HISTORIETES DE VINARÒS. ‘ELS VALENCIANS DEL NORD’

Entre 1977 i 1984 vaig treballar a Vinaròs. Ho vaig fer en dues empreses ja desaparegudes: primer a Cerámicas Lores, SA a la carretera d’Ulldecona i posteriorment a Juan Chaler, SA a la partida Capsades. El meu pas per la primera empresa va ser efímer però vaig tenir una bona relació amb el seu propietari Carlos Lores, fill d’un alcalde franquista de Benicarló. A l’empresa del Peno (així es coneixia a Juan Chaler Chaler) hi vaig treballar quasi bé 5 anys. A l’oficina hi treballava Agustín Castejón, germà de Mariano Castejón, nebot de Juan Chaler i exdiputat del PP. També hi treballava un altre Agustí de qui no recordo el cognom. Aquest segon Agustí era nebot de la exdona de Juan Chaler que era copropietària de la fàbrica. A diferència de l’altre, aquest segon Agustí treballava d’operari a la fàbrica. En aquell temps érem molt joves i les bromes entre els diferents companys eren freqüents. Una de les coses que em solia dir el segon Agustí era ‘valencià del Nord’. Jo sempre li contestava que ‘m’hauria agradat que al riu Sénia hi hagués hagut una frontera que separés tots dos territoris i que en passar per allí se’m demanés del passaport com qui entra a un país estranger... No obstant i tot que no hi havia frontera, cada dia anava a treballar a Vinaròs per a guanyar divises per a poder-me-les gastar a Catalunya’. Fins que un dia (potser una mica cansat de la mateixa broma) li vaig dir: ‘Mira, els valencians teniu sort de que els catalans us vam ensenyar a parlar ja que de no haver segut així encara parlaríeu moro’. Sembla que aquell dia el vaig descol·locar i se’n va anar a dir-ho a l’amic Antoni Fabregat desafortunadament desaparegut fa uns anys. Precisament li ho va anar a dir a ell que es sentia tan català o més que jo mateix! La resposta d’Antoni Fabregat el va acabar de descompondre del tot:- És que Joan té raó! No recordo que després d’aquell dia em tornés a dir ‘valencià del Nord’. Han passat els anys i afortunadament el Sénia no és frontera i al passar per allí no cal ensenyar el passaport ni tan sols el DNI. I a Vinaròs com a Amposta o Ulldecona les empreses paguen en euros com a qualsevol país integrat a la zona d’ús aquesta moneda. Les relacions entre els ‘valencians del Nord i els catalans del Sud’ solen ser excel·lents i si en temps passats els habitants del S del riu Sénia anaven al metge a Tortosa, avui en dia els del N del riu (sobre tot els d’Ulldecona i Alcanar) van a comprar a Vinaròs i Benicarló. Però també per a gaudir del Carnaval vinarossenc, de les falles benicarlandes o del Sexenni morellà i, fins i tot a banyar-se a les magnífiques platges de Peníscola.

EL MESTRE I EL DEIXEBLE POC AVANTATJAT

La història sempre ens ha parlat de mestres i deixebles. El mestre és el savi, el que ensenya i el deixeble és l’alumne que n’aprèn (o mira de fer-ho). També és cert que pocs han estat els alumnes que han avantatjat els seus mestres, però se’n donen casos. A Amposta tenim el mestre Joan Maria Roig que va ser alcalde des de 1987 a 2007 i que mai va perdre unes eleccions i el deixeble Manel Ferré que va ser alcalde des de 2007 a 2015 i que va perdre les eleccions d’aquell any venint d’una majoria absoluta... És el cas típic de l’alumne poc avantatjat i que no ha estat capaç de superar el seu mestre. Avui us parlaré d’aquests dos personatges que van marcar una època a Amposta: la dels 28 anys de governs de CiU. Us parlaré en passat però amb la vista fixada en les properes eleccions del dia 28. Per poder predir el futur sovint hem de mirar cap enrere per analitzar el passat i veure d’on venim. Començaré, com no, pel mestre Joan Maria Roig i un vídeo que circula per les xarxes socials on surt donant suport al candidat a l’alcaldia Manel Ferré. Si he de valorar el contingut del vídeo en una sola paraula ho tinc molt fàcil: ‘patètic!’ Però ho he d’argumentar, no puc desqualificar-lo sense explicar i opinar sobre el seu contingut. El vídeo comença amb Roig passejant per l’avinguda de la Ràpita d’Amposta. Va sol i de tant en tant aixeca el braç com si saludés a d’altres vianants. Les imatges i el so del vídeo es van enregistrar per separat. Del seu contingut en vull destacar unes quantes frases: -He dedicat un part important de la meva vida a la política... 30 anys... Amb molts d’encerts i algun altre error... Però sempre en una vocació clara de treballar per la meva gent... La gent d’Amposta i del territori... I pel país... Per la seva gent, sí. La seva gent eren aquells que els votaven i adulaven, però no per la resta de ciutadanes i ciutadans d’Amposta a qui ens consideraven enemics i mal ampostins pel fet de no pensar con ells i criticar-los-hi la forma sectària de governar. Vaig coincidir amb Roig a l’ajuntament en la seva darrera legislatura i recordo que sempre treia pit de que treballava pel poble; però mirava més pels seus propis interessos i els del seu partit (CDC) que no pels seus conciutadans. En canvi és fals que treballes pel territori. ‘Mai ho va fer!’ La seva animadversió cap a Tortosa li servia d’excusa perfecta precisament per a renunciar a treballar conjuntament amb la resta del territori. Un bon exemple el tenim en l’oposició frontal a la Plataforma en Defensa de l’Ebre seguint les directrius que li marcaven Pujol i companyia des de Barcelona. -Es pot fer una Amposta líder, una Amposta ambiciosa, una Amposta capital del territori que ara no ho és... Manel Ferré tornarà a fer que Amposta sigui capital. Aquest discurs em sona a ‘vell, caducat i ranci’... Precisament l’eslògan d’Amposta capital el va fer servir Roig per a discutir-li la capitalitat territorial a Tortosa en un temps en que tenia com alcalde a Joan Sabaté (PSC) i era capdavantera en la lluita per la defensa de l’Ebre que era la lluita per la supervivència del territori. Estic parlant del 2003! És o no un discurs vell i caducat? El mestre Roig i l’alumne Ferré no representen el passat d’Amposta, no... Desgraciadament representen el pitjor passat d’Amposta i ara, el segon, amb el recolzament del primer pretén tornar a ser-ne l’alcalde. Com alcalde Ferré mai va superar a Roig i mira que va tenir temps per poder aprendre’n ja que va ser al seu costat durant 20 anys i em temo que si ho tornés a ser no ho faria millor. Com ja vaig dir en un escrit anterior: ‘mai segones parts han sigut bones’.

NOSTÀLGIA D’UNA ALTRA ÈPOCA

Davant les eleccions municipals del proper 28 de maig crida poderosament l’atenció una de les 8 candidatures que es presenten a la ciutat de Tortosa: ‘Tortosins pel Monument’. A les Terres de l’Ebre i m’atreviria a dir que a tota Catalunya quan es parla del ‘monument de Tortosa’ tothom sap a quin monument ens referim: al que hi ha al bell mig de l’Ebre, sobre la bases del que un dia va ser el pont de la Cinta, al costat del pont de l’Estat, també conegut com 'el monument de la vergonya'. Quan es va aixecar aquest andròmina va ser per a commemorar els ‘XXV años de la paz de Franco’, un concepte que no hem d’oblidar! A partir d’aquí, per moltes reinterpretacions que es puguin fer i per molta parafernàlia feixista que sé li hagi pogut treure, com ara l’anomenat ‘Victor’, símbol de victòria franquista, el fet inicial segueix invariable. La història no es pot canviar.

Però l’andròmina de Tortosa no és l’únic monument franquista reinterpretat que encara queda en peus a les nostres terres, tot i que la resta son més menuts. Un exemple és el conegut com el ‘monolito’ de Santa Bàrbara. El motiu pel qual va ser col·locat al començament del carrer Major va ser la commemoració de la mateixa efemèride. Fa anys també va ser reinterpretat per a convertir-se en un ‘Monument a la pau’, tal com apareix a la inscripció. Fa poc es va remodelar aquell espai i s’hauria pogut aprofitar l’avinentesa per treure’l i posar alguna cosa més adequada ja que, ‘el monolito’ no té cap mena de valor artístic... Però segueix en peu per a la glòria d’alguns. Ningú diria que dintre d’un any i mig aproximadament estarem celebrant el mig segle de la mort del dictador vist la molta simbologia feixista que encara avui exalta la seva persona o a aquells que van lluitar al seu bàndol durant la guerra derivada del cop d’estat contra la II República Espanyola. D’algun d’ells us en parlaré a mode d’exemple. -A Castelló, a un lateral del parc Ribalta hi havia una gran creu que va ser retirada a principis d’aquest mateix any.

-A Palma de Mallorca, al parc de la Feixina, un monòlit recorda els mariners morts durant l’ enfonsament del creuer Baleares que evidentment formava part de marina de guerra ‘nacional’.

-A Cinctorres, a la comarca del Ports, és un dels pobles que encara conserven la creu de ‘Caidos por Dios i por Espanya, presentes’. No sé si com en el cas de la Galera la creu ha estat sempre ‘despullada’, es a dir, sense els noms de les víctimes del bàndol franquista tal com passava a una bona part dels pobles.

-A Xerta, comarca del Baix Ebre, hi ha un rètol fet amb rajoles que també recorda els ‘XXV años de Paz’. Tot i ser bastant menut si el comparem amb la majoria em va cridar poderosament l’atenció ja que per l’ajuntament xertoli han passat alcaldes de diversos partits polítics: CiU, PSC, ERC. Si jo ho vaig vore, suposo que ells també l’hauran vist.

-A Amposta, després de treure quasi totes les plaques del ‘Ministerio de la Vivienda’ amb el jonc i les fletxes falangistes, al carrer Melilla i a la paret d’un edifici construït després de la guerra hi ha un gran rètol amb la mateixa simbologia.

Altres.

Bornos (Cadis).

Tarifa (cadis). Etc...

EL PRIMER ‘YOOPI’

-Destaca’ns algun personatge de la Galera? Aquesta va ser una de les preguntes que va formular-me Eusebi Cañellas durant la entrevista que va fer-me el passat 1 de març al programa Parlem de la Vida del Canal TV Voluntaris que s’emet per Twitch. Li vaig esmentar 3: el pare jesuïta i botànic Hermenegildo Santa Pau que va arribar a ser director de l’Institut Botànic de Bombai (l’Índia), l’atleta Llorenç Sales que va defensar la samarreta del Mislata i el FC Barcelona entre d’altres clubs i el tinent general d’Aviació Miguel Ángel Villaroya, el que sortia juntament amb Dr. Fermando Simón quan ens passaven la informació diària al començament de la COVID. Però me’n vaig deixar un: Fermín Cid Pons, fill de Gabriel Cid i de Josefa Pons (coneguda com la Pepeta de la Fermina). No el busqueu a Internet perquè no en trobareu cap referència. Fins i tot si pregunteu per la Galera n’estic segur que hi ha molta gent (entre la facció més jove de la població) que mai n’hauran sentit a parlar. Sempre he pensat que Fermín Cid va ser el primer yuppie (*) o al menys un dels primers. La informació que us donaré me la va facilitar el seu pare Gabriel Cid (lo tio Gabriel) fa molts i molts d’anys, quan jo encara era un adolescent i anava a collir albercocs per a ell. No cal ni dir-ho que el tio Gabriel estava superorgullós del seu fill que desgraciadament havia traspassat als 33 anys per culpa d’un maleït càncer. Ja de xiquet Fermín destacava a l’escola per la seva intel·ligència. El mestre va aconsellar els seus pares que l’havien de fer estudiar. Però on portar-lo? Estic parlant de la dècada dels anys 40, d’una família humil que vivia a un poble rural d’uns 1.000 habitants i on quasi ningú tenia estudis secundaris i menys universitaris. Algú va aconsellar als seus pares que el portessin a l’Acadèmia Cots de Tortosa on s’ensenyava comptabilitat i càlcul mercantil. Fermín s’hi va estar uns quants anys fins que un dia D. Ramón Cinca Piqué, el director de l’acadèmia va cridar el seu pare i li va dir que ja li havia ensenyat tot el que podia ensenyar-li i que havia arribat l’hora de seguir ampliant els estudis a Barcelona. Fermín es va treure el títol de professor mercantil, el que després correspondria a la carrera de Ciències Econòmiques. De molt jove (als 30 anys o menys -principis dels anys 60-) va entrar a treballar a la sucursal de Barcelona de l’empresa Entrecanales y Távora, SA arribant a ser el director de Catalunya. Potser dit així el nom de l’empresa no us digui res, però en aquell temps era una de les principals constructores espanyoles. L’any 1997 va fusionar-se amb Cubiertas y MAZV SA formant l’actual Acciona, SA. Una de les anècdotes que li agradava explicar al tio Gabriel era que un dia van trucar a Fermín per a que assistís a una reunió de direcció que s’havia convocat de forma urgent a Madrid. Fermin va anar a l’Estació de França amb la intenció de comprar un bitllet a Madrid per al proper tren ràpid que sortís cap a la capital d’Espanya. El tren en qüestió era un TAF (un dels millors trens de l’època) però ja no quedaven seients lliures... El pont aeri entre Barcelona i Madrid encara no existia. Fermín va trucar a Madrid para explicar-los el contratemps que li havia sorgit i des de Madrid li van respondre que s’esperés a l’estació... Al cap d’una estona per la megafonia de l’estació es va poder escoltar el seu nom. Li havien enganxat un vagó especialment per a ell. El empleats de la RENFE en passar per davant li feien la reverència tot pensant que era un personatge important. I tal vegada ho era! --- A partir de 1974 vaig anar a estudiar a l’Acadèmia Cots. Ja cap el final de la meva estada un dia D. Ramon em va donar un exercici de càlcul. El protagonista del mateix era Fermín Cid Pons. Era tot el que quedava del seu pas per aquella institució.

(*) Un yuppie (de l'anglès young urban professional, «jove professional urbà») fa referència a joves adults d'educació universitària, ambiciosos, frenètics, d'ideologia conservadora i un salari elevat, que treballen o viuen en una gran ciutat.[1][2][3] L'acrònim va aparèixer a començaments dels anys 1980.[4] (Definició de la Viquipedia).

CARTA PUBLICADA A EL PERIÓDICO DE CATALUNYA (format digital)

https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/vam-haver-anullar-tac-mare-ambulancia-carta-lector-joan-ferre-75326309

SOBRE LES DIVISIONS ALS MAPES

Sovint els mapes que publiquen els diversos mitjans de comunicació no reflecteixen tota la realitat. Us posaré un exemple. El Periódico de Catalunya va publicar dijous passat dos mapes de Catalunya on es podia veure el risc d’incendis forestals per aquell mateix dia i per al següent. Curiosament (o al menys a mi m’ho sembla) és que les divisions de les diferents zones de risc estan fetes seguint els límits comarcals, es a dir, comarques com el Montsià i el Baix Ebre per exemple no tenien risc d’incendis per dijous i passava a ser moderat per divendres. Com a coneixedor que soc de les dues comarques no crec que el risc d’incendis sigui igual al Parc Natural del Delta de l’Ebre on l’arbrat és escàs i l’aigua abundant com al Parc Natural dels Ports on predomina la massa forestal o els camps d’oliveres del Pla de la Galera. Aquesta informació em dona peu a afirmar que, sovint, les divisions administratives no tenen res tenen a veure amb la realitat ja sigui quan hi ha avisos per emergències derivats de la climatologia o ja sigui per qüestions de la parla, les tradicions o la cultura. Quan vaig treballar a Vinaròs (finals de la dècada dels anys ’70 i principis dels ’80) li vaig sentir dir al desaparegut amic Toni Fabregat Miralles que el gran filòleg valencià Manuel Sanchís Guarner que en, en arribar a Vinaròs i fer l’estudi morfològic de la seva parla va constatar que es tractava d’una variant dialectal del català. ¿Quina diferència hi ha entre la parla de Vinaròs i la d’ Alcanar? Possiblement molt menys que la que hi ha entre la d’Alcanar i la de Tortosa. Tot i que es diu que les regions i les comarques son fruit d’una divisió per raons històriques, de vegades aquestes divisions s’han fet més de forma arbitrària que científica. Hi ha clars exemples com el de Sant Jaume d’Enveja que històricament havia format part de la comarca del Baix Ebre perquè pertanyia al municipi de Tortosa i que en obtenir la independència va demanar incorporar-se a la del Montià ja que es troba a la part dreta de l’Ebre. O els municipis de Torà i Biosca que pertanyen a la comarca lleidatana de la Segarra i que porten anys demanant incorporar-se al Solsonès. De fet a Catalunya s’han creat comarques noves amb pobles que no es sentien identificats amb la comarca que se’ls hi va assignar. Son els casos del Pla de l’Estany amb Banyoles com a capital i el Moianès que té per capital Moià. ¿Què hauria passat si la frontera que separa les regions històriques de Catalunya i el País Valencià en lloc d’establir-se al riu Sènia s’hagués posat, posem per cas, al barranc d’Aiguadoliva? O a l’Ebre... Sigui on sigui la frontera administrativa els veïns d’ambdós costats del riu Sénia sabem bé que el riu no és frontera tal com diu al petit cartell que hi ha al pont de les Cases del Riu de Rossell: ‘Un pont d’unió entre dos pobles i una mateixa cultura’. Vull pensar que l’apel•latiu ‘pobles’ va més enllà de la Sénia i Rossell i es refereix a la gent dels pobles valencians i catalans que viuen prop del riu Sénia.

UN COP D'ULL A CATALUNYA. TORTOSA 2

UN COP D'ULL A CATALUNYA. TORTOSA 1

ELS CORRUPTES ES VAN CITAR A TORTOSA

Façana fluvial de la catedral de Tortosa. 

Corria l’any 2000. El PP governava a Madrid i València, mentre que CiU ho feia a Catalunya.

Tortosa, capital històrica de les comarques del Sud de Catalunya i pràcticament equidistant de Barcelona i València és també seu del bisbat del mateix nom. La Fundació la Caixa juntament amb el bisbat tortosí van organitzar l’exposició Fidei Speculum d’art litúrgic.

El bisbat de Tortosa, recordem-ho, a part de les parròquies comarques catalanes del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, també incorpora pobles del Priorat, Baix Camp, així com la major part de les del Nord de Castelló (el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports).

A part de Xavier Salinas, el bisbe d’aquella època, van inaugurar l’exposició el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i el de la valenciana Eduardo Zaplana que, amb aquesta finalitat van desplaçar-se fins a Tortosa.  

Per Internet no he pogut trobar informació sobre aquella inauguració, però afortunadament he localitzat una pàgina del Col·lectiu Ullal de Sollana (un poble de l’Albufera d’on és fill el meu amic Vicent Benito) on s’explica amb pèls i senyals l’excursió que van organitzar per a visitar l’exposició. Va ser el dissabte 15 de juliol.  

El que s’hagués pogut convertir en una simple anècdota, sembla ser que va servir per mercadejar amb l’aigua de l’Ebre i vendre-la al millor postor.

Afirmen alguns testimonis, que una vegada acabat l’acte protocol·lari de la inauguració de l’exposició, els dos presidents van deixar plantats el bisbe i a la resta d’assistents i van marxar plegats, tot i que s’ignora on van anar.

Catalunya feia temps que demanava a Aznar millorar el seu finançament, mentre que València sospirava (i encara sospira) per a que l’aigua del riu regués la seva comunitat.

El Molt Poc Honorable Jordi Pujol va renunciar a una part de les seves funcions deixant desemparades les comarques del Sud a l’acceptar el transvasament de l’Ebre.

Un any després d’aquella trobada de corruptes a Tortosa, el BOE del 6 de juliol, publicava la Llei 10/2001 de 5 de juliol del Pla Hidrològic Nacional.

EL PASSEIG DE RONDA DE TORTOSA

Des del costat de la catedral de Tortosa surt el camí de ronda que voreja el recinte emmurallat.

El més curiós del traçat són una sèrie de figures pintades per l’artista roquetenc Ignasi Blanch representant alguns dels que han estat protagonistes de la ciutat, així com els fets més destacats al llarg de la seva dilatada història.

Aquesta és la successió de figures:

1.   El poeta Francesc Vicent Garcia, conegut popularment com el rector de Vallfogona (segles XVI-XVII).  

2.   Els moriscos de Tortosa (s. XVI i XVII). Cal recordar que Tortosa és una de les ciutats anomenada de les tres cultures: cristiana, jueva i musulmana. Aquestes tres cultures (o religions) van conviure amb perfecta harmonia durant segles.

3.   Cristòfor Despuig. Un dels personatges transcendentals de la història de Tortosa. Va ser un destacat cronista i dramaturg dels segle XVI.

4.   La Disputa de Tortosa. Representa uns debat inter-religiosos entre cristians i jueus que va tenir lloc a la catedral durant el segle XV. Van tenir lloc a diferents poblacions de la Corona d’Aragó convocats pel papa Benet XIII, més conegut com el Papa Luna. L’últim dels debats va dur-se a terme a Sant Mateu.   

5.   Mercader, notari i dona de l’ordre de l’atxa. Representen els estaments socials predominants a la societat tortosina entre els segles XII al XV.

6.   Abú-Bakr al Turtusí. Va ser un recorregut erudit musulmà nascut a la capital del Baix Ebre el segle XI i que va recórrer diversos països del pròxim orient. Està enterrat a Alexandria (Egipte). 

7.   Benahem Ben Saruq. Fou un poeta i gramàtic jueu nascut a Tortosa durant el segle X.

8.   Meliosa. Va ser una jove estudiant hebrea nascuda a Tortosa al segle VI. A la seva tomba hi ha una làpida trilingüe (hebrea, llatina i grega) i que és la més vella que se conserva escrita en hebreu a la península ibèrica. 

9.   Pòrcia Eufrosina. Va ser una esclava del segle II que va aconseguir la llibertat. La làpida funerària dedicada al seu marit se considera la més bella de l’època romana d’Hispània.

10. El riu Ebre. El pare del nostre territori. Bressol, via de comunicació i font de recursos per als habitants de Tortosa (i per extensió a tots dels de la seva conca) durant segles.

Si us hi he fixat, la relació està en sentit contrari a la cronologia i l’ordre numèric de les obres i, aquest fet té una senzilla explicació: el principal accés a aquest conjunt és a partir de la costa del Parador, al davant mateix de l’entrada als Jardins del Príncep, antic balneari del Porcar.  

MÉS INFORMACIÓ:

http://www.aguaita.cat/noticia/14251/escultures/ignasi/blanch/repassaran/historia/tortosa/al/passeig/cultures

https://laciutat.cat/laciutatdelebre/tortosa/turisme-tortosa/lillustrador-ignasi-blanch-creara-escultures-que-recorreran-la-historia-de-tortosa-al-passeig-de-les-cultures

https://ebredigital.cat/2019/02/26/el-passeig-de-les-cultures-a-tortosa-sillustrara-amb-escultures-dignasi-blanch/