Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Via Catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Via Catalana. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de març del 2014

QÜESTIÓ POLÍTICA, QÜESTIÓ JURÍDICA



Que digui ara el Tribunal Constitucional que els polítics són els que han de resoldre els temes polítics, em sembla paradoxal, ja que, l’actual situació catalana es deu, en gran mesura, a la sentència que va dictar l’Alt Tribunal el 28 de junt de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar el President Pasqual Maragall i que es coneix com l’Estatut de Miravet.
L’Estatut de Miravet pretenia una quota més gran d’autogovern a la vegada que una millora substancial en el finançament autonòmic de Catalunya, ja que el de Sau, de l’any 1979 estava completament desfasat (com hi està la Constitució Espanyola d’un any abans) Després de passar els tràmits corresponents i veure com sé li anaven retallant les pretensions inicials, finalment, la sentència del Tribunal Constitucional va eliminar tots aquells apartats considerats polítics i fins i tot, va modificar el mateix preàmbul estatutari que, segons els experts, no comportava cap transcendència jurídica.  
Aquest fet, des del meu entendre, resulta determinant a l’hora de comprendre els esdeveniments que s’han anat succeint durant els darrers dos anys.
Aquell mateix any hi van haver unes eleccions autonòmiques que va guanyar CiU amb molta menys majoria de la que s’esperaven.
No es va trigar ni dos anys en aparèixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) una associació que ha estat transcendental a l’hora d’influir en determinats partits que no han fet sinó, seguir les directrius que s’han anat dictant des de l’entitat que presideix la xertolina Carme Forcadell. O dit d’una manera més vulgar i entenedora: CiU i ERC han ballat al so de la música que es tocava des de l’ANC. Primer va ser la convocatòria dels actes de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 amb el resultat de la que va ser la gran manifestació de Barcelona. Tan gran va ser el fervor independentista que va emanar de la gran manifestació, que Mas no es va poder resistir a l’encant i, després d’abraçar la nova fe, va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions. Però si l’any 2010 no li va anar tan bé com esperava, el 2012 encara li va anar pitjor.
Per a la Diada de l’11 de setembre de 2013, l’ANC tornava a la càrrega amb la convocatòria d’una cadena humana que unís el territori català de S a N (si atenem la numeració dels trams): La Via Catalana. I es va aconseguir plenament. La borratxera d’èxit va ser tan gran que va captivar a una bona part dels ciutadans, la majoria desencantats en l’esdevenir polític de Catalunya, sobre tot, des de l’arribada de Rajoy al govern de la nació.
El PP i, conseqüentment, el govern d’Espanya presidit per Rajoy té l’obsessió malaltissa de portar al Tribunal Constitucional tots aquells afers que no li agraden i que li resulten feixucs per a donar-los hi una resposta consensuada i d’acord amb els raonaments polítics i jurídics que s’emmarquin dintre de la legalitat vigent.
Però sembla ser que, el nostre país, a part de patir un greu dèficit d’entesa política, també pateix d’una excessiva obstinació per portar al TC els casos que no han sabut resoldre els polítics. Aquest fet crea una animadversió cap a l’Alt Tribunal per part d’una majoria de la ciutadania catalana a part de provocar una confrontació territorial totalment innecessària i evitable.
El TC, amb la sentència emesa sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya sembla que ha volgut establir unes noves regles de joc. Segurament per això s’ha aconseguit una unanimitat a priori impensable i més si tenim en compte els precedents en temes semblants. Fins i tot la va votar la magistrada nomenada a proposta de CiU.
A partir d’ara l’Alt Tribunal hauria de ser coherent i deixar de fer política (tal com ha fet en tantes i tantes vegades) per a centrar-se només en els raonaments jurídics d’aquells casos on, efectivament, la seva intervenció fos del tot necessària.  

dijous, 26 de setembre del 2013

DE MAJORIES SILENCIOSES I DE MINORIES SOROLLOSES


A qui voten els que no voten?
La frase en si, és un contrasentit. Si no voten, evidentment, no poden votar a ningú.
I per què ho dic això? Per a sortir al pas de la bajanada que diuen els del PP quan valoren la participació a la Via Catalana i parlen de la majoria silenciosa.  
Més d’una vegada he escoltat com s’apel·la a la majoria silenciosa per a justificar, per exemple, unes males expectatives electorals. Potser llavors es parlarà de vot ocult, però a la pràctica ve a ser el mateix.  
Normalment, el temps acaba demostrant l’equivocats que estan els que així pensen i és que no pot ser d’una altra manera, perquè pretendre que, en aquest cas, tots els que es van quedar a casa pensen igual, és una fal·làcia.
Els dies anteriors a la Via Catalana podies escoltar comentaris de tot tipus per a justificar la no assistència a la manifestació: des d’aquell votant de CiU que deia que sé sentia espanyol (normalment la gent més gran), a aquell que, malgrat ser independentista, ho justificava per estar disconforme amb els organitzadors o aquella que va assistir a veure-ho, però va evitar posar-se a la cadena i em va dir que, en tot cas, faria una cadena ella sola.
Realment la iniciativa que ha pres l’ANC de cara al 12 d’octubre em sembra sublim. Han convocat a la societat catalana a fer una migdiada i fins i tot en donen les instruccions de com fer-la: manta, coixí, orinal... Imagineu-vos per un moment l’èxit que pot tenir la convocatòria. De fet, la previsió dels organitzadors és que es pugui arribar a la xifra de 6.500.000 ciutadans, ja que, en aquest cas, serien els que formarien part de la majoria silenciosa que no acudirà als actes convocats ni per la dreta ni per l’extrema dreta.
Escoltava aquest matí que el Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz, deia ser conscient del problema que pot causar una manifestació de les característiques de la convocada pels grups més radicals que inclouen una crema de draps independentistes. Si es quedés només en aquesta acció, ja em conformaria, però imagino que voldran complementar-ho amb altres tipus d’actes...
Al llarg de la meva vida, he estat a Barcelona algun 12 d’octubre. Recordo que quan baixaves del metro a la plaça de Catalunya, a tocar dels grans magatzems que hi ha allí, sempre hi havia un crepuscle d’extrema dreta fent apologia del feixisme. Normalment no hi ha incidents, però de vegades hi ha hagut algun enfrontament amb grups d’esquerra.
Tal com estan els ànims, faria bé la policia de vigilar i controlar el màxim possible aquests tipus de manifestacions.
Si és cert que molts vindran de fora de Catalunya, ja els dic des d’aquí, que no són benvinguts. Seran una minoria, però en tot cas, molt sorollosa i violenta, només cal recordar els fets de la llibreria Blanquerna de Madrid del passat 11-S.

dimarts, 3 de setembre del 2013

VICENÇ SANCHÍS, LA VIA CATALANA I LES TERRES DE L’EBRE

El qui va ser director del diari Avui entre 1996 i 2007, el passat dilluns publicava un article sobre el poc impacte que està tenint la Via Catalana (o cadena humana pel dret a decidir) a les Terres de l’Ebre.
Amb el títol de la incògnita de l’Ebre, (i després d’una dissertació que personalment penso que no ve al cas), Vicenç Sanchís opina que a les Terres de l’Ebre el numero de inscrits a la Via Catalana és molt inferior al d’altres comarques de Catalunya.
Vicenç Sanchís, tal com els hi passa a la majoria de la gent que no viu al nostre territori, demostra desconeixement sobre la nostra realitat. No crec que percentualment parlant, la afluència dels ciutadans ebrencs que l’11 de setembre assistiran a la Via Catalana convocada per l’ANC sigui inferior a la de qualsevol altre territori de Catalunya, simplement és que el nostre territori està molt menys poblat que la majoria de comarques per on passarà la manifestació. (Encara que reconec que hi ha qui pensa que només se'n recorden dels de l'Ebre -que sovint ens ignoren o ens situen al País Valencià- quan els hi fem falta per alguna cosa, com ara que es vol demostrar al món la força que té Catalunya
La suma d’habitants de les 4 comarques de l’Ebre és d’uns 180.000 (molt interior la població conjunta de Tarragona i Reus -235.000-) Penseu que les Terres de l’Ebre representen sobre 1/3 part del territori de la província de Tarragona, mentre que en població només som una 1/4 part aproximadament. Si aquests números els comparem amb la província de Barcelona, un altre dels llocs per on ha de passar la Via Catalana, la diferència es converteix, senzillament en abismal.
La Via Catalana pot permetre’s el luxe de donar diverses voltes a la ciutat Comtal i, en contra partida, en tindrà un tip si al final aconsegueix omplir tots els trams al nostre territori.
Una altra dada a tenir en compte és que entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar hi ha molta distància i poca densitat de població. De fet només existeix el nucli de Miami Platja i les urbanitzacions Sant Jordi d’Alfama, Calafat i 3 Cales, amb un percentatge de població estrangera força elevat. Tampoc a l’interior hi ha poblacions que podrien mirar de completar el recorregut. Per tant, s’hauria d’omplir de manifestants vinguts, principalment de la Ribera d’Ebre i en aquest cas, les comunicacions tampoc ajuden gens ja que, directament, cap carretera porta fins a aquest punt i a la gent que hi vulgui participar de Riba-roja, Flix, Ascó, etc. els hi és molt més fàcil baixar fins a Tortosa per l’Eix de l’Ebre o al Perelló per Rasquera que acudir al tram esmentat en anterioritat i, suposo, és el que han pensat a l’hora d’apuntar-se.
L’única solució és interpel·lar a la col·laboració i solidaritat dels habitants d’altres zones de Catalunya més densament poblades com ara del Vallès o de l’Alt Camp, per posar només uns exemples.  
Pensar que els habitants del nostre territori se senten poc motivats és simplement especular en uns fets o, directament, una fal·làcia força allunyada de la realitat actual del nostre territori.
Per acabar i com del que es tracta (a part de la reivindicació que comporta la participació a la Via Catalana) és de passar-ho bé, faig una crida a la ciutadania de Catalunya que encara no s’hagin apuntat, que ho facin per a completar els trams que van des del coll de Balagué fins el riu Sénia i que la resta de la jornada (fins les 17:14 en que està prevista la cadena) el destinin a visitar els nostres atractius (què són molts!) i, de passada, vagin a dinar a un dels bons restaurants que hi ha a la zona per a degustar la cuina ebrenca. Segur que hi tornaran sense que els hi calgui cap excusa per a fer-ho.


Sobre això últim, el Periódico ja ha pres la iniciativa.

diumenge, 1 de setembre del 2013

EMBOLICA QUE FA FORT!



Hi ha una dita castellana que diu: Éramos pocos y parió la abuela.
Això ve a compte de la carta que el número dos del PSC i responsable d’acció política del partit Antonio Balmón (alcalde de Cornellà de Llobregat) va publicar el passat dia 26 d’agost al Periódico de Catalunya. Sota el títol de El dret a existir, Balmón convidava a als crítics del PSC a marxar del partit.
Sense nomenar-los expressament, es referia a Marina Geli, Joaquim Nadal, Joan Ignasi Elena i Àngel Ros, tots quatre membres d’una corrent crítica dintre del PSC i partidaris de que es faci el referèndum sobre el dret a decidir. En aquesta corrent també estaria, per exemple, la ulldeconenca Núria Ventura (membre del corrent Avancem) i a tants d’altres militants entre els qui m’incloc jo mateix.
A pesar de que cap d’ells es volgués donar per al·ludit i, per tant, no van respondre en públic a Balmón, si que ho van fer d’altres membres destacats del partit i tots van coincidir en les seves declaracions. Un d’ells va ser Xavier Sabaté, membre de la corrent oficial, que opinava que al PSC no hi sobre ningú.  
No sé si de fora es veu la situació igual que des de dintre. Potser sí. Però com a militant he viscut les diferents etapes del socialisme català. Des de l’època de Joan Raventós, qui va ser el primer secretari del partit, fins l’actualitat. La catalanitat del PSC mai s’havia posat en dubte i sobre tot, durant els anys en els que Pasqual Maragall va estar-ne al front. Segurament si Maragall encara estigués en actiu i en la seva plenitud de facultats (recordo que pateix alzheimer), otro gallo cantaría...  
Però a Maragall se’l van carregar entre ERC i el propi partit amb José Montilla al capdavant. No obstant, mentre Montilla va ser el Primer Secretari, sempre va tenir el meu suport i el vaig defensar d’aquells que posaven en dubte la seva catalanitat per no haver nascut a Catalunya. El meu argument era senzill: Sentir-nos catalans per als que hem nascut a Catalunya, no té cap mèrit, el veritable mèrit és sentir-se catalans aquells que han nascut lluny de Catalunya i que han acabat identificant-se amb la nostra manera de ser.
Després de la més que previsible desfeta electoral a les autonòmiques del 2010, Montilla tenia els dies comptats i aquest fet va permetre l’arribada de Pere Navarro que, amb la seva política, sembla allunyar-se de la fins ara indiscutible catalanitat del partit, per molt que ell defensi que no és així.
Tal com he dit sovint, el problema del PSC és que pateix una manca d’espai polític propi que, a la llarga, només el pot acabar en dos possibles finals: redefinir la línia estratègica a la recerca d’un espai propi que contingui una política veritablement d’esquerres i catalanista o refundar-se en un nou partit on, segurament, no hi tindrem cabuda una bona part dels militants actuals.
Tal com diuen els crítics, si els oficialistes no ens volen al partit per les nostres idees separatistes, que ens expulsin. El cert és que el PSC d’ara res té a veure amb el PSC de quan ens varem afiliar i que, pensàvem, havia de transformar la societat de dalt a baix. I aquesta lliçó tan bàsica la tenen molt clara els votants de sempre i, per això, cada vegada, els hi és més difícil donar la confiança a uns dirigents que no han sabut adaptar-se als nous temps i que sé senten més còmodes amb la idea d’una Espanya unida (per molt que la vulguin vestir de federal) que d’un estat propi tal i com demana una bona part de la societat catalana actual.