Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris IU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris IU. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de maig del 2016

CANDIDATURES AL SENAT

És evident que entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hi ha alguna cosa més que rivalitat política. Sánchez està dolgut amb Iglesias perquè aquest no li va facilitar la investidura. Les exigències del líder de Podemos eren tan grans que el PSOE no les podia assumir.
Tinc clar que en aquest tema hi ha opinions per a tots els gustos. Aquesta és la meva i, com totes les opinions, ni tinc ni vull tenir la veritat absoluta, simplement és la meva manera de veure-ho.
Recordeu allò que sempre he dit: A la política, com a la vida, tot es qüestió de prioritats. I per a mi, la principal prioritat era fer fora a Rajoy, la qual cosa no es va aconseguir per la intransigència de Podemos o potser millor dir alguns de Podemos, perquè pel que sembla hi havia gent de la formació lila que si que ho haurien permès.
Us posaré un altre exemple per a que m’entengueu. Abans del 27-S, entre els que volien votar per la independència hi ha via dos bàndols: els de Junts pel Sí que proposaven Mas com a president i les CUP que no el volien veure ni en pintura. La prioritat primera de Junts pel Sí era: votem per la independència i després ja tancarem els serrells. En canvi les CUP anteposaven la no presència de Mas a assolir la sobirania. El resultat ja el coneixeu.
Tot això és per a explicar que Podemos va oferir al PSOE conformar candidatures conjuntes per al Senat per a treure-li la majoria absoluta al PP. La idea no és dolenta... Ni nova. És sabut que el Senat no serveix per a pràcticament res, però si el PP no hi té la majoria, molt millor... Per si de cas...
L’executiva federal del PSOE va tancar ràpidament la porta a qualsevol pacte, mentre que la federació valenciana del PSOE va fer seva la idea i van intentar que Sánchez i els seus canviessin d’opinió. Ximo Puig, com a secretari general del PSPV va rebre el suport, sinó de tots, la majoria d’alcaldes socialistes del País Valencià, encara que dirigents històrics com Joan Lerma s’hi van mostrar contraris.
Ximo Puig coneix bé a la gent de Compromís i d’IUPV i sap que són necessaris per a derrotar el PP. I prova d’això és el pacte que es va signar fa quasi un any que va propiciar la recuperació de la Generalitat Valenciana i molts d’ajuntaments que havien estat en mans dels populars durant massa anys.

A Catalunya, tradicionalment el PSC ha conformat candidatures amb membres de ICV, ERC i independents d’altres formacions progressistes, la qual cosa havia permès assolir 3 dels 4 senadors de cada demarcació a la majoria de les eleccions generals.
Quina diferència entre els socialistes de Catalunya i València? Una de molt important. Mentre el PSPV és, com ja he dit, una federació del PSOE, mentre que el PSC és un partit diferenciat i, en principi, autònom. Aquest fet és el que ha permès al PSC negociar amb altres formacions d’esquerres les llistes del Senat, una fórmula que, com s’ha vist, ha funcionat força bé.
Per a exemple, només cal veure quans senadors va treure el PSC la darrera legislatura, quan no es va arribar a cap acord: 0 (zero) De fet, l’únic que té és José Montilla i ho és per designació del Parlament.
Sovint, les persones per adonar-se’n dels errors comesos han de patir grans contratemps. Actualment els socialistes no estan en el seu millor moment i potser caldria ser més humils, acceptar-ho i mirar d’arribar a acords preelectorals. Aquests acords sempre són portes obertes a d’altres acords futurs. Però tal i com veig el panorama, ara per ara, penso que si la formació de Podemos i IU (Unidos Podemos) treu més escons que el PSOE, Pedro Sánchez no li posarà gens fàcil a Pablo Iglesias. De fet ja ho ha anunciat: Tindré la mateixa generositat amb ell que la que va tenir ell amb mi...
A que tindrem govern del PP 4 anys més? Quina vergonya de dirigents!! Miren pels ciutadans o pels seus interessos??

dijous, 12 de maig del 2016

FORA ERRORS

De cara al 26-J els partits s’han plantejat un repte: no cometre els mateixos errors que han comés aquests passats mesos. No sé si tots, però sembla que bona part d’ells. En principi és important que hagi autocrítica, però després hi ha d’haver voluntat de canvi, no n’hi ha prou en quedar-se a mitges.
Penso i la veritat, no veig en què pot canviar el PP. La passivitat i la impassibilitat de Rajoy són qualitats o defectes (depèn de com es miri) que formen part de la seva essència i que difícilment canviarà. El PP tornarà a insistir amb el mateix argument (sempre que, tal com diuen totes les enquestes tornin a ser la llista més votada) El de fer una gran coalició amb el PSOE i C’s per a tirar endavant Espanya. Autocrítica pel seu govern que ha estat el que més pobresa ha creat a Espanya (juntament amb els de l’Arturo) i pels casos (la xifra s’apropa a l’infinit) de corrupció que l’han estat esquitxant constantment no diran res, ni purgaran a tots els lladres del seu partit que són molts, el darrer Vicente Martínez Pujalte, un dels que més classes de moral i bon comportament donava...
A Pedro Sánchez, tot i que li respecto el pacte amb C’s, ara haurà de marcar distància. Segurament que si és Susana Diaz, el partit d’Albert Rivera (anomenat carinyosament falangito) tornarà a ser el soci preferent, però un govern del PSOE i C’s no crec que ara per ara sigui el millor per al país. L’altre dia em dia un company de treball que el PSOE hauria de substituir a un radical Pedro Sánchez... Radical? -Li vaig respondre jo- Segons els seu punt de vista el considerava radical perquè havia tancat la porta a qualsevol pacte amb el PP i havia mantingut la porta oberta fins el darrer moment a Podemos per a conformar un pacte de govern que, per l’altre costat, l’acord amb C’s impedia i, per tant, calia anar a un acord entre els tres formacions més tots aquells que s’hi volguessin afegir.
Darrerament ha transcendit que fins al darrer moment, Iñigo Errejón va intentar el pacte entre PSOE i Podemos per a no tenir que tornar a fer eleccions, per mig de dos interlocutors de pes: Mónica Oltra i Ximo Puig. Però Pablo Iglesias no va baixar del burro i es va mantenir a la casella de sortida de les negociacions sense moure’s gaire.  
Finalment, Podemos i Izquierda Unida han aconseguit arribar a l’acord que no van poder assolir per al 20-D i aniran plegats a les eleccions del 26-J. Molt poca casa d’aquest acord ha transcendit a l’opinió pública, però sembla ser que és un acord de mínims i que alguns aspectes, el de contingut més ideològic, han quedat fora.
Algunes enquestes diuen que la suma d’aquests dos partits pot arribar a donar el sorpasso al PSOE i prendre-li vots que el relegarien a la tercera posició i per tant, es convertirien en la força hegemònica de l’esquerra espanyola i per tant, en una situació d’avantatge respecte al PSOE a qui li exigirien suport per a investir a Pablo Iglesias nou president del govern espanyol.
El que no tinc clar és el que passarà si, finalment, és el PSOE el que queda en segon lloc. Seguirà Podemos posant tota mena de pals a les rodes o aquesta vegada donarà suport a Pedro Sánchez?
Mentre C’s ensenyarà la seva cara més amable, lluny de l’ideari que defensa de portes cap endins. Una de les novetats introduïdes al programa és l’enduriment de les penes en cas de violència de gènere, un tema del que fins ara frivolitzaven bastant.
Rivera es presentarà com a un home d’estat que va intentar fins el darrer moment que Espanya tingués un govern mirant de posar d’acord PP i PSOE i que si es va fracassar, la culpa no es pot imputar en cap cas al seu partit.  
Però a la política, com a la vida, una cosa són les intencions i l’altra molt diferent lo que s’acaba fent finalment. De moment, en una cosa tan simple com reduir la despesa electoral, no s’han posat d’acord... Qui ens assegura que seran capaços de posar-se en temes molt més transcendents una vegada passades les eleccions? Ningú!
Ja sabeu que diu la dita: l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo conec casos que han ensopegat més de dos i més de tres...  
No cometre els mateixos errors, no és garantia de que se’n puguin cometre nous...      

dimarts, 26 d’abril del 2016

JUNTS O SEPARATS

elplural.com
Cada vegada estem més prop d’anar a una repetició d’eleccions. Tot i que ben bé no es tractarà d’una repetició, ja que s’anuncien canvis significatius.
El que sembla segur és que Podemos i Izquierda Unida que les darreres eleccions es va presentar com a Unitat Popular, aniran plegats. De fet ja van estar a punt d’anar-hi el passat 20-D. Són dues forces polítiques ideològicament semblants, per tant, no hi haurien d’haver massa problemes més enllà dels personalismes d’alguns líders de les formacions.
Però no tot seran flors i violes... Albano Dante Fachín, membre de la candidatura En Comú Podem, creu que s’haurien marcar distàncies amb Podemos i fins i tot presentar-se per separat. No crec que el fet d’anar junts o separats a Catalunya fos determinant per a que torni a guanyar la candidatura que va encapçalar Xavier Domènech.
Qui clama, més bé suplica, per anar junts el 23-J és Convergència a Esquerra. El partit abans nacionalista i ara independentista radical (mira tu per on!) sap que està patint una fase de desgast progressiu que es reflecteix en una pèrdua de vots elecció rere elecció. Mentre a Convergència li estan passant factura els casos de corrupció part de la il·lògica transformació ideològica sinó s’entén com una maniobra de Mas per a mirar de continuar sent el president de la Generalitat amb una majoria més còmoda que la que havia obtingut l’any 2010, a ningú sé li escapa que l’altre partit que ara mateix està al govern català, es a dir, ERC, està augmentat en intenció de vot gràcies a la coherència mostrada i demostrada.
ERC argumenta que l’experiència de presentar-se amb les mateixes sigles (Junts pel Sí) va ser un cas puntual per a una situació excepcional que, recordem-ho, es va plantejar com una mena de plebiscit ja que l’Estat espanyol no va acceptar fer un referèndum pactat per a determinar el grau d’afectació de la ciutadania catalana cap a l’Estat espanyol o el que és el mateix, quants catalans estarien a favor de la independència de Catalunya.  
Des del meu punt de vista a ERC els hi falta l’atreviment d’assolir la màxima responsabilitat de casa nostra. Sembla ser que reuneixen tots els requisits per a fer-ho, però no la determinació necessària. Es com aquell jugador de futbol que després de driblar a mig equip contrari, arriba davant del porter i perd la pilota perquè es posa nerviós en pensar que està a punt de marcar gol.
També hi poden haver novetats als socialistes. Potser no tant al PSOE com al PSC. Mentre al PSOE tot indica que Pedro Sánchez tornarà a ser el cap de llista, al PSC la Carme Chacón està qüestionada, al menys per Carles Martí que s’ha postulat per a ser el cap de llista.
Es de suposar que l’exregidor de Barcelona deu de comptar amb uns suports necessaris dintre del partit per atrevir-se a sortir públicament i qualificar d’error que la Chacón es tornés a presentar.
Jo també ho trobo. De fet ja vaig trobar que no s’hauria d’haver presentat a les darreres eleccions. I tinc motius suficients per a argumentar-ho. La primera i principal és que la Chacón no està en sintonia amb la base socialista. Tot i que la direcció del PSC no vol un referèndum i està per un canvi de la Constitució per a transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, les bases (molts dels que encara quedem) i la majoria dels que han marxat o han deixat de votar socialista, estan a favor del referèndum.
Un altre motiu és que la Carme Chacón representa a la part més espanyolista del PSC. Quan algú es decanta cap a un costat, automàticament s’allunya de l’altre. Això és el que li està passant amb els socialistes catalans, que si cada vegada s’allunyen més del catalanisme que representava per exemple Pasqual Maragall, perden un dels seus fonaments essencials.
I encara un tercer motiu. Si bé la victòria del PSC a Catalunya amb la Chacón al capdavant l’any 2007 va ser inqüestionable i va significar aconseguir el millor resultat de la seva història (a Amposta el PSC va guanyar amb més del 50% dels vots), a l’any 2011 no va passar el mateix i els resultats del PSC van anar en sintonia a la davallada general que van patir el socialistes arreu del territori espanyol. L’any 2011, per primera vegada, el PSC no va guanyar unes eleccions generals. La pèrdua de votants reflectida amb el descens de diputats a Madrid va continuar després de les eleccions del 20-D, en conseqüència es pot afirmar que la Chacón a entrat clarament en una dinàmica negativa.
Tot i que un canvi de líder no garanteix de per si una remuntada del PSC, està clar que s’hauria de buscar un revulsiu per mirar de capgirar la tendència i recuperar vots d’aquella part de la ciutadania que han deixat de confiar amb el partit pel simple fet de no veure’s representants ideològicament.  

dilluns, 14 de desembre del 2015

ENQUESTES I MÉS ENQUESTES

Si no vaig errat, avui és el darrer dia que es poden publicar enquestes electorals sobre el 20-D, una normativa arcaica i sense sentit, la veritat. Des de fa uns anys, el Periódico de Catalunya en una clara voluntat de denunciar el fet, en publica fins la darrera hora al Periòdic d’Andorra, del mateix grup editorial. Feta la llei, feta la trampa...
Tinc la sensació (no sé si ho comparteixes amb mi), que aquest cop més que mai, la campanya electoral està tenint una clara incidència sobre la intenció de volt dels electors. Segurament perquè hi ha moltes més formacions amb possibilitats i, per tant, no passa com les altres vegades que semblava que ho era blanc o era negre (o PSOE o PP) i els indecisos ho tenien molt més fàcil.
Si ens ho mirem amb atenció, podrem deduir-ne els motius pels quals la intenció de vot és tan canviant:
1r.- Perquè coneixem de sobres els partits tradicionals y coneixem a la perfecció com actuaran, tot i els que diuen els seus líders.
2n.- Per desconeixença dels partits emergents i les sorpreses que ens generen en el dia a dia.
Tothom diu que aquestes eleccions suposaran la fi del bipartidisme, però a Catalunya aquesta situació ja fa anys que la vivim. Certament sembla que hi ha d’haver un gran partit d’esquerres i un altre de dretes. A Espanya PSOE i PP i a Catalunya, fins fa poc, PSC i CiU. Potser a partir del 20-D es formaran dos grans blocs: uns al govern i els altres a l’oposició. Però ara per ara, fins i tot, hi ha dubtes de qui representa què. Per tant sembla que ni tot és blanc ni tot negre. Un exemple l’hem tingut només fa uns mesos. Què representa Junts pel SÍ? El nexe comú és la independència de Catalunya, però a part d’això sembla que són com l’aigua i l’oli: difícils de mesclar.
Com a ciutadà entusiasta de la política com sóc, se’m fa molt difícil comprendre com tot i la pèssima política del PP, encara sigui el partit que, segons les enquestes vaig per davant en intenció de vot. De resposta només en tinc una: el malament que ho ha fet el PSOE quan ha governat. Quan un partit deixa el govern és per demèrit, es a dir, perquè la seva gestió ha sigut dolenta per no dir nefasta. Però el votant d’esquerres té més memòria i el càstig sol ser superior.
Tot i això es preveu que la davallada del PP sigui molt gran. De la majoria absoluta passarà a tenir un nombre de diputats similar al que van aconseguir fa 4 anys els socialistes. Mentre que la del PSOE, tot i ser important, percentualment és molt inferior, però quedarà molt lluny del nombre de diputats que hauria obtingut en altres circumstàncies.
La notícia d’aquestes eleccions serà, sense cap mena de dubte, la inclusió per primer cop al Congrés (previsiblement al Senat serà molt inferior) de Podemos i Ciudadanos. Tot i que fins fa pocs dies semblava que seria el partit de Rivera el que aconseguiria el tercer lloc, algunes de les enquestes que es publiquen avui mateix li donen aquest lloc al partit de Pablo Iglesias. Els motius poden ser diversos, però el que sembla que té més pes és que un hipotètic govern del PP i C’s seria com la segona part de les polítiques d’austeritat i d’afavorir el capital que hem patit aquests darrers anys. Tot i que els de Rivera vagin amb pell de corder, en alguns camps són com els del PP o pitjor. Només un exemple: volen recuperar el Pla Hidrològic Nacional de l’època d’Aznar i ja sabeu el que suposaria això per al nostre territori.
En canvi, Podemos, que es proclama hereu de l’esperit del 15-M, pot acabar recollint els vots d’aquells descontents amb la darrera etapa de Zapatero i que no veuen a Pedro Sánchez com una alternativa viable. Tot indica que durant la campanya electoral no ha deixat de pujar, mentre que C’s està vivien un procés invers.
Com sabeu, a Catalunya, la formació de Iglesias es presenta amb coalició amb la formació que va encapçalar l’actual alcaldessa de Barcelona Ada Colau i que li va donar el triomf, encara que molt ajustat. La bona imatge de l’alcaldessa i la implicació que ha tingut durant aquesta campanya (ahir va ser l’estrella del míting de Podemos a Madrid), fan que les expectatives aquí siguin molt bones, tant que se’ls dóna com a guanyadors.

No vull oblidar-me de Izquierda Unida, la formació que encapçala Alberto Garzón. Personalment penso que ha estat una llàstima no haver pogut arribar a entendres amb Podemos, tal i com ha passat a Catalunya amb ICV i EUA.
La darrera reflexió sobre les enquestes és que ara per ara, les dues úniques formacions que unides sumen, són el PP i el PSOE... Però no veig un govern de concentració d’aquests dos partits. La resta de fórmules passa per un pacte a tres o més, una fórmula que pot tenir les seves avantatges, però també inconvenients.
Personalment crec que un pacte entre PP i PSOE, a part de contraproduent, els hi podria suposar perdre part del poc prestigi que conserven.    

dimarts, 17 de febrer del 2015

L’OBSERVATORI DE LA CADENA SER

La Ser va fer públic ahir el baròmetre de febrer sobre la intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals. L’anterior l’havia fet al gener.
En un mes pocs canvis significatius hi poden haver, no obstant, n’hi ha un que crida l’atenció: el fort increment de Ciutadans/Ciudadanos (C’s) La resta de partits, si fa o no fa segueixen allà on eren el mes anterior.
Segons l’enquesta, les eleccions les guanyaria Podemos/Podem amb un 24,6% dels vots (per 27,5% del mes anterior), seguit pel PP amb un 22,5% (24,6%), la tercera força seria el PSOE amb un 19,5 (19,0%), seguida de C’s que com ja he explicat és la força que més puja i passa del 5% el mes de gener al 13,4 al febrer: en canvi UPyD, una força semblant ideològicament a C’s passaria del 5,5% al 3,3%. Finalment (i per no avorrir-vos més amb xifres), a IU la votaria un 3% (3,7%)
Com sempre es diu en aquests casos, a les enquestes se’ls hi té que donar el valor que tenen i no agafar-les com una ciència exacta. Això sí, solen marcar tendències i és el que s’ha de valorar.
Segons el màxim responsable de l’enquesta, C’s prendria votants de Podemos, PP y d’UPyD majoritàriament i no tant de la resta de forces polítiques. Tal com va dir anit el Gran Wyoming a l’Intermedio, del PSEO no pren vots perquè no en té...
El que sembla clar és que el PSOE no vol guanyar les eleccions, ni tant sols fer un paper digne. El que està passant al partit a Madrid (PSM) en seria una clara mostra. L’actitud de Carmona (el candidat a l’alcaldia) tampoc ajuda gens i fins i tot crea suspicàcies en una part de l’electorat. Mantenir-se neutral en moments determinants diu molt poc a favor d’un polític. Sé li podria aplicar allò de nedar i guardar la roba o, en castellà i molt més propera estar entre Pinto y Valdemoro.
En mig de tot aquest enrenou, Pedro Zerolo s’ha postulat per a ser ell qui dirigeixi la branca del partit socialista a Madrid. No sé si està o no recuperat del càncer que va patir tems enrere, però és un personatge amb prou carisma com per a poder competir dignament per la presidència de la Comunitat. No seria cap idea descabellada proposar-ho seriosament.
En canvi, des de la direcció del PSOE s’aposta més per l’exministre de Zapatero Ángel Gabilondo (germà de l’eminent periodista Iñaqui Gabilondo, el iaio dels quals era d’Horta de Sant Joan) Des del seu vídeo-blog, Iñaqui, sense dir noms, va desaconsellar el seu germà que acceptés ser el cap de llista. No obstant, sembla que el seu germà s’ho està rumiant abans de respondre a la direcció nacional del PSOE.
Ara mateix estem a 3 mesos de les eleccions municipals i, si fa o no fa a 9 (previsiblement) de els generals. Com diuen els castissos, encara hi ha molta tela per tallar, però caldria anar espavilant-se. Però en aquests pocs mesos no es pot pretendre fer la feina que no s’ha fet durant els darrers anys. Des de l’època del final de govern Zapatero on van començar els despropòsits, fins a l’actualitat, es pot afirmar sense por a equivocar-se que el PSOE els ha anat acumulant (els despropòsits) de forma continuada i sense descans.    

dimarts, 25 de novembre del 2014

DALTABAIX ELECTORAL

Durant els darrers dies, diferents diaris han publicat enquestes d’opinió sobre els resultats electorals que es donarien ara mateix de fer-se les eleccions. Mentre el Periódico (GESOP) es centra més en les eleccions autonòmiques, la del Mundo (SIGMA 2) ho ha fet sobre les generals.
En tots dos casos la formació de Pablo Iglesias II (Podem/Podemos) aconseguiria uns resultats extraordinaris provocant un daltabaix electoral. Mentre a Catalunya quedaria com a tercera força política només pel darrere de CiU i ERC, en cas d’unes eleccions generals, assoliria el primer lloc, tant al global d’Espanya com a Catalunya. Per tant, a Catalunya, es tornaria a donar la constantde la majoria d’eleccions: el ciutadà seguiria votant diferent segons fos l’àmbit electoral.    
Segons l’enquesta del Periódico, en el cas de fer unes eleccions plebiscitàries, la suma d’escons de CiU i ERC, seria superior (entre 5 i 8) de presentar-se en llistes separades que no si ho fessin en una llista conjunta.
Els resultats del Mundo reflecteixen un ascens extraordinari de Podemos que guanyaria les eleccions amb més d’un 28% dels vots, triplicant els resultats de les darreres europees. Segon quedaria el PP amb més del 26%, mentre que en tercer lloc quedaria el PSOE amb una mic més del 20%. UPyD i IU patirien una notable baixada. Segons les interpretacions que fan, una tercera part del vot que arreplegaria Podemos vindria d’antics votants del PP.
Però tranquils. No cremeu encara les naus que queda molta tela que tallar... Sóc del parer que encara poden passar moltes coses. Sabeu que un dia d’aquest es crearà a Catalunya la nova formació Nova Esquerra Catalana (NeCat) que aglutinarà una bona part dels vots dels desencantats votants socialistes i, per tant, restarà volts a d’altres formacions com ERC.
A Espanya és previsible una remuntada d’IU. Després de la renúncia de Llamazares, tot indica que serà Alberto Garzón l’encarregat de dirigir el destí de la formació. El discurs d’Alberto Garzón també agrada a la gent que l’escolta i podria recuperar part del vot que ara mateix sembla que li pren Podemos i, fins i tot, atraure antics votants socialistes que farts de corruptel·les, buscarien refugi en formacions situades més a l’esquerra.  
Fins i tot els socialista Pedro Sánchez podria fer millorar les perspectives electorals del partit si, finament, articula un discurs coherent vencent les contradiccions que l’han caracteritzat fins ara.
Dilluns, Pedro Sánchez va llançar la que, fins ara, segurament ha estat la seva mesura estrella: derogar la reforma constitucional que es va aprovar en els darrers temps del govern de Zapatero que prioritzava el pagament del deute de l’Estat  (que tanta controvèrsia va crear) i fer-ne una altra que anteposin les mesures encaminades a pal·liar les mancances dels col·lectius més desafavorits.
Però tots tranquils, que no condeixi el pànic! Encara en veurem de tots colors i la truita sé li poden donar moltes voltes. L’important és tenir la paella pel mànec (no ve al cas, però com estava parlant de truites...)    

dimarts, 4 de novembre del 2014

FINS EL ‘MÉS AMUNT’

No és casualitat que Podemos es situï com a la primera opció en intenció de vot per part dels ciutadans espanyols, ni que, per primera vegada el PP quedi pel darrere del PSOE.
Aquestes dades es reflecteixen a una enquesta que va fer l’empresa Metroscopia per al diari el País. Així, mentre la formació de Pablo Iglesias II obtindria el 27,7% dels vots (recordo que és en intenció directa), el PSOE es quedaria en un 26,2 i el PP recularia fins un 20,7. Segons els resultats del sondeig, tant IU com UPyD baixarien considerablement en detriment de Podemos (3,8 i 3,4 respectivament)
Sembla prou clar que el que demana la societat és un canvi de manera de fer política, farts de tants de casos de corrupció com hi ha agut, sobre tot, en els darrers anys. Encara que molt possiblement hauria de dir que s’han destapat ens els darrers anys, ja que molts d’ells fa anys que van començar sense que ningú se’n volgués assabentar.
Dissabte al programa de la Sexta, la Sexta Noche, Javier Nart (UPyD) va preguntar una cosa als representants del PP i el PSOE: Si aquests partits mai havien denunciat un cas de corrupció.  
És fa molt difícil creure que ningú dels dirigents dels partits (PP, PSOE, però també Convergència, per exemple), no sabessin res de finançament irregular, ni de caixes B, ni de coses paregudes. El PP es va gastar quasi dos milions d’euros en reformar la seva seu central del carrer Gènova de Madrid... I ningú va preguntar d’on sortirien? A part d’espavilats, deuen de pensar que la resta dels ciutadans som babaus.  
A sobre (he dit sobre?) ahir va sortir la Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, dient que el seu partit ha fet tot el que ha pogut en el tema dels casos de corrupció que els han esquitxat...Vamos hombre! (o mujer, en aquest cas) Un cop més ens intenten enganyar. Però sempre hi ha(sobre tot els seus votants més incondicionals) qui se’ls creu!  
Evidentment que no ho han fet tot! D’haver-ho fet, en aquell partit només quedarien els militants de base (i potser no tots)
D’haver fet tot el que està a les seves mans, l’exsecretari general Javier Arenas, hauria estat cessat, com l’alcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, a qui només sé li exigeix que no repeteixi l’any que ve.
Però a part dels declarats culpables (Jaume Matas i Carlos Fabra, per exemple), i la llarga llista d’imputats, després venen els que ho sabien i callaven. Ja sabeu que és poc pecar per acció o per omissió. Si un roba per a un altre i aquest n’és conscient i no diu res, el segon és tan culpable com el primer. Aquesta tercera llista seria tan llarga com la segona i hauria d’incloure a Rajoy i Cospedal com a mínim.
Han estat moltes les vegades que he demanat la dimissió de Rajoy. És incomprensible que tot el que ha passat dintre del seu partit, a part d’incomplir sistemàticament el programa electoral amb el que va concórrer a les eleccions de 2011, encara no ho hagi fet.
Certament va demanar perdó amb la boca petita, però tal i com li van recordar els portaveus de l’oposició, amb això no n’hi ha prou. Però un podria pensar que això només sé li diu des de l’oposició i que té la casa controlada. Sembla que no és així. Segons expliquen a l’Intermedio de la Sexta, diaris afins com ABC i la Razón també li demanen que plegui. Fins i tot Aznar (el seu mentor) li deu de demanar en privat, tal i com a ell li agrada fer les coses...
Però no voldria acabar sense parlar de l’Esperanza Aguirre. És difícil trobar una persona amb tot el país que tingui la cara tan dura com té la lideressa. També en vol fer creure que ella no sabia res del que estava passant al seu costat. Va nomenar a Granados y a López Viejo, a part del Güemes (espòs de la Andreita Fabra, la filla de D. Carlo di Castilloni)i ens vol fer creure que ella està immaculada...
Potser no se’n vulgui recordar de com va accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid, aquell dia que Tamayo i Sáenz es van absentar de l’hemicilce i després es va saber que estaven confinats a l’habitació d’un hotel pagada per un empresari de l’entramat de la Gürtel. Però així va ser.  
Només entenc que si una persona diu que és aliena a la corrupció tot i que n’està envoltada és perquè, de fet, ella és la corrupció. Esperanza Aguirre és la corrupció! Real com la vida mateixa.

dimecres, 8 d’agost del 2012

DIARI DE L’AGOST. DIA 8 (dimecres)



EL SÚPER DIMARTS D’AHIR
Aquest cop no he volgut ser original a l’hora de qualificar el dia d’ahir olímpicament parlant. L’expressió “súper dimarts” s’utilitza durant les primàries americanes per a designar uns determinats dimarts que concentren un gran nombre d’eleccions estatals.
El d’ahir, a Londres, va reportar l’alegria als esportistes espanyols i, per extensió als diferents aficionats, sobre tots a aquells seguidors dels espots que van aconseguir medalla. En total van ser 3: or per a Marina Alabau en windsurf, plata per a Ona Carbonell i la tarragonina Andrea Fuentes en natació sincronitzada i una plata més per  Javier Gómez Nolla en triatló. A més a més, les noies del waterpolo van assegurar-se la plata al passar a la final olímpica. LES DONES AL PODER!! Si us heu fixat (m’imagino que sí, fins ara, totes les medalles menys una les han aconseguit les dones i l’aigua ha estat present a totes les proves.
Avui, David Cal, l’esportista espanyo que més medalles olímpiques ha aconseguit, ha guanyat la plata en C-1 1.000 metres.
 
EL PP S’ENFONSA I EL PSOE NO REMUNTA
Segons la darrera enquesta d’opinió, el PP baixava 8 punts abans del gran “cop de destral” del passat juliol. És de suposar que si l’enquesta fos posterior la davallada encara seria més gran, ja que del col·lectiu de funcionaris de l’estat que, d’on, segur, Rajoy va obtenir molts milers de vots, després d’eliminar-nos la paga extra de Nadal, no el votarien. Per tant caldria parlar d’un descens històric que ni els PSOE en el pitjor dels seus moments va patir.
Quedeu-vos amb aquesta idea. Recordeu perquè el PP amb Rajoy va perdre les eleccions generals de 2004? Per mentiders i no voler acceptar que l’atemptat de l’11-M va ser obra d’un grup terrorista islàmic. Què ha fet el PP al 2012? Mentir a la ciutadania presentant un programa electoral del que no ha complert res.
No obstant això, el PSOE no remunta. L’efecte balança de braços que quan un puja, l’altre baixa, no existeix en aquest cas. El PSOE a dures penes guanya 1 punt, mentre que IU en puja més de 2, mentre que la UPiD de Rosa Díez en guanya aproximadament 2 i CiU baixaria unes imperceptibles 2 dècimes.
Sobre la valoració dels líders cal dir que cap d’ells aprova i que ni tant sols arriben al 4 %, la qual cosa demostra la desconfiança de la ciutadania en la classe política d’aquest país. La més valorada és la Rosa Díez, seguida de Duran i Lleida (sempre he pensat que no el coneixen prou) i Cayo Lara. Rajoy està més ben valorat que Rubalcaba (què s’ho facin mirar...) 
 
L’IVA JA ENS AFECTA AQUEST MATEIX MES D’AGOST
Encara que oficialment els nous tipus de l’IVA no començaran a aplicar-se fins l’1 de setembre, el govern permet aplicar els nous tipus als consums d’electricitat, aigua, gas i telèfon que es consumirà aquest mateix mes, però que es facturarà a partir del proper. 
 
L’ONADA DE CALOR QUE VE
Es preveu que a partir d’avui arribi una onada de calor saharià. Divendres i dissabte seran els dos dies més afectats. Com a mesura de prevenció, a partir d’avui mateix es tancarà l’accés als Ports. Si volíeu anar d’excursió, caldrà que anéssiu pensant en altres alternatives. 
 
COMENÇA LA VEREMA
I jo que em pensava que no es veremava fins el setembre! El conegut celler RAIMAT començarà avui mateix la verema de les seves vinyes. Sembla ser que cada any és el primer celler en fer-ho. Però aquest any hi ha una novetat important i sorprenent: només es veremarà per la nit des de les 10 fins les 6 del matí. El motiu és que quan el raïm entra a la cava, s’ha de refredar i si es verema per la nit, no està tan calent com si es recol·lecta durant el dia. 
 
MÉS RETALLADES
El govern ha anunciat que podrà acomiadar als treballadors públics (no funcionaris) que cregui convenient. S’ha obert la veda!
Pel que sembla, també pensa eliminar l’ajut de 400 euros que ara reben els aturats als que se’ls hi acabat la prestació de l’atur. No ho han comunicat oficialment, però tot sembla que serà així.
I, per últim, volen fer pagar 700 euros als immigrants que estiguin en situació irregular. El mateix import que pagaran els rics.
Una pregunta: Qui manté a aquests il·legals? Cert que de vegades estan a càrrec de les seves famílies, però en molts de casos treballen irregularment perquè algú els hi dóna feina.