Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris banquers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris banquers. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de gener del 2017

LA DESCOMPOSICIÓ DE LA BANCA

Segons el Tribunal de Comptes, el cost del rescat de la banca espanyola supera els 60.000 milions d’euros, mentre que la quantitat recuperada fins ara és a penes del 5% (el govern del PP va dir que no tindria cap cost per als ciutadans espanyols)
No fa gaires dies li vaig escoltar a Gonzalo Bernardos, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona al programa Mas vale tarde de la Sexta que aquets diners no s’arribaran a recuperar mai... I suposo que estava parlant només del capital, perquè si se’ls hi apliquessin interessos com ells fan per qualsevol transacció, la dificultat encara seria molt més gran.
La crisi econòmica viscuda els darrers anys i de la que encara no ens hem recuperat, en gran part propiciada per la mateixa banca va suposar un deteriorament del sistema bancari que, per molts experts que tingui, ningú ha encertat a donar-li a la tecla apropiada per aconseguir sortir-ne.
Fa unes setmanes, arran del documental La Sénia el paradís perdut que va emetre TV3, vaig dir que els grans fracassats d’aquests anys de crisi han estat els economistes. I avui ho repeteixo i si cal li posaré tots els signis d’admiració que siguin necessaris.
Sé suposa, primer, que els economistes haurien de predir com evolucionarà l’economia global a mitjà termini. Trets d’uns pocs que algú va qualificar de malastrucs i gurus, la gran majoria no van saber veure el que ens venia a sobre i fins i tot, alguns en van ser el responsables directes per haver anteposat el benefici immediat sense avaluar el risc que suposava. Segon, i tan important com el primer, s’haurien d’haver aplicat els mecanismes necessaris per a sortir-ne ràpidament. I tercer i últim, tornar a crear riquesa i distribuir-la equitativament entre tots els ciutadans i no només a uns pocs elegits com ha passat ara i, mira per on, entre aquests, els directius de les pròpies entitats financeres.  
Ara bé, el més trist de tot és que, des del meu punt de vista, s’estan comenten sinó els mateixos errors, si al menys de similars als que van portar-nos a viure una de les èpoques econòmicament més dures de les darreres dècades.
Una de les conseqüències directes de la crisi bancària ha estat la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis. I algunes de les poques que han sobreviscut s’han hagut de transformar en bancs. Tota aquesta situació ha comportat una reestructuració dintre de les pròpies entitats.  
La banca tradicional (i per extensió les caixes d’estalvi) tenien un sistema molt senzill de fer negoci: captaven els diners dels estalviadors que pagaven a un interès determinat i els deixaven en forma de préstecs als particulars i empreses que els necessitaven a un tipus d’interès superior. Negoci rodó i fàcil.
Quan es van començar a descapitalitzar, van crear una sèrie de productes financers de la pròpia entitat (alguns ja existien): participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc. (igual us sona el nom) També van es van inventar les clàusules terra que darrerament molts de tribunals (entre ells el de Justícia de la Unió Europea), han declarat il·legals.  
Actualment, amb uns tipus d’interès molt més baixos que uns anys enrere el marge de benefici és molt més reduït, d’aquí que des de les respectives direccions de les entitats es pressioni els treballadors incentivant-los (aquet concepte és clau) per a que, com a desesperats, captin el màxim de capital possible per a invertir-lo posteriorment en productes financers de risc.
Temps enrere vaig escoltar que el govern volia crear una espècie de manual de bones pràctiques per a les entitats financeres que volguessin acollir-se. Per tant, d’entrada no se’ls obligarà.
Però mentre estan emprant el mateix sistema que anys enrere amb les preferents, captant els  estalvis del col·lectiu que més en té, però que, a la vegada, també és el més feble: els jubilats.
I estic parlant amb coneixement de causa, ja que a mons pares, després d’enganxar-los amb preferents, fa uns dies els hi van vendre un pla d’estalvis d’aquells que van lligats a una pòlissa d’assegurança. Inversemblant!
Acabaré amb una frase de Gonzalo Bernardos que vaig llegir fa uns dies: Alerta! Si algú li ven un producte molt rendible i molt segur, l’està enganyant.
Popularment sé diu d’una altra manera: Donar duros a quatre pessetes...  


Voleu riure una mica? 

https://www.youtube.com/watch?v=W70C0heWSGI


dimarts, 22 d’octubre del 2013

LEGAL, LLEIAL I CONVENIENT



Segons Narcís Serra, que va ser President de Catalunya Caixa, l’augment de les retribucions als alts càrrecs de l’entitat fet quan ell la presidia va ser legal, lleial i convenient i ho justifica dient que era el preu del mercat i el que es pagava a d’altres entitats similars.
No poso en dubte que l’increment de les retribucions s’ajustés a la llei i fos, com diu Serra legal, lleial i convenient, però és ètic i moral?
Serra va tenir una vida política intensa. Va ser el primer alcalde democràtic de Barcelona de després de la dictadura franquista i va entrar al govern de Felipe González com a ministre de Defensa per la bona relació que va cultivar amb la cúpula militar després de que es fes a Barcelona la desfilada de les Forces Armades. Després de la dimissió d’Alfonso Guerra, al vicepresident i amic personal de González, va ocupar el seu càrrec al govern d’Espanya.
Serra va ser una persona i un polític respectar per la majoria i admirat per molts, però arribada al fase final de la seva etapa pública, la gran majori dels qui el van respectar i admirar, el detesten, sobre tot aquells als qui l’entitat que presidia el van fer subscriure participacions preferents, una de els estafes legals més grans que hi ha hagut al nostre país en les darreres dècades. Ara mateix Serra és una burda caricatura d’allò que va ser en la seva plenitud política. Així és desprestigia un partit polític. 
Per cert, sabíeu que al consell d’administració de Catalunya Banc hi havia dos representants de les nostres terres i, per tant, estan imputats?

dimecres, 16 d’octubre del 2013

LA LLEI DEL SILENCI

Dilluns van passar per la comissió de compareixences del Parlament de Catalunya els exdirectius de Caixa Penedès Ricard Pagès i Manuel Troyano, els mateixos que es van aprovar suculents plans de pensions per al dia de demà (què mai sé sap!) quan tot el país estava en crisi. I d’on sortien els diners d’aquest fons? Evidentment del negoci de la pròpia entitat, però gracies a les aportacions de molts petits impositors que des de feia anys havien dipositat la confiança amb aquests pájaros.
A diferència del que van fer altres directius d’entitats que també han anat compareixent davant els diputats catalans, com per exemple Narcís Serra, qui fora alcalde de Barcelona i vicepresident del govern d’Espanya amb Felipe González, Pagès i Troyano (que té nom de virus informàtic) van negar-se a declarar al·ludint que volien que existís una veritable divisió de poders i que no se’ls hi fes un judici paral·lel. Uns argumenta amb una base molt poc sòlida que fins i tot menyspreen els ciutadans de Catalunya si tenim en compte que els diputats al Parlament representen al conjunt del poble català.
Realment, per quin motiu es van negar a declarar? Molt fàcil, perquè no poden justificar de cap manera el que van fer.  Quan una persona acomodada roba, no és perquè els seus fills o els seus nets passen gana, és per avarícia... Però segur que són de missa diària i confessant-se el pecat queda perdonat. Poc els importa que hi hagi famílies que tenen dificultats per arribar a final de mes... Quan veuen a un pobre demanant a la porta de l’església, li donen uns pocs cèntims i queden bé amb Déu i en pau la seva consciència. Veieu que fàcil.  
Per tant no és d’estranyar que des d’alguns grups com ICV-EUA i les CUP els hi fessin durs retrets per la seva gestió al capdavant de l’entitat financera, sobre tot en el tema de les retribucions econòmiques. Així, Daniel Fernández els hi va dir:      
¿Vostès saben què és la màfia, què és una omertà?  Doncs comprin-se un mirall, se'l posen al davant, i veuran la màfia i l'omertà al davant. ¡Vergonya!". L’ometrà és la llei del silenci dins del codi d'honor sicilià. No sé que devien de pensar en aquell moment Pagès i Troyano, potser allò de: dame pan y dime tonto.
La justícia espanyola és massa permissiva amb els delictes financers fets per delinqüents de guant blanc i corbata. I als pocs que acaben entre reixes, després venen els polítics i li demanen al Rei que els indulti. El país no pot continuar així.
No té res a veure amb el cas anterior, però és cert que hi ha gent que s’han acostumat a viure molt bé i que saben que el dia que els arribi la jubilació hauran de baixar considerablement el seu tren de vida. Quasi sempre són empresaris que, encara que cotitzin pel tipus màxim que els hi permet la Seguretat Social, no podran continuar sortint a sopar a restaurants de luxe ni fer viatges de somni. Llavors cadascú mira que pot fer. M’han explicat el cas d’un empresari ampostí (que sempre va amb vestit i corbata i condueix un Mercedes) que necessita 6.000 euros al mes per a poder mantenir la seva manera de viure. Ja hauria d’estar jubilat, però amb la jubilació no en tindria prou, així que ha decidit mantenir-se mentre pugui en actiu. Això només es pot fer quan es tenen treballadors que mantinguin el negoci. Si fos autònom sense treballadors de ben segur que la seva vida hauria estat molt diferent i continuaria sent-ho.