Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSUC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSUC. Mostrar tots els missatges

dissabte, 10 d’octubre del 2015

D’EXTREM A EXTREM

Llegia abans de les eleccions del dia 27 a un article del diari el Mundo que les CUP són un partit d’extrema esquerra...
No tothom pensa igual. El vicepresident de Societat Civil Catalana Joaquim Coll va donar una conferència a Tortosa amb aquest títol: Es pot ser independentista i d’esquerres? Sembla ser  (jo no hi vaig assistir) que la conclusió va ser taxativa: no.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses, com hauríem de definir a les CUP? Si uns els situen a l’extrema esquerra i altres en canvi diuen que no són esquerra, no trobeu que alguna cosa no és correcta?
Ja sabeu que, malgrat tot continuo militant al PSC. Quan em vaig afiliar l’any 83, el PSC, juntament amb el PSUC, eren el únics partits de l’esquerra que podien representar parlamentàriament als seus votants. Ni tan sols ERC que amb el vot favorable a la investidura de Pujol, s’havia escorat cap a la dreta. Per aquell temps, els valors que defensaven aquests partits eren exactament els mateixos que ara representen la gent de les CUP.
Conec personalment a bastants membres de els CUP del nostre territori. Sense anar més lluny a la colla castellera tenim dos regidors (Daiana Santiago de Deltebre i Xavi Queralt d’Alcanar) i un nodrit número de militants i simpatitzants. I creieu-me que són persones normals amb qui es pot parlar perfectament i en cap cas tens la sensació de que estiguis parlant amb uns extremistes.  
Però tornem al començament, de quan vaig llegir l’article al Mundo. Sabeu què és el primer que em va vindre al cap? Si les CUP són extrema esquerra, llavors el PP seran d’extrema dreta, no?
Un partit que no defensa cap dels valors que em van inculcar de menut i que el govern del qual ha destrossat l’estat del benestar al nostre país i, a part, defensa aferrissadament el nacionalisme centralista espanyol, en tota lògica ha de ser un partit d’extrema dreta. No ho veieu així.
A part dels cuperos de la colla vaig conèixer a Xavier Rodríguez, el  regidor de Tortosa. Quan ens varem conèixer en faltaven pocs per a que Joaquim Coll donés la conferència a Tortosa. Va dir que estava temptat d’anar-hi per a veure com ho argumentava. Hi tenia curiositat. Però al final no hi va anar.
Dijous de la setmana passada ens retrobàrem a Sol de Riu, lloc on hi va haver la concentració que va tallar la N-340. Li vaig explicar el que havia llegit al Mundo i que coneixia gent que els havien votat tot i la meva advertència de que votarien un partit d’extrema esquerra. També li vaig dir el pensament que us he explicat abans de que si les CUP són d’extrema esquerra, el PP serà, en tota lògica d’extrema dreta...
-És més el PP d’extrema dreta que nosaltres d’extrema esquerra...    
Acord al 100%. Què tindran les CUP que m’hi sento tan identificat? Per a començar la coherència que han demostrat fins ara. Si segueixen per aquest camí no descarto votar-los en properes eleccions...

dimarts, 6 d’octubre del 2015

FRANCESC DE CARRERAS I D'ALTRES

Ahir a la tarda es va poder escoltar una entrevista enregistrada a l’espai el Balcó de la Cadena SER que presenta la periodista Carla Torró.
Francesc de Carreras és un intel·lectual català que després de passar pel PSUC que va abandonar l’any 1986 quan es va integrar a IC, ja que segons ell això comportava una deriva nacionalista.
Per tant, la seva ideologia l’hem de situar al costat d’aquells que sé senten tan catalans com espanyols. Aquest fet ha comportat que després d’abandonar la militància d’esquerres hagi estat un dels fundador del Foro Babel i més recentment el partit Ciutadans (C’s) amb Albert Rivera i d’altres.
Com podeu suposar, la seva manera de veure les coses dista molt de com les veiem una bona part dels catalans, fins i tot m’atreviria a dir que la majoria dels ciutadans de Catalunya.
Si es pregunta a un independentista convers quin ha estat el motiu pel qual s’hi ha fet, segurament respondrà que perquè està cansat de que Espanya ens maltracti i no compleixi amb la part que li pertoca. I si li preguntem quin va ser el detonant, l’origen de tot plegat, el més normal és que et digui que el frustrat Estatut d’Autonomia que va promoure el president Maragall.
En canvi, a l’anàlisi que ahir feia Francesc de Carreras sobre la situació actual, posava l’Estatut de Miravet com el gran error del govern Tripartit. Segons ell, l’articulat del darrer Estatut era massa llarg i hi havia articles que, literalment, no servien per a res.
Certament si el comparem amb l’Estatut de Núria (en vaig poder veure l’original a una exposició que es va fer a Barcelona sobre els papers de Salamanca i la memòria històrica), aquell era extremadament curt; crec recordar que només tenia una vintena d’articles. En canvi, el de Miravet passava en escreix dels 100.
Però l’opinió de Francesc de Carreras només és un punt de vista. És evident que no tots els experts pensen com ell i, si es preguntés de forma individualitzada (que ningú pogués escoltar l’opinió dels altres), segurament ens trobaríem amb grans diferències.
Ara us explicaré el que vaig escoltar diumenge per la nit a la Sexta dintre de l’Objetivo de Ana Pastor. Davant les reiterades vegades en que Rajoy ha afirmat que Espanya és la nació més antiga d’Europa, alguns dels experts consultats matisaven els conceptes de nació i estat. L’estat seria el poder polític sobre un territori determinat, mentre que nació és el conjunt de ciutadans que tenen un idioma, una cultura i una història pròpies.
Per tant, si els experts fan aquesta afirmació sobre la nació, quin problema hi ha que al preàmbul de l’Estatut de Miravet (que recordem-ho, no té valor jurídic) hi surti aquest concepte? Catalunya és una nació sense estat, ja que el poder s’exerceix des de Madrid.
Dit això, deia també Francesc de Carreras que qualsevol iniciativa que es prengui que porti a la proclamació de la independència de Catalunya, anirà en contra de la Constitució y de les lleis de l’Estat i, per tant, serà il·legal des del seu inici.
Tampoc cal que un sigui un expert en lleis per arribar a aquesta conclusió. Està clar que l’ordenament jurídic espanyol és molt hermètic i no permet arribar allà on s’ha proposat Mas, Junqueras i la resta d’independentistes passant per la CUP.
El que passa és que allà on no arriben les lleis hauria d’arribar la política. Aquests tipus de situacions s’han de solucionar a partir del diàleg i les ganes d’entendres de les parts (en aquest cas Espanya i Catalunya)
Abans d’ahir, Alex Salmond, qui va ser primer ministre escossés i principal impulsor del referèndum pactat que va tenir lloc a Escòcia el setembre de l’any passat, va fer un flac favor a aquells que pensen en una DUI o de continuar amb el full de ruta pactat. Segons Salmod, dels resultats de les eleccions del dia 27, no legitimen per a fer una declaració unilateral d’independència, però si per a fer un referèndum secessionista pactat amb l’Estat central.

De totes formes la situació em sembla força complicada ja que ni populars, ni socialistes, ni evidentment Ciudadanos es mostren disposats a començar qualsevol negociació que pugui acabar en aquesta acord.   

dijous, 4 de setembre del 2014

UN DELS NOSTRES (DELS D’ELLS) Segona part

Per la seva part ERC està molt mosca amb CiU. Adonar-se’n de la farsa que van suposar els diferents governs de Pujol, deu de ser molt frustrant. Cal recordar que va ser ERC qui va ajudar que Pujol fos president de la Generalitat. En aquells moments ja s’hauria pogut formar un tripartit, ja que PSC, PSUC i ERC tenien majoria suficient per a formar govern, però Heribert Barrera, a canvi de la presidència del Parlament (i qui sap si alguna cosa més) va decidir decantar la balança cap a l’altre costat.
I si això no fora suficient, els republicans saben que tard o d’hora, Convergència s’acabarà desmarcant de la consulta, encara que, fins poc temps abans estaran jugant al gat i la rata (per no dir a la puta i la Ramoneta, una manera d’expressar-ho molt més familiar.  
Per tot això, ERC va decidir demanar la compareixença de Pujol per a que donés explicacions al Parlament de Catalunya i ara, davant l’anunciat retard per part de Pujol, ha demanat una comissió d’investigació, juntament amb els partits de l’esquerra parlamentària.          
L’anunci per part de Pujol d’endarrerir fins el dia 22 la compareixença al Parlament, va fer enrabiar els republicans, ja que una de les excuses va ser la d’esperar després de l’aprovació de la llei catalana de Consultes quan sembla que ni els republicans coneixien la data concreta de dita aprovació.
També diu Pujol que no està obligat a comparèixer i que d’altres persones (en al·lusió a l’Alicia Sánchez-Camacho), en un cas similar no ho van fer. Aquesta sí que és bona! Com pot dir Pujol que tots dos casos són similars? Vull recordar als meus lectors que la Sánchez –Camacho havia de comparèixer per aquella gravació de la conversa mantinguda a la terrassa del restaurant la Camarga entre ella mateixa i l’exdona de Jordi Pujol Ferrusola. ¿23 anys d’enganys als ciutadans de Catalunya és de la mateixa magnitud que un fet puntual com va ser la gravació d’una conversa? Cada dia que passa sento més animadversió per aquest personatge, si és que això encara és possible, perquè estima per Pujol no n’he tingut mai, si més no, tot el contrari.      
Convergència recrimina als altres grups que hagin sol·licitat una comissió d’investigació sobre el cas Pujol, encara que, de moment, se'n han presentat dues (la primera la van presentar el PP i C's, mentre que la segona està signada per ERC, ICV-EUA i les CUP -a l'hora d'escriure aquestra entrada, el PSC no s'havia sumat a cap) Una vegada més, CiU es quedarà sola davant tota la resta.
Quan es va sol·licitar a Pujol que comparegués, en un principi, CiU tampoc s’hi va mostrar d’acord, però va rectificar. Rectificarà ara també? Ho dubto molt. Si la comissió d’investigació és exhaustiva, poden sortir moltes coses i acabar per afectar a la cúpula de CDC. Estic segur que els hi acabarà afectant. Per això Mas i els seus no voldrien que es fes.
El Periódico d’ahir titulava: Pujol desafia a Mas. La meva opinió és que en privat CDC dóna suport incondicional a Pujol, mentre que en públic fan com si estiguessin molestos amb Pujol, el seu entorn i tot el que té que veure amb les seves relacions fraudulentes.
I és que Pujol, es vulgui o no, és un dels d’ells. Ho ha estat durant quasi 40 anys i ho segueix sent en els moments més difícils.
A un referent no se’l deixa penjat i més quan la política d’un partit (CDC) ha girat en torn d’ell i seguint les seves directrius.
I és que Pujol, per a Convergència és un dels nostres, es a dir, dels d’ells...  
I ja per acabar unes preguntes.

-L’actitud d’ERC en el cas Pujol, seria la mateixa si ja no sé sabés que la consulta no es farà de la forma que voldrien els republicans?
-Cóm seran les relacions futures entre CiU i ERC?
-Aconseguirà Convergència girar pàgina (de veritat) i deixar enrere la figura del seu fundador?