monarquia. 

Per tant, dintre d’uns dies, Ciudadanos i PSOE (o part d’aquest) institucionalitzaran la corrupció. Una corrupció amb la qual una gran part dels votants espanyols hi està d’acord. De no ser així no s’entén que el PP sigui sent el partit més votat i el que tornaria a guanyar les eleccions de tornar-se a fer ara mateix i encara amb més avantatge.

I mentre, per les sales d’audiència dels jutjats segueixen acudit els encausats per la Gürtel i les targetes Black de Caja Madrid/Bankia, la majoria dels quals o són del PP o han tingut vincles amb el partit que un dia va fundar entre d’altres Fraga Iribarne, Rita Barbera i Manuel Millán Mestre (tot i que fa anys que hi renega) i van heretar Aznar, Rajoy i d’altres capitosts, perquè quan un partit polític actua semblant a la Màfia, més que dirigents hi ha capitosts... Però és el que una bona part de la ciutadania vol i també barons i fidels del PSOE.

Per cert, tornant a Antonio Hernando, el del PSOE, sembla que tindrà una papereta més que difícil. De ma dreta de Pedro Sánchez, passarà a ma executora del pla d’investidura de Rajoy. Mira tu per on!

L’altre dia a El Intermedio del Gran Wyoming van treure un breu retrat del personatge, per aquells que no tenim memòria o, simplement no n’havíem sentit a parlar fins que el van anomenar portaveu parlamentari. Per la seva trajectòria política es podria qualificar com a trepa. Sí, sí, trepa és un bon adjectiu! Pe tant no ens ha d’estranyar que sigui com el conillet d’aquella famosa marca de piles i duri, duri...

Acabaré amb una d’aquelles frases que marquen estil. Quan sonava Pedro Sánchez per a ocupar el càrrec de Secretari General del PSOE, sembla que Susana Díaz va dir d’ell: No serveix, però ens serveix...

Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...  

https://www.youtube.com/watch?v=VCrCenLe3D4