21-D: ELECCIONS ANÒMALES

De Faro a Diari de Tarragona. 

Les eleccions dels dia 21 de desembre seran les més anòmales que he viscut mai. Per a començar seran en un dia laborable (quants anys feia que això no passava?) i, a sobre, un dia lectiu i per tant, Ensenyament haurà de prendre alguna mesura al respecte.

Però les anomalies més grans no són precisament aquestes. Les més grans i fins i tot inqualificables (potser perquè la diria molt grossa) és que hi ha tancats a la presó polítics i no polítics catalans (i també a l’exili voluntari) que l’únic delicte que han comès és demanar la independència per a Catalunya.

En una democràcia no té res de normal que polítics que segur que sé presentaran s’estan a Soto del Real complint presó preventiva perquè la jutge no va donar la condicional tal i com se fa amb altres encausats per delictes comuns i potser més grossos per a la opinió publica, com poden ser els de corrupció.

Puigdemont i diversos consellers s’estan a Bèlgica i sembla que faran campanya des d’allí. Un altre despropòsit! És cer que es tracta d’un exili voluntari, però no és menys cer que sinó se’n haguessin anat ara mateix també s’estarien a la presó d'Estremera en el cas dels homes i Alcalá Meco les dones. 

Tal com diu algun sondeig electoral, l’independentisme potser aconsegueixi majoria absoluta. És una possibilitat i per tant s’ha de tenir en compte a l’hora de fer valoracions. Però a hores d’ara tot sembla indicar que les partits independentistes concorreran per separat. El PDeCAT, què sap que té molt a perdre i poc a guanyar voldria fer una gran coalició amb ERC i les CUP, però aquest no volen. ERC no descarta anar en coalició amb algú d’altre, però com he dit, no amb el PDeCAT. I les CUP encara s’ho rumien... Per als cupaires presentar-se a unes eleccions seria acceptar la legalitat espanyola , la qual cosa detesten. Ja veurem que passa al final.

No me ficaré allà on no me demanen, però per coherència política penso que Puigdemont no s’hauria de presentar a aquestes eleccions, senzillament perquè no són les seves. Si ho recordeu Puigdemont va dir que el seu compromís era portar Catalunya cap a la independència en 18 mesos, cosa que, evidentment no ha passat. És cert que no ha passat per molts factors i quasi tots aliens a la voluntat del president cessat per l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no és menys cert que el clima que s’està vivint a Catalunya no sé solucionarà sense diàleg amb Espanya.

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Diuen els independentistes que l’estratègia d’estar Puigdemont i altres exconsellers a Bèlgica és per a buscar la internalització del conflicte català. Potser sí... Però encara que els organismes internacionals donin suport a Catalunya no aniran en contra de la legalitat espanyola i, per tant, qualsevol mesura que s’acabi prenent sempre estarà subjecta a la negociació. O és què, per exemple, no s’hauria de negociar com queda el tema de les cotitzacions de cara a les futures pensions i quina part li correspondria pagar a cada nació? I així tantes i tantes coses.

On vull arriar? Senzillament a que Carles Puigdemont no hauria de ser candidat. Setmanes abans de l’1-O algú va escriure que el dia 2 haurien de dimitir Mariano Rajoy i Carles Puigdemont per la seva nul·la capacitat de negociació. Cap dels dos ho va fer i ara Puigdemont ens sorprèn dient que vol tornar-se a presentar, tot i que al seu partit Santi Vila ja sé li havia avançat en un gest per intentar canviar la dinàmica del procés.

Ja ho vaig dir fa dies, si després del 21-D no s’inicia un diàleg seriós entre les dues formacions, Catalunya pot entrar en un bucle on sortir pot resultar pràcticament impossible.       

ESQUINSAR-SE LES VESTIDURES

De Vergara a Eldiario.es.

Vagi per davant que el que va passar ahir ho trobo un autèntic despropòsit. Es una aclariment que faig davant d’aquells que no me llegeixen massa o bé ho fan de tant en tant. En un estat de dret (com diu Espanya que és) mai s’hauria de tancar a ningú per les seves idees polítiques, siguin quines siguin. Ja ho vaig dir quan van tancar a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart i ho dic ara quan han enviat a la presó al vicepresident Junqueras i a diversos consellers del Govern Català.

Després d’aquest preàmbul he de dir que tot plegat, l’actitud dels uns i dels altres me sembla un autèntic despropòsit. El Govern encapçalat per Puigdemont havia de saber que es podia arribar a aquesta situació. Van portar la seva idea fins el límit i ara s’esquin-se’n les vestidures pel que ha passat.

Si algú es pensava que el Govern espanyol encapçalat per Rajoy cediria un mil·límetre, ha quedat demostrat de que s’equivocava i si algú es pensava que la Justícia espanyola no deixaria caure tot el pes damunt d’aquells que considera rebels i sediciosos, també s’equivocava. Fa molts anys que s’està dient que la Justícia no és justa... Què està massa controlada pel Govern d’Espanya, de que la divisió de poders és pràcticament inexistent. Davant d’aquest panorama realment algú pensava que amb el cas català se faria una excepció?

De Ferreres, al Periódico d'ahir. 

Repeteixo el que ja he dit alguna vegada, però quan un escriu un dia i un altre sobre el mateix tema és impossible no repetir arguments i conclusions: el Govern català va infravalorar l’Estat espanyol i ara en recull les seves conseqüències. S’ha de ser molt atrevit o mol il·lús per enfrontar-se a un hipotètic perill cara a cara i no valorar les conseqüències que això pot arribar tenir.     

Ara des del món independentista sé convocaran vagues, sé faran manifestacions, etc. Tot legítim i després del que ha passat oportú, però que ningú oblidi qui es va posar en aquest enrenou des de fa temps. No m’agradaria escriure això, però és el que penso i així ho expresso.

No m’havia passat mai que caminant pel carrer (ja sabeu que per Amposta és més fàcil veure’m passejar amb la gosseta que circular amb cotxe) la gent m’atura i me pregunta què passarà... Hi ha qui encara confia amb una intervenció de les autoritats de la Unió Europea. És una possibilitat, però jo no hi crec. Al menys de forma immediata. Madrid ja ha jugat les seves cartes: les eleccions dels dia 21-D. I fins i tot sembla que ja ha beneït un candidat (a part dels seus que saben perfectament que no tenen la més mínima possibilitat): Santi Vila.

El Govern de Puigdemont s’ha acabat rendint per a evitar mals pitjors. Fixeu-vos que no ha calgut la intervenció de l’exèrcit. Era una possibilitat. Una vegada rendits els vol humiliats. I quina és la màxima humiliació? Fer-los renunciar a la República proclamada i a la idea d’assolir un estat independent.

El Govern de l’Estat i només el Govern de l’Estat té la potestat d’amnistiar a aquells condemnats per les causes que siguin i sempre que se compleixin un certs requisits. Aquest és el panorama que contemplo ara mateix. Potser demà, segons vagin els esdeveniments, pensaré una altra cosa... Ves a saber.

Per acabar vull apel·lar (tot i que sóc conscient que ningú me farà cas) a tots els partits que pensin que són democràtics que condemnin contundentment els fets, però també que d’una vega per totes facin fora el PP i Mariano Rajoy del Govern d’Espanya.

Després d’aquestes reflexions torno al començament. Què ningú es lamenti pel que està passant. Era una possibilitat que pogués passar, la que tenia més números...

Sabeu que m’agrada usar dites. Ni ha una que diu: Qui sembra vents, recull tempestes.    

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 

Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.

En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...

Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.

Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  

Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)

El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.

De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  

El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...

Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.

De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

DE VELLS I DE SAVIS

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Diu una dita popular que el Dimoni sap més per vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.

Per sort, el diari el País va publicar el passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90 anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili Lledó respon:  Per suposat, i li ha sobrat ignorància i passió.

Com suposareu estic totalment d’acord amb el professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.

Però no només pel costat independentista que, sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada gens.

De Faro a Diari de Tarragona

Estar de vacances té permet veure o escoltar programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La coordinadora del partit post-convergent li ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al reconèixer que tampoc van explicar que podia passar el que ha acabat passant.

Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.

Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar) Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.

També l’expresident Montilla ha anat avui en aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la dificultat que suposava  i ha criticat la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.    

PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://elpais.com/cultura/2017/10/26/actualidad/1509043512_980095.html?id_externo_rsoc=FB_CC     

http://www.lavanguardia.com/politica/20171031/432502600267/santi-vila-lista-unica-candidato-independencia.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/10/marta-pascal-confiava-que-la-republica-seria-facil-46797.php