NOMS PROPIS: GUARDIOLA, VALDÉS I ALEXIS SÁNCHEZ

GUARDIOLA. Finalment el de Sampedor ha desfullat la margarida. L’any que ve entrenarà al Bayern de Münich. La premsa alemanya està d’allò més contenta amb l’arribada per a la propera temporada de Pep Guardiola, un mite als 41 anys. El possible èxit de Guardiola passa per aconseguir un planter de jugadors que puguin fer un joc semblant al que està fent el Barça en els darrers anys. D’això se’n diu l’estil de joc i, com és natural, per molt bo que sigui l’entrenador, no s’aprèn en unes poques sessions, ja que cal una planificació de molts i molts d’anys. A hores d’ara no m’atreveixo a dir si Pep acabarà triomfant o no, però segur que no ho tindrà tan fàcil com al Barça.  

VALDÉS. El que va apuntar només fa unes setmanes el primer porter del Barça, s’ha fet oficial (o quasi), deixarà el club a finals de la temporada que ve que és quan sé li acabarà el contracte.

Sempre he defensat més que he criticat a Víctor Valdés. Quan va començar recordo que se’l qualificava de xulo. Potser sí, per això sé les va tenir amb Van Gaal. Però un noi tan jove havia de posar ordre a l’equip des de la defensa i calia tenir una dosi d’arrogància. He escoltat molts cops que Valdés és el millor porter per al Barça. Hi estic d’acord. El porter del Barça es converteix de facto amb el primer defensa i, per tant, ha de saber jugar la pilota amb els peus. Quin porter fitxarà el Barça amb prou garanties de substituir Valdés? Per això estan els tècnics, però ara per ara em sembla molt difícil que trobi al mercat un porter de primer nivell, ja que els clubs que en disposin d’un, difícilment el deixaran marxar i si ho fan, serà a canvi de un bon grapat de milions. El titular del diari Sport és prou eloqüent: Valdés deixa penjat el Barça. El mateix Sport ja apunta diversos noms: Marc André Ter Stegen (Borussia Mönchengladbach), Manuel Neuer (Bayern de Münich), Vicente Guaita (València), Thibaut Courtois (Chelsea –cedit At. Madrid)David de Gea (Mancherter United) i, finalment, Maarten Stekelenburg (Roma)

Com viurà Valdés aquest any i mig que li queda? I, sobre tot, quina serà la política del Barça a partir d’ara? Fitxatges a banda, el Barça hauria de mirar cap al seu planter, igual com ho fa la majoria de vegades que busca un jugador de camp. L’altre dia escoltava a la SER que ara per ara no hi ha ningú preparat, però, i dintre d’un any i mig? Caldria buscar el porter amb més solvència d’entre el equips inferiors: Barça B, juvenil i pensar en marginar a Pinto (sentint-ho molt) Si comencés a jugar els partits de la Copa, els amistosos i, perquè no, algun partit de lliga, potser no caldria buscar pel mercat.

ALEXIS SÁNCHEZ. Les dos errades que va fer dimecres passat a porta buida l’han acabat de sentenciar per a molts. Són d’aquelles errades que un, sense haver jugat mai a futbol, pensa: si l’hauria fet fins jo mateix!

No sé si Tito, després d’allò, li seguirà donant confiança o bé l’acabarà descartant quasi definitivament. Alternatives en tenim: Cuenca, Tello i, per suposat, Pedro.

Aquestes paraules llegides aquest mateix matí al Periódico, ho deixen ben clar: El Nou Camp s’ha menjat centenars i centenars de jugadors. Certament, és allò que se’n diu por escènica. Molts jugadors han arribat a can Barça amb l’aureola de jugadors de primera fila i han acabat fracassant estrepitosament. Potser el cas més representatiu va ser el del porter guipuscoà (internacional amb Espanya) Julen Lopetegui.

Alexis Sánchez pot acabar sent un d’aquests damnificats.

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)

LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)

Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.

Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...