MANEL OLLÉ I ALBIOL BIOGRAFIA COMPARTIDA

El passat divendres 26 d’agost la sala superior del Molí d’oli de Cèsar Martinell d’Ulldecona es va omplir de gom a gom d’amics del professor Manel Ollé que el van voler acompanyar en un dia tan important per a ell com era la publicació de la seva biografia. A l’acte van intervindré Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona que va presentar l’acte. A continuació ho va fer la Regidora de Cultura Cati Brusca que donà pas al catedràtic de Sociologia de la URV i representant de Onada Edicions, el rossellà Miquel Àngel Pradilla. Tot seguit va prendre la paraula l’ampostí Rafel Haro, professor i autor del llibre que va explicar al públic com es fa ‘coure’ i els motius que el van portar a decantar-se per fer la biografia de Manel Ollé. Per a finalitzar va ser el propi Manel Ollé qui prengué la paraula per a explicar anècdotes i vivències de la seva vida i de la seva obra que ha tingut sempre un denominador comú: Ulldecona. Sempre m’agrada explicar que vaig conèixer a Manel Ollé sobre l’any 1969 (en aquell temps era Manolo) quan encara portava pantalons curts. Va ser a les antigues escoles d’Ulldecona i recordo que de seguida va atraure diversos xiquets que l’envoltaren ràpidament esperant que els hi expliqués alguna cosa. Anys més tard coincidiria amb Manel al Col·legi Sant Jordi de Tarragona, una residència d’estudiants ubicada prop dels instituts i no massa lluny de la plaça Imperial Tàrraco on s’ubicarien les primeres facultats universitàries que, en aquella època encara pertanyien a la Universitat de Barcelona. Manel exercia d’educador al col·legi que era una manera de pagar-se l’allotjament. Va ser aquí on vam establir una gran amistat que ha perdurat al llarg del temps. Per aquest motiu vaig voler estar present a la presentació a l’acte de la presentació de la seva biografia. En sortir de casa, la meva dona em va dir: -I assistiràs a la presentació d’un llibre amb pantaló curt? -I tant! -li vaig respondre- Ho faig en homenatge a Manel!

BIOGRAFIES AMPOSTINES: Lluís Garcia, un home arrelat al Delta

Lluís Garcia Muñoz, per a molts Lluiset, va néixer a Amposta el 19 de desembre de 1957, fill de Pepito Garcia i Generosa Muñoz que ja tenien una filla de 2 anys: Gene.  

Molt prompte (massa!) mor el seu pare. Era l’any 1963 quan Lluís només tenia 6 anys. A partir d’aquí sa mare li va haver de fer de mare i de pare i, com ens passa a quasi tots, per a Lluís la seva mare se converteix en la persona més important de la seva vida. 

La mort del pare va significar un cop molt dur i passar a viure una de les èpoques més difícils de la seva vida.  

De la seva infantesa guarda els records de jugar als sequers del Sindicat, als troncs, a Nazaret i als sequers de la Cámara Arrossera.

Sense pràcticament estudis, quan encara no havia fet els 14 anys se va posar a treballar a la gestoria Callarisa. El seu propietari, José Callarisa, passa a convertir-se en la tercera persona més important de la seva vida, per darrere dels seus pares. La seva relació amb ell la qualifica com la universitat de la vida.   

Al cap de poc (sobre 1974) comença la seva relació amb Elisabet Bo, la que és la seva esposa i la mare de les seves dues filles bessones: Aïda i Bàrbara.

Mentrestant, per a complementar el sou de Callarisa, també ven cassoles, fa de representant de Circulo de Lectores, va per les cases a cobrar factures i porta comptabilitats a petites empreses...

L’apartat esportiu és una de les seves etapes més importants. Practica l’handbol, el rem i l’atletisme. Al rem forma equip amb Bienvenido Front, una de les persones més significatives que ha sortit del Club Nàutic Amposta. Bienvenido ocupa actualment el càrrec d’entrenador de la selecció xilena.

És un dels cofundadors del Club d’Atletisme Ampostí, juntament amb Cinto Sebastià i Josep Benito i, durant 8 anys n’ocupa la presidència.

L’any 1984 s’organitza a Amposta el campionat de marxa atlètica on hi participen, entre d’altres Jordi Llopart (que va arribar a ser campió d’Europa l’any 1975 a Praga en la distància de 50 Km. i medalla de plata als JJ.OO. de Moscou de 1980 en la mateixa distància) i Manuel Alcaide que va participar als JJ.OO. de los Angeles de 1984 i Seul de 1988.

Posteriorment també s’hi farien dos campionats de Catalunya absoluts de marxa, 6 edicions del trofeu ampostí de marxa, 10 campionats de cros federats, etc., etc.  

Va presidir el Consell Comarcal de l’Esport, quan encara no estava integrat dintre del Consell Comarcal del Montsià, ja que aquest organisme no s’havia creat.

L’any 1986 es nomenat director de Fira Amposta i va ser el creador del Saló de Pasqua de la Infància i la Joventut, del que ja se’n porten 32 edicions.

La seva vida professional dona un salt i crea l’empresa Agriser SL, dedicada a la comercialització de fitosanitaris.

Durant uns anys també va estar en política. L’any 1987 entraria com a regidor d’Amposta de la ma de Josep Maria Simó (PSC) arribant a ser diputat provincial.

Va formar part del Patronat Provincial de Turisme i president de la marca turística Terres i Mar de l’Ebre.

Poc després, l’any 1988, juntament amb un grup d’amics (Manolo, Marisa, Ramon, Amadea i sa germana Gene), crearia el Restaurant l’Estany al que, des de llavors, ha dedicat la major part de la seva vida.

El mateix any naixerien les bessones...

A partir de l’any 1989, juntament a la seva dona Elisabet i sa germana Gene, assumeix la direcció del restaurant.

Aquest mateix any el Restaurant l’Estany organitza la primera festa de la plantada de l’arròs, recuperant la vella tradició. Amenitza la festa la rondalla del Teixidó que hi actuarà durant 18 anys de forma ininterrompuda. 

I com que no hi pot haver una plantada sense la corresponent sega, a principis d’octubre s’organitza la primera festa de la sega.

Ara si que ja se pot parlar de gastronomia, cultura i tradició, els tres pilars fonamentals del que ha estat, segurament, un dels referents gastronòmics del Delta de l’Ebre i que s’ha convertit en el lema de l’empresa.

El 1991 s’hi fa una festa gallega que té una gran repercussió informativa amb periodistes de de quasi tota Europa.

Es comencen a fer els primers dinars als escolars que visiten el Delta.

L’any 1993 va aconseguir que les concursants a Miss Espanya (se feia el certament a Salou) dinessin al seu restaurant. Aquest fet li va donar molta popularitat que sempre va bé quan algú comença... La representant de Barcelona era la coneguda Mar Saura.  

El dia 4 d’agost de 1993 marca una fita important: s’inaugura la barraca que hi ha tot just al costat del restaurant. La barraca, tots ho sabeu, ha estat com un segon menjador (sovint per a grups organitzats), però també una sala d’exposicions.

Entre els artistes més importants que han exposat a la barraca hi ha Josep Niebla, Tasio Bidegain, César Estrany, Emili Bonet, Narcís Galià i Joan Panisello.

Però la seva vessant filantròpica no acaba aquí. També ha editat llibres com ara Nuesa de Nina Pagà i Cantadors del Delta, dedicat a Teixidó, lo Noro i Caragol.

A part de les innumerables col·laboracions amb entitats de tots tipus: esportives, culturals, socials, etc.

Aquest any per exemple s’han signat convenis de col·laboració amb la Fundació Tutelar de les Terres de l’Ebre, la Lliga contra el Càncer.

I estan pendents de firma amb l’Associació de Families de Malats d’Alzheimer, Cáritas Diocesana i la Lira Ampostina.     

Aquest mateix any comença l’activitat de passejos amb barca de perxa que havia iniciat feia poc Josep Valldepérez (Xala).

L’any 1993 del seu cap també surt la idea de celebrar la festa de la Carxofa, tot i que l’Ajuntament d’Amposta no li ho va posar gens fàcil... Finalment la primera festa de la Carxofa se va fer el 15-04-1994.

Participa al segon Congrés Català de Cuina i rep el premi al Concurs de la Cuina del Conill.

El 29-11-1995 rep un premi d’Alimentos de España promogut pel Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació a Madrid.  

El 1998 els hi atorguen el premi de la Sociedad Gastronómica Sancho Panza de Benicarló.

Tot i que en un principi pugui semblar intranscendent, aquest mateix any (1998), juntament amb un nombrós grup de professionals de la restauració, tècnics de turisme i polítics, fan una visita a la regió francesa de la Camarga.

El 1999 participa a les primeres Jornades Gastronòmiques de l’Arròs que promou la Cámara Arrossera juntament amb els millors restaurants d’Amposta i la Ràpita.

De la visita a la Camarga li ve la idea d’ampliar el seu negoci cap al turisme sostenible i crea l’empresa Mas de la Cuixota SL.  

El 2005 funda juntament amb Toni Rojas i els germans Carles i Jordi Royo el grup moter les Polles de l’Ebre.

L’any 2006 va col·laborar com especialista a la pel·lícula el Perfum que entre d’altres escenaris se va rodar a Tortosa i el Poble Espanyol de Barcelona.

El 2008 rep la medalla del Turisme Català atorgada pel Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

2010. Primer concurs de pesca del silur.

Durant 8 anys n’és el president de l’AMPA de l’institut Ramon Berenguer IV.

2013. El 2013 Fescat,  la fira gastronòmica de les Terres de l’Ebre organitzades per l’Ajuntament de Tortosa i Fira Tortosa els hi concedeixen el premi Llorenç Torrado.

Commemoració del 25è aniversari del restaurant l’Estany Casa de Fusta amb la més important reunió de tota la família que han passat i col·laborat. Edició del vídeo 25 anys amb tu.  

El 2015 se converteix en el primer restaurant que col·labora amb la recent creada marca de Terres de l’Ebre Reserva de la Biosfera.

I només fa unes setmanes acaba de participar a la Primera Jornada Ebrenca del Congrés Català de Cuina organitzada per la Universitat Rovira i Virgili i que van tenir lloc al Poble Nou del  Delta, juntament amb reconeguts xefs del territori com són Fran López del Restaurant Villa Retiro i Xerta de Barcelona (tots dos amb una estrella Michelin), Jeroni Castell del Restaurant les Moles (també amb una estrella Michelin) i Artur Martínez que va ser el xef del restaurant Capritx de Terrassa i que tanmateix va aconseguir una estrella.

ACTUALITAT.

-És membre de la junta de l’Associació d’Hosteleria de Tarragona.

-President de la Federació d’Hosteleria i Turisme de les Terres de l’Ebre.     

Pel seu restaurant han passat gran quantitat de famosos. En recordarem uns quants:

-Messi (en la seva època de cadet)

-Josep Borrell (polític socialista català, ministre en diversos governs d’Espanya i President del Parlament Europeu)

-Odón Elorza (polític socialista basc, alcalde de Donosti i diputat al Congrés)

-Pep Munné (futbolista i actor) i la seva parella, la tortosina Silvia Sabaté (actriu)

-José Antonio Labordeta (cantautor, divulgador i polític aragonès)

-Manuel Vázquez Montalbán (escriptor)

-Mònica Randall (actriu)

-Sílvia Munt (ballarina i actriu)

Si la família i el restaurant son els eixos de la seva vida, el Delta de l’Ebre i el conjunt del territori han estat la seva gran passió.

TEXT DE L'ACTE DE COMIAT A JOAQUÍN URQUIZÚ CASTELLÀ

(Introducció suprimida per voluntat d'Anny Noriega)

Poesia...

Tot l’enyor de demà de Salvat Papaseit:

  
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

---
Vull recalcar que aquesta biografia pràcticament ha estat escrita per Joaquin però redactada en 3ª persona

“Als meus 88 anys, ja quasi no surto de casa, per dificultat per caminar, però davant l’ordinador, soc un home, en la memòria quasi perfecta, escrivint tot el què he fet…..”

Joaquin va néixer a Amposta, el més gran d’una família de 4 germans, amb el malaurat  Juanito, i Carme i Conxi.

Es va criar trepitjant el fang dels arrossars i caminant entre les garbes d’arròs. Fill de pagesos, Mariano i Francisca… i ell també….pagès…. s’estimava la Ribera….. els arrossars, el camp…..i la música.

Als 12 anys ja se’n anava al camp  amb son iaio i son pare. “No és que fes molta cosa, perquè ho estava aprenent tot, però sí que la meua responsabilitat, era fer el dinar. L'esmorzar el portàvem de casa.  Jo feia el dinar…. i a sopar cap a casa”.

Son iaio……va ser per Joaquin com un amic. Era caçador i l’acompanyava tots els diumenges tan sigui als bous com al futbol. Li explicava històries de quan va anar a la guerra de Cuba i encara ha conservat el seu matxete de sargento de cavalleria. Per 25 anys el va poder disfrutar molt.

En aquells temps treballàvem de sol a sol i  tenir alguna cosa significava molts sacrificis.  

El primer rellotge de polsera que es va poder comprar va ser d’un dia que picaven arròs al cadup i el seu pare li va dir: “Tot l’arròs blanc que trauràs picant, lo sirà per el rellotge”. Aquell dia ni per menjar va parar de picar cops al cadup.

Una altra manera de sobreviure o treure un extra era… l’estraperlo. Com que treballaven el durava la claror del dia per dinar guardaven una llesca de pa  per berenar. Un dia mentre berenaven, va tenir un accident al caure de dalt d’una figuera i es va trencar els dos braços. Sa mare el va portar a Barcelona i baix la falda portava arròs blanc, picat en cadup, per vendre’l d’estraperlo.    Joaquin també quan va fer la mili a Barcelona, a la maleta de fusta, en portava 30 kilos. A 10 pessetes….300 pessetes. Una fortuna en aquells temps!!

Quan tenia 9 anys, per Pasqua amb son pare Mariano, sa mare Francisca, sa germana Carme ho van passar refugiats pel pont de barques d’Amposta en direcció desconeguda. Juntament amb ells anaven tres famílies de Deltebre, Perelló i l’Ampolla. Van viure a l’Ampolla tres mesos a la caseta d’uns “tios”. Al maig, el van ferir en un bombardeig: “me va anar un tros de metralla d’una bomba d’un avió nazi al pulmó dret i actualment encara la tinc incrustada a la part baixa del pulmó, a la pleura. Vaig sentir que no m’entrava aire i vaig estar dos mesos a l’hospital de Cambrils” 
Quan es va acabar la guerra tothom tenia una cartilla de racionament. Una cosa que el va marcar molt, va ser que a la Oriola tenien un hort i a la part més baixa de la casa tenien una comuna on guardàvem tot el menjar de l’hort per tal que ningú els li prengués i poguessin menjar.  No obstant, una nit que plovia molt, amb son pare van anar a traure les pataques de l’hort i què no es fessin malbé. De tornada a casa un guàrdia civil que li deien Sota de Bastos  els va parar i els va prendre el menjar acusant-los de lladres com si allò fos de l’Estat i lo haguessin robat.

Recent acabada la gerra civil, el joves es van quedar sense escola pública i van estar 3 anys només fent gimnasia. El Sr. D. Josè Pasqual Pellisa, jefe de telègrafs d'Amposta, va obrir una acadèmia de repàs, al marge de la seva professió. El Joaquin va anar dos hores cada nit durant dos anys.  Va aprendre ortografia i matemàtiques però bàsicament el José Pascual li va ensenyar lo pràctic per a saber comptar els kg i diners de l’arròs, a banda de escriure i llegir molt. Els seus consells pràctics li van servir molt a Joaquin a la vida.

Als 15 anys comença a rebre classes de solfeig junt amb les seues germanes amb el Sr.  Biosca, professor de piano i també sastre i molt amic de son pare. La decisió d’estudiar música la va prendre son pare Mariano perquè volia inculcar-los la cultura musical i  per a Joaquin la música va acabar sent la protagonista de la seua  vida.

 Després d’un any d’estudis va entrar a la Societat Musical la Unió Filharmònica d’Amposta amb el Mestre Jose Maria Arasa. un segon pare, musicalment parlant i un gran amic. I al cap d’un any va començar a tocar a la Banda de Música, un dia que sempre recordaria el Joaquin.

Les festes que celebraven eren Pasqua, Festes Majors i Nadal. Aquest dia era festa tot el dia, però les demés,  treballàvem  tots els matins.    Per això quan venia la Festa Major, l’esperava en candeletes, però pel matí a treballar, des de que sortia el sol, fins mig dia.
La festa major què el Joaquin recordava més, va ser la de 1946, que va debutar a La Banda de Música de La Unió Filharmònica  d'Amposta, amb les instruccions del mestre Arasa, no només musicals sinó com s’havien de comportar en el conjunt de la Banda. Portant  bé el pas i esquivant el clots, què havien als carrers, per no entrompessar. Tots suats, perquè uniforme i gorra, se les traïen. Al mig dia canvi de camisa. “Pero quines festes més boniques, tocant a la banda i el bon companyerisme què havia!!! 
El bou cap llaçat, com tots els jovens a corre davant o detras, pel matí. Nomes es feia un bou cap llassat. Eren temps de post-guerra. Un any de tan que va  córrer  a  totes les festes, no podia caminar per les agulletes. Quan va començar  sortir a la banda, no va tornar a  córrer cap bou mes. El primer era la música!

“Recordo al meu pare, que em va comprar el clarinet per la banda, i pel conjunt, el saxo en MI  bemoll, un gran dispendi per la economia, en aquells temps.  Els pagesos nomes tenien deutes, pel motiu de la Guerra Civil.”

Al juliol del mateix any,  ingressa a la Mili de voluntari, per entrar a La Banda de Música del Regimiento Jaén 25, una banda de professionals molt bons. Allí es va formar més tècnicament del que havia après a la Filha.

Amb el  Rudi Ventura el trompeta, estaven junts a la mili i el portava a fer bolos, per Barcelona, en conjunts, que els faltava quelcom element. Econòmicament li anava molt bé perquè a la mili, només les donaven, 5 ptes., cada mes, denominació “Les Sobres”.
La mili van ser les vacances de la seua vida, per què de pagès, mai n’havia fet. Només les distribuïa, en caps de setmana, per anar  escoltar concerts de les bandes de música federades per Catalunya i la resta del estat, i en especial a la Comunitat Valenciana.

A part de tocar a la banda, també formava part d’un grup d’alumnes del mestre Arasa (Juanito Torta, Reginaldo del Salvador, Vicent Conejos, José Canes, Rafel García, Rodolfo Pagà i ell, Joaquim Urquizú Castellà) nomenats  “Els set cabosses”. Fèiem les festes dels pobles de les Terres de l’Ebre.  Lo mestre Arasa  va composar un Pasdoble titulat “Els set cabosses” i els hi va dedicar.
A l'any 1948, es funda a La Filha, el Conjunt Junior's, format per, Baldomero Barberà, Joaquin Urquizú, Juanin Vidal, Antonio Solé, Ismael Forcada, Emilio Bonet i Carlos Valldepérez, el primer conjunt  en que tocaven  drets.

La seva estada a la Banda de Música, es prolonga fins l’any 1985, 40 anys a la Banda i la deixa per ocupar tasques administratives a la Federació Catalana de Societat Musicals i Confederació de l’Estat Espanyol.

El perfil administratiu comença l’any 1967, com a delegat de banda de la Unió Filharmònica, fins i el febrer de 1980, elegit president fins l’any 1985.    71  anys de soci de La Unió Filharmònica d'Amposta.
1981, comença la tasca de la Federació Catalana de Societats, que fou elegit com a president fundador a Sant Carles de la Ràpita, reelegit a Badia del Vallés, Prat de Llobregat, Falset, Amposta i Tortosa. 24 anys de President de la Federació Catalana de Societats Musicals.
Des de 1993 va estar 11 anys de tresorer i 4 de President de La Confederació Espanyola de Societats Musicals.

 Al 2006 elegit President d’Honor de la Federació Catalana de Societats Musicals en els seus 25 anys de fundador de l’entitat.

Trenta-un anys d’activitats culturals. Pràcticament la totalitat de temps lliure dedicat a les Institucions musicals, al marge de la professió de pagès, que dels 12 anys fins als 65 ha estat la seua tasca professional. 77 anys treballant per les Terres de l’Ebre, concretament pel Delta de l’Ebre.
Dintre d'aquest paquet d’activitats organitzant Trobades de Bandes per Catalunya i L'Estat Espanyol i concerts de les bandes, pels pobles i Barcelona, Palau de la Música i Auditori.

Fetex i casament: Aquestes són les paraules de Joaquin

1953, relataré , les meues emocions sentimentals.

Jo era un jove, que m'agradava molt el cine. El ball… el vaig avorrí, perquè quan anaves a traure-les a ballar… et deien:  “els ballo tots”. Però va vindre el dia, que vaig tindre de decidir, per formar una família, què es el secret de la vida. Recordo que vam a anar a tocar amb la Banda de La Filha, a Reus i en tornar vaig anar a la sastreria del meu amic, José Monllau i estaven les cosidores i en vaig ataüllar una, que es deia Cinta Lafont, La Fabona. La millor elecció de la meua vida….només us diré, que fa 65 anys que estem junts, molt feliços, un fill, una neta i a les acabades de la vida, un rebesnét Aritz, que va néixer al 2012. Què vol més felicitat un home solitari. Em vaig casar als 27 anys.

Tinc que dir-vos, que la combinació, família i música, m'ha funcionat molt bé, combinat amb la meua passió, la música. La Cinta mai va ficar cap inconvenient, perquè en va conèixer músic. Jo he conegut casos a la banda, que quan es ficaven a festejar, els feien plegar de músic.
Tots estos anys, els vaig combinar, la feina de pagès i la música. Sent  Delegat de Banda de la Filha, combinava la professió, muntant torns petits, per amenitzar, les festes majors, dels pobles de les comarques del Delta del Ebre.
Recordo també que l'any 1980, va ser un any clau, per la meua vida, al febrer, en van votar president de la meua Societat La Filha i al agost, va néixer la meua neta Eva.
Recordo aquell dia, estàvem tornant en la banda a Falset, amb els  consogres, que ell treballava en un tractor a Falset. Després ells i la meua dona van tornar a Amposta, però jo em vaig tindre que quedar, perquè en son demà, anàvem a tocar a Flix.

 La neteta no la vaig conèixer, fins 48 hores després de néixer.  La gloria més gran de la meua neta, es que trenta dos anys després, m'ha transformat en rebesiao, la il·lusió mes gran, fins que en toqui marxar, al viatge que no te tornada.  Però això es llei de vida de la nostra naturalesa. La vida eterna dels humans, es el que m’ha portat al mon al meu Aritz, el que més estimo en aquests moments per així les abraçades, es multipliquen en força, per compensar, les que no li podré fer, dins de poc. T’estima molt el iaio Quim.

---

Ara farem un moment de silenci per recordar tot el millor del Joaquin .i impregnar-nos del seu record...... i pensar en que cadascú s'emporta una vivència molt personal.....

Música....Poesía… 

L’illa dels estels: 

Quan l'hora és finida

i la vida acabada,

quan dels llavis surt

l'última paraula,

és després que veig la llum

i estic a punt de l'etern viatge.

La barca a port,

les vitualles preparades

amb els millors vestits

i les joies més lluents

emprenc un camí sense retorns

amb el cap seré

i tranquil·la la mirada

pujo a la barca

que el vent empeny

a la mercè dels deus

que m'acompanyen.

No sento el pas del temps

ni el dolor de l'enyorança

ni tan sols sento el plor

dels que un dia m'estimaren.

Visc en plenitud aquest moment

res no em falta

ja que ben a prop m'esperen

l'illa dels estels

i un poc de tot

el que he tingut fins ara.

Un llit de fulles de pampols,

una pedra grisa,

el frec de la tramuntana

el cel rogent del capvespre,

l'oreig,

la bonança,

la salabror del mar

i el perfum de la marea baixa.

Quan l'hora és finida

i la vida acabada,

manca el vent

i la lluna surt rere una cala.

          

 INÉS GUMÀ

---

 (Final suprimit per voluntat d'Anny Noriega) 

BIOGRAFIES AMPOSTINES. JOAQUÍN URQUIZU CASTELLÀ (Resum fotogràfic)

Passió d'una vida dedicada a la música

BIOGRAFIES AMPOSTINES: JOAQUÍN URQUIZÚ CASTELLÀ, PASSIÓ D'UNA VIDA DEDICADA A LA MÚSICA

El proper dijous 19 de gener, a les 19:30 i a la sala d'actes del Museu de les Terres de l'Ebre presentaré la biografia de Joaquín Urquizú Castellà que va ser un dels fundadors de l'orquestra Júnior's, president la la banda de música Unió Filharmònica, fundador i primer president de la Federació Catalana de Bandes de Música i tresorer i president de la Confederación Española de Sociedades Musicales.