ACTE DE COMMEMORACIÓ DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA A AMPOSTA

UN GRAN DILEMA SOBRE LA IGUALTAT DE GÈNERE

De Vergara a eldiario.es. 

Tal com s’apropa la data d’avui, els mitjans de comunicació solen parlar del paper de la dona a la societat actual, sobre tot a la política i el món laboral.
És cert (i no només perquè ens ho expliquen) que la nostra societat segueix sent masclista... A la política, al treball i a molts d’altres àmbits.

-Quantes dones hi ha que són presidentes de clubs esportius?

-Quantes dones hi ha que són presidentes d’una colla castellera o de qualsevol altra entitat cultural o recreativa?

En tot cas moltes menys que homes... Això és evident. I això és així perquè tradicionalment a la dona sé la relegat a tenir fills, a cuidar-los i ja de passada a fer les tasques domèstiques. Però poc a poc la dona (al principi més per necessitat que per una altra cosa) sé va anar incorporant al món laboral, però sempre ocupant llocs poc determinants.
La conscienciació de que la dona havia de tenir un paper més predominant i similar a l’home va anar sorgint poc a poc, tal com la dona, en gran part gràcies als estudis, es considera preparada per afrontar el repte que té davant seu: La igualtat en tots els àmbits socials i laborals amb l’home.
Però aquí sorgeix una altra pregunta: Està l’home preparat per assumir el nou ordre social? Evidentment no. Una gran part dels homes es resisteix a perdre l’status que ha mantingut al llarg dels segles, fins i tot dels mil·lennis. Per això, allà on és més visible és a la vida pública i laboral, sobre tot als consells d’administració de les grans empreses, les de l’Ibex 35 i tantes d’altres.

-Quantes dones hi ha que són presidentes de les seves respectives nacions o de govern (no és el mateix)?

Quan era jovenet me’n recordo de dues: de la Indira Gandhi (l’Índia) i de la Golda Meir (Israel). Ara també me’n venen al cap dues: Angela Merkel i Theresa Mai. Segur que n’hi ha alguna més, però com que no surten massa als mitjans de comunicació, solen passar totalment desapercebudes.
Sense anar més lluny: Quantes dones han ocupat càrrecs polítics importants a Espanya? Que jo recordi no han passat de ser vicepresidentes (Marí Teresa Fernández de la Vega, Soraya Sáenz de Santamaría...) I a Catalunya? Més o menys el mateix (Joana Ortega) Però la més alta representació de l’Estat o de la Generalitat mai l’ha ostentat cap dona.
Allà pels anys 80, el PSC es va plantejar el debat d’establir quotes de representació femenina tant als òrgans de direcció del propi partit com a l’hora de confeccionar les llistes electorals. En aquell temps hi vaig votar en contra perquè pensava (i segueixo pensant) que si la dona s’ha d’equiparar amb l’home, aquests debats no s’haurien ni de plantejar, simplement són situacions que haurien de caure pel seu propi pes pel fet de que som iguals. La majoria de les companyes del partit pensaven com jo.
Es va acabar establint per llei la quota femenina a les llistes electorals: De cada 5 llocs, al menys dos havien d’estar ocupats per dones. De totes maneres això no garanteix una pluralitat als parlaments, ja que si, anem a suposar els 3 primers llocs de la llista estan ocupats per homes i els dos següents per dones, els primers sempre tenen moltes més possibilitats de sortir. I de totes les combinacions possibles, els homes ocupen quasi sempre els llocs preferents.
Però segurament, de no haver-se aprovat aquesta llei, ara mateix continuaríem tal com estàvem fa 30 anys. És trist haver-ho d’assumir, però és la dura i crua realitat.
Al final t’has d’acabar plantejant el següent dilema (i no és menor): Continuar aferrat a les meves conviccions o renunciar-hi i acceptar que, desgraciadament, per a que hi pugui haver una igualtat entre dones i homes s’ha d’establir per llei.

Quina pena que hagi de ser així...!    


I PER ACABAR UN REGAL:

http://www.publico.es/sociedad/mujeres-cambiaron-ciencia-suenen.html

http://www.caninomag.es/todas-a-una-artistas-disenadoras-impresoras-y-revolucionarias-algunas-mujeres-increibles/

http://www.eldiario.es/cultura/tecnologia/programadoras-cambiaron-mundo_0_619788261.html

25 DE NOVEMBRE: DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA

Dia Internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones

(Amb Eneko) 

El 25 de novembre va ser declarat dia internacional contra la violència de gènere el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia). En aquesta trobada les dones van denunciar la violència de gènere en l'àmbit domèstic i la violació i l'assetjament sexual en l'àmbit dels governs, incloent-hi la tortura i els abusos que patien moltes presoneres polítiques.

 Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 mentre anaven a Puerto Plata a visitar els seus marits empresonats, en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo a la República Dominicana. Dedé, que viu a Bèlgica, és l’única germana que va sobreviure. Els seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d'un barranc. Per al moviment popular i feminista de la República Dominicana, històricament, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència. El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.

MANIFEST (clica per accedir-hi) 

175 ANYS DE LA PRIMERA FOTOGRAFIA A ESPANYA

Avui es commemoren els 175 anys de la primera fotografia a Espanya. El lloc escollit per a fer-la va ser al Pla de Palau de Barcelona, tal com ho recull avui el Periódico de Catalunya.

De fet, fa uns dies, jo mateix vaig poder veure la placa que ho recorda a la citada plaça, tot just a la cantonada amb la facultat de Nàutica, col·locada l'any 1975. 

MES QUE CAÑAS, UN CANYAR

Dijous, al Parlament de Catalunya es va produir un fet que podem qualificar com inusual. La presidenta democristiana Núria de Gispert va cridar a l’ordre diverses vegades al diputat de C’s Jorge Cañas dient-li: Senyor Cañas, senyor Cañas... I així no sé quantes vegades... Moltes. Mes que unes poques canyes semblava un canyar sencer.  

Hi ha una dita que diu que, de vegades, els arbres no deixen veure el bosc. Fent un símil, les canyes també poden tapar la magnitud del problema real que, des del meu punt de vista, s’intenta camuflar: el rebrot de l'ultranacionalisme espanyol (dieu-li franquisme si voleu)  

Estem davant del 12-O que, a part de ser el meu aniversari de naixement, té una connotació important per al nacionalisme espanyol. L’aniversari del descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom i la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, patrona de les Espanyes, els serveix d’excusa per a commemorar la festa nacional (no confondre amb l’altra festa nacional que són els toros)

Segons molts historiadors, el 12-O de 1492 va ser l’inici, entre d’altres coses, del gran genocidi dels conqueridors espanyols sobre la població indígena (mal anomenats indis) Veus com la de Fra Bartolomé de la Casas que denunciava precisament les atrocitats comeses a Amèrica, van ser silenciades durant segles.

Ara, amb el rebrot de catalanisme independentista, també hi ha un important rebrot del nacionalisme espanyolista. Però entre nacionalisme espanyol i el ultranacionalisme, només hi ha una ínfima línia molt fàcil de traspassar. Exemples? Mols. Des dels joves cadells del PP que s’han deixat fotografiar amb simbologia feixista, a l’alcaldessa que va inaugurar una fira on s’exhibia divers material nazi a l’actitud del PP al Congrés que, una vegada més es va negar a condemnar el franquisme. Però si el tenen dintre de casa! L’actual Ministre de Justícia i en un altre temps alcalde de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón, tot hi que descendeix d’una família monàrquica, el seu sogre va ser ministre amb Franco: José Utrera Molina.  

Mentre el PP i C’s donen suport a la plataforma Som Catalunya Somos España que ha convocat per a demà una concentració a la plaça de Catalunya de Barcelona, grups ultradretans (la majoria vinguts de fora de Catalunya) també volen manifestar-se a la capital catalana. Finalment només se’ls hi ha tolerat manifestar-se entre la plaça d’Espanya i l’avinguda de la Reina Maria Cristina.

Tan la manifestació de Barcelona de la Diada de 2012 com la Via Catalana d’aquest any, han estat tot un exemple de civisme. Caldrà veure el resultat de les manifestacions de demà. Tindrem la resposta en menys de 24 hores.