Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris candidats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris candidats. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de maig del 2015

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS: LA PROPAGANDA DE CAMPANYA (Primera part)

Com sabeu, la campanya electoral dura quinze dies i inclou una gran varietat de coses: des de mítings, a falques electorals, passant per cartells i pancartes, etc.
Avui ens centrarem en els cartells, banderoles i altres tipus de propaganda visual, sense tenir clar encara si faré d’altres monogràfics parlant per exemple dels mítings que faran les diverses candidatures amb presència de líders més o menys destacats.
Com sabeu a Amposta s’hi presenten 6 candidatures. D’elles, 4 ja tenen representació a l’ajuntament (CiUERC-EAPSC-PM i PxC) i dues no (PP i PCPC)
Des de les 0:00 hores del passat dijous en que va començar la campanya electoral, poc a poc, Amposta s’ha anat omplint de cartells i banderoles. Les primeres que vaig veure van ser les de EA-AM (que és la nova denominació de la candidatura que encapçala Adam Tomàs –ERC-) Més tard vaig veure les del PSC i posteriorment, les del PP i PxC. En un principi la presència de CiU es limitava als mupis, però després d’aquesta nit ja han aparegut arreu de la ciutat i amb molta més presència que la resta. La totalitat de les candidatures aposten per la cara del cap de llista com a imatge electoral.
He pensat que estaria bé, fer com uns quadres resum per a centrar una mica el tema.

PARTIT COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA (PCPC) Cap de llista José Juan Ferré.

Cartells. M'han semblat molt genèrics; de fet podrien valdre pa a qualsevol comesa electoral. 

Banderoles. Segurament no n’hi haurà.

Mupis. Tampoc
.
Lema electoral. Tot per a la classe obrera

Seu electoral. No n’he vist cap.

Comentari. Les possibilitats de treure al menys un regidor són completament nul·les. Imagino que l’únic motiu pel que s’ha presentat candidatura és per a poder tenir subvenció. Trauran molt pocs vots (els dels integrants de la candidatura i pocs més)
Quan es presentava el PSUC, Calaix deia sovint que no li sortien els números i optava en acompanyar a la família fins la seu electoral i una vegada allí els hi donava el sobre amb la papereta. 

PARTIT POPULAR (PP) Cap de llista Antonio Baz.

Cartells. Sí (per cert, se’ls hi nota la manca d’experiència, ja que els han penjat als fanals, però en lloc de posar-ne dos -cadascun d’ells mirant cap a un costat-, només n’han posat un)

Banderoles. No.

Mupis. Tampoc.

Lema electoral. Treballar, fer, créixer.

Seu electoral. No n’he vist cap.

Antonio Baz és un desconegut en la política local. Quan em van dir el seu nom molt abans de fer-se públic, em va sobtar. Recordeu que ara fa 4 anys el cap de llista va ser Guillermo Martínez que, aquest cop pretenia ser el candidat de C’s després d’abandonar el PP a mitja legislatura. Fins i tot es va fer la foto oficial en companyia de Ferré, Tomàs, Miró i Ciscar.
Tampoc li dono la més mínima possibilitat de treure representació.  

dimecres, 9 de juliol del 2014

TRES ERAN TRES: TAPIAS, MADINA I SÁNCHEZ

Tal com tinc per costum, no vaig seguir el debat televisat entre els tres candidats a la secretaria general del PSOE: Madina, Sánchez i Pérez Tapias.
De la informació que publiquen els diaris se’n extrauen poques novetats significatives. Potser cap. Sembla ser que tots tres volen regenerar el PSOE (que falta li fa) per a donar-li un perfil més d’esquerres.
Socialment, el PSOE sempre ha estat un partit d’esquerres (només cal recordar la llei de la dependència o la que permet casar-se a les parelles del mateix sexe aprovades durant els mandats de Rodríguez Zapatero. En canvi, en l’aspecte econòmic s’han aplicat polítiques neoliberals, molt properes a les que està aplicant el PP.
Quan governava el PSOE s’hagués pogut fer una llei de l’IRPF que afavorís a les classes populars (mitjana i baixa) i fer pagar més a les classes altes, a part de treure els beneficis que tenen (o tenien) col·lectius com els futbolistes d’elit o augmentar la tributació de les SICAV, autèntic refugi de les grans fortunes.
En canvi, Zapatero, ens va deixar d’herència una rebaixa de salaris als treballadors públics, apujades ens els tipus de l’IVA, retardar l’edat de jubilació i pacte amb el PP per a reformar la Constitució per a poder fixar per llei el límit d’endeutament dels organismes públics.
Aquestes darreres mesures van ser molt impopulars i van portar a la societat a mobilitzar-se per mirar d’aturar-les. No va ser així, però el PSOE va abandonar el govern molt cremat.  
Tan cremat que encara no s’ha recuperat. I encara més. Cada rentada (eleccions) per un llençol (en forma de milers de vots)
No sé qui dels tres candidats sortirà. No caldrà esperar molts dies per a saber-ho, però he de dir que cap dels tres m’acaba de convèncer. Primer pensava que Madina podria ser un bon secretari general. A Sánchez me’l van presentar el 9 de juny durant el dinar de presentació de l’alcaldable del PSC a Amposta. No és que hi fos present, però va ser el primer cop que vaig sentir-ne parlar i ho van fer com un polític molt progressista que podia ser la solució a tots els mals del PSOE. Però tampoc sembla que sigui per a tant. Per acabar, Fernández Tapias, el més gran, però possiblement el que sembla voler seguir una línia més esquerrana (potser perquè és l’única opció que li queda davant la imatge dels altres dos candidats), també s’ha mostrat força ambigu. Si primer va dir estava a favor de la consulta d’autodeterminació que es vol fer a Catalunya, durant el debat va dir que estava a favor de la consulta que promou el PSC que parla d’una Espanya federal.
En conseqüència, el PSC (i per extensió Catalunya) condiciona molt el debat identitari del PSOE. Ves per on, en un principi Rubalcaba no volia acceptar la idea d’una Espanya Federal i al final, els socialistes espanyols s l’han fet seva, davant d’un estat cada vegada més centralitzat que proposa el PP.
Més difícil ho tendiren Madina, Sánchez i Pérez Tapias si el PSC es mostrés a favor de la consulta d’autodeterminació. Però si Iceta governa la nau dels d’aquí, els hi posarà relativament fàcil.
El que no ho tindrem tan fàcil serem els socialistes que ara mateix no ens identifiquem ni amb els uns ni amb els altres.
Ja us ho avanço: no votaré per ningú.    

dimecres, 11 de juny del 2014

DIMECRES 11 DE JUNY. NOVÈ DIA SENSE REI

Foto: El Periódico de Catalunya.

Continuar embolicant la troca. A hores d’ara, algú sap que farà Duran i Lleida? Potser la resposta més intel·ligent seria: Ni ell mateix sap el que farà.
De la interpretació de les darreres declaracions efectuades per ell mateix sembla donar entendre que ell mai ha dit que plegava.
Mireu, em remetré a la tertúlia de Divendres de dilluns passat. Antonio Franco, el que va ser el primer director del Periódico de Catalunya va dir si fa o no fa això: De tant en tant Durant necessita ser protagonista i que es parli d’ell i com que darrerament no se’n parlava ha hagut d’anunciar que plegava per a desdir-se posteriorment.  
Aquesta situació d’incertesa creada per Duran al si de la Federació de CiU ha posat a més d’un neguitós i fins i tot, des de Convergència sé li va dir que si plegava com a número dos de la federació, ho havia de fer també com a portaveu parlamentari del seu grup al Congrés, la qual cosa faria perdre l’estatus del que gaudeix en l’actualitat. I com Duran no hi està disposat, al final, sembla que no plegarà, encara què igual torna a canviar d’opinió dintre d’uns pocs dies.
L’edició d’avui del Periódico de Catalunya revela una entrevista que el propi Duran va fer per al diari francès Le Monde  i on hauria expressat el seu malestar per la consulta independentista del 9-N, encara que en públic defensi el dret a decidir del poble català. Qui l’entengui que el compri.
Candidats. La margarida socialista no para de perdre pètals. D’ençà de la renuncia de Rubalcaba molts han estat els noms que han sortit com ha possibles candidats a dirigir el PSOE. Però sembla que ara com ara, la direcció del principal partit de l’oposició sigui una patata calenta que ningú acaba de voler. Primer va ser Carme Chacón, després Patxi López i més tard Susana Díaz. Ara com ara, els únics que sembla que encara podrien presentar candidatura són Eduardo Madina i Pedro Sánchez, de qui tinc que confessar que fins dilluns no n’havia sentit parlar.
Podria ser Madina el favorit i Sánchez el tapat? De poder, podria ser. Recordeu que quan Zapatero va arribar a la secretaria general quasi no el coneixia ningú i va guanyar davant Bono, el candidat oficial.
Només dos veus discrepants. Ha transcendit que només dues veus del grup parlamentari socialista al Congrés han discrepat a l’hora de votar favorablement la llei l’abdicació que es fa avui. Personalment em semblen molt poques. Potser sigui allò de qui es mogui no sortirà a la foto. I és que hi ha molts que tenen por a no repetir les properes eleccions, unes eleccions que haurien de ser dels canvis i dels recanvis: canvis de noms i idees, però també un recanvi de garanties a l’actual govern del PP.
Una veu que desentona. Darrerament he criticat les declaracions que ha fet Felipe González. No sé si se’n adonen del mal que li estan fent al partit on cada vegada sembla que hi ha més distància entre els càrrecs i la militància. Darrerament qui també desentona és Rubalcaba. Si vol votar a favor de que continuï la monarquia, que ho faci, però no cal que ens doni excuses.
Primer va dir que ho feia en nom del pacte constitucional que hi va haver durant la transició i ara que ho fa perquè la Constitució així ho determina.
La Constitució, com totes les lleis poden tenir interpretacions diverses, per això existeix el Tribunal Constitucional que, com tots sabeu, està format per magistrats que, sovint, també discrepen i es té que acabar imposant el vot de la majoria, un vot quasi sempre més ideològic que jurídic.
He anat dient durant els darrers dies que, segons la Constitució, el poder emana del poble. Per tant, en uns moments tan transcendentals com aquests hauria de ser el poble sobirà qui parlés sobre si vol que continuï la monarquia o vol una república. Si no es fa així, el debat s’haurà tancat en fals.

Sobre la renuncia de Pere Navarro en parlaré demà.  

dimarts, 23 d’abril del 2013

HIPOCRESIA PEPERA



Només començar a sonar els noms de possibles substituts de Rubalcaba, el PP ja tira en bala en contra d’ells.
De moment s’està parlant d’Eduardo Madina i de Patxi López, tots dos bascos. El primer diputat i, sembla ser, un dels que més carisma té dintre del grup parlamentari; l’altre exlehendakari en una etapa difícil per a Euskadi i de la que se’n va sortir prou ben parat.
Des de la línia dura del PP ja s’ha qualificat, sobre tot a Medina, de ser amic de la banda terrorista ETA.  
Fixeu-vos! Encara no s’han proclamat oficialment candidats i des del PP ja els volen desacreditar. Cóm s’ha de ser d’energúmens per actuar d’aquesta manera!
Jo tinc una cosa clara:  el millor candidat serà, sense dubte, aquell del qui parlen més malament els populars.
Seran hipòcrites, seran mesquins, seran energúmens, seran tot allò que et vingui al cap, però no són tontos. Per tant, el seu candidat ser aquell que menys carisma tingui per a que no sigui rival del candidat del seu partit. 
Per cert, la Carme Chacón ja no entra a les travesses. De vegades voler nedar i guardar la roba és contraproduent.