Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actes. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 de juliol del 2018

ACTE D’HOMENATGE A LES VÍCTIMES DE LA TRAGÈDIA DELS ALFACS (1978-2018)


Ahir, la plataforma Prou! AP-7 Gratuïta, ja!! va retre un sentit homenatge a les víctimes del càmping els Alfacs al 40è aniversari de la tragèdia d’aquell fatídic 11 de juliol de 1978.
Hi havia gent, però no tanta com m’esperava. Estaven els més incondicionals de la plataforma i representants dels diversos col·lectius que aquell dia van haver d’intervenir d’una o una altra manera. Així hi havia polítics, sanitaris, bombers, periodistes, veïns i fins i tot l’actual propietari del càmping, fill de qui el regentava l’any 1978.
Però també absències significatives. Les més destacades però, els alcaldes d’Alcanar Alfons Montserrat i de la Ràpita Josep Caparròs.
Com sabeu la Ràpita té un terme extremadament menut i, per això, només sortir de la població, quan s’arriba al barranc de de Codonyol, ja comença el d’Alcanar. Per tant, el càmping els Alfacs està dintre del terme d’Alcanar a la zona coneguda com Alcanar Platja.

Tot i que no ve al cas, fa anys l’Ajuntament de la Ràpita va reclamar una gran part d’Alcanar Platja, atenen les reivindicacions dels seus veïns que se queixaven de que l’Ajuntament d’Alcanar no els hi donava els serveis necessaris. Aquella disputa territorial entre els alcaldes Baptista Beltran d’Alcanar (e.p.d.) i el de la Ràpita Miquel Alonso (tots dos d’Iniciativa per Catalunya-Verds), li va servir d’excusa a Beltran per a donar-se de baixa del partit.
Com sabeu, sols mirar el que passa al món des de fora, analitzant-ho i extraient-ne les meves pròpies conclusions. D’aquí que valori negativament l’absència de tots dos alcaldes i pensi (tot i que puc estar-ne equivocat) de que se van poder deure a dos motius fonamentals.
Llorenç Navarro i Enric Pla, Alcalde de Vinaròs. 

El primer, les regulars relacions amb la plataforma veïnal, sobre tot amb el seu principal portaveu Llorenç Navarro per les seves crítiques reiterades a l’immobilisme i doble discurs dels polítics en general i d’aquests dos en particular.  
I en segon lloc, per la manca de protagonisme que haurien tingut els polítics que només haurien estat uns convidats més.
A Llorenç sé li poden criticar moltes coses (i no vull fotre follón...), però ningú li pot negar el treball i les hores dedicades de forma altruista, però també la capacitat de generar idees i convertir-les en reptes per als polítics. L’acte d’ahir n’és una prova, però també la romeria a la torre de la Candela de l’Aldea el 13 de maig de l’any passat per a commemorar el 150è tall. 
  
Mario Giani, propietari del càmping Alfacs. 
Als alcaldes d’Alcanar i de la Ràpita els hauria costat poc, molt poc assistir-hi i sinó ho podien fer per raons d’agenda, enviar algun membre dels seus respectius equips de govern. Per això cal agrair d’una manera molt especial la presència de l’alcalde de Vinaròs Enric Pla.
Tot i que s’explica moltes vegades, no està de més tornar-ho a explicar. Al País Valencià, les plataformes veïnals que lluiten per aconseguir la gratuïtat de l’AP-7 tenen un ampli suport d’alcaldes, diputats i resta de polítics. En canvi a Catalunya cadascú fa la guerra pel seu compte.

Però tal com recorden moltes vegades Llorenç Navarro o Enric Lange, només cal mirar qui hi ha (o qui hi havia fins fa ben poc) al darrere dels interessos d’una part important de les autopistes catalanes: Abertis, La Caixa (o CaixaBank) si voleu, etc.
Massa interessos per a què una gran part dels nostres polítics se replantegen si és oportú sortir a la foto d’actes com els d’ahir.
Quina llàstima no haver pogut estar un acte absolutament unitari i multitudinari...   

dilluns, 23 de novembre del 2015

JUSTÍCIA! CONTRA ELS CRIMS DEL FRANQUISME

Divendres 20 de novembre, aprofitant que anàvem a Barcelona a veure Mongolia el Musical i, assabentats de que al costat de la presó Model s’hi feia un acte per a demanar justícia pels crims comesos pel règim de Franco organitzat per Òmnium Cultural, vàrem decidir anar-hi.
Tinguérem sort i encara poguérem seure en una de les 1.000 cadires que, aproximadament s’havien habilitat per al públic assistent. Molts van assistir-hi en peus, potser tants o més que els que estàvem asseguts.
Davant, evidentment, l’escenari on tindrien lloc les actuacions musicals i les intervencions dels convidats. Sobre l’escenari una mena d’altar on els convidats hi anaven col·locant uns grans ciris després de la intervenció. Al darrer un gran panell amb el nom de tots els ajusticiats on s’hi destacaven les principals: Companys, Carrasco i Formiguera, Puig Antich... La resta eren imperceptibles des de la nostra posició. I a l’esquerra, en un altre gran panell, reflectia la cara del dictador. Una vegada començat l’acte s’hi reproduïen imatges i entrevistes fetes a familiars, coneguts i fins i tot a algun dels protagonistes, com per exemple Jordi Carbonell, les germanes de Puig Antich o el germà de l’activista d’ETA Txiqui.
L’acte va anar alternant les actuacions musicals del grup Verdcel amb les intervencions dels convidats. La primera en intervenir va ser l’advocada Magda Oranich que va explicar que va haver de defensar a molts presos polítics que van estar tancats a la Model. Va tenir un emotiu record per a Xirinachs, el capella que solia passar llargues estones assegut davant la presó com a protesta de com actuava el règim respecte als encausats per motius polítics. Precisament, mentre ens apropàvem a la Model, li recordava jo a la meva dona aquest mateix fet. Magda Oranich va reclamar justícia pels crims comesos y va remarcar al menys un parell de cops que perdonen però no obliden.
El moment més emotiu va ser quan un nombrós grup van fer acte de presència portant a les mans els retrats de les figures més rellevants. Llavors, els assistents que estàvem asseguts, ens posarem en peus i aplaudírem efusivament, mentre alguns (per exemple jo) fèiem fotos amb el mòbil per a enregistrar el moment.  
Després de cantar l’ebrenca Montse Castellà, li va arribar el torn a l’Arcadi Oliveras, president de l’ONG Justícia i Pau. L’Arcada ens va explicar una anècdota d’aquelles que fan arrancar el somriure del públic. Va explicar que va créixer a aquell mateix bari on està situat el centre penitenciari (l’Esquerra de l’Eixample) Hi va haver un moment en que els veïns es van voler legalitzar com associació i van presentar els estatuts davant l’autoritat competent d’aquella època: el governador civil que era (segur que tots el recordareu) Rodolfo Martín Villa. Sorprenentment es va denegar el registre i més encara quan els estatuts havien estat copiats d’un altra associació de veïns (creia recordar que de Sagrada Família) i no hi havia hagut cap problema. Llavors el governador els hi va dir alguna cosa així:

-Yo no tengo ningún problema para aprobarles los estatutos, lo único que no mes gusta es el nombre (Esquerra de l’Eixample o, suposo, Izquierda del Ensanche) Me quitan ustedes la plabra izquierda y los registramos…

Li van voler fer veure a Martín Villa que el d’Esquerra no era cap capritx i que portava aquest nom des de feia més de 100 anys (planificació urbanística d’Ildefons Cerdà) El llavors governador els hi va dir que no fins que traguessin aquella paraula.
Com que davant d’aquella resolució podien presentar recurs davant l’autoritat superior, es a dir, del ministre corresponent, el van preparar i ho van fer. Amb la mala sort que, mentre, Martín Villa havia estat nomenat Ministre de Governació i, per tant, havia de ser ell mateix qui havia de resoldre el recurs.
A continuació van intervenir les germanes de Puig Antich, segurament els més aplaudit entre tots aquells als que se’ls hi feia l’homenatge.  
En acabar ens vàrem marxar sense poder quedar-nos quedar per a veure el final de l’acte.







 

Divendres davant de la presó Model.

diumenge, 2 de març del 2014

TORNAREM A SORTIR AL CARRER



Tornarem a manifestar-nos a Barcelona. Acudirem a Europa per a què ens escoltin... Farem allò que tan bé sabem fer la gent del delta de l’Ebre... La bona gent de l’Ebre, perquè de tot hi ha.
El passat divendres l’Assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta havia convocat un acte per explicar als assistents el paper de la Comunitat de Regants de la dreta de l’Ebre o sigui bàsicament d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja.
Però els fets es van precipitar. Aquella mateix dia el govern del PP encapçalat per Mariano Rajoy i amb Miguel Árias Cañete com a ministre d’Agricultura, va aprovar el Pla de Conca del riu, que, a la pràctica, és un transvasament encobert.
Degut a les darreres notícies l'acte va despertar una gran expectació. Es van poder identificar TV3, 8tv, Catalunya Ràdio i RAC1. 
Abans de començar l’acte hi va haver una concentració davant mateix de l’entrada dels Jutjats d’Amposta, per aprofitar el llum artificial del lloc. Uns minuts més tard, els assistents van entrar al lloc on s’havia de fer l’assemblea: a l’edifici Terres de l’Ebre, seu de la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta.
Potser no us en heu adonat, però fins ara he escrit el nom del nostre riu en 5 ocasions i és que l’Ebre està ben present en la vida dels ciutadans d’aquest territori. 

Quatre van se els ponents que hi van intervenir: Matilde Font, Nuno Caiola, Joan Antoni Panisello i Susanna Abella.
Matilde, l’amfitriona de l’acte, va explicar les recents notícies i com afectaria el delta en el cas de que s’arribi a fer el que s’ha projectat des de Madrid sense escoltar a ningú, encara que el govern s’ompli la boca dient que ha estat mitjançant un acord de consens.
Nuno, més conegut com l’home de Iolanda i tècnic de l’IRTA va explicar científicament que són els cabals ecològics dels rius per a acabar centrant-se amb el nostre. Va rebatre la idea de que l’aigua es perd a la mar, ja que com més aigua baixa pel riu, més captura d’anxova i també més bona collita de musclo.
Joan Antoni Panisello va incidir amb el gran frau que significa el Pla de Conca i la pantomima que va ser la reunió amb Árias Cañete fa uns mesos.
Finalment Susanna Abella va avançar que abans de Pasqua hi haurà una primera manifestació de la PDE al delta.

El resum de l’assemblea bé podria ser això:
Ara, el govern del PP ja no parlarà de transvasament, sinó de bancs d’aigua o reserves d’aigua. Per assolir l’objectiu, ha incrementat en un 50% la superfície de reg (passarà d’unes 900.000 Ha a 1.400.000 Ha, aproximadament)
Es va insistir molt que tot plegat és n gran frau, ja que la destinació final de l’aigua dista molt del que ens volen fer creure, ja que és impossible crear tanta superfície de reg i, per tant, l’aigua que es prendrà a l’Ebre s’emmagatzemarà en grans infraestructures (que valdran una pasta), per a vendre els excedents (que evidentment n’hi haurà), fora de la Conca de l’Ebre.
Es va titllar de covard al Ministre Cañete ja que per a conservar immaculada la seva imatge, va ser la vicepresidenta del govern la Soraya Sáenz de Santamaría qui va sortir a donar la notícia. I és que Cañete, com a cap de llista del PP a les properes eleccions europees, aspira a ser comissari europeu de Agricultura o de Medi Ambient (manda huevos!!)
S’espera que els resultat final sigui tan reeixit com el que es va assolir ja fa més d’una dècada. Es confia en Europa, però també amb el suport del govern de la Generalitat. No obstant, no es té confiança plena de que el govern de Mas acabi donant tot el suport. Es va dir una frase que ho deixa molt clar. Si el govern de la Generalitat ens dóna suport, tindrà tot el nostre recolzament, però no sabem si la PDE tindrà el mateix recolzament. 

Es va advertir que el gran disbarat que s’ha planificat des de Madrid afecta diverses directives marc europees: la d’aigües, la d’aus, la de peixos... Per tan s’ha de confiar que a Europa l’acabin tombant.
Per acabar diré que a la reunió hi vaig veure Josep Garriga, regidor de Governació de l’Ajuntament d’Amposta i Lluís Solé, president del Consell Comarcal del Baix Ebre i regidor del Deltebre. Anaven acompanyats per una tercera persona, però que no vaig identificar. Per cert, entre els polítics assistents de diversos partits (evidentment cap del PP), els convergents van ser el primers de marxar de l’acta. Segur que tenien coses més importants que fer. Temps hi haurà per a criticar-los, ja ho veureu.  
          

diumenge, 17 de novembre del 2013

EL VERMUTS DE LA GARBA 17-11-2013




Aquest migdia he assistit al “Vermut de la Garba” a la plaça del mercat d’Amposta, una interessant iniciativa que ha posat en pràctica el col·lectiu autoanomenat la Garba i que reuneix joves (i no tan joves) de diferents moviments i partits de la nostra ciutat.
El format consisteix en una taula on diferents contertulians opinen sobre temes d’interès local mentre una sèrie de gent asseguda mentre consumeixen un vermut, els escolten per a després opinar sobre el que han dit.
El vermut d’avui era sobre el model de festes majors a la nostra ciutat i (per ordre d’intervenció), la taula estava formada per: Llorenç Navarro, president de la Federació de Veïns d’Amposta, 2 membres femenines de Surt al Castell (*), Manel Ferré jr, com a representant de Club de Joves d’Amposta (**), Paco Palmer, propietari d’una ramaderia bovina i Mari Mar Panisello, Regidora de Cultura i Festes. Moderava el debat Cristina Solà.  
Com he dit abans, el primer en prendre la paraula ha estat Llorenç Navarro que, com sempre, ha estat força crític amb el model de festes que ve organitzant l’ajuntament any rere any i ha demanat canvis contraposant-ho a les festes que organitzen algunes associacions de veïns. Després, de forma alternativa, han pres la paraula les joves de Surt al Castell i han explicat el motiu de la seva iniciativa, ja que, des de l’ajuntament, es deixa al marge als joves i, difícilment pots trobar actes dintre del programa de festes pensat exclusivament per a ells.  
Acte seguit ha pres la paraula Manel Ferré jr i s’ha limitat a dir que a les festes no hi ha actes per als joves i per això es van posar en contacte amb l’ajuntament i els hi va donar suport. El Club de Joves d’Amposta va organitzar a la zona del port fluvial unes nits de concert.
Paco Palmer ha defensat el seu. Igual que Francisco Umbral amb la seva famosa frase He venido ha hablar de mi libro, el ramader ha intervingut per a defensar el model bous. Segons ell de bous encara se’n fan pocs i ha retret a Navarro que els eliminessin d’alguns programes de festes dels barris com per exemple l’Acollidora i el Grau. Ha dit també que els bous, degudament promocionats, poden atreure turisme que garantirien el futur de les nostres comarques.
La Regidora de Cultura també ha defensat el seu lloc de treball. Ha dit que l’ajuntament té el dret d’organitzar les festes i ha demanat més implicació de la ciutadania.

(*) Surt al Castell, des d’aquest any s’ha convertit en associació. La mitjana d’etat estaria sobre els 30 anys i, normalment és gent jove amb moltes inquietuds. Molts d’ells venen de moviments com el 15-M i de partits com els CUP o les JERC.

(**) L’Associació de Joves d’Amposta deu de representar l’enèsim intent de crear un moviment juvenil a l’entorn de les joventuts filoconvergents. Primer van ser els 3 Gats Blaus i poc després Kamàlics. Evidentment, pel qui són i el que representen, sempre tindran el suport de l’Ajuntament d’Amposta.

diumenge, 16 de desembre del 2012

LA FATARELLA 1938. PRESENTACIÓ A AMPOSTA DEL VÍDEO PROMOCIONAL



A les 8 de la tarda, puntualment, a l’edifici del Casal d’Amposta i davant unes 50 persones, es va presentar ahir el vídeo promocional del curtmetratge La Fatarella1938. A l’acte hi van intervenir:

Xavier Miró (sociòleg social)
Júlia Idiarte (historiadora i antropòloga)  
Elisa Huguet (pianista)
Joan Ferré (autor del microrelat en el que es basa el curt)
Pau Bertomeu (realitzador)

Durant els més de 5 anys que porto escrivint a La Via Augusta, he acudit a molts esdeveniments socials, sobre tot durant la meva etapa de regidor a l’Ajuntament d’Amposta, però mai com ahir en vaig ser protagonista directe.
Tal i com estava prevista, vaig explicar vivències de mon tio Leonardo durant la Batalla de l’Ebre. Vaig començar per explicar les diferents trobades que va tenir amb un noi ampostí i que, al concurs de microrelats de la Cadena SER, ho vaig narrar així:

EL TERCER ENCUENTRO

A Leonardo le intrigaba aquella reproducción del puente colgante de Amposta hecho con conchas marinas delante de una tienda improvisada hecha de maderos y telas en el campo de concentración de Argelès-sur-Mer 
Finalmente, la curiosidad hizo que entrara en la tienda. Allí se encontró con otro excombatiente republicano al que inmediatamente reconoció…

“Antes de empezar la guerra te vi cerca de Amposta cuando unos guardia civiles te habían parado; tu ibas en bicicleta y discutías acaloradamente con uno de ellos”. “¿Sabes donde me encontré con aquel guardia civil?” –Le contestó el otro-
“No sigas. –Le respondió Leonardo- En la rendición del castillo de Miravet; yo también estaba allí”. 

Posteriorment vaig explicar com una nit, després d’avisar a la guàrdia, van anar en busca de raïm per menjar:

LA UVA MADURA

La hambruna se había apoderado de la tropa. Los camiones de suministros llegaban con irregularidad o no llegaban ya que la mayoría de los días eran abatidos por la aviación alemana al servicio de Franco.
Mientras, ante nuestros ojos, las viñas nos mostraban una uva cada día más madura y más sabrosa. El único obstáculo para alcanzarla eran las balas de los nacionales que ocupaban las inmediaciones de Vilalba del Arcs. Aquel día bajaríamos al caer la noche. Avisamos al cuerpo de guardia de nuestras intenciones, pero deberíamos ir desarmados y desprovistos de cualquier peso superfluo. Cuanta más uva pudiésemos coger, mucho mejor.
Ya habíamos cargado una buena cantidad cuando de repente vimos unas sombras con las que no contábamos: el enemigo había tenido la misma idea que nosotros…

I, finalment, el relata amb el que vaig ser finalista al concurs que va organitzar la Cadena SER l'any passat amb motiu del 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola.

 EL MULO

"Pom, pom, pom…". Aquellos golpes secos y continuados salían de la pequeña casa de labranza situada entre las dos líneas de fuego. Leonardo llevaba varios días intrigado y quería averiguar quien o qué los producía. Pero no era tarea fácil ya que para entrar en la casita había que hacerlo forzosamente por la puerta que daba al bando franquista, estando al alcance de sus balas.
Finalmente decidió entrar y en su interior se encontró con un mulo atado de la argolla del corral que estaba en la piel y los huesos. Una vez hubo acabado con la comida que le había dejado su dueño, la emprendió con el comedero de madera y luego con todo lo masticable que había a su alcance. Con el golpeo continuo de las patas había excavado un enorme hoyo en el suelo: “Pom, pom, pom…”.

Evidentment, i per motius obvis, no vaig explicar res sobre el relat en el que es basarà el curtmetratge.  






diumenge, 11 de novembre del 2012

HOMENATGE A CHARLIE A LA FATARELLA



Al lloc conegut com els Raïmats, al terme de la Fatarella, es va fer ahir per la tarda un senzill però emotiu homenatge a Charlie, el soldat mort en combat durant els darrers dies de la batalla de l’Ebre, quan l’exèrcit republicà es disposava a creuar el riu per Flix.
La zona dels Raïmats es troba dintre de la línia fortificada de la Fatarella on, els republicans, hi van construir una sèrie de búnquers, precisament, per a salvaguardar una hipotètica retirada del seu exercit més enllà de l’Ebre. De no haver estat així, el nombre de baixes que hauria pogut patir l’exèrcit popular, hauria pogut arribar a 25.000.
Els soldats que es van quedar defensant aquelles posicions coneixien perfectament els riscos que comportava i que, segurament, acabarien donant la seva vida per la causa.
Charlie, tal i com varen batejar els arqueòlegs que van fer les excavacions el cos del soldat que van trobar allí soterrat i que conservava la majoria de les seves pertinences, hauria tingut a la vora de quaranta anys i era d’estatura alta i de complexió forta. Sense haver pogut determinar la seva filiació i procedència, s’especula que hauria pogut ser un soldat estranger de les extintes Brigades Internacionals (feia uns mesos que s’havien dissolt formalment) o bé algun suboficial que comandava el grup.
A l’esquelet li mancava una ma dreta i tenia una cama partida i molta metralla incrustada a la columna vertebral. Aquest detalls fan pensar que una granada li hauria pogut explotar a la ma, la qual cosa sé l’hauria arrancat. Una de les hipòtesis és que la granada havia estat tirada per algun soldat enemic i, abans d’explotar, l’hauria recollit per a tornar-la a tirar cap els soldats de l’exèrcit feixista. Però no va ser a temps... Al costat de la ma esquerra es va trobar un altra granada que, segurament, també devia de voler tirar. 

Posteriorment, al local conegut com la Siscoteca del poble de la Fatarella, els arqueòlegs encarregats de les excavacions Francesc Xavier Hernàndez i Maria del Carmen Rojo, van exposar els resultats dels seus treballs i van explicar el que us he dit anteriorment i altres detalls molt interessants sobre els darrers dies de la batalla de l’Ebre.
Està previst que el proper any es torni a excavar en aquell indret a la recerca de noves troballes que, sense cap mena de dubte, ajudaran a descobrir-ne més detalls sobre els soldats i la pròpia batalla.   

Més informació: 

Etc.