MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

UN TRIANGLE AMORÓS DE CONVENIÈNCIA

Ja fa temps que la ruptura de Junts pel Sí és una evidència. La història del matrimoni per conveniència està arribant al final, tot i que sovint es tracta més d’un triangle amorós que una relació de parella, tot i que les CUP no s’acaben de posar al llit del tot...  

Que a les properes eleccions (ja siguin autonòmiques, ja constituents –no voldria crear suspicàcies sobre el tema-) El PDeCAT i ERC no aniran junts ja fa temps que es va anunciar i si ara mateix encara estan junts és perquè el principal objectiu que es van fixar quan van crear la coalició encara no s’ha assolit. Evidentment aquest objectiu no es un altre que el referèndum per a la independència de Catalunya.

Ne parlava l’altre dia. Els membres del PDeCAT afirmen que volen trencar amb el seu passat i desvincular-se de l’etapa de corrupció de Convergència, un llast que els impedeix créixer per a tornar a ser el partit hegemònic de Catalunya. Si el seu desig fos sincer, el Govern, que es membre del patronat del Palau de la Música Catalana, no tindria cap inconvenient per a que el Palau acusés a l’antiga Convergència de finançament il·lícit per l’espoli que van portar a terme Millet i Montull.

Tot i les informacions periodístiques que han anat sortint, és difícil conèixer tots els detalls i el perquè els membres d’ERC que formen part del Govern van acabar transigint per una cosa que a la llarga els hi pot fer més nal que bé.

Primer sé va dir que el Govern maniobrava per a que el patronat del Palau (a part de la Generalitat també hi són membres el Govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona) no acusés CDC. També es va dir que amb la no assistència a la reunió, el Govern de l’Estat facilitava la tàctica del Govern català. Fins i tot hi va haver que hi va veure una voluntat mútua de tapar-se les vergonyes.

ERC es va mostrar disconforme amb la decisió del Govern, la qual cosa sembla indicar que es va prendre per acord dels membres del PDeCAT, sense comptar per a res amb els seus socis de govern. La portaveu Neus Munté va sortir per a dir que l’acord s’havia pres conjuntament, però no semblava clar... Finalment ERC va acabar fent costat als exconvergents.

Però al Parlament ERC i el PDeCAT no van votar de forma mancomunada. Allí, ERC va sumar els vots als de les CUP (soci preferent de JxS) i a la resta de partits de l’oposició per a instar el Govern a que, com a membre del patronat del Palau acusi a CDC per finançament il·lícit.  

Davant d’això només pots pensar que el triangle amorós que conformen el PDeCAT, ERC i les CUP només és de conveniència. Una sola cosa els uneix (o això diuen...), però són moltes les que els separen. Els uneix evidentment la idea de una Catalunya independent i tot allò que hi té que veure (procés, referèndum...) En canvi els separa la corrupció i alguna cosa tan important com el model de país. Perquè és evident que ERC, el PDeCAT i les CUP no tenen el mateix model de país, aquell que hauria de sortir d’un procés constituent una vegada assolida la independència.

Però deixant a banda tot aquest enrenou, hi ha qui s’ha fixat amb el que està passant a Madrid en aquests dies. Gràcies a l’abstenció del PDeCAT a la llei de l’estiba, la que afecta als treballadors portuaris, el Govern d’Espanya va poder tirar endavant la llei. Però com sempre hi ha malpensats. Alguns han volgut veure en un gest tant innocent com aquest una compensació a l’absència de l’Estat al patronat del Palau i que, tal vegada, hauria permès culpar a Convergència i, d’aquesta manera, no hauria calgut que ERC ensenyés les seves vergonyes.  

L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 

La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.

A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...

Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.

Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.

Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.

Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.

Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!    

SIMPLEMENT FALS, TOTALMENT MENTIDA

De Ferreres Al Periódico. 

Heu sentit parlar mai de l’efecte bumerang? Suposo que sí. És quan es diu alguna cosa que, posteriorment, s’acaba girant-se en contra. És el que li pot passar a Arturo. Arturo Mas, per suposat...

Qui va ser la darrera ma dreta de Pujol, cap de l’oposició amb Maragall i President de la Generalitat amb el suport primer del PP i posteriorment d’ERC, està dient per on va que el que han declarat els encausats del Palau de la Música és simplement falç i que només ho diuen per mirar de reduir la pena que els hi demana la fiscalia. També diu que abans, les donacions anònimes eren legals i que no necessàriament es feien esperant alguna cosa a canvi. També va desafiar a que es digui en quines obres es van arreglar els contractes. Finalment va puntualitzar que amb això no volia dir que Convergència hagués rebut donacions anònimes...

A part dels citats, qui també va declarar dijous va ser Daniel Osàcar, el que va ser tresorer de Convergència durant molts anys i que segons la fiscalia i els encausats, seria el Daniel que figurava en algunes anotacions de Millet. I què va dir Daniel: Què el que s’havia dit d’ell era totalment mentida...  

Anem a pams. És evident que els encausats pel cas Palau (Fèlix Millet, Jordi Montull, Gemma Montull, etc.) volen que se’ls hi rebaixa la condemna que els hi demana el fiscal. És que no ho fa tothom? Ara bé, que vagin repartint merda (amb perdó de l’expressió) allà on no cal, ja no me queda tan clar. Per què culpar Convergència si no té res a veure amb els fets? Per què així ho creu el fiscal? Vull pensar que si el fiscal pensa que Convergència hi està implicada és perquè té proves que així ho demostrarien.

Sobre els contractes que van poder ser arreglats, la premsa ja ha publicat alguna cosa. Segons el Periódico, que cita fons de la Guardia Civil, fins un total de 19 que, a part, involucrarien a l’exconseller de Justícia Germà Gordó com a aconseguidor necessari de la trama. Les seves anades i vingudes i les seves reunions (n’hi ha constància), no es correspondrien amb l’agenda oficial de l’ara diputat per JxS.  

El Mundo també es va fer ressò de la notícia citant algunes d’aquestes obres:  El Consorci Educatiu de Barcelona adjudicat a Copisa, la millora del dic Est del Port de Barcelona, adjudicat a la UTE Copisa-Comsa i la construcció de l’institut Lluís de Paguera a Oproler en UTE con el Grupo Soler.

Copisa (Constructora Pirenaica SA) és una d’aquelles empreses que juntament amb Ferrovial, Teyco y d’altres venen sonant des de fa anys com les empreses de l’entramat del 3%.

De donacions anònimes n’hi van haver durant molts anys. Era una forma de finançament dels partits que s’escapava de quasi tots els controls. Casualment, sempre que el Tribunal de Comptes publicava informes sobre aquestes aportacions anònimes, els partits que més diners rebien eren el PP i CDC (o CiU), tot i que no hi havia cap partit que no rebés alguna aportació.  

La gran pregunta sobre aquest tema és: Hi ha gent tan generosa capaç de donar grans quantitats sense esperar res a canvi?De debò que ens hem d’empassar de que és així?

Més tard, per a escapar-se del control del Tribunal de Comptes, es va idear un altre sistema: Fer donacions a les fundacions relacionades amb els partits. De totes maneres m’ensumo que, després del que s’ha vist amb casos com el Gürtel o el 3%, els partits rebien grans quantitats de diners que anaven a parar directament a la caixa B o sigui, escapant-se de qualsevol control legal.  

Tret dels convergents de la seva que n’hi ha i molts, no crec que ningú es cregui a Mas. Ara mateix el comparo a aquell peix que s’ha quedat sense aigua i que no para de bellugar-se obrint i tancant la boca i movent la cua.

Tal com diu la saviesa popular: Al final tot sé sap. Ara bé, una cosa ben diferent és que els convergents, amb Mas al capdavant acabin acceptant els fets.

DOS ARTICLES QUE VA PUBLICAR EL PERIÓDICO ABANS D'AHIR I QUE US RECOMANO LLEGIR:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/pais-dels-tresorers-bojos-5886604

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/millet-palau-mas-cdc-erase-una-vegada-5887158

LES INFANTES DE CONVERGÈNCIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Jordi Montull va avançar la setmana passada que a partir d’aquesta hi hauria diversió.

Dimecres, quan es va tornar a reemprendre el judici Palau de la Música amb les declaracions de Fèlix Millet i Gemma Montull, tot i donar titulars de premsa, no va dir res que qualsevol català no sabés des de feia anys.

Des de que Pasqual Maragall va insinuar al Parlament que Convergència rebia un 3% de l’import de l’obra pública que adjudicaven les administracions governades per aquest partit, els ciutadans de Catalunya ens vàrem adonar que alguna cosa passava. I el que passava era que, efectivament, hi havia muntat tot un entramat que permetia a CDC finançar-se il·legalment a canvi d’adjudicacions públiques. Van anar passant els anys i van anar sortint casos que, d’alguna manera apuntaven cap a CDC, ja que els imputats (o investigats com es diu ara) eren càrrecs de la formació nacionalista.  

Però tal com ha passat al PP, la corrupció els va donant voltes com els voltors sobre algú que s’ha d’acabar morint, però no acaba d’afectar als que, durant anys, han estat al capdavant de la formació.

De fet, els dos acusats que van prestar declaració dimecres no van fer més que confirmar el que el fiscal del cas portava dient des de fa temps i que era de domini públic: Ferrovial pagava a Millet a través del Palau el 4% del cost de l’obra pública i d’aquest 4%, el 2,5 anava a parar a Convergència a través de les seves fundacions, un 1% se’l quedava el propi Millet i el 0,5 restant li donava a Jordi Montull.

També sé coneixia o intuïa, que l’intermediari de CDC era Daniel Osàcar, el tresorer del partit i que Millet va confirmar que, efectivament, era el Daniel que apareixia als apunts comptables... Però cap nom més. No van involucrar cap càrrec més de Convergència...

Durant la segona jornada, Jordi Montull va dir que les comissions van passar del 3% al 4% perquè CDC volia més diners. No sé si es tractava d’avarícia o d’alguna cosa molt més greu. Ahir me van enviar un mem que diu alguna cosa així: Si tots els corruptes portessin una llumeta de colors al cul, el nostre país sé semblaria a las Vegas.

I quina va ser l’estratègia d’Osàcar? Desmentir-ho tot. A sobre no li han hagut de pagar-li prou per a que accepti totes les responsabilitats... Es clar, com han de pagar-li si se’ls hi ha tallat qualsevol font d’ingressos extraordinaris...      

La veritat és que Jordi Montull m’ha decebut. Aquesta no és la diversió que esperava. Entenc que no és el mateix que els ciutadans intuíssim alguna cosa, que algú canti i doni testimoni amb fet provats que, efectivament va ser com se sospitava. Per això avui a totes les portades dels diaris catalans se parla d’aquest fet com si acabés de passar. També la majoria de grups polítics del Parlament van demanar explicacions als hereus de CDC, el PDECat. El President Puigdemont va fer allò que saben fer tan bé els convergents: Tirar pilotes fora, com si el tema no anés amb ells. D’aquestes coses els corruptes en saben molt... Massa!

El Periódico parla de d’escac a CDC i de que el cas Palau apunta cap a Mas. Altres mitjans informatius com TV3 també van en el mateix sentit i creuen que si Mas pretenia ser candidat les properes eleccions, millor que se’n vagi oblidant. De fet, tots els partits excepte PDECat han demanat que comparegui Mas al Parlament per a donar explicacions.

Encara que ho desitgi, el PDECat no podrà desvincular-se de Convergència. Són els seus hereus encara que hagin canviat de nom i hagin fet propòsit d’esmena.

A part d’això, la seva estratègia és tan previsible que fins i tot és ridícula. Molt de criticar a la infanta Cristina, però a l’hora de la veritat tothom la imita.

Al PDECat tots són infantes d’Espanya: Ningú se’n assabentava del que estava passant... Ningú preguntava d’on sortien els diners per als fastos. I és que quan les coses van bé, ningú pregunta, però quan venen mal donades, l’últim tonto que tanqui la porta...    

DIVERTIMENTO

Tot i que divertimento sona, evidentment, a diversió, abans que res us posaré la definició que la Viquipedia fa d’aquest concepte:El divertimento és una forma musical que va ser molt popular durant el segle XVIII, composta per a un reduït nombre d'instruments. Els divertimentos acostumaven a mostrar un estil despreocupat i alegre (en italià: divertimento significa 'diversió')

Però no us parlaré de música, simplement perquè no en tinc ni idea. Us parlaré, tal com acostumo a fer de política.

Dimecres, durant la primera sessió del judici pel cas Palau, Montull va dir a la premsa que la propera setmana serà molt més divertit. A partir de dimecres ha de prestar declaració el mateix Montull que, segons diuen els mitjans de comunicació, podria haver arribat a un acord amb la fiscalia (o al menys hi estaria negociant) per a evitar que sa filla Gemma entrés a la presó. Montull aportaria proves del finançament irregular de Convergència, tot i que Mas ho segueixi negant tot. L’expresident va dir que confiava plenament amb Daniel Osàcar, el tresorer del partit en aquella època. Casualment l’Andreu Viloca, que va prendre el relleu d’Osàcar, també està imputat per casos semblants. A veure si és veritat i la setmana que ve ens depara emocions fortes! 

També dimecres el jutge de la Mata va reobrir el cas per la caixa b del PP, aquella on suposadament anava a parar tot els diners procedents del finançament irregular del partit i que Bárcenas va qualificar com a comptabilitat extracomptable.

Si ens hi fixem, hi ha un paral·lelisme entre el PP i CDC, ja que tots dos partits es finançaven de forma il·legal gràcies a les comissions que rebien de diferents empreses (sobre tot dels sectors construcció i serveis) a canvi de suculents contractes.

Poca broma amb això, ja que tots aquests diners que les diferents administracions vinculades principalment al PP i CDC (tot i que també hi ha d’altres partits que han emprat pràctiques similars) són diners que provenen de les butxaques dels ciutadans. No faig demagògia quan dic que mentre per un costat els partits es posaven a la butxaca una milionada, els governs dels mateixos partits ens retallaven en sanitat, serveis socials, ensenyament, obra pública, etc.

M’encanta que els delinqüents cantin. Que tots aquells que van ser cooperadors necessaris i van fer d’intermediaris entre les empreses i els partits expliquin tot el que saben i que és molt.

Per això quan li he sentit dir al Molt Poc Honorable que estirarà de la manta i que explicarà detalls de coses que es van fer durant la transició i que afectarien la reputació de governants d’aquella època, no puc deixar d’alegrar-me ja que personalment m’agradaria conèixer els detalls sobre algunes decisions que es van prendre i que, de ben segur, van acabar influint amb l’esdevenir de la nostra democràcia. Quantes coses s’hauran fet i sobre les que no tenim cap tipus de constància!

De totes formes Madrid i Barcelona me venen una mica lluny i, per tant, els casos que afecten els polítics espanyols i catalans, tot i que m’interessen, prefereixo assabentar-me de coses molt més domèstiques, de casos que afecten a polítics de les nostres terres. No me direu que no tenen més morbo? Tot i que sovint me desmoralitzo jo mateix quan penso que si pescar els peixos grossos costa tant, capturar els més menuts i que a sobre estan molt lluny d’on es prenen les decisions importants, encara costa més. Per tant, molt me temo que la gran majoria d’aquests casos quedaran impunes.

Però si un dia, per casualitat, sonés la flauta (com l’ase flautista de Tomás Iriarte) i es coneguessin més casos relacionats amb polítics de la zona, alguns relacionats amb els que es jutgen aquests dies, encara me divertiria molt més. Però m’ho passo bé, no puc negar-ho.      

DE LAPSUS I DE CORRUPCIONS

Ahir, els mitjans de comunicació es van esplaiar amb els dos lapsus que van tenir les dues dirigents més importants del PP.

Mentre la Maridolo de Cospedal, va dir que al PP li ha costat molt saquejar a Espanya de lacorrupció (en què estaria pensant aquesta bona xica?) I pel que sembla no és la primera vegada que li passa... Serà per alguna cosa concreta?

Mentre, la vicepresidenta del govern, la Sáenz de Santamaria, va dir, fins a 3 vegades, que l’any 2012 el PP havia fet una amnistia fiscal (sí, sí, com ho llegiu, UNA AMNISTIA FISCAL)

El concepte, què és de domini públic, havia estat sempre negat, tau per Rajoy com per Montoro i, per a referir-se a la regularització que van fer milers de defraudadors, usaven tota mena d’eufemismes.

Realment no sé sap si ahir va caure en el parany que li va posar el portaveu socialista Antonio Hernando que va ser qui primer es va referir a l’amnistia fiscal, o simplement perquè la va trair el subconscient (com li va passar a la Maridolo), però el cert és que ho va dir i ho va repetir dues vegades més.

Malgrat tot, el grup parlamentari del PP, tornant a usar el corró de la majoria absoluta, va denegar la petició dels PSOE de que es fes pública la llista de defraudadors que es van acollir a l’amnistia fiscal de fa 3 anys. A la petició s’hi van sumar tots els grups de la cambra baixa... Tots? Bé, tots, tots, tampoc, el grup de CiU s’hi va abstenir. Per què serà? Potser per que tem que es puguin conèixer noms de patriotes catalans que també tenien capitals a l’estranger?  

Tot i ser important el que us he explicat fins ara, possiblement la notícia més destacada d’ahir i que avui porten a la portada diaris com el País, va ser el descobriment de dos possibles casos més de corrupció a les files populars que afectarien a un exministre com el controvertit Federico Trillo (recordeu el cas del Iak-42) i el portaveu parlamentari Vicente Martínez Pujalte (conegut popularment com Martínez el fatxa)

Recordo la verborrea de M-Pujalte a l’hora d’atacar els socialistes, sobre tot durant els governs de Zapatero. Bé, a veure ara com es defensarà.

De moment, com passa sempre, el primer que fan quan se’ls enxampa en algun cas de corrupció, és negar-ho tot o dir que el que van fer era legal.

Si retornem a la informació que han donat els mitjans de comunicació, tant Trillo com M-Pujalte haurien cobrat d’una empresa constructora de Guadalajara especialitzada en obra pública. Primer es va dir que era per haver assessorat a l’empresa en qüestió, però com no hi consten documents que així ho acreditin, llavors van dir havia estat un assessorament verbal. Com va dir el mateix Trillo quan va ser president del Congrés: Manda huevos!    

Aquestes situacions, tan les del PP, com la del grup de CiU abstenint-se a l’hora de demanar la llista de defraudadors, qüestionen el que diuen, tan els populars com els convergents quan es parla de corrupció. Mentre prediquen la regeneració política o miren de desvincular-se de casos com els de Pujol o el Palau de la Música, en realitat ho diuen amb la boca petita i actuen molt diferent.

Qualsevol persona estaria feta un embolic, però espero que tu, amic lector, et passi com a mi i tinguis molt clar quina és la situació, per molt que els qui ens governen la vulguin camuflar entre paraules que ens sonin bé a les nostres oïdes.        

BLA, BLA, BLA…

Mas va comparèixer el passat dilluns a petició pròpia a la comissió d’investigació que va obrir el Parlament sobre el cas Pujol. Diuen les cròniques que s’hi va estar durant quasi quinze hores... Total, per a no dir res.

No va estar tant agressiu com el seu mentor Jordi Pujol, però si evasiu i, com s’esperava, no va aportar cap novetat. No cal ni dir-ho que la seva intervenció no va convèncer ningú, excepte, clar està que al seu propi grup. Segurament no va convèncer ni a ERC, tot i el to més moderat que va emprar el diputat Oriol Amorós.  

Tal i com va dir un periodista a la SER, Mas és un hàbil orador y sovint dóna la volta a les preguntes que sé li fan. Hi havia preguntes que les podria haver contestat amb un sí o un no i, en canvi ell, s’hi estava una estona per no dir tes. Pura xerrameca. Potser per això va durar tant la compareixença.

El temes que es van tocar van ser els següents: Negocis de la família Pujol, cas de les ITV, cas Palau de la Música i diners del seu pare a Liechtenstein.

-Sobre els negocis del clan Pujol va dir no saber-ne res. Tot hi haver col·laborat am el patriarca durant més de dues dècades. Difícil de creure-ho, la veritat.

Aquí va sortir el tema de els deslocalitzacions de determinades indústries. Mas va dir que el que va fer, ho tornaria a fer, ja que no vol que cap indústria marxi de Catalunya i que si algú ha fet negoci amb això, no és el seu problema.  

-Sobre els ITV, on s’havien fet públics uns correus on Oriol Pujol esmentava a Mas, va dir que el que havia fet, havia estat correcte.

-Del Palau de la Música va dir que, al final no es podrà demostrar que CDC hi tingui res a veure. Cal recordar que el seu partit té la seu embargada i que el jutge el relaciona amb comissions cobrades de forma il·legal.

-Finalment, sobre els diners que tenia el seu pare a Liechtenstein, va respondre el que per a mi és un veritable misteri: Què ni ell ni els seus germans vius havien cobrar res d’aquells diners. Finalment sembla que va aclarir que ho havia cobrat la seva mare...

Anem a veure, em resulta difícil creure que una herència vagi a parar a la mare quan, normalment, els hereus són els fills. Què no estava al testament? Quin oblit, no? Penso que tot va ser una estratègia de Mas per a amagar la veritat. Expliquen els diaris que el President portava una sèrie de notes per a donar més credibilitat a les seves respostes. Òbviament, quan ho portes així és també per a no sortir-te’n del guió que has preparat i no deixar res a la improvisació.

Mas va fer servir ahir la tàctica que usen tots els imputats (encara que ell, con va recalcar, no hi està): no ho sé, ho desconec... En definitiva evasives per a dificultar que es puguin aclarir els fets.

Sóc dels qui penso que les comissions d’investigació no serveixen absolutament per a res, sinó és per a que els partits es puguin esplaiar a gust amb el compareixent. Potser per això Pujol es va mostrar tan esquerp, la qual cosa no va impedir als diputats retreure-li la seva actitud.

El passat dilluns els portaveus que van estar més durs amb Mas van ser la del PP (després del divorci polític, no m’estranya) i la de la CUP que li van dir si fa o no fa això: Si vostè era el Secretari General de Convergència i no s’assabentava del que passava al seu partit, hauria de dimitir de President.

Per la nit, al programa 23-24 del Canal 33, els contertulians van debatre el tema. Pel que vaig veure, tot hi haver-hi certa pluralitat, potser a l’hora de mesurar la imparcialitat, no n’hi havia tanta. Alguns d’ells van coincidir que Mas va sortir-ne reforçat, ja que quan algú té l’oportunitat d’expressar-se, sempre sol sortir-se’n bé.

Es una manera de veure-ho, però des del meu modest punt de vista, ningú pot sortir-ne airós si es passa quasi 5 hores sense dir absolutament res. Molt de bla, bla, bla, però buit de contingut.    

AMB ELS ULLS TANCATS

Cada dia em sorprenc en veure que sempre hi ha qui defensa a Mas amb els ulls tancats, tot i els seus embolics. Per això repeteixo el tema.

Sembla ser que no sen adonen o no se’n volen adonar que totes les maniobres del successor de Jordi Pujol estan encaminades en continuar aferrat al càrrec. Si l’any 2012, després de menys d’un any com a President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades, ho va fer perquè es pensava que abraçant l’independentisme que es va poder viure a la Diada, els ciutadans de Catalunya el votarien majoritàriament reforçant així el seu lideratge al capdavant del país. Però tal i com vaig llegir una vegada, els ciutadans, davant la decisió d’escollir entre l’original (ERC) o la còpia (CiU), es van decantar per l’original i Mas va veure com els seu grup parlamentaria s’aprimava considerablement.

Mas es va equivocar, però lluny d’admetre que ho va fer, ha anat trampejant la situació esquivant les dificultats que li han anat sortint al pas amb més o menys èxit. Per això, les seves controvèrsies amb ERC han estat constants fins el punt que un dia semblava ser tan amics i el dia següent tot el contrari. El símil més adequat seria el de l’acordió que, a les mans del músic, tant aviat s’allarga com s’acurça.  

En aquests dos anys han estat molts els comentaristes polítics, contertulians i ciutadans en general (jo mateix) que pensàvem (i pensem) que Mas hauria d’haver dimitit.

Tal vegada el darrer de tots ha estat Jaume Reixach, director del Triangle en un article que va publicar a la seva revista aquesta mateixa setmana. Reixach cita diferents casos de corrupció (com el del Palau de la Música) on Mas, en la seva condició de Secretari General de CDC hauria pogut estar al corrent o els tripijocs que es feien en temps de Pujol, però que encara es segueixen fent amb Mas al capdavant de la Generalitat per afavorir els seus correligionaris polítics.

Però també motius polítics com l’engany que representa la modificació de la consulta o les retallades que pateix Catalunya en sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura.

Però és evident que hi ha qui no vol veure-ho així i que pensa que molts d’aquest mals o bé venen des de l’època del Tripartit (i de Zapatero, que encara que no el citi ningú, ja sabeu que sol serl’ase de tots els cops per part del PP) o, evidentment de Madrid, una vella tàctica convergent emprada des del principi de l’era Pujol i que tan bons resultats electorals ha donat sempre a la federació.

No ho voldria fer-ho més llarg. Només unes darreres reflexions i que cadascú s’ho agafi com vulgui.

1.- Si qui està llegint això és un convergent de tota la vida que n’ha tret profit, res a dir, comprenc perfectament que segueixis defensant la teva menjadora o la dels teus fills, què de tot hi ha. 

2.- Però si no és així, si ets un convers de darrera hora que simplement vas pensar que realment Mas seria el messies que ens portaria cap a l’independentisme i després de tot el que ha fet al llarg d’aquest dos anys, segueixes pensant que no n’hi ha un altre com ell, mira, que vols que et digui, segurament res del que et digui t’acabarà convencent.

Quan un arriba a una certa edat i no se’n adona del que està passant al seu costat o bé és un fanàtic o un ximplet (tonto per a que m'entenguis) I perda que sigui així de clar. Ho havia de dir.

Ah! I la culpa pot ser de Madrid, però... Sempre sempre? Vols dir que no n'hi ha prou de mirar-nos el melic? De lladres i corruptes n'hi ha a tots els llocs, també a casa nostra.  

OSÀCAR, CAMPS I…

El fiscal del cas Palau de la música demana 27 anys de presó per a Millet i Montull i 26 per a la filla del segon, però també 7 anys per a l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar i 3 per a l’exdiputat Jaume Camps. Conclou el fiscal que a CDC, a part dels dos citats hi havia d’haver més gent que sabien del finançament il·legal del partit, però diu que aquest punt no s’ha pogut esbrinar. Evidentment dóna per fet la relació a 3 bandes que hi va haver entre el Palau de la Música, CDC i Ferrovial, una empresa constructora a qui la Generalitat convergent li va atorgar diversos contractes.

I jo em pregunto: I entre les persones que sabien del finançament il·legal (segons el fiscal del cas) de Convergència, estava Jordi Pujol? I Arturo Mas? Encara que el fiscal diu que no ho ha pogut esbrinar, permeteu-me el benefici del dubte. Jo crec que si que ho sap, però no ho vol dir... Per què?

Hi ha coses que criden l’atenció i fan que més d’un ciutadà de Catalunya hi vegi gat amagat. Si, com diu el fiscal, CDC es va emportar 6,5 milions d’euros de l’espoli del Palau de la Música, perquè aquesta institució els eximeix de tota responsabilitat? Torno a preguntar: Qui hi ha al darrere? Tan important és el càrrec que ocupa que se’l vol exculpar de tot? Com si no hi fos...

I una darrera pregunta: Per què el Parlament de Catalunya (amb els vots en contra de CDC, però també del seu soci de govern (TAMBÉ DEL SEU SOCI DE GOVERN) s’ha oposat reiteradament que el President Mas doni explicacions i que es formi una comissió d’investigació sobre el tema. Sóc de l’opinió que les comissions d’investigació parlamentàries rarament serveixen per a res, però al menys els diputats de l’oposició tindrien accés a determinada informació (segurament confidencial) que ara no poden tenir.

Aquest cas és una altra demostració del descrèdit que tenen una bona part dels nostres polítics. Per a evitar-ho, hi poden haver diverses fórmules: primàries vinculants a tots els partits obertes a militants i simpatitzants, llistes obertes i limitació en el temps de l’activitat política. I, evidentment prohibició total de qualsevol tipus de finançament privat i un control més rígid per part dels organismes responsables de la Generalitat i/o govern central.

Però com són els mateixos representants polítics els qui ho han d’aprovar, dubto molt que els partits anomenats grans hi estiguin d’acord.

Per tant, des del meu punt de vista, NO HI HA SOLUCIÓ!  

EL CAS PALAU DE LA MÚSICA, EL “BÁRCENAS” DE CONVERGÈNCIA

www.vizcarra.info

Arturo Mas està segut sobre una gran bomba de rellotgeria. Després de la seva intervenció al Parlament de Catalunya del passat dimecres, dedueixo que està esperant que un jutge “amic” sigui l’encarregat de la vista del cas de presumpte finançament irregular del seu partit i que, finalment pugui donar-lo per tancat de la forma més benèvola possible.

Abans de donar explicacions al Parlament va aconsellar Rajoy que donés la cara i les explicacions oportunes sobre el cas Bárcenas que, com tots sabem afecta a la línia de flotació del PP.  

Entre l’actitud de Rajoy i la de Mas, realment hi ha molt poca diferència. El primer s’amaga tot el que pot, no vol acudir al Congrés, manipula les poques rodes de premsa que dóna per a evitar preguntes compromeses  i fa que siguin els seus companys de partit els que s’encarreguin de desmentir-ho tot o minimitzar al màxim el que va sortit. Mas, en canvi,si que acudeix al Parlament, però també ho nega tot i interpreta les decisions judicials a la seva manera per a no haver d’acceptar els fets. Està clar que si tots dos acceptessin que coneixien el que estava passant als seus respectius partits, haurien de dimitir immediatament. En canvi, admetre que alguna cosa passava, però que la culpa és dels altres, mai seva, des el meu punt de vista només demostraria un intent de salvar la pell. Però ja sé sap que es pot pecar per acció o per omissió i, en tots dos casos n’ets culpable.

En la seva defensa, Mas al·lega que no hi ha imputats més enllà de Daniel Osàcar l’extresorer convergent (curiosament el mateix càrrec que tenia Bárcenas al PP) També diu que el Palau de la Música eximeix CDC de tota responsabilitat. En canvi, sobre el dictamen del jutge instructor del cas, diu que no hi ha proves concloents. És veure el cas sempre amb el mateix filtre i sempre allò que més t’interessa. Lamentable!

El passat dimecres vaig veure part de la tertúlia de Josep Cuní a 8TV. Entre els presents Arcadi Calzada que ha ocupat diversos càrrecs públics des de les files convergents; entre els quals, diputat al Parlament i president de Caixa Girona, actualment integrada a la Caixa. També ha estat imputat en diversos casos; per tant, no és precisament un exemple d’honestedat i tampoc la persona més apropiada per a defensar els interessos convergents en un debat d’aquest índole.

Però a la taula hi havia una veu crítica (fins i tot molt crítica) contra Convergència i que, cada cop que intervenia, comparava el cas Palau de la Música el Bárcenas del PP, tal i com  he fet jo sovint. Una cosa tan clara com aquesta només no la veu aquell que té interessos cap a alguna de les parts.

A casa ens preguntàvem qui era aquella persona, ja que com no solem seguir la tertúlia de 8TV, no el coneixíem. Però afortunadament Internet sol donar-nos molta llums on abans només hi havia ombres. El contertulià en qüestió era Joan Carles Girauta que sembla que, a part d’escriptor també és advocat.

Girauta trobava inversemblant que algunes entitats financeres havien negat al jutge informació relativa sobre qui havia retirat fons de determinats números de compte. Mentre, Calzada li reiterava el que havia dit hores abans Mas: el jutge instructor no tenia proves. La rèplica de Girauta no es va fer esperar:  cap jutge instructor dóna per acabat un procediment culpant a algú (en aquest cas Convergència) sense proves.

I torno al principi. Mas vol guanyar temps i espera que els hi toqui en sort un jutge afí (com el dels vestits de Camps) i se’n pugui anar tranquil·lament de rositas, tal com li va passar a Jordi Pujol en el cas Banca Catalana.