Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autonomies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autonomies. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 de desembre del 2014

NO, PERÒ SÍ

Iceta va proposar una quitança del deute de els autonomies. La idea va semblar bé al govern de la Generalitat. A qui no li semblaria bé que et perdonessin part del que deutes?
Però no. El govern central va barrar la portano es pot fer una quitança sobre el deute de les autonomies...
El meu goig al pou (sembla ser que no té equivalen en català, però les frases que més bé hi podrien anar són: Se n’ha anat tot en orris o bé quedar-se amb un pam de nas) Una vegada més des del govern central es tornava a mostrar nul·la sensibilitat cap a les autonomies i, si voleu, s’ofegava una mica més la seva malmesa economia.
Si em permeteu, la situació és del tot inversemblant. Mentre Rajoy anuncia a Mèxic que Espanya ha sortit de la crisi, els responsables econòmics del seu govern, ho neguen. Per què si Espanya ja va bé, s’hauria de notar en tots els camps i, per tant, caldria fer un gest de cara, sobre tot, a aquelles autonomies que més competències tenen.
Finalment, el govern de l’Estat (suposo que en un intent de no voler donar la raó a Iceta i a aquells que havien fet seva la idea), ha decidit perdonar-los els interessos. Si fa o no fa, a la pràctica resulta una mesura equiparable, ja que mai es va dir quin percentatge del deute s’havia de condonar.
Diuen els experts que la segona és una mesura molt més acceptable per part d’aquelles comunitats que tenen menys deute contret amb l’Estat, ja que els interessos són proporcionals al capital endeutat.
La solució no és que sigui una panacea per ales CC.AA., però si que significa un lleugerament dels seus comptes. Ara només cal que s’usen en necessitats prioritàries dels administrats i no despeses supèrflues de la pròpia Generalitat o de qualsevol altre govern perifèric.
Ah! I no només es condonaran els interessos de les CC.AA., sinó que també els dels ajuntaments. Es nota que el 2015 serà un any electoral i s’ha de tenir contenta a la parròquia.  
Vull acabar recordant un titular de premsa que vaig llegir a l’edició electrònica del setmanari el Triangle: Mas diu que es ven patrimoni per garantir les polítiques socials. La frase es pura demagògia. A l’hora de confeccionar un pressupost hi ha moltes partides que es poden tocar. Per exemple es podria suprimir l’enorme despesa que signifiquen els càrrecs de confiança que tenen totes les administracions i que a la pràctica no sé sap exactament quina tasca porten a terme. És que no hi ha funcionaris qualificats que podrien fer el mateix sense haver de posar diners extra?
Què no ens vulguin vendre una la burra abans de poder comprovar si és coixa.    

dimarts, 12 de novembre del 2013

EL DEBAT SOBRE LES TELEVISIONS AUTONÒMIQUES

Durant la transició, i després de la creació de la Televisió de Catalunya, van ser moltes (potser totes)les comunitats autònomes que es van apuntar a la idea. Dissabte, a la Sexta hi va haver un debat sobre aquest tema. Va haver qui va dir que es va voler imitar el cafè per a tothom, tal com havia passat amb al creació de les autonomies. Ara, amb l’imminent tancament de Canal 9 i la incertesa que pana sobre Tele Madrid, es tenia l’excusa perfecta per a parlar de les televisions autonòmiques.
Com resulta que la Sexta és una televisió plural (no com d’altres)a la tertúlia assisteixen assíduament dos personatges amb qui no me’n aniria ni a fer un cafè: Francisco Marhuenda i Eduardo Inda. El primer un català amb clara vocació d’haver nascut a qualsevol altre lloc d’Espanya, a poder ser, el més lluny possible de Catalunya i, a l’altre, no li fa falta, on va néixer ja li està bé.
En contra de l’opinió generalitzada de la resta de contertulians, aquests dos individus parlaven pestes de TV3 i la funció que ha fet durant els 30 anys que porta en funcionament. Segons ells, totes les televisions autonòmiques només es van crear amb un únic propòsit: servir com a mitjà de propaganda del govern de torn.
Personalment no defensaré ara un mitjà de comunicació al que he criticat moltes vegades, al menys, no el defensaré d’aquells aspectes que considero indefensables. Ara bé, és evident que TV3 i, en general, la resta de canals de la televisió catalana, han cobert una gran part de les expectatives que es tenien quan es van crear. Estic segur que si ho fos per TV3, la normalització lingüística dels nostre país no hauria estat igual, sobre tot per aquell sector de població que tinguérem un ensenyament exclusivament en castellà. Però també per als infants, sobre tot aquells que venien de famílies castellanoparlants que, gràcies a la programació infantil de la televisió catalana es varen començar a familiaritzar amb el català fins i tot abans d’anar a l’escola.
També ha estat excel·lent els resultats que s’han obtingut dels informatius en general (aquí s’hauria d’excloure als Telenotícies)i de les sèries de producció pròpia.
No obstant això, reitero, és cert que TV3 ha estat quasi sempre al servei de Convergència, fins i tot durant les èpoques de govern dels diferents governs d’Entesa (2003-2010)
Recordo la indignació de la gent del territori durant l’època en la que era més intensa la lluita contra el transvasament de l’Ebre i el silenci que sobre aquest tema feien al Telenotícies, ja que la postura oficial de CiU era la de vendre l’aigua a canvi de compensacions per al territori (postura que, encara avui, defensen alguns polítics i sindicalistes de les Terres de l’Ebre)  
Malgrat tot, el balanç que faig és força positiu: un notable alt. En canvi, és evident que, coincidint amb l’arribada del PP al poder, algunes televisions autonòmiques (com les citades Canal 9 i Tele Madrid), van anar perdent rigor informatiu i es van convertir amb la veu dels seus amos i senyors. 
Fins i tot Televisió Espanyola, la primera televisió d’aquest país i que data de l’any 1956, no ha estat aliena a la intervenció popular. Tant en la segona etapa d’Aznar amb Sáenz de Buroaga com a director d’informatius, com a l’actual amb Julio Somoano al capdavant. Cal recordar que, precisament Somoano, abans d’ocupar l’actual càrrec, era el cap d’informatius de Tele Madrid.
I com per a mostra un botó, només cal mirar els índex d’audiència d’una dels programes estrelles i més antics de la casa: Informe Semanal. La pèrdua d’audiència ha estat gradual durant els darrer mesos, fins al punt que els responsables de la cadena estatal l’han hagut de retirar de la franja de més audiència dels dissabtes per la nit i la quota de pantalla és baixíssima respecte a la que tenia abans de que Mariano Rajoy assumís la presidència del govern espanyol. Sembla ser que el detonant va ser el programa que van dedicar a parlar de la Gürtel, però on, finalment, es va acabar comparant quest cas amb el dels ERO’s fraudulents d’Andalusia. Tot un exemple de manipulació informativa al servei, una vegada més del PP, del qual, Inda i Marhuenda en fan de portaveus cada cop que en tenen ocasió.

dissabte, 29 de juny del 2013

EL ‘RÈGIM’ DE LES ADMINISTRACIONS

El passat dissabte, el Consell de Ministres va aprovar un projecte per a la reforma de les administracions, la qual cosa, a la pràctica, significa aprimar-les de contingut, es a dir, els hi tocarà fer règim...
Sóc dels qui penso que per a portar a terme mesures de tal magnitud, fa falta un ampli consens entre el govern de l’Estat i la resta de comunitats autònomes, i més encara, si com s’ha filtrat, acaba per afectar a aquestes darreres més que a la pròpia administració de l’Estat.
Fa anys que s’apuntaven les següents mesures:
-Supressió del Senat.
El Senat, tal i com està concebut ara, a la pràctica no serveix per a res, ja que si aprova modificar el text d’alguna llei, posteriorment haurà de passar pel Congrés dels Diputats per a ratificar-lo o rebutjar-lo, segons sigui la configuració de les majories.
-Supressió del Ministeri de Cultura.
Segons sembla, el Ministeri de Cultura no té cap competència (zero) Per tant, no és gens lògic que sé segueixi mantenint tota la infraestructura. Com a molt sabem de la seva existència perquè ha recuperat una obra d’art d’algun artista espanyol que s’ha subhastat en alguna galeria especialitzada.
-Supressió de les Diputacions Provincials.
Tradicionalment, les Diputacions provincials han estat el gran suport dels ajuntaments i, al mateix temps, han canalitzat bona part de les ajudes que venen de l’Estat. Però realment fan falta? No podria fer-se igualment des de la Generalitat?
-Supressió dels Consells Comarcals.  
La creació dels Consells Comarcals va significar la gran menjadora de CiU. Allí es van col·locar familiars i amics amb l’única condició d’estar afiliats al partit en qüestió.
Però sembla ser que els trets no van per aquí. Les prioritats del govern de Rajoy són unes altres ben diferents i quasi totes encaminades a suprimir departaments i oficines de competència exclusiva de les diferents comunitats autònomes.
De confirmar-se, aquesta mesura xocaria frontalment amb les aspiracions de la Generalitat. Fa temps que des de els sector més independentistes es demana tenir estructures d’estat (encara que per a mi aquestes estructures ja existeixen i el que potser caldria fer és dotar-les de més competències) Estic parlant de les oficines de representació que té la Generalitat per diverses capitals del món (conegudes com les ambaixades catalanes), el Síndic de Greuges (l’equivalent al Defensor del Poble) o la Sindicatura de  Comptes (que supervisa els comptes públics dels diferents organismes), el Servei Meteorològic de Catalunya (gràcies a les seves previsions s’elaboren els plans d’mergència) o el Centre d’Estudis d’Opinió (equival al CIS)
És lògic que des de les autonomies tot això és vegi com una intromissió en l’autogovern. Fa dècades, l’arribada al poder des diferents governs de l’Estat solia significar una negociació sobre els traspassos de competències sovint bloquejades i cada cop, des de els autonomies, s’assolien quotes més altes d’autogovern.
És lícit i lògic que una autonomia que tingui una vocació clara de convertir-se en nacionalitat i fins i tot nació, vulgui disposar de tots aquells mecanismes que li permetin al màxim deixar de dependre de Madrid.
Si el govern del PP assumís aquest rol  i fos una mica més obert en qüestions autonòmiques, començarien a actuar per tots aquells departaments ministerials amb nul·les o escasses competències. Una bona mesura seria reunificar ministeris similars.
Penso que hi ha molta feina a fer i només espero que s’acabi fent bé, però dubto que el resultat final pugui ser del grat de tothom.
El titular del Periódico de dissabte, amb una paraula ho defineix a la perfecció: Recentralització.





divendres, 26 d’octubre del 2012

LES D.O. DELS VINS CATALANS I LES AUTONOMIES




En ple debat secessionista, hi ha qui pensa que l’estat de les autonomies va ser un error.
Bé errors n’hi van haver molts, possiblement més que encerts, però entre aquesta manera de pensar i els que creiem que Espanya està formada per diverses nacionalitats i la resta. Entre uns territoris i els altres, hi ha un abisme considerable.
Que consti que he meditat molt si dir nacionalitat o nació, però sóc dels que crec que cadascú és lliure d’adoptar al nom que vulgui i que no s’ha d’imposar res. Catalunya és una nació i el país basc segurament també, però deixem a la resta tranquil·les.
I ara em preguntareu: Què tenen que veure les denominacions d’origen (DO) amb les autonomies políticament parlant.
Qui sigui entès en vins sabrà que a Catalunya hi ha un fotimer de D.O. Les enumerem? Priorat, Terra Alta, Montsant, Penedès, Costers del Segre, Anoia, Tarragona, Empordà Costa Brava, Conca de Barberà, Pla de Bages (fins aquí 10 i me’n sabia sense consultar-ho 8 i a la Viquipèdia en manca una) Però encara n’hi ha una altra i aquí volia arribar. Quina? Catalunya. 

Per a què ens entenguem. Cada zona vitivinícola té la seva denominació d’origen, però com avui en dia tots els vins són de qualitat, com que hi ha territoris molt petits i que no poden tenir una D.O. pròpia, es va optar per agrupar-los sota la D.O. Catalunya. Per tant, un vi que porti aquesta denominació, a priori, potser de qualsevol zona del principat sempre que no pertanyi a una altra D.O.
Amb les autonomies s’hauria pogut fer el mateix. Catalunya, el País Basc i Galícia van voler des del principi convertir-se en territoris autònoms i per tant, es van acollir a l’article 143 de la intocable Constitució espanyola. Mentre que hi va haver territoris que es van haver d’acollir a la força a l’article 151.1 i fins i tot hi va haver el cas de la província d’Almería que es va d’haver d’integrar forçosament a Andalusia perquè va obtenir uns resultats negatius quan va ser consultada. Per tant, un maremàgnum difícilment comprensible si no fos per l’època que s’estava passant quan tot just es sortia d’una dictadura (transició) i es volia un sistema igualitari per al conjunt de territoris espanyols. És el que s’ha anomenat popularment cafè per a tots

Vist en la perspectiva d’ara, hauria estat molt més procedent concedir autonomia a tots els territoris històrics que així ho haguessin expressat voluntàriament i tota la resta, tots aquells als que es va forçar, passa a dependre directament de Madrid que, per suposat, tampoc hauria hagut d’estar una comunitat autònoma.
Vist el que s’ha vist, ens hauríem pogut estalviar problemes i maldecaps.