Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Peníscola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Peníscola. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de gener del 2024

HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’

Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades. El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló. A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica. En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’. Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’. Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’. Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda. Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.

diumenge, 1 d’abril del 2018

PER LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

Pantà d'Ulldecona (la Pobla de Benifassà)

Avui diumenge de Pasqua hem anat a dinar al restaurant Molí l’Abad 2, al costat del pantà d’Ulldecona (terme municipal de la Pobla de Benifassà) Tot i que sabíem que no hi ha pràcticament aigua, la imatge que hem vist és d’allò més  colpidora.
Després de dinar hem decidit anar fins a Bel, l’únic poble de la Tinença de Benifassà que per anar-hi no has de passar per la Sénia, sinó que s’ha de fer per Rosell, municipi al que pertany.
Des del mirador de n'Arques. Al centre el Montsianell. 

Pujant ens hem parat un breus moments al mirador del barranc de n’Arques, des d’on s’hi poden veure unes vistes impressionants: al davant la moleta de la Ballestera; a la seva dreta Vinaròs, Benicarló i Peníscola, i a la seva esquerra la serra del Montsià amb el Montsianell a tocar d’Amposta, la Sénia i una part del Delta de l’Ebre. D’es d’aquest lloc fins a Amposta hi ha aproximadament 30 Km, si fa o no fa, els mateixos que a Vinaròs.
Des del mirador de n'Arques: Vinaròs, Benicarló, Peníscola...

De Bel destaca sobre tot l’església de Sant Jaume que, tal com ens ha explicat un visitant és d’estil romàtic tardà. A l’arc de la porta d’entrada, el seu principal component, s’hi pot veure la figura d’un penitent, que representa una raresa a les obres d’aquest estil arquitectònic.
Després de creuar el carrer Major on s’ubiquen la Casa de la Vila i el restaurant la Font de l’Os, des d’un altre mirador s’hi poden veure els següents cims: Tossal dels Tres Reis (o del Rei), Portell de l’Infern, Tossal de Cervera, lo Negrell, les Vallcaneres Altes, etc., tots dintre dels Ports de Tortosa-Beseit.  
Panoràmica de Bel. 

Al Tossal dels Tres Reis conflueixen els termes de la Sénia (Tarragona), Vall-de-Roures (Terol) i la Pobla de Benifassà (Castelló) o el que és el mateix: Catalunya, Aragó i el País Valencià.
Diu la llegenda que en aquest lloc s’hi reunien els reis de cadascun dels tres territoris i podien parlamentar sense haver de sortir dels seus respectius dominis.
Antigament, a tocar del Tossal d’en Cervera hi havia el poble de Rafelguerí que se va despoblar definitivament al segle XVI. Rafelguerí, juntament amb el Carrascal (terme del Mas de Barberans), són els únics pobles de la comarca del Montsià que van desaparèixer durant l’Edat Mitjana.    

Església de Sant Jaume de Bel. 

Els Ports de Tortosa-Beseit. Al centre el Tossal dels Tres Reis. 

Porta romànica de l'església de Sant Jaume. 

Figura del penitent. 

divendres, 4 de gener del 2013

LA PEÑÍSCOLA DEL CID

Con la llegada del PP al gobierno de España empezaron a cambiar muchas cosas; entre ellas, los contenidos de la programación de las cadenas estatales de televisión, sobre todo de la Primera de TVE. La desinformación y el adoctrinamiento de la derecha española pretendían así abrirse camino en nuestros hogares.  
La pasada noche del 27 de diciembre, la Primera emitió la película El Cid (1961), sobre las aventuras de D. Rodrigo Díaz de Vivar. Vi sólo el final, pero tuve tiempo más que suficiente para poder leer entre fotogramas.
A principios de los años 60, Hollywood se fijó en la literatura española y más concretamente en el cantar de gesta de Mío Cid para rodar la superporducción cinematográfica, con algunos de los actores y actrices de moda de aquella época
La película fue dirigida por Anthony Mann y tenía como protagonistas principales a Charlton Heston, Sofía Loren y Raf Vallone. Una parte del rodaje de los exteriores (la toma de Valencia a los moros) tuvo como escenario Peñíscola, en la comarca del Baix Maestrat, en el N de la provincia de Castellón. Recuerdo que los hechos tuvieron lugar en el siglo XI.   
 
Quien conozca como yo el pueblo, al ver la película, se dará cuenta perfectamente que en los planos generales de su casco antiguo (situados en la pequeña península de donde deriva su nombre) se puede distinguir el santuario de la Virgen de la Hermitana, patrona del lugar i que fue construida el siglo XVIII, con posterioridad a la iglesia parroquial (siglo XV) situada un poco más abajo. El campanario de la ermita está a la misma altura que las murallas del castillo templario que se alzó sobre una alcazaba musulmana; eso se debe a que Dios no puede situarse por debajo de los hombres. Las murallas actuales las mandó construir Felipe II, tal como refleja su escudo de armas esculpido en relieve y colocado en lugares estratégicos de las mismas.
Pero El Cid no era la primera película que se rodaba en el pequeño pueblo pescador del N de Valencia; en 1956 ya se había rodado la película Calabuch de Luis García Berlanga, cuya trama era la de un sabio atómico europeo (recuerda mucho a Einstein) que se escondía en aquella pequeña población ribereña del mar Mediterráneo.
Durante los primeros años de la transición y con la llegada del llamado destape, se rodaron otras películas: El hijo del cura y El cura ya tiene hijo con Andrés Pajares, Fernando Esteso, Juanito Navarro, etc. 
 
El rodaje del Cid, en el que por cierto, según se dice, los dos protagonistas principales (Charlton Heston en el papel de Rodrigo y la Sofía Loren en el Dña. Jimena) no estuvieron nunca en Peñíscola, significó un antes y un después para la localidad. El film actúo como un imán atrayendo turistas de todas las nacionalidades y el lugar se urbanizó a un ritmo tan vertiginoso, como desmesurado y caótico. Con el afán de construir lo máximo posible cerca del mar, se olvidaron de proyectar calles perpendiculares, lo que dificultó que se pudiera construir en la parte trasera de las edificaciones situadas en la primera línea de mar. También se construyó las lomas adyacentes, desde donde se goza de excelentes vistas sobre el Mediterráneo.
Disparates urbanísticos a parte, hoy en día Peñíscola sigue siendo un referente turístico con innumerables hoteles, cámpings y apartamentos para todos los gustos y precios. Durante el año se celebran varios festivales, como los de Música Antigua y Barroca o el Internacional de Cine de Comedia.


EL EMBLEMA. Sin lugar a dudas el vecino más célebre que ha tenido Peñíscola fue Benedicto XIII más conocido por el Papa Luna (quizás mejor llamarle antipapa, ya que lo fue durante el Cisma de Occidente) Es el emblema de la población.  

EL MONUMENTO. El casco antiguo de Peñíscola es un monumental recinto amurallado con sus puertas, baluartes, garitas, etc., destacando su magnífico castillo morada del Papa Luna durante los últimos años de su vida (principios del siglo XV) y declarado Monumento Histórico Artístico Nacional en 1931.

EL PERSONAJE. A parte del Papa Luna, un asiduo visitante fue el doctor Julio Iglesias Puga, padre del cantante Julio Iglesias. El doctor contaba con muchas amistades entre sus habitantes.

LA ANÉCDOTA. Se cuenta que en los últimos años de vida, el Papa Luna tenía una salud muy delicada y le costaba mucho ingerir alimentos. Se pidió a los pasteleros de la zona que elaboraran un sustento que fuera fácil de tragar y rico en proteínas, vitaminas, etc. Un pastelero de Tortosa ideó un dulce muy ligero a base de yema de huevo, azúcar y harina en forma de gajo (media luna) que se conoce con el nombre de Garrofetes (algarrobitas) del Papa Luna.

EL PARAJE NATURAL. Aunque se trate de una villa marinera, tiene en sus inmediaciones el paraje natural de la Sierra de Irta rica en flora y fauna y muy apropiada para excursiones a pie.

COMO LLEGAR. Normalmente, los turistas llegan en coche particular o autocar, ya sea de línea regular o servicio discrecional. La estación de tren más cercana es la de Benicarló, situada a unos 10 Km. La salida de la autopista AP-7 (Benicarló-Peñiscola) está a unos 3 Km. del casco urbano, junto a la N-340.