JUNTS PEL SOU

El que semblava impossible ha passat! Si algú estava convençut de que Junts per Catalunya, Ciudadanos i el Partido Popular no tenien res en comú, anava equivocat! Els ha unit la pujada del sou al Parlament de Catalunya. Les tres formacions hi van votar a favor. Van ser les úniques que ho van fer...

Mentre a Madrid el primer Consell de Ministres de la legislatura aprovava una apujada de pensions del 0,9%, a Barcelona, les tres formacions citades votaven augmentar-se el sou un 1,75%. Ep! Això sí... Per als treballadors del propi parlament un 2%... Que no es digui!

Una vegada més els partits de la dreta (catalana i espanyola rància) s’han posat d’acord a l’hora d’aprovar una mesura que els afavoreix a tots plegats. Tal com diem a Catalunya: la pela és la pela!  

Donem la benvinguda a la nova coalició parlamentària: Junts pel Sou!

AQUESTA SI QUE ÉS BONA!

Ni la democràcia espanyola és una democràcia plena, ni el Tribunal Constitucional és imparcial.

En un país així és lògic que el Rei tampoc sigui el cap d’Estat de tots els espanyols, i encara menys d’aquells que ni se senten espanyols ni monàrquics.

Som, senyores i senyors, un país de pandereta... No, de traca no, de pandereta, de maraixa i de burro en sària. Un país semblant al que se van trobar els turistes europeus fa 60 anys. Al fons no ha canviat tant tot i la modernitat de les instal·lacions.

I per què ve això? Per la resolució del TC anul·lant la resolució del Parlament de Catalunya contra la reprovació del Borbó. Ignoro si la resolució contempla i condemna l’actitud del Rei pel 3-O per la poca imparcialitat que va tenir. Si la Constitució diu que la figura del Rei és inviolable (cada vegada que ho llegeixo o ho escric el cap me porta cap a un altre lloc), no és menys cert que també atorga a la Corona un paper d’àrbitre davant els conflictes interns.

El 3-0, el Borbó no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i el TC, una vegada més mostra la seva parcialitat a l’hora d’emetre un veredicte, en aquest cas, anul·lant una resolució d’un Parlament que representa al poble de Catalunya.

Del Plural.com. 

Una vegada més (i ja ne van unes quantes), el poder judicial passa per sobre del poder legislatiu i dicta una sentència política sense tenir en compte que mai podrà anul·lar la manera de pensar de la majoria dels ciutadans d’un poble.

La ciutadania de Catalunya podrà o no ser independentista. Els resultats demostren que hi ha un empat tècnic entre aquells que s’hi senten i els que no. Però queda clar que els independentistes no són monàrquics (encara que estic segur que ne trobaríem algun) i, segons les enquestes (no hi ha d’altra manera de mesurar-ho) una part important d’aquells que no són independentistes, tampoc són monàrquics.

La monarquia és una institució caduca. Una institució que grinyola dintre d’un país que diu ser democràtic. Com se pot ser democràtic si la màxima institució no ho és?

Una monarquia al segle XXI és la proba fefaent de la manca de qualitat democràtics d’un estat.

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.

Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.

Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?

Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.

Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.

Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.

Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.

Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.

Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.

Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.

Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.

Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.

Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas. 

ARTUR MAS: PA I CIRC

 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.

Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.

Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.

La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.

Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...

Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.

Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...

Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.

Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.

Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.

Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.

Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...

En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.

Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.

Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   

Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.

Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR

De Faro a Diari de Tarragona. 

M’agradaria viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes, ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania, però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...

Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s, cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article 155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.

Voler investir president a Puigdemont, ni que sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català, el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura que els republicans no li donen suport. Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi, m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el tortosí Josep Monclús...   

Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment) la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya. I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.

Tot i que no se diu, les discrepàncies més grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya, campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres països tal com va fer recentment a Dinamarca.

Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única solució a curt termini.   

ESPECULACIONS

De Napi a Diari de Tarragona. 

Una vegada algú me va acusar d’especular... Hi ha una diferència molt gran entre els que els escriptors especialitat en divulgar temes científics, història, viatges, cultura, etc. amb els que ens dediquem a escriure articles d’opinió (o els que ho intentem) que han d’anar jugant amb els moviments constants que hi ha per exemple en la política i la societat en la que ens movem.

Aquest matí m’he trobat amb una política professional: Anabel Marcos. Ens coneixem de l’època en la que ella era la gerent de la GURSAM i jo conseller. Estàvem asseguts de costat a costat i la casualitat ha volgut que llegís al mòbil una notícia que acabava de penjar Toni Espanya a una xarxa social. La notícia deia això: Elsa Artadi, l’amiga íntimade Puigdemont, serà la nova presidenta de la Generalitat. Li he ensenyat per a que ho llegís:

-Potser tu ja saps alguna cosa d’això... –li he dit mentre li apropava el mòbil per a que ho llegís-.

-Especulacions –s’ha limitat a dir-.

Potser sí o potser no... Ja es veurà. Els temps passa inexorablement i demà s’ha de reunir el Parlament per a investir el nou President de la Generalitat de Catalunya. Però a hores d’ara encara no sé sap si Carles Puigdemont repetirà en el càrrec o bé donarà pas al president 131. Com no volen que especulem si quan falten unes poques hores i la nit és per a descansar (teòricament) tot és incert encara...  

En una situació normal Puigdemont hauria de ser el president. D’això no n’hi ha cap dubte i crec que són molts els que ho pensen. Fins i tot aquells que el 21-D no el vam votar i que mai ho faríem. Però desgraciadament la situació que estem vivim per a res és normal i per tant s’ha de intentar (al menys intentar!) normalitzar-la com més aviat millor.

Les sensacions externes que percebo semblen indicar que els republicans van en aquesta línia. En canvi els postconvergents a hores d’ara encara no han baixat del burro. Potser ho faran en el darrer moment, però encara no. Per a que això fos possible demà la messa del parlament hauria de desobeir. I a partir d’aquí tornar a començar.

No cal dir que l’actitud del Govern de Rajoy me sembla mesquina i rastrera. I a sobre en grau superlatiu! Tal com diu avui Enric Hernández, el Govern d’Espanya fa ús i abús dels Constitucional i gràcies a les seves resolucions aconsegueixen allò que són incapaços d’aconseguir fent política que és el que haurien d’haver fet durant molt de temps.

Segons el diari que publicava que demà podria ser investida Elsa Artadi, aquesta política amiga íntima de Puigdemont, seria fàcilment influenciable i això li permetria al President deposat governar des de Bèlgica.

Tic-tac, tic-tac... El temps passa inexorablement i s'esgota... 

ARRIBAR FINS AL FINAL

De Ferreres al Periódico.

En una entrevista per al Periódico deCatalunya, Baltasar Garzón diu: El PP segueix en la dinàmica de tapar, negar i culpar.

Tinc la convicció que de no existir el procés independentista a Catalunya, el PP crearia un altre enrenou polític per a desviar l’atenció de tots els seus afers que, com sabeu, són molts.

L’últim disbarat del govern de Mariano Rajoy és voler portar al Tribunal Constitucional la candidatura de Puigdemont abans de que aquesta se faci oficial en contra del dictamen no vinculant del Consell d’Estat que ve a ser con un consells d’ancians d’una tribu índia. No obstant, se’ls hi suposa la preparació i l’experiència necessàries com per a poder arribar a emetre resolucions sensates d’acord amb les lleis del Regne, tot i que aquestes no són vinculant i per tant, el Govern sé les pot passar pel folre tal com sembla que faran ara amb la recusació de Puigdemont.

Segurament estareu d’acord amb mi que, tot plegat, sé tracta d’un gran despropòsit per a desestabilitzar una mica més el procés independentista. No hi ha dubte de que és així. Però qualsevol situació és extrapolable i comparable a d’altres anteriors i a mi el fes cas omís i tirar pel recte me recorda a les resolucions que va prendre el Parlament de Catalunya el passat més de setembre contradient el Consell de Garanties Estatutàries que, en aquest cas és l’òrgan consultiu del Parlament català.

L’actitud de totes dues parts demostra que estan entossudides a arribar fins el final. I quin serà el final? Aquest ja és un tema molt més complex. Per als independentistes el final serà fins on se pugui arribar. De moment tensar la corda al màxim i mantenir la perspectiva de Puigdemont a la presidència de la Generalitat, ja que no potser de la República catalana. Fins el darrer instant existirà la incertesa de si serà o no serà. En canvi, per part de l’Estat central el final serà l’extermini de qualsevol vestigi independentista costi el que costi i al preu que sigui necessari.

De vegades, el sector independentista dóna senyals de que cal madurar més la idea independentista. Si fa us mesos, després de l’aplicació del 155 van reconèixer que no estaven preparats per gestionar una república independent, ara hi ha qui fixa (crec recordar que va ser Òmnium) un nou termini una mica més llarg: 2023.

I mentrestant, què farem? És cer que el dia 30 de gener que és la data ficada per a la investidura del nou president està a voltar el cap de setmana, però quan només falten 5 dies tot és incertesa i rebequeria.

S’arribarà al final, sí, però... A quin cost?    

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.

Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.

Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)

La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.

A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)

Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.

Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.

Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 

Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.

La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.

Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.

Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.

És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.

Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.

Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?

Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.

Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.

Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.

I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.naciodigital.cat/eleccions2017

https://delcamp.cat/politica/divuit-diputats-tarragona

PER IMPERATIU LEGAL

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

L’Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya, diumenge passat a l’article que va publicar el mateix diari es preguntava: ¿Penedits o tacticistes? Jo ho resumiria amb una sola paraula: per imperatiu legal.

Ahir dimarts van ser Junqueras i Forn els qui va dir que acataven el 155 i ho demostraven dient que des de la seva aplicació no han pres cap mesura més... El dia anterior havien estat Rull i Turull. I així uns quants més. De fet han dit que l’han acatat la majoria dels que han estat empresonats i només els fugitius encara no han piulat, però tard ho d’hora ho acabaran fet. Ja ho veureu. De fet, si Puigdemont no acata, dintre de pocs dies no cobrarà el sou que li pertoca com expresident...  

És evident que el 155 no agrada a la majoria dels ciutadans de Catalunya. Però també és veritat que una gran majoria no percebem gaire bé les seves conseqüències, tret de que ara mateix, al país no hi ha ni Govern ni Parlament.

El 155 és una eina que té l’Estat per aplicar-la contra una autonomia quan ho cregui convenient. Si ho era ara ho no, tot depèn de com es miri... És evident que si s’ha aplicat és perquè el Govern d’Espanya creia que sí.

Ens podem lamentar tot el que vulguem, però la situació és la que és: Catalunya intervinguda per l’Estat i obligatorietat d’acatar les seves normes. Per això mateix va ser Mariano Rajoy qui va convocar les eleccions del dia 21 i no Puigdemont tal i com ho té reconegut a l’Estatut.

Després d’això tothom a ballar al ritme que marca l’Estat. Fins i tot les CUP que, tot i dir que és un moment excepcional i que continuen sense acatar les normes dictades per Madrid, el 21-D, allí estaran. I no vull dir amb això que preferiria que no hi estiguessin... Ni molt menys! Simplement vull dir que molt de parlar, al final a acatar... Com tothom!

Aquest fet m’ha recordat el jurament o la prometença de la Constitució quan s’ocupa un càrrec públic o de funcionari. Davant d’aquesta situació n’hi van haver molts que van buscar fórmules imaginatives per ocupar el càrrec sense desacatar. Una de les més acceptades va ser: Per imperatiu legal, si prometo!

Ara si fa o no fa és el mateix: Per imperatiu legal acato l’article 155... Ves quin remei!   

Per tant, responent a la pregunta de l’Enric Hernández, penedits no! Com han d’estar penedits de tot el que van fer? La meva capacitat de sorpresa és molt menuda vist tot el que he vist durant aquests darrers anys, però realment me sorprendria molt si la gran majoria d’aquells que van lluitar per la república independent, de sobte hi renunciessin, encara que fos temporalment.

Tacticistes? Segur. Simplement és una tàctica per a sortir de la presó aquells que hi estan o poder tornar a casa amb unes mínimes garanties dels que s’estan a Brussel·les. I no és que ho critiqui. Si jo m’estigués a la presó i per a sortir tingués que renunciar als meus ideals, segurament hi renunciaria ni que fos de boca cap a fora. Un no renuncia dels seus ideals, només els ven si li convé...

Però d’aquest altre tema ja ne parlaré demà. 

SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.

Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)

Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)

Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!

Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.

Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.

Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.

ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    

Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.

Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  

I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre... 

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 

El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...

I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.

Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.

De Ferreres, al Periódico. 

Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)

Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   

Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   

Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.

Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

HO SENTO PER TU, DE VERITAT

De Ferreres al Periódico. 

Amiga, amic, companya company, persona a la que tal vegada ni conec, ho sento per tu. I t’ho dic de cor. Sento que totes les teves il·lusions posades amb el procés que havia de portar-nos cap la República Catalana, en pocs segons se’n anessin en oris.

Tu que confiaves amb els polítics, que de bona fe t’havies implicat amb el procés... Fins i tot havies estat voluntari en el referèndum de l’1-O... Que vas començar-ho a fer quan vas votar a Junts pel Sí, en aquelles eleccions que té van dir eren les de la teva vida. Ho sento per tu, de veritat!  

Segurament una de les persones menys desenganyades d’aquest país sóc jo. Si jo que durant tot aquest procés no he canviat mai de discurs. No m’he mogut un mil·límetre del meu pensament. Us ho vaig dir al principi i us ho torno a dir avui que és un d’aquells dies en que costa pair: Sóc pragmàtic, es a dir que dono més importància a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses. Vaig intuir des de primera hora que al final el sobiranisme acabaria desistint. No m’esperava però que l’Estat acabés actuant amb tanta contundència com ho ha estat fent durant les darreres setmanes, però si que vaig pensar des d’un primer moment que Catalunya no comptaria amb els suports necessaris per a proclamar la independència. Catalunya va començar no sent ni el Quebec, ni Escòcia i ha acabat no sent Eslovènia, tot i que els més crèduls encara hi confien.

Anit, poc després de que Puigdemont declarés la República catalana i la deixés en suspens al cap de pocs segons, un amic me va enviar per missatgeria mòbil un tall de veu que, com quasi sempre, era anònim i que parlava de la intel·ligència dels nostres polítics i que si havien actuat d’aquella forma ho havien fet, simplement per a guanya temps tal com ho va fer la república adriàtica, una república, per cert, no reconeguda per Espanya. Eslovènia naixia d’un país en descomposició com era Iugoslàvia i després d’una guerra que podríem qualificar com fraternal. De lluny, i afortunadament, no és el cas de Catalunya.  

De Vergara a Eldiario.es. 

Mentre escoltava aquest missatge, les imatges i les informacions que estava oferint TV3 no deien això. Cares i gestos de decepció i informacions periodístiques que així ho corroboraven per si a algú encara no li havia quedat clar.    

La resposta al meu amic (que per cert, avui compleix anys) va ser aquesta: Qui només vol veure blanc, sempre veure blanc. Així de senzill. Només cal fixar-nos amb els resultats electorals d’un partit sumit en la corrupció o el desgovern. Vosaltres heu vist mai que tregui 0 vots? Mai! Sempre hi ha qui hi confia cegament passi el que passi, qualsevol que siguin les circumstàncies.

De moment sembla que s’ha acordat un mes de treva. Per a què? Per a poder escriure la crònica d’una mort avançada? Si ja sabem quin serà el final. De fet, a hores d’ara, als despatxos, ja estarà escrit.  

Per acabar vaig a donar-vos-en una primícia informativa. Coneixeu el llenguatge dels gestos? Podríeu descobrir alguna cosa d’una persona només per la seva forma d’actuar? Anit, Puigdemont, a la sortida del Parlament, va encaixar de mans al sergent dels Mossos d’Esquadra que comanda l’escamot que té com a missió la seguretat de les diputades i diputats i també de les instal·lacions. Un gest que, segons el propi sergent és del tot inusual. Sempre que arriba el President, el sergent sé li apropa, li dona les novetats, sé posa sota les seves ordres i el President li dóna la ma. Quan se’n va, quasi mai...

És significatiu aquest gest? Potser sí... Potser ahir, el President Puigdemont s’acomiadava del meu amic, saben que dintre de pocs dies dimitirà i convocarà unes eleccions autonòmiques.      

CARRERA SUICIDA

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan es parla de les relacions actuals entre Espanya i Catalunya sé sol parlar de xoc de trens. Però un dia vaig escoltar un símil que al meu entendre és molt més encertat: una carrera suïcida.

Suposo que us venen al cap aquelles imatges de dos cotxes conduits per dos intrèpids conductors que bé per una aposta o bé per una noia, corrent a tota pastilla cap a un precipici y guanya l’últim que abandona el cotxe, tot i que de vegades quan ho vol fer ja és massa tard i el cotxe acaba estimbant-se.

Mentre el Govern i el Parlament de Catalunya anaven fent passos de cara convocar el referèndum per a l’1-O, en un primer moment, l’Estat espanyol s’ho mirava expectant, com aquell que estudia al rival per a veure quins són els seus punts febles.

L’Estat espanyol sé sap fort. Sap que compta amb el suport de la majoria dels països, però sobre tot de tota la maquinària política i judicial i fins i tot de la col·laboració d’una gran part de l’oposició.

Sentir-se fort i comptar amb un gran suport no vol dir, ni molt menys, que també tingui la força de la raó. Catalunya fa molts anys que sé sent maltractada per Espanya i és lògic i raonable que aspiri obtenir un nou status.

Però han fallat les formes. Tant dels uns com dels altres. Sempre es parla de l’efecte acció-reacció i, per tant, davant l’immobilisme d’Espanya, el fet de no voler dialogar ni acceptar que Catalunya té unes característiques especials respecte a la majoria de comunitats, regions o territoris de la resta d’Espanya, Catalunya s’ha hagut de plantar i tirar el carro pel pedregar.

Fins l’1-O queden menys de 15 dies, dues setmanes... Es previsible que encara s’hi vegin moltes coses, en general despropòsits. L’Estat, tal com s’està veient, està traient al carrer tota la seva maquinària pesada: Jutges, fiscals, Guardia Civil, amenaces variades per a fer recular els catalans... Mentrestant, Catalunya intenta driblar com por questes situacions con si fos una carrera d’obstacles. Però és molt difícil que es pugui acabar votant.

Si és cert (tal com explicava l’altre dia el Triangle) que els urnes estan a Brussel·les, en un o d’altre moment hauran d’entrar a Catalunya. No sé quantes urnes hi ha ni el que enguixen, però el que està clar és que no entraran amagades a la butxaca d’algú. Se necessiten camions o vaixells o trens... I tal com està la situació, l’Estat espanyol té ulls on faci falta.

Si el Triangle té la sospita de que estan a Brussel·les, segur que el Govern d’Espanya o sabia molt més aviat. Partint de que tindrà vigilat qualsevol punt susceptible d’emmagatzemar les urnes, moure-les d’allí fins a tots i cadascun dels col·legis electorals és més que una utopia.

El Govern català ho sap. Tot i que vulgui portar la situació fins les darreres conseqüències, serà el primer de tirar-se del cotxe. Per això ja ha suggerit a l’Estat una negociació encara que sigui al darrer moment.

Aquesta situació passa, si o sí, per una consulta pactada i vinculant amb l’Estat i amb el PP al capdavant no crec que es pugui portar a terme. Evidentment no puc garantir que amb un govern d’esquerres (què difícilment no serà monocolor) s’acabi aconseguit, però cal intentar-ho.      

ZERO PATATERO

De Puigbert a E-Noticies.cat.

-Han suspès la llei del Referèndum...

-I quina nota li han posat? Un 4, un 3...

-L’han suspès integrament i prou...  

-Això vol dir un ‘zero patatero’?

Començant per uns i acabant pels altres, si comencés a posar zeros patateros me quedaria tot sol. No cal tornar a enumerar els fets que han acabat desembocant en la situació actual. Seria un bla, bla, bla, que ja tenim més que sentit.

El conflicte (crec que mai abans d’avui havia usat aquest terme, però després del que està passant en els darrers dies penso que es pot qualificar així) és polític i el govern de Madrid pretén judicialitzar-lo i potser fins i tot més enllà.

Diu Rajoy que no descarta res. Què vol dir exactament? Impossible saber-ho però fàcil d’intuir-ho. El primer pas seria inhabilitar els membres del Govern i els càrrecs del Parlament quan han permès la tramitació de les lleis. A partir d’aquí es pot aplicar l’article 155, el que suspèn l’autonomia catalana i no descarto mesures molt més dràstiques com l’ús de la força policial o militar.

El principal instigador del conflicte ha estat sense cap mena de dubte el PP, tot i que sovint altres formacions, així com polítics d’altres partits també hi ha ajudat. El PP per arribar on és va fer ús fonamentalment de 3 coses:

-Fomentar el anticatalanisme.

-Servir-se de les víctimes del víctimes del terrorisme.

-La corrupció que els va permetre fer, entre d’altres coses, opulents actes electorals.  

El País Valencià havia estat el banc de proves en contra del catalanisme amb uns excel·lents resultats, per tant només calia extrapolar-lo a la resta de l’Estat, un fet que no resultaria massa difícil, sobre tot si anava acompanyat de bones campanyes publicitàries. I diners per a fer-ho ne tenien de sobres!

El que ha passat aquests darrers dies al Parlament era previsible que passés pel fet de s’intuïa que l’independentisme no cediria. També era previsible la reacció del Govern Central. L’anunciat xoc de trens finalment ha arribat.

La part positiva d’aquesta situació és que a partir d’ara tot pot canviar. La veritat és que no veig una Catalunya independent (tot i que és una situació que no me desagradaria), però pot ser sigui el final del cafè per a tothom.  

És evident que el Govern d’Espanya (sigui del color que sigui) no pot seguir ignorant les especials característiques del poble català.

Si aquest procés ha servit per alguna cosa és per a fer entendre a Espanya que els catalans som diferents i que l’estat de les autonomies ideat a partir de la Constitució de 1978 ha quedat obsolet i cal buscar per a Catalunya un nou estatus per a calmar les ànims.

No descarto per a res que en un futur proper Catalunya pugui ser un estat independent, però primer caldrà molt més diàleg i més voluntat d’arribar a acords que el que hi ha hagut fins ara.  

La classe política (l’espanyola i la catalana) es mereixen un suspens general i en alguns casos fins i tot un zero. Però els ciutadans tenim a la nostra ma que això canviï, tot i que ho reconec, és complicat, molt complicat...  

https://www.youtube.com/watch?v=y7xFPp1saEs

https://www.youtube.com/watch?v=QwQqY7FKW_M