Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris engany. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris engany. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de juliol del 2018

AL PA, PA I AL VI, VI (mai millor dit)

Panaderia de Tronchón.

Hi ha una dita que diu així: El vi usat i el pa canviat.
Segurament us ha passat moltes vegades que quan heu anat a algun lloc i heu anat a menjar al restaurant, a l’hora de provar el pa haureu exclamat:

-Quin pa més bo!

Potser cada vegada menys, perquè ara tot el pa és prefabricat i forners com els d’abans ja no ne queden.
No fa gaires dies, l’amic Juan Miguel Gas recordava els tres forns que hi van haver a la Galera quan érem menuts:  el dels germans Lluís i Julia, el de Juanitet i l’Encarnación i el del Sastre (José Maria) i la seva dona Teresa. Curiosament els germans Lluís i Julia i Juanitet eren de la mateixa família: Bailach. Un cognom que a la Galera està condemnat a desaparèixer.
Com deia, pa bo avui en dia és molt difícil trobar-ne. De vegades si vas a un poble menut on encara hi ha forn de llenya... I la veritat és que ho valores molt.
L’any passat al juliol vam anar a Galicia i allí el pa era excel·lent. Per cert, quan us parlin de barra gallega, ni cas. Ni és gallega ni res... 

Pa de Santiago de Compostel·la. 
Tenia un company de treball que de tant en tant va a Tronchón, un poble molt conegut pels seus formatges. Tant que fins i tot surten esmentats al Quijote. La primera vegada que hi va anar, en assabentar-se de que hi havia un forn de pa com els d’abans, els va trucar per a encarregar-los 30 barres de quilo... Com que no el coneixien van ser reticents i al final van quedar en 20. Cada vegada que va fa una comanda similar, després el fa a trossos i el fica al congelador.
En canvi amb el vi és diferent. Al provar-lo té pot agradar més o menys. Però jo sóc incapaç de saber pel seu gust si és bo i car o barat. Segurament només els paladars més privilegiats podran distingir entre diferents tipus de vins i apreciar els seus matisos. Però tot i així estic segur que mai sabran dir amb seguretat si aquell vi és més o menys car (o barat)
De vegades s’expliquen anècdotes de gent que van als restaurants i demanen una botella de gasosa o un sifó per a barrejar-la amb el vi. Si el vi és de qualitat, normalment se diu que és un sacrilegi i, segurament és així, però si els hi agrada d’aquesta manera, quin problema hi ha?
Ahir vaig llegir una notícia que me va acabar confirmant els que us estic dient: Venienampolles de vi de 19 euros per 1.900 euros.

Sembla ser que compraven botelles de vi i després les etiquetaven imitant marques de molta qualitat com ara Pingus, Flor de Pingus i Vega Sicilia Único.
Cal pensar que els consumidors, tot i que se devien de considerar experts, no ho eren tant quan els hi donaven gat per llebre i no ho sabien distingir.
Vull dir amb això que el nostre paladar, tot i que pugui ser exigent, a l’hora de la veritat no ho és tant com ens pensem i ens deixem anar més per l’etiquetatge de marques reconegudes i de prestigi i ens pensem que pel simple fet de comprar el producte és de millor qualitat quan en realitat és molt possible que no sigui així.  

dijous, 3 de maig del 2018

EL PRIMER GRAN ENGANY DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Camps de colza a prop de Pals (Girona)

Si se viatja cap a Girona se poden apreciar camps completament grocs. Són flors d’una planta de cultiu que no encertes a endevinar de què se tracta. És colza, una flor que igual com passa amb el gira-sol, de les seves llavors se’n extreu oli.

-Abans se cultivava gira-sol, però consumia massa aigua; ara se planta colza... (me van aclarir per les xarxes socials)

Colza va ser una paraula maleïda a principis dels anys 80, ja que una partida d’oli de colza desnaturalitzat va ser la causa de que s’infectessin més de 20.000 persones de les quals moltes van morir. Sembla ser que en un principi la xifra de morts van ser uns 400, però segons les dades definitives de l’OCU, el total de morts degut a la malaltia que va ocasionar va ascendir a 1.100 i quasi 5.000 segons altres pàgines d’Internet.
La primera víctima tenia nom i cognoms: va ser el xiquet Jaime Vaquero. En pocs dies la gent de Torrejón de Ardoz van començar a emmalaltir i molts van morir. El pànic va fer que se sacrifiquessin gossos i gats pensant que podien ser els portadors de l’estranya malaltia.
L’any 1981 governava la UCD i Leopoldo Calvo-Sotelo n’era el President del Govern, mentre que el PSOE de Felipe González estava a l’oposició. El Ministre de Sanitat era Jesús Sancho Rof i el d’Interior Juan José Rosón Pérez. He volgut citar a algunes de les persones que més directament van estar relacionades amb el cas i que van decidir un pacte de silenci per amagar el que realment estava passant. De ser cert que la culpa de tot la va tenir l’oli de colza desnaturalitzat, hi ha una pregunta que sempre va quedar a l’aire. A Catalunya també se va distribuir una partida del mateix oli i aquí ni hi van haver ni víctimes ni malalts. És que els catalans estàvem immunitzats contra l’agent que va produir la pandèmia?    
 I què va passar realment? De fet només són sospites, però la teoria més plausible és que l’origen de la pandèmia va ser d’origen químic.
On es va originar? A Torrejón de Ardoz. I que hi ha a aquella localitat madrilenya? Una base americana. I precisament allí hi treballaven la mare de Jaime Vaquero i el pare d’una altra família afectada...
Traieu-ne les vostres pròpies conclusions.


MÉS INFORMACIÓ:   



dilluns, 12 de desembre del 2016

L’ENGANY CONTINUAT DELS PARES DE LA NADIA NEREA

Un dels temes que més fulles de diari ha omplert durant els darrers dies ha estat l’engany o l’estafa continuada dels pares de la nena Nadia Nerea afectada de distròfia muscular congènita.
Tot indica que els pares de la nena van exagerar la seva malaltia per aconseguir, gràcies a la generositat de la gent, sobre 1 milió d’euros del que ja se’n haurien gastat més de 600.000.
Per aconseguir recaptar una quantitat així es van valer, principalment de dues coses: una part legal que va ser la constitució de una fundació que portava el nom de la xiqueta i d’una campanya molt ben ideada que, entre d’altres coses, es va basar en exhibir la xiqueta pels platós dels principals canals de televisió, la qual cosa va donar al cas gran ressò mediàtic, bàsic a l’hora d’aconseguir el propòsit que s’havien fixat des d’un bon començament.
Estic convençut que el pare de Nadia Nerea va maquinar la gran estafa des del moment en que li van diagnosticar la malaltia a la xiqueta. Segons s’ha sabut, anteriorment ja tenia antecedents per delictes similars encara que molt menys importants. Una altra prova concloent és que, pel que sembla, no li van fer cap tractament extraordinari a la xiqueta, entre d’altres coses perquè el més necessari, segons sembla, ja el rebia del sistema de salut públic.
Quan el diari el País va destapar l’engany, ràpidament Fernando Blanco (que així es diu el pare) va dir que tornaria els diners que havia rebut (en un primer moment es va parlar d’uns 150.000€, xifra que es va anar incrementant en el pas dels dies, gràcies sobre tot a la informació obtinguda per ordre judicial de les entitats bancàries.
Recordo que el primer comentari que vaig fer va ser: I com els retornarà...? Ja sé sabrà a qui s’hauran de tornar?
Penseu que quan es porten a terme campanyes com aquesta (de bona fe, per suposat), una gran part de les aportacions són anònimes i sovint gràcies la col·laboració desinteressada d’establiments comercials que col·loquen a llocs vistosos guardioles amb la foto de la xiqueta o xiquet que va acompanyada d’una breu explicació de la seva malaltia. És pràcticament impossible conèixer amb exactitud les identitats i les quantitats aportades per cadascú.
Però a mesura que es va anar engrandint la xifra i, sobre tot, quan es va saber que se’n havien gastat més de la meitat, no cal ser molt espavilat per a veure que és del tot impossible.
En aquest cas tot és molt inversemblant, però sobre tot comprovar com es van gastar una part dels diners. A l’escorcoll que es va dur a terme a la casa familiar, la policia va trobar diners en metàl·lic, rellotges de luxe, una pistola de fogueig i marihuana. Cal fer cap comentari al respecte? Millor que no... Què cadascú arribi a les conclusions que vulgui...
Les últimes novetats que s’han sabut és que el pare havia planificat fugir a França amb la resta de la família. Si el jutge no hagués ordenat presó incondicional, segurament a hores d’ara ja hi serien.
Estic convençut que a la xiqueta sé li havia diagnosticat la malaltia, però com va acceptar el pare, es van exagerar les conseqüències.
Salvant totes les distàncies, me’n he recordat d’un cas que ens va explicar un brigada durant la meva curta estada a l’aquarterament militar de Cartagena. En va explicar que feia un temps un recluta, aprofitant-se d’una deficiència auditiva va aconseguir lliurar-se de la mili.
Pel que sembla el noi es va preparar minuciosament durant molt de temps. Quan va arribar al quarter va fer saber a tothom que estava completament sord i no sentia absolutament res. Van mirar de donar-li ensurts com ara fer un gran soroll al costat seu, sense que el noi s’immutés per a res. També tirar una moneda al terra (qui no reacciona al soroll dels diners?) I el noi es mostrava impertorbable. Quan ja el van declarar inútil, el van reunir els suboficials de la brigada (a la Marina no són companyies) i li van preguntar si realment no sentia res de res. I el jove els hi va respondre que no els sentia... Finalment li va arribar l’ordre de marxar i només llavors va acceptar que a una oïda li havien diagnosticat un determinat grau de sordesa i que era el que havia al·legat per mirar de lliurar-se, però que de l’altra sentia perfectament...    
No vull acabar sense fer constar que pràcticament tots els que demanen solidaritat a la gent van de bona fe i ho fan per causes nobles. Ara bé, saber diferenciar els uns dels altres és molt complicat i segur que després d’aquest cas, la majoria de la gent seran molt més reticents a l’hora de gratar-se la butxaca i soltar uns calerons per ajudar a d’altres persones.  

dimecres, 5 de març del 2014

EL CÈNTIM SANITARI

Hi ha que veure el revolt que s’ha creat en torn al cèntim sanitari que s’aplicava a la venda dels carburants. Però es clar, és que no es tracta d’un cèntim, es tracta de molts de cèntims, i ja sé sap, de mica en mica s’omple la pica...  
No sé si l’heu vist, però hi ha una pel·lícula americana (no recordo el títol, però devia de ser dels anys 60), on un comptable desviava els cèntims de les nòmines dels treballadors de  l’empresa al seu compte particular. Com era poca quantitat, els treballadors no es queixaven, ja que es pensaven que, simplement, es tractava d’arrodonir les nòmines, però el comptable en qüestió es va fer multimilionari. Una cosa així em sona el que s’ha fet amb el cèntim sanitari.
Ara que s’ha fet història, s’ha recordat que qui va dissenyar la normativa va ser Cristóbal Montoro durant el govern d’Aznar. I ha hagut de ser un tribunal europeu qui ha dictat sentència sobre la il·legalitat de la mesura com a conseqüència dels recursos presentats per associacions de transportistes.
El primer govern Tripartit ho va aplicar amb el consegüent desacord de CiU. No obstant, que Mas va arribar a la Presidència de la Generalitat, tampoc el va eliminar.
Dit això, sembla molt clar que si es crea un nou impost dit vulgarment el cèntim sanitari, els diners que es recaptin per aquest concepte han d’estar destinats a sufragar la sanitat pública. Cert, no? Error! Sembla ser que la recaptació d’aquest impost era per una altra cosa. I ara ve quan ens mosquegem... Per a què, cal preguntar-se? Per a finançar els partits polítics? Per a Defensa? Per a la gestió de la sanitat privada? Jo no sé com us sentiu vosaltres, però jo em sento estafat i enganyat.
Ara ens diuen que podem reclamar i que ens ho haurien de retornar. Però la majoria d’usuaris que no som professionals del transport, no guardem cap comprovant del carburant que hem estat posant durant tots aquests anys. Només els transportistes que estan donats d’alta com a tals i que tenen l’obligació d’emetre factures i conservar tan les que emeten com les que reben, és possible que encara les conserven (segons Hisenda només estan obligats a guardar-les durant els 4 darrers exercicis no rescrits)
De totes formes, a hores d’ara encara no sé a qui s’han d’adreçar per a sol·licitar la devolució. Jo diria que a l’Agència Tributària i més concretament al departament de Duanes que són qui porten el tema de carburats i impostos especials.
Però l’Agència Tributària ja s’ha avançat a dir que només es podran reclamar els 4 anys no prescrits dels que parlava abans, la qual cosa ha fet que els transportistes hagin posat el crit al cel (Si jo em sento estafat, imagineu-vos ells que gasten molt més carburant que jo!) Han dit que recorreran fins on faci falta.
Personalment, insisteixo, em dóna la sensació que ha estat una estafa en tota regla i, un altre cop fa que segueixi perdent la confiança en els nostres polítics, els mecanismes de control que haurien d’haver-los avisat sobre la il·legalitat que estaven cometent i fins i tot amb els jutjats i tribunals que han hagut de passar abans del seu peregrinatge a les institucions europees.
Em sembla molt fort i ens podríem tranquil·litzar si, a partir d’ara, se’ns garantís de que una cosa així no tornarà a passar, però segur que els nostres polítics se’n tornaran a inventar una altra manera de prendre’ns el pèl i els diners.  

dimarts, 25 de febrer del 2014

4 CASOS EN 28 ANYS

Aquesta passada setmana es va parlar d’un nou frau a la Seguretat Social amb la detenció d’unes 200 persones, una bona part d’elles, a la província de Tarragona.
Quan no és a la Seguretat Social és a la Hisenda Pública i, quan no, els que resulten estafats són el propis clients.
Encara que al món de l’assessorament hi ha diverses especialitats (fiscal, comptable, jurídic, laboral, etc.), a la pràctica tothom fa de tot. És molt estrany que hi hagi assessories que només facin una cosa concreta.
Entre els qui van fer frau a la Seguretat Social, hi ha un assessor de Tortosa. Si bé la seva especialitat és la comptabilitat, també tenia relacions tant amb la SS com amb l’Agència Tributària. Vull dir amb això que el coneixíem. No és dels qui venen més sovint, però de tant en tant passava. A més jo el conec des de l’època, quan varem coincidir al repàs de matemàtiques de Fayos, quan teníem 15 anys.
El frau consistia en donar d’alta a treballadors ficticis per a poder cobrar subvencions estatals.
Però aquest no ha estat l’únic cas que ha passat durant els 28 anys que porto treballant a l’administració tributària. El primer va ser el d’un que suplantava el seu germà.
L’arribada de Miguel Ángel a Tortosa va coincidir poc més o menys amb el meu inici. Al cap de poc temps, Miguel Angel  circulava amb un Mercedes i vivia en un xalet de la Simpàtica (la zona residencial de Tortosa) amb totes les comoditats. Cóm havia prosperat tant? Hi ha una dita que diu que ningú es fa ric treballant. Aquest és un bon exemple. El personatge en qüestió estava conxorxat amb el caixer d’una entitat financera amb seu a la capital del Baix Ebre. En aquell temps era normal que els clients entreguessin els diners de les assegurances socials i dels impostos als assessors i aquest ho portaven al banc. Quan Miguel Ángel portava les assegurances socials a l’entitat financera, el caixer es limitava a posar un segell i, pel que sembla, es repartien els beneficis. Es a dir, s’ho quedaven tot. Quan es va descobrir el pastís, l’entitat financera va fer fora el treballador i va tancar la sucursal. A tots els seus clients els van derivar a l’oficina d’Amposta que, encara avui, està oberta.
Com anècdota us explicaré que una vegada, Miguel Ángel, es va trobar a un videoclub amb un company de treball. Anava acompanyat i com era una persona molt afable li va presentar al meu company l companyia: Te presento a mi hermano Miguel Ángel –li va dir-. Al cap d’una estona el meu company va reaccionar: Però... Miguel Ángel no és ell? En realitat ell es deia José Luis i suplantava la identitat del seu germà Miguel Ángel, assessor a Madrid.
No va ser l’únic que es va quedar amb els diners dels seus clients. Un altre assessor, que també tenia una autoescola, va obrir un restaurant. S’hi va gastar molts diners i no recuperava la inversió. Mentre, els venciments dels préstecs li anaven arribant, així que no va trobar cap solució més que apropiar-se dels diners aliens. No se’n ha sabut mai més d’ell.  
El darrer cas és molt més rocambolesc. Tot va començar després de que estafessin als amos de l’assessoria 20 milions de pessetes per avariciosos. Sense entrar en detalls de com es va produir l’engany, us diré que va ser una espècie de timo de l’estampeta, però a gran escala: primer els van engrescar i quan van veure que el negoci funcionava, els hi van proposar invertir més diners i va ser quan els van ensarronar.
Llavors havien de recuperar-se. Manera? Falsificar precontractes de treball per a immigrants, document que necessitaven per a obtenir el corresponent permís de residència a Espanya.
L’entramat es va descobrir quan la Subdegació del Govern de Tarragona (abans Govern Civil) se’n va adonar que cap dels precontractes s’acabava convertint en contracte i, a sobre, en tots els casos eren de l’Ametlla de Mar.
La policia va cridar a tots els representants de les empreses que figuraven com a futurs contractants. Cap d’ells va reconèixer tenir res a veure amb aquells contractes i, menys que conegués als individus que hi figuraven. Finalment van trobar una coincidència entre totes les empreses: a tots els hi portaven els papers a la mateixa assessoria.
Segons un agent de la policia local de l’Ametlla es van arribar a falsificar més de 100 precontractes i se’ls cobrava entre 1.000 i 1.500 euros. Per tant, si fem números, veure’m com s’aproxima molt a la quantitat que els havien sostret feia ja uns anys.        

diumenge, 12 de maig del 2013

QUI ROBA A QUI?

Divendres al Periódico vaig llegar aquest peu de foto:  Robatori als contenidors de reciclatge de paper a Barcelona. Es tractava d’una foto denúncia on es podia veure una furgoneta amb la porta del darrere oberta,mentre una dona estava introduït cartró prèviament extret d’un contenidor de reciclatge. Ràpidament em vaig fer la següent pregunta: Qui roba a qui?
Si voleu faré una altra pregunta. Qui treu benefici del reciclatge? Evidentment no els ciutadans que han vist com any sí, any també se’ls hi ha apujat el rebut de la brossa.  
Qui se’n beneficia són les empreses que es dediquen a aquesta activitat (per exemple a Amposta Pellícé) Però sense oblidar els grans majoristes: Ecoembes i Ecovidrio que són els que promouen les grans campanyes publicitàries. 
De drapaires s’han convertit en empresaris de gestió i tractament de residus sòlids. Perquè reciclar, fa molts anys que es recicla. Encara me’n recordo que a ma mare li regalaven plats de Duralex a canvi de les botelles de llegiu buides. Segur que a la Galera encara en queden, ja que, sinó es trencaven, tenien una vida infinita. També me’n recordo que Ceferino Huerta de Godall comprava botelles de xampany (llavors encara es denominava així, encara que fos vi gasificat) a 1 pesseta i, posteriorment a 1,50 i fins i tot a 2 pessetes. D’altres tipus de residus com ara cartrons, diaris, ferros, etc. te’ls passava a buscar per casa Maria la drapaira de Santa Bàrbara. Primer amb carro i més tard en un vehicle. Més tard, José Maria Verge Ferre, també de Godall, va obrir una deixalleria allà on ara s’ubica l’empresa Dacame. Encara que hi havies d’anar expressament, fins allí podies portar tot tipus de deixalles, fins a tot voluminosos com per exemple electrodomèstics i, en contrapartida, et donava unes monedes. D’aquelles vendes no et feies ric, però al menys es podria treure algun benefici.  
Com que el tema del reciclatge anava en augment (la generació de residus és progressiva sobre l’augment del desenvolupament de la humanitat), les administracions, en connivència amb les empreses del sector, van mirar la manera de treure’n profit.
Al principi va ser el vidre i van dir que el benefici revertiria al barri (en poblacions d’unes certes dimensions) o el poble. Després s’hi va anar afegint les llaunes i el paper/cartró i, més tard, l’orgànica. 
Per a portar a terme de manera òptima tot aquest reciclatge, es van haver de fer contenidors i més contenidors. I sovint s’havien de canviar perquè es modernitzava la flota de camions i s’havia d’adaptar als nous sistemes de buidatge.
Finalment s’ha arribat a les actuals illes de contenidors. Els polítics es van omplir la boca dient que estaven subvencionades al 100% pel ministeri competent de Madrid, però algú va subvencionar la nova flota de camions? Evidentment el cost addicional es va carregar sobre el rebut de la brossa. Certament, per llei, els ciutadans no poden pagar més que el veritable cost del servei, però si el cost s’incrementa, els ciutadans ho noten al rebut.  
Quan val la planta de recollida de brossa que hi ha al Mas de Barberans? Quin cost té el seu manteniment? Quantes persones treballen o cobren (polítics) dels consorcis de gestió de residus?
Totes aquestes preguntes ens haurien de fer pensar sobre QUI ROBA A QUI? –la pregunta amb la que he titulat aquest escrit-