QUIN VA SER EL PREU D’UNA TRANSICIÓ ‘MODÈLICA’?

De Ferreres al diari Ara. 

Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. I certament va ser així. Només cal veure que després de 43 anys de la seva mort continuem tenint un Borbó com a Rei, el fill que ell mateix va designar com el seu successor, fins només fa unes setmanes ens governava el partit hereu d’una bona part dels seus ministres i encara hi ha qui quan sent parlar del Valle de los Caídos diu allò de ¡no se toca!   

Ens van vendre la moto amb els Pactes de la Moncloa i una modèlica Transició. Però, quin preu se va haver de pagar? Va hagué de ser molt alt perquè encara avui l’estem pagant. Potser només seran els interessos, però el cert és que després de tant de temps encara arrestem les seqüeles d’una Transició que va tancar en fals l’anterior règim dictatorial i dèspota.

No va existir una llei de punt i final en la que s’hauria pogut renegar de l’anterior règim i passar comptes amb els ministres i personatges més sanguinaris. Un exemple de ministre seria Manuel Fraga i de personatge l’anomenat Billy el Niño que, com sabeu, era un policia torturador que a sobre va ser condecorat pel seu treball.  

Però l’exemple més clar el tenim, sense cap mena de dubte, en la Constitució. La Constitució Espanyola, la Carta Magna o la Llei de Lleis, es un compendi normatiu que se va haver de desenvolupar mitjançant lleis orgàniques. A part de que la seva interpretació resulta complicada (de no ser així el Tribunal Constitucional sempre resoldria per unanimitat), és massa rígida, es a dir, massa difícil de modificar.

De fet, si la memòria no me falla, des de la seva publicació només s’ha reformat dues vegades: per a equiparar el dret successori de la corona entre homes i dones i quan per mandat de la UE se va haver de fixar l’estabilitat pressupostària. Es a dir, no endeutar-se més del compte.

I és que per a reformar-la se necessiten al menys 2/3 dels diputats. O sigui, si el Congrés està format per 350 diputats i diputades, ha d’obtenir al menys 234 vots favorables. Comprendreu la dificultat existent per a poder-a retocar. Les dues vegades anteriors va ser perquè les modificacions que se van fer agradaven a la majoria, o al menys creien que era necessari.

Però si d’entre tots els partits que han estat hegemònics durant aquesta etapa hem de buscar culpables, sense cap mena de dubte qui més culpa té és el PSOE.

De Ferreres al diari Ara. 

I per què el PSOE i no la UCD, AP o el PP? Fàcil. Perquè el PSOE venia d’una tradició republicana i, evidentment d’esquerres i va haver de empassar-se a la Monarquia i no només això, és que pel que se veu, no hi va haver un període de carència: Per a tota la vida!

Tal com deia al començament, Franco porta mort 43 anys i sembla que és ara quan l’extrema dreta està més forta que mai i els tribunals de justícia espanyols els solen tractar amb una benevolència que no apliquen a d’altres acusats, com per exemple els presos polítics catalans.  

Entre 1975 i 2018 sembla que hi hagut un gran buit que, sí, és veritat que han passat moltes coses, però potser menys transcendents del que haurien pogut ser. El gran canvi, la gran revolució dels fills i nets dels vençuts encara no s’ha produït.

Si la fundació Francisco Franco ha fet una crida a un nou Alzamiento Nacional, jo faig una crida a la mobilització de totes aquelles persones que, com jo, n’estan tipes de com a evolucionat el país.

Visca la República!!

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)

Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.

De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     

És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.

Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.

Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.

Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.

Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.

Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.

Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 11

162è TALL

Ahir se va fer el 162è tall de l’N-340 als seus dos punts més habituals: L’Ametlla de Mar i les Cases d’Alcanar.

A les Cases d’Alcanar érem una quarantena de persones, el que no està gens malament si es te en compte que ja es porten més de 22 mesos de mobilitzacions.

L’únic incident remarcable d’ahir a les Cases d’Alcanar va ser quan un espontani va sobrepassar el control dels Mossos (els va agafar desprevinguts) i adreçant-se a Llorenç Navarro que en aquell moment era qui estava parlant, va dir:

-Eh, tu! Espavilao...

Sé va queixar per que l’havíem fet aturar i va al·ludir que al cotxe portava dues filles petites que estaven molt cansades.

Llavors Llorenç li va dir que si tenia una urgència que podia passar. Immediatament es va posar a parlar amb els Mossos que ja havien anat cap a ell. Allí va acabar tot.

EL PP TORNA A LA CÀRREGA AMB LA PARLA  

Quan el PP de València sé queda sense arguments sempre acaba per refugiar-se en un de molt poc recorrent: La parla.

Jo al·lucino cada vegada que veig la distinció entre català i valencià. Si per emprar unes poques paraules diferents i tenir alguna variant dialectal s’ha de considerar un idioma diferenciat, l’andalús o el castellà que es parla a l’Aragó o a Astúries (no confondre amb l’aragonès i l’asturià o bable que són idiomes tot i que molt poc parlats)també podrien ser-ho.    

El PP valencià va trobar un filó d’or amb l’idioma. Segons els populars, el domini català es propagava a través de la parla i per tant, aquesta situació s’havia de tallar de soca-rel. D’aquí que, per exemple, tanquessin tots els repetidors que hi havia de TV3 al seu territori, la majoria propietat d’Acció Cultural del País Valencià.

EL CARTELL DE LES CUP SOBRE L’1-O

No el valoraré, que cadascú opini o pensi el que vulgui. Simplement us diré que aquest tema es pot enllaçar perfectament amb l’anterior. Si us hi fixeu, al cartell hi apareix el mapa dels Països Catalans, una terminologia i una idea reivindicada pels anticapitalistes, però que ha ofès els valencians del búnquer barraqueta, tal com reflecteixen alguns dels comentaris que van deixar al Twitter i que he pogut llegir al diari digital Público. Alguns d’ells molt mal sonants.

http://www.publico.es/politica/cup-llama-barrer-capitalismo-patriarcado-corrupcion-y-monarquia-referendum-del-1-o.html

NOMÉS PONT PASSAR A ESPANYA I AMB EL PP

No sé si ho recordareu. A les monedes de Franco hi posava la següent inscripció: Caudillo de España por la G. De Dios. Érem massa menuts i els nostres pares poc instruïts per a saber que nassos volia dir aquella G. Finalment algú ens va dir que volia dir Gracia... ‘Pos’, quina poca gràcia!  A donar un cop d’estat militar i causa la mort de centenars de milers d’espanyols li deien Gracia de Dios. Quin eufemisme, no?

Actualment, per la gràcia del PP, la Fundación Francisco Franco segueix gaudint d’uns privilegis que a qualsevol altre país del món sé considerarien intolerables. Però això és España i governa el PP, els descendents directes per línia paterno-filial del PP i per tant no cal estranyar-nos-en de veure com el partit del govern els hi concedeix un tracte especial aportant milions d’euros a la fundació i concedint-los l’explotació del Pazo de Meirás, la residència gallega del dictador.

LA GUARDIA CIVIL ‘OCUPARÀ L’AEROPORT DEL PRAT

No tingueu temor. De moment no es cap com contra el Govern de la Generalitat ni res que sé li sembli.

Davant el no acord dels treballadors d’Eulen a l’oferta que els hi va fer l’empresa amb la mediació del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i que, per tant, farà que continuï la vaga (indefinida a partir de la propera setmana), tal i com ja s’anava anunciat, seran els agents de la Guardia Civil els que passin a exercir les tasques de seguretat de l’aeroport.

Tal i com s’opina des del propi cos armat, estic d’acord que el tema de la seguretat mai s’hauria d’haver privatitzat. Però si se furga una mica, segur que hi trobarem interessos particulars i possiblement algun tracte de favor cap a les persones que van facilitar que així fos.

Digueu-me malpensat...   

DINTRE I FORA DEL SISTEMA

Cada dia és més evident que el Sistema (amb majúscula) ens vol dintre de l'ídem. Es a dir: ens volen obedients i submisos.

Mireu, l’any 1978, tres anys després de la mort de Franco i quan encara es podien escoltar soroll de sabres (recordeu que l’any 1981 hi va haver un intent de cop d’estat), es va aprovar la Constitució. En aquells moments difícilment podia fer-se millor del que es va fer. De totes formes una Constitució ve a ser com un esquema ja que després calia aprovar una sèrie de lleis orgàniques per a vestir aquella estructura seminua. Algunes d’aquestes lleis orgàniques han anat canviant i s’han adaptat en cada moment depenent del govern de torn. Possiblement la que més, la que garanteix l’ensenyament obligatori.  

Gràcies a la Constitució, les persones gaudim dels anomenats drets constitucionals que, en teoria ens donen la llibertat necessària per a cobrir les nostres necessitats. A la pràctica no és així, perquè drets com el del treball o a una vivenda digna, sovint s’incompleixen.

En altres casos (sobre tot durant els mandats de Mariano Rajoy), el Sistema ens ha limitat alguns dels nostres drets: vaga, manifestació, expressió, etc. I segons sembla, en tots els casos, les noves lleis segueixen gaudint de la corresponent legalitat constitucional. Perquè sovint, la legalitat constitucional només depèn de la composició dels membres dels Tribunal Constitucional que són els garants de que el Sistema no pateixi entrebancs i que tot continuï sota control del mateix Sistema.

El límit del que és legal o il·legal i per tant susceptible de càstig el marca el mateix sistema, tot i que, sovint, de forma molt arbitraria i difícil d’entendre per part d’aquells que, afortunadament, encara tenim la capacitat de pensar lliurement, tot i que el Sistema també intenta influir-nos per a que cada vegada assumim més la seva concepció sobre allò que és bo i el que no ho és. Segons la forma de pensar s’estarà dintre del Sistema o fora d’ell.

Però els Sistema també es permet actuar estrafolàriament. Sovint vivim exemples d’aquestes extravagàncies: condecorar Mare de Déus per part Jorge Fernández Díaz en la seva època de Ministre de l’Interior o posar les banderes de tots els aquarteraments militars a mig pal per la mort de Crist com s’està fent durant aquesta Setmana Santa...

En canvi no es tolera que els ajuntament fiquin la bandera tricolor republicana per a commemorar el dia de la República (14 d’abril) o l’estelada en el cas de molts ajuntaments catalans. I el que encara es pitjor: Conservar un grau mausoleu com és el Valle de los Caidos a la memòria de la barbàrie del règim dictatorial del general Franco i els seus acòlits (que n’hi havia molts i encara queden nostàlgics)

I tos aquells que no pensin així, tal com ordena el Sistema, som antisistemes (jo també) Perquè per a ser antisitema no fa falta que estiguis fora de les institucions. Només cal que discrepis de com s’estan fent les coses.

Com bé saps, el Sistema tendeix sempre a afavorir els seus, tot i que la majoria de favors no solen ser gratis. D’aquí els casos de corrupció que s’han generar durant dècades...

Vols dir això que el Sistema és corrupte? Sí, el sistema és corrupte. Personalment me conformaria que fos imperfecte, però el cert és que està podrit i, a curt termini no li veig solució possible.  

XAVIER DALMAU MATISA

El Ple de l’Ajuntament de Tortosa va aprovar dilluns una moció presentada per l’amic Xavier Rodríguez de les CUP on es demanava la retirada de tots els honors que mantenia a Tortosa Joaquín Bau (plaça, medalla d’or de la ciutat i títol de fill predilecte) La moció es va aprovar amb les vots favorables de CiU, ERC, Movem Tortosa, PSC i les CUP i només amb el vot en contra del PP (Xavier Dalmau) Ràpidament els mitjans d’informació territorials es van fer eco de la notícia sense entrar en més detalls.

Com sabeu (ho he dit reiteradament), treballo a l’Agència Tributària i des de fa uns 29 anys tinc per cap, precisament, a Xavier Dalmau.

Dimarts, en una xerrada informal (com no podia ser d’una altra manera) li vaig soltar que havia votat en contra de la moció de retirar el nom de la plaça Joaquín Bau (per cert, i aprofito l’ocasió per dir-ho: una plaça molt poc digna) Dalmau de seguida es va mostrar visiblement molest i va voler matisar (durant el ple ja ho va argumentar) el sentit del seu vot.

Foto: Canal 21 Ebre.

-Hi vaig votar en contra perquè va ser un tortosí important (va posar èmfasi a l’hora de dir que era tortosí) Va ostentar diversos càrrecs, entre ells membre del Consell d’Estat... Sí, és veritat que va ser en temps de Franco... Però ja voldríem tenir ara un tortosí al Consell d’Estat... No podem anar reescrivint la història constantment. El noms de carrers i places formen part de la història de cada poble... M’han presentat com un fatxa de merda (textualment) i no m’agrada.

Què va col·laborar amb el règim de Franco? Primer Franco el va defenestrar perquè era rival de Serrano Suñer, però una vegada acabada la Segona Guerra Mundial amb la victòria dels aliats, Franco se’n va adonar que havia de fer canvis i va ser llavors quan va comptar amb Bau.

Estic d’acord amb que Gerard Vergés, que va ser un referent de les lletres catalanes i que era d’Esquerra Republicana doni nom a una plaça o que la biblioteca porti el nom de Marcel·lí Domingo, que també va ser un tortosí significat arribant a ministre amb la Segona República.

Veus –va continuar dient- a Amposta s’ha retirar el nom dels carrers García Morato y Ruiz de Alda, que no tenien cap tipus de vinculació amb Amposta i ho trobo bé. Però Joaquín Bau era tortosí i per tant hauria de conserva el nom a la plaça.  

I la plaça de Pius XII? –li vaig preguntar- A aquesta no sé li canviarà el nom?

D’això també se’n va parlar –me va respondre Dalmau-.

Mireu, si me doneu a triar entre treure el nom de Joaquín Bau o la de Pius XII, no ho dubtaré. De Totes, totes la de Pius XII, un Papa que va ser aliat del règim nazi de Hitler.

En canvi, la de Joaquín Bau no me molesta especialment. Que la treuen, bé... I sinó l’haguessin tret... Ni fred ni calor.

Me molesta més la presència del monument...    

LA PROPIETAT DEL MONUMENT DE TORTOSA

I ara resulta que l’Ajuntament de Tortosa no n’és el propietari del monument.

-Està dintre del terme municipal, però l’ajuntament no és el seu propietari –Va afirmar l’alcalde Ferran Bel fa uns dies-.

Dissabte per la nit, Canal 21 Ebre va oferir el reportatge Memòria del Monument realitzat pel periodista Gustau Moreno on es van poder escoltar veus a favor i en contra de la retirada del monument (tal com es coneix popularment el monument commemoratiu dels 25 Años de Paz inaugurat per Franco fa 50 anys)

Alguns dels que van intervenir explicaven com estava aquell dia Tortosa: repleta de gent. I no era per a menys! L’arribada de un cap de l’estat sempre suposa un esdeveniment i si s’afegeix que aquest era un dictador, un es pot imaginar perfectament com funcionava el tema.

Jo tenia 8 anys i tot i que no vaig anar, recordo que molts dels meus companys d’escola si que ho van fer. Es van organitzar autocars des de la Galera, així com dels altres pobles del partit judicial de Tortosa (cal recordar que per aquells anys no existien les comarques i encara menys el concepte Terres de l’Ebre)

Segons consta a la documentació estudiada per l’historiador Felip Monclús, el monument es va pagar, bàsicament, per l’Ajuntament de Tortosa i Diputació de Tarragona, encara que també hi van contribuir d’altres ajuntaments de la zona com per exemple el d’Alcanar.
Per a l'emplaçar es va aprofitar la pilastra d'un antic pont de pagament que va caure en desús quan es va construir el pont de l'Estat que era gratuït.    

La meva percepció és que Tortosa està molt dividida respecte al monument entre aquells que estan a favor de mantenir-lo tal i com està ara i els que promouen la seva immediata retirada. Personalment crec que s’ha esperat massa temps per a obrir un debat com l’actual, tot i que alguna vegada ja se’n havia parlat. Franco fa 40 anys que va morir i un ajuntament com el de Tortosa que ha tingut governs de tots els colors, però tots demòcrates i sense vinculacions amb el règim anterior, l’haurien d’haver plantejat la seva retirada molts anys abans.

Tot hi la divisió que s’intueix, el resultat és imprevisible. Una part de la ciutadania no acudirà a votar, ja sigui per manca de ganes o perquè creuen que per a retirar-lo no s’hauria de fer cap consulta, simplement s’hauria d’obeir la Llei de la Memòria Històrica.

Evidentment l’alcalde Ferran Bel entra en una contradicció important: Com es pot fer un referèndum vinculant sobre un monument que (segons ell) no pertany a Tortosa? Si el resultat de diumenge és favorable a la retirada del monument i bla, bla, bla..., Bel pot seguir negant-se a retirar-lo amb l’argumentació de que no en són els propietaris. Sembla que tot seguirà igual. Quina pena!      

Acabaré el meu escrit d’avui amb un argumentació de pes que ens va donar un company de treball una mica més jove que jo:

-Quan es va començar a construir el monument jo tenia uns dos anys. Cada dia passava amb el meu pare per allí i un dia li vaig preguntar: Pare, què estan fent?

I mon pare em va explicar que feia anys hi havia hagut una guerra i que aquell monument era per a recordar que mai més havien de tornar a passar uns fets com aquells. En aquella època encara no es parlava de memòria històrica, però mon pare ja tenia clar el concepte.

En acabar de dir això, tot i que va seguir parlant, ja vaig desconnectar. Com pot recordar les paraules pràcticament exactes que va dir son pare fa 50 anys i quan ell només en tenia 2?

Qui no té arguments és perquè no vol.  

JUSTÍCIA! CONTRA ELS CRIMS DEL FRANQUISME

Divendres 20 de novembre, aprofitant que anàvem a Barcelona a veure Mongolia el Musical i, assabentats de que al costat de la presó Model s’hi feia un acte per a demanar justícia pels crims comesos pel règim de Franco organitzat per Òmnium Cultural, vàrem decidir anar-hi.

Tinguérem sort i encara poguérem seure en una de les 1.000 cadires que, aproximadament s’havien habilitat per al públic assistent. Molts van assistir-hi en peus, potser tants o més que els que estàvem asseguts.

Davant, evidentment, l’escenari on tindrien lloc les actuacions musicals i les intervencions dels convidats. Sobre l’escenari una mena d’altar on els convidats hi anaven col·locant uns grans ciris després de la intervenció. Al darrer un gran panell amb el nom de tots els ajusticiats on s’hi destacaven les principals: Companys, Carrasco i Formiguera, Puig Antich... La resta eren imperceptibles des de la nostra posició. I a l’esquerra, en un altre gran panell, reflectia la cara del dictador. Una vegada començat l’acte s’hi reproduïen imatges i entrevistes fetes a familiars, coneguts i fins i tot a algun dels protagonistes, com per exemple Jordi Carbonell, les germanes de Puig Antich o el germà de l’activista d’ETA Txiqui.

L’acte va anar alternant les actuacions musicals del grup Verdcel amb les intervencions dels convidats. La primera en intervenir va ser l’advocada Magda Oranich que va explicar que va haver de defensar a molts presos polítics que van estar tancats a la Model. Va tenir un emotiu record per a Xirinachs, el capella que solia passar llargues estones assegut davant la presó com a protesta de com actuava el règim respecte als encausats per motius polítics. Precisament, mentre ens apropàvem a la Model, li recordava jo a la meva dona aquest mateix fet. Magda Oranich va reclamar justícia pels crims comesos y va remarcar al menys un parell de cops que perdonen però no obliden.

El moment més emotiu va ser quan un nombrós grup van fer acte de presència portant a les mans els retrats de les figures més rellevants. Llavors, els assistents que estàvem asseguts, ens posarem en peus i aplaudírem efusivament, mentre alguns (per exemple jo) fèiem fotos amb el mòbil per a enregistrar el moment.  

Després de cantar l’ebrenca Montse Castellà, li va arribar el torn a l’Arcadi Oliveras, president de l’ONG Justícia i Pau. L’Arcada ens va explicar una anècdota d’aquelles que fan arrancar el somriure del públic. Va explicar que va créixer a aquell mateix bari on està situat el centre penitenciari (l’Esquerra de l’Eixample) Hi va haver un moment en que els veïns es van voler legalitzar com associació i van presentar els estatuts davant l’autoritat competent d’aquella època: el governador civil que era (segur que tots el recordareu) Rodolfo Martín Villa. Sorprenentment es va denegar el registre i més encara quan els estatuts havien estat copiats d’un altra associació de veïns (creia recordar que de Sagrada Família) i no hi havia hagut cap problema. Llavors el governador els hi va dir alguna cosa així:

-Yo no tengo ningún problema para aprobarles los estatutos, lo único que no mes gusta es el nombre (Esquerra de l’Eixample o, suposo, Izquierda del Ensanche) Me quitan ustedes la plabra izquierda y los registramos…

Li van voler fer veure a Martín Villa que el d’Esquerra no era cap capritx i que portava aquest nom des de feia més de 100 anys (planificació urbanística d’Ildefons Cerdà) El llavors governador els hi va dir que no fins que traguessin aquella paraula.

Com que davant d’aquella resolució podien presentar recurs davant l’autoritat superior, es a dir, del ministre corresponent, el van preparar i ho van fer. Amb la mala sort que, mentre, Martín Villa havia estat nomenat Ministre de Governació i, per tant, havia de ser ell mateix qui havia de resoldre el recurs.

A continuació van intervenir les germanes de Puig Antich, segurament els més aplaudit entre tots aquells als que se’ls hi feia l’homenatge.  

En acabar ens vàrem marxar sense poder quedar-nos quedar per a veure el final de l’acte.

 

Divendres davant de la presó Model.

ON ESTAVA FA 40 ANYS?

Aquesta darrera setmana he llegit en diversos mitjans una pregunta: On estaves el 20-N fa 40 anys? 
És evident que Franco en ha marcat la vida a tots aquells que vàrem néixer durant el seu règim. Però la gran diferència entre els nostres pares (l’anterior generació) i nosaltres mateixos és que ells van viure la guerra i els pitjors anys del règim (repressió, racionament, estraperlo...) 
En canvi, nosaltres, la generació anomenada baby boom, ja visquérem els darrers anys del règim quan, en alguns aspectes, començava a cedir o al menys la repressió no era tan accentuada com havia segut, sobre tot, durant la dècada dels anys 40 on hi va haver una purga generalitzada dels republicans (sobre tot, però no els únics) que no van voler o no van poder marxar cap a l’exili. 
Tot i això, a l’escola encara ens feien cantar els himnes feixistes propis de l’època, commemorar el 20-N (recordeu la coincidència de dates: mort de José Antonio Primo de Rivera, l’ideòleg del règim i la de Franco) i ens donaven llet per a complementar la nostra alimentació. Aquesta llet, primer era en pols i més tard líquida de la Central Lechera de Tortosa, tancada ja fa molts i molts d’anys, però encara es conserva l’edifici a l’encreuament de la carretera de Tortosa amb el carrer Amposta, al costat de la Citroën) 
Després d’aquest preàmbul, anem al dia 20-N de 1975. En principi no semblava que hagués de ser un dia diferent. Certament feia dies que Franco estava agonitzant i les ràdios i la televisió ens donaven puntualment l’informe mèdic de l’equip habitual que atenia el dictador. 
Com cada matí d’un dia feiner, Conrado i jo ens trobàvem al començament del pont per la part de la Raval (nom com es coneix a la Galera la part que queda més enllà del barranc, cap al Sud) Ell vivia al carrer que ara es diu Camí de Godall (abans José Antonio) i jo al del Barranc, concretament a la granja de Huerta que primer havia estat una fàbrica de sansa. Des d’aquell punt marxàvem junts fins la parada de l’autobús que ens portaria a Tortosa. No recordo que mai ens haguéssim tingut d’esperar. Érem com dos cronòmetres. Evidentment l’horari de l’autobús ens marcava el temps a la primera hora del matí.    
Anàvem xerrant animadament, com qualsevol dia. Varem creuar el pont i continuàrem pel carrer Abadia, fins arribar a la Torra. A partir d’aquell punt, el que ara es diu carrer Major, tenia el nom de Generalisimo...  
Uns metres més enllà va sortir de casa Maria José que ens va fer la següent pregunta (segurament sense ni dir-nos bon dia): 

-Avui també hem d’anar?

A l’uníson, li responguérem amb una altra pregunta:

-Ja s’ha mort?  

-Sí! –Ens respongué ella molt més informada que nosaltres-

Li diguérem que sí, que havíem d’anar als nostres respectius centres d’ensenyament (Conrado a l’Escola de Maestria –avui IES de l’Ebre-, Maria José a les Teresianes i jo a la Cots) 
Allí ens van dir que no hi hauria classe durant una setmana, la qual cosa ens va alegrar molt, segurament més que la mort del propi Franco.