MAI RECUPERAREM TOT EL QUE VAM PERDRE

Alguns dels medicaments que van quedar exclosos del finançament públic
(Foto: El Periódico de Aragón) 

Sabeu aquella dita de que cada bugada se perd un llençol? A la vida és així a diari i troben sovint exemples que ens ho demostren.

Diu Sánchez (el President) que els medicaments per als jubilats i pensionistes tornaran a ser gratis. Bé, però no paro de preguntar-me que passarà amb tots aquells medicament que durant els anys de la crisi van caure de la llista de gratuïts de la Seguretat Social i se van tenir que pagar? Tornaran a ser gratuïts? Permeteu-me que ho dubte.

La llista de greuges és inacabable. Aquest dies vaig llegir que els treballadors de la Generalitat de Catalunya havien de cobrar properament una part d’una de les pagues extres de 2012. Després de 6 anys ja va sent hora! Tot i que m’imagino que no diran blat fins a que estigui al sac i ben lligat.

Precisament les retallades econòmiques va ser una de les coses que més van afectar els treballadors de la funció pública. I no només els de l’Estat que eren els que més fàcil ho tenien, sinó també els de les comunitats autònomes , administracions locals (ajuntaments i diputacions) i la resta dels ens públics (RTVE, Agència Tributària, etc.)

Sabeu que a les pagues extres també se les denomina paga doble. Bé, als funcionaris (aquí si que vull fer una distinció entre els treballadors que tenen aquesta condició i els que no la tenen) mai se’ns havia pagat el doble. Era una mica menys, I això era així perquè la nòmina dels funcionaris consta de diverses parts: sou base, complement específic , complement de destí i triennis) Però com no se cobrava el 100% del complement específic, per això la paga extra no era el doble d’una mensualitat normal sense altres complements. Gràcies a un conveni que el sindicats van signar amb la Funció Pública del Govern de Zapatero se va aconseguir que poc a poc se cobraria la totalitat del complement específic a les pagues extraordinàries. No recordo si finalment van ser una o dues les que vaig arribar a cobra dobles.

Quan finalment la crisi ens va esclatar en tots els morros, a part de rebaixar-nos el sou, a part d’estar uns anys sense increment salarial, l’increment de les pagues extres va quedar sense efecte i, per tant, se tornava al sistema anterior.

Tot i la pèrdua d’una par de les nostres nòmines, els treballadors públics, en general, podem considerar-nos afortunats si mirem cap els nostres costats.

El rescat bancari, a part de costar-nos molts diners a tots els ciutadans d’aquest país, va comportar que molta gent hi perdés diners. Qui no se’n recorda de les participacions preferents i d’altres productes similars? La banca retornarà mai tot el que va estafar?

I aquells que van perdre, estan perden o perdran els seus habitatges... Van ser milions els treballadors que se van quedar a l’atur. Cases on no hi havia ningú amb feina. Llars que vivien (o malvivien de la pensió dels més grans. Van ser mils de milers que van haver d’acollir-se a la dació en pagament. I això sempre que l’entitat financera estigues oberta a negociar i acceptar aquesta fórmula. I els que van perdre la casa perquè van ser desnonats...

L’experiència me diu que, efectivament, tot el que se perd a la vida difícilment se recuperar. Ho he vist en deduccions i altres incentius de la Renda. Quan arribaven uns els treien, però amb els canvis de govern ja no se recuperaven.    

DECEBUTS AMB ELS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT

Estic per pensar que Rajoy i Montoro no se parlen... La passada setmana Rajoy, a Barcelona, va prometre una inversió de 4.200 milions d’euros en infraestructures per a Catalunya fins el 2020. Dimarts en canvi, quan es fan fer públics els Pressupostos Generals de l’Estat per aquest any, la inversió a Catalunya pel mateix concepte va caure un 2,7% respecte l’any passat... Més del 50% respecte a la de l’any 2011... Però no només va caure a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya... Excepte les Illes Canàries...

Fa anys me van explicar un acudit de Jaimito. Per una vegada, Jaimito era un bon alumne i el preferit de la professora. Un dia, un company de classe per a putejar-lo va escriure a la pissarra: Jaimito és qui té la polla més gran de classe. Cuan Jaimito va entrar a l’aula ho va voler esborrar, però un grup de company li ho va impedir. Així, quan va entrar la mestra i ho va veure, va preguntar qui havia posat allò i tota la classe va cridar a l’uníson: Jaimito, Jaimito... La professora, molt seriosa li va dir a Jaimito que li volia parlar a la sortida de l’escola. Va sonar el timbre i mentre la resta de companys marxaven, Jaimito es va quedar. Després d’una llarga estona, Jaimito va sortir de l’escola més xulo que un vuit... Els companys de classe que s’havien esperat pels voltants de l’escola li van preguntar a Jaimito que li havia dit la professora i aquest els hi va respondre: Xiquets, no hi ha res com la propaganda.  

Una bona campanya de propaganda tot i que el producte sigui defectuós, pot tenir un resultats magnífics. Però si això era el que pretenia Rajoy, evidentment s’equivoca de mig a mig. El poble català, que mai ha sigut tonto del tot, fa anys que no es creu res del que ve de Madrid, encara que, en aquest cas ho digués a Catalunya. Potser va ser així per a evitar ser escridassat i emportar-se, (ves a saber!) alguna tomatada...  

Montoro va voler vendre els pressupostos com els de la postcrisi. Potser li va faltar adornar-ho amb una mica de focs artificials, però va posar prou èmfasi com per a convèncer a aquells que encara hi creuen i que cada com són menys.

Sembla ser que el sector més perjudicat serà el de Rodalies. Finalment (quina novetat!) no es farà la inversió promesa... Cal recordar però que les estacions de tren que hi ha dintre del nostre territori no pertanyen a la xarxa de Rodalies de Catalunya... Si de cas, a la xarxa de Rodalies del Tercer Món. Així que haurem de continuar resignats als retards per culpa de la catenària, perquè s’ha avariat el comboi o perquè fa massa vent a la zona d’Hospitalet de l’Infant... .

El mateix dimarts per la nit, al Facebook i il·lustrat amb un mapa de l’Estat espanyol, l’amic benicarlando Jordi Maura ja es queixava per la port que els hi toca als valencians de la inversió pressupostada. Va ser la primera queixa de totes les que he vist o he sentit posteriorment. La població catalana representa el 14% del total d’Espanya i el seu PIB el 19%. Semblaria lògic que la inversió anés, al menys, en consonància amb algun d’aquests paràmetres... Però no, la inversió total per al 2017 representa un 12% del total. Les comunitats més agraciades són: Castellà i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura. Les dues primeres governades quasi sempre pel PP i les altres dues per a dissimular... Què no es digui... Tot i que les dretes no han dissimulat mai...  

Per cert, sabeu per què Canàries és l’única comunitat on augmentarà la inversió? Perquè l’únic diputat de Nova Canàries potser decisiu a l’hora d’aprovar-se!

Cal recordar però, que els pressupostos encara han de passar tot el tràmit parlamentari i per tant, estan subjectes a modificacions puntuals si és que el PP i els seus aliats accepten alguna esmena. Això vol dir què encara és possible que pugui créixer la inversió per a Catalunya? Potser sí que al final pensaré que sou tontets...

28 DE MARÇ: DÍA DELS REIS MAGS A CATALUNYA

De Ferreres, al Periódico. 

Com tots sabeu, dimarts va visitar Barcelona el President del Govern d’Espanya Mariano Rajoy i es va reunir amb la classe empresarial del nostre país. Rajoy anava acompanyat entre d’altres per Florentino Pérez, el totpoderós president del Real Madrid. Després de la seva intervenció es pot deduir que aquest any els Reis han passat del 6 de gener al 28 d’octubre.

No obstant hi ha diferències significatives. Els xiquets i les xiquetes escriuen la carta als Reis Mags uns dies abans de la commemoració de la festa i la dipositen a les bústies reials o la porten personalment als patges. Després els Reis té porten el que et porten que quasi mai és tot el que els hi ha demanat la criatura. Rajoy en canvi, va usar un procediment diferent: Va ser ell mateix qui va escriure la carta i, d’aquí, ja veurem que acabarà arribant.

Des de que no té majoria absoluta, a Rajoy no li ha quedat més remei que canviar d’estratègia i baixar a l’arena de la plaça i lidiar el toro per molt gran i difícil que sigui. I està clar que el més gran, difícil i lleig de tots els toros té un nom: Catalunya.

Per això Rajoy va prometre inversions per un muntant de 4.200 milions d’euros fins el 2020... Alegreu-vos fills meus, la crisi ja s’ha acabat, comença una nova era plena d’esplendor...

Però... Hi ha gat amagat, no? Per suposat... Estan Rajoy i el PP pel mig com no voleu que hi hagi gat amagat? Algunes d’aquestes inversions venen prometent-se des de l’època en que Pepe Blanco era Ministre de Foment... I d’això ja ha plogut.

És evident que el nacionalisme espanyol ja no sap per on pegar-la... Els uns (els socialistes) parlen de recuperar l’Estatut de Miravet, el que va promoure el President Maragall i que entre Zapatero, Mas i el Tribunal Constitucional es van encarregar de triturar, mentre que els altres (el PP) prometen els que tantes vegades han negat o incomplit: inversions multimilionàries que al final sé solen quedar en gran part reduïdes i que, de tant en tant, van recuperant perquè no tenen idees noves que oferir i, està clar, no volen acceptar les peticions que fan una gran part dels catalans.

Hi ha una dita castellana que diu: Obras son amores y no buenas razones. Per molt que l’escenificació de Rajoy estigués plena de bones paraules, no sé si també hi estaven de bones intencions, ja que no estic a la seva pell i no sé fins a quin punt té la intenció de complir les promeses. I això que no estem en època electoral... O sí?

I quin paper representava su Florentineza? Segur que espera que ACS pugui obtenir una gran part del suculent pastís. I després criticaran Piqué per dir que des de la llotja del Bernabeu sé mouen els fils del país. Quina sorpresa!

I a sobre ens estranyem de que hi hagi tanta corrupció al país? Mentre hi hagi empresaris sense escrúpols amb l’objectiu de fer-se més i més rics i polítics que fixin una quantitat a partir de la qual es deixaran comprar, la corrupció no s’acabarà.

I ara què? A esperar que es compleixin les promeses de Mariano? I sinó s’acaben complint, dintre d’un temps tornarà a venir ell o qui sigui a fer-nos escoltar la mateixa música?  

Solucions, ja! I eficaces... No pedaços que no porten en lloc i que només creen  més desconfiança.     

I COM HO FAREM, SRA. MUNTÉ?

Vaig llegir aquest cap de setmana unes declaracions de la ugetista Sra. Munté, que va ser vicepresidenta del Govern amb Arturo, que haurem de pensar en deixar de pagar els impostos a la Hisenda Espanyola.

Les Oficines Liquidadores recapten per a la Generalitat. 

Tots els projectes, per menuts que siguin, han de comptar amb un pla de viabilitat econòmica. I la creació d’un estat és un projecte de gran magnitud i, per tant, amb més raó encara, s’ha de tenir clar des d’un bon començament com es finançarà. La resposta és molt fàcil: dels impostos dels seus ciutadans... Però la realitat és molt més complicada que la resposta.

Sempre que el govern ha parlat de crear estructures d’estat, la hisenda pròpia és un dels objectius claus. L’Agència Tributària Catalana fa molts anys que funciona, no és cap novetat. El que passa és que té unes competències molt limitades i, per tant, l’import recaptat és quasi simbòlic si el comparem amb la totalitat dels impostos que paguem els ciutadans i les empreses de Catalunya. Destinar més recursos no milloraria sensiblement la recaptació dels tributs que gestiona (Imposta del Patrimoni, Transmissions i Actes Jurídics Documentats i alguna coseta més...) O dit amb unes altres paraules: la creació de més oficines (sé remoreja que, per exemple, ne volen obrir una a Tortosa) no comportarà forçosament un increment substancial de la recaptació, tot i que millorant la inspecció (sobre tot en allò que respecta a l’Impost sobre el Patrimoni), tal vegada s’aconseguiria recaptar uns quants milers d’euros de la gent que té obligació però que no declara.

Quan vaig llegir les declaracions a l’actual Consellera de la Presidència, vaig pensar immediatament: I com es farà? Elaborarà el Govern de la Generalitat una llei per a obligar els catalans a tributar a la hisenda catalana?

La resposta la va donar la mateixa consellera només un dia més tard: No s’obligarà als catalans a pagar els seus tributs a Catalunya... Suposo que la mateixa consellera se’n va donar compte de la ficada de pota... I sinó va ser així, potser algú dels seu entorn li va haver de dir: Però que has dit Neus!

Com s’ha pogut constatar, qualsevol llei elaborada pel Parlament i que l’Estat cregui que lesiona els seus interessos és, immediatament, recorreguda davant el Tribunals Constitucional que, fins ara, ha vingut donant la raó a l’Estat en quasi tot.

Potser hi ha gent que ho tenen molt clar: Pagarem els impostos aquí! (tot i que de moment no ho fa quasi ningú) Però la immensa majoria pensaran amb les conseqüències que poden tenir de no pagar l’IRPF (ciutadans), l’IVA (empresaris) i Societats (societats anònimes, societats limitades, cooperatives, etc.)

Imagineu-vos per exemple que un empresari decideixi a pagar l’RPF que reté de les nòmines dels treballadors a la hisenda catalana i que el treballador, en canvi, a l’hora de fer la renda decideixi passar comptes amb la hisenda espanyola i que li surti a tornar i que no sé li torni perquè les no constin les seves retencions o rep una liquidació de l’Agència Tributària espanyola perquè no constés l’ingrés de les retencions per part de l’empresari.

La Incertesa jurídica que representa tota aquesta situació és molt gran. No es pot estar jugant indefinidament amb el futur d’un poble.  

Per tant, seria d’agrair que d’una manera o una altra es deixés de marejar la perdiu. Si hem de ser independents, com més prompte millor i sinó pot ser, calma, per favor...  

INDEPENDÈNCIA ‘MINUT 1’

Ada Colau i Xavi Domènec a la manifestació de la PDE a Barcelona. 

Tal com explicava ahir, després de les eleccions de diumenge on el mapa d’Espanya va quedar tacat pel color blau del PP excepte petits reductes, un d’ells Catalunya, és normal que es tornin a escoltar veus favorables a la independència.

Segur que si estàs a les xarxes socials o bé a Whatsapp t’han arribat nombrosos memes i comentaris relacionats amb el tema i d’altres que, simplement feien referència a la sorprenent victòria del PP. Tot i que les enquestes anunciaven que Rajoy tornaria a guanyar, molt poques (crec que només un parell) havien anunciat que ho faria per un avantatge tan gran respecte al PSOE que, també inesperadament, va ser al segona força per davant de Podemos i les seves confluències i que les mateixes enquestes pronosticaven que hi hauria sorpasso, o sigui, que prendrien molts vots i diputats als socialistes.

Tot i que a Catalunya la primera força ha estat En Comú Podem, encapçalada per Xavi Domènech, ERC també pot considerar que ha tret un excel·lents resultats i s’ha convertit de llarg en la primera força independentista a molta distància de Convergència.

Ara, les formacions que al setembre van formar Junts pel Sí (ERC i CDC) sospiren per portar a ECP a l’hort, és a dir, que abraci les tesis independentistes, ja que saben que sense ells (o tal com es diu al Parlament: Catalunya Sí que es Pot), ara per ara és pràcticament impossible que els partidaris de la independència superin al bloc dels partits més espanyolistes. De moment, ERC ja vol llimar asprors amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, a qui el seu grup municipal no va voler recolzar només fa uns mesos.

Després d’aquest preàmbul imaginem-nos que a Catalunya hi ha els suficients suports com per encarar amb garanties un procés de ruptura amb l’Estat per a proclamar la República Catalana. Aquest procés pot ser amistós (tal com va passat entre la Gran Bretanya i Escòcia) u hostil. El primer cas és, ara per ara i dintre d’un termini mig, impossible, ja que cap govern on hi hagi el PP i fins i tot el PSOE, ho acceptarà, sinó és que hi ha un pacte d’estabilitat de govern que així ho contempli (i dubto que es produeixi aquest fet) I a sobre, els estaments de l’Estat tenen al Tribunal Constitucional de cara i, per tant, tombarà totes les lleis catalanes susceptibles de trencament.  

Per tant, anem al segon punt: hostil. Es a dir, els catalans tirem pel camí del mig i fem una Declaració Unilateral d’Independència, què és la situació per la que molts sospiren actualment.

Bé, ja estem al “minut 1”, ja hem proclamat la DUI... I després què? Com financem els serveis bàsics (sanitat, educació, ordre públic, seguretat, etc.)

Dilluns els hi plantejava això mateix als meus fills i un d’ells em va respondre:

-Què no paguem impostos!

Efectivament, els ciutadans paguem impostos, però qui les recapta bàsicament? Tret de l’impost del Patrimoni, el de Successions i Donacions, el de Transmissions i Actes Jurídics Documentats i d’altres menors creats per la pròpia Generalitat, així com algunes taxes i cànons) la gran majoria (sobre tot l’IVA i l’IRPF) ho són per l’Estat i, aquest, després transfereix a la Hisenda catalana la part corresponent pactada amb anterioritat.

Per tant, al “minut 1”, el finançament de Catalunya seria molt escàs i tal com li vaig dir a mon fill, amb prou feines tindrien per apagar la llum des edificis públics.

Quan de temps es podria aguantar en aquesta situació? Els independentistes que treballen de professors, metges, policies o bombers, estarien disposats a sacrificar-se i aguantar sense cobrar el temps necessari i imprescindible fins que la Generalitat gaudís d’autonomia financera?

Tot i que una bona causa com la independència bé que s’ho mereix, dubto que després de no cobrar la primera nòmina, una àmplia majoria pogués resistir... Tenim precedents: la paga extra de Nadal de 2012 o els constants impagaments a les farmàcies.

Cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però a mi em sembla un somni molt utòpic i difícilment realitzable. Sóc realista, no somiatruites, tot i que les dues darreres eleccions catalanes hagi votat independentista.

DESPROPÒSIT TOTAL

El Mundo del passat dilluns titulava:  La Generalitat maniobra para quitar al Estado miles de contribuyentes.

Després explicava que la Diputació de Barcelona (governada per CDC i ERC) ingressaria a l’Agència Tributària Catalana l’import de les retencions de les nòmines dels 5.000 treballadors que té en plantilla. També s’explicava que el sindicat UGT havia denunciat la falta de legalitat d’aquesta mesura.

Entenc que hi pot haver gent que estigui desitjant veure només la senyera penjada dels edificis oficials, la qual cosa voldria dir que Catalunya hauria esdevingut un estat independent. Però no es pot fer a corre-cuita i de qualsevol manera. Primer que res cal donar garanties jurídiques als ciutadans per a que aquests no surtin perjudicats.

Una altra qüestió: ¿Pot prendre la Diputació de Barcelona aquesta mesura de forma unilateral sense tenir en compte la voluntat dels seus treballadors? I si la mesura comporta conseqüències en forma de sancions, qui ho pagarà?

Fixeu-vos. L’ingrés de les retencions a l’Agència Tributària Catalana comporta automàticament, no ingressar l’import de les retencions a l’Agència Tributària estatal. Si aquest fet es considerat il·legal, la Hisenda estatal requerirà el pagament amb sanció i interessos a la Diputació.

Després arribarà l’hora de fer la declaració de la Renda. Els treballadors de la Diputació de Barcelona haurien de poder escollir on volen pagar els seus tributs. Segur que n’hi haurà que ho voldran fer a la Hisenda catalana, en canvi, d’altres potser voldran seguir fent-ho a la Hisenda espanyola. Llavors serà quan arribarà el veritable conflicte.

Si la Diputació opta pel que s’ha explicat, a part de les retencions ingressades a l’Agència Tributària Catalana, haurà de comunicar a aquesta (i en teoria només a aquesta)les retribucions pagades als treballadors, així com també als professionals i les retencions efectuades. Aquesta informació és que després serveix per a elaborar els esborranys quan arriba l’hora de la Renda o emetre els requeriments quan el total declarat no coincideix amb les dades que disposa l’administració tributària.    

La Hisenda espanyola no tindrà cap tipus d’informació i per tant, no requerirà a aquells treballadors que tot hi tenint obligació no disposi de les dades econòmiques. En canvi, aquells que optin per fer la Renda a Espanya, quines retencions s’aplicaran? La discordança serà total i per tant requeriment al canto i problemes no en vulguis més... Les coses s’han de fer bé i amb totes les garanties jurídiques pertinents.  

Ja sabeu el que diuen: És més fàcil fer-ho bé que malament. Quan ho fas malament, després, arreglar-ho encara te costa més... I si s’acaba arreglant...

Quan treballava a Vinaròs em van explicar la maledicció del gitano: ¡Pleitos tengas y los ganes! Perquè tot i guanyant-los, els problemes no te’ls treu ningú.  
Per cert aquest va ser tema de debat al Parlament. El grup del PP li va preguntar a Puigdemont i em va semblar que se'n anava per les rames i no va aclarir gran cosa. No és un tema menor...   

OFEC FINANCER

Així va qualificar Quico Homs l’estat econòmic de la Generalitat de Catalunya. I el cert és que ha donat que parlar... I el què donarà!

Els qui em coneixeu sabeu que sóc un malfiat de mena i segons de qui prové, encara més. També sabeu que penso d’Arturo. L’altre dia em deia un republicà:

-S’ha ficat en un embolic i no sap con sortir-se’n! 

   

Bé, la primera cosa que em crida l’atenció d’aquesta situació és que l’anunci de que Catalunya no té liquiditat es produís passades les eleccions locals, segurament per a no interferir en els comicis, però també per anar preparant el terreny de cara les previsibles autonòmiques del 27 de setembre.

La segona cosa és que la Generalitat no podrà pagar res, excepte les nòmines. Voleu dir que aquí no hi ha gat amagat? I no és que no trobi bé que es paguin les nòmines, ja que és la primera i principal cosa que és té que pagar, sinó que, normalment, quan no hi ha diners, no hi ha diners per a res o quasi res i la despesa de personal sol ser la més gran del pressupost de qualsevol administració.

Ah! I la culpa de tot plegat torna a ser (com no?) de Madrid que no fa les transferències que li pertocaria fer.

A mi em sembla que tot es tracta d’un muntatge i que la situació de la Generalitat no és pitjor que les què s’han viscut durant els anys precedents. Si Madrid no fa les transferències quan tocaria fer-les, segurament és culpa de les nul·les relacions que hi ha entre totes dos administracions o bé, que algú no ha fet els deures quan tocava. Diuen que Mas Colell està negociant a corre-cuita una ràpida solució. Veure’m com acaba.  

És de lògica que el primer que es vulgui pagar són els sous dels milers de treballadors que té la Generalitat en plantilla. Us imagineu tot un col·lectiu indignat de cara el 27-S? Potser molts optarien per no votar o fer-ho per una altra candidatura... No pagar proveïdors, per molts que siguin, numèricament, mai seran tants com els treballadors de la plantilla.    

La situació d’ofec econòmic, en més o menys grau, no significa cap novetat. Sinó, ho pregunteu als farmacèutics, col·legis concertats i les entitats i associacions del tercer sector, es a dir, les que gestionen els serveis socials.

Els polítics convergents no són babaus (mai ho han segut, potser sigui una de les poques qualitats que tinguin) i saben que de cara les eleccions autonòmiques de la tardor, com més elements hi hagin al seu favor molt millor.

La tàctica de donar sempre la culpa a Madrid ja l’emprava papa Pujol i els arguments eren si fa o no fa els mateixos d’ara: la manca de finançament.

Si m’ho poguessis dir, segurament em diries que amb la independència aquesta situació és solucionaria. No et diré que no. Però ja saps amic lector que ser independents i tenir a Arturo i companyia de governants no m’atrau gens.

Si Arturo decidís plegar potser llavors em replantejaria moltes de les meves postures, però l’avui President s’aferra al càrrec com un moribund a la vida.

Que voleu que pensi d’algú que ha viscut sempre de la política i vol arribar a jubilar-se ocupant el mateix càrrec que ocupa... Com d’altres tants que han fet de la política la seva professió.

Com em deia l’altre dia un company de treball respecte a Ferré i la resta de regidors de CiU que ara passaran a l’oposició a Amposta:

-Què treballin, home, que treballin...  

NO, PERÒ SÍ

Iceta va proposar una quitança del deute de els autonomies. La idea va semblar bé al govern de la Generalitat. A qui no li semblaria bé que et perdonessin part del que deutes?

Però no. El govern central va barrar la porta: no es pot fer una quitança sobre el deute de les autonomies...

El meu goig al pou (sembla ser que no té equivalen en català, però les frases que més bé hi podrien anar són: Se n’ha anat tot en orris o bé quedar-se amb un pam de nas) Una vegada més des del govern central es tornava a mostrar nul·la sensibilitat cap a les autonomies i, si voleu, s’ofegava una mica més la seva malmesa economia.

Si em permeteu, la situació és del tot inversemblant. Mentre Rajoy anuncia a Mèxic que Espanya ha sortit de la crisi, els responsables econòmics del seu govern, ho neguen. Per què si Espanya ja va bé, s’hauria de notar en tots els camps i, per tant, caldria fer un gest de cara, sobre tot, a aquelles autonomies que més competències tenen.

Finalment, el govern de l’Estat (suposo que en un intent de no voler donar la raó a Iceta i a aquells que havien fet seva la idea), ha decidit perdonar-los els interessos. Si fa o no fa, a la pràctica resulta una mesura equiparable, ja que mai es va dir quin percentatge del deute s’havia de condonar.

Diuen els experts que la segona és una mesura molt més acceptable per part d’aquelles comunitats que tenen menys deute contret amb l’Estat, ja que els interessos són proporcionals al capital endeutat.

La solució no és que sigui una panacea per ales CC.AA., però si que significa un lleugerament dels seus comptes. Ara només cal que s’usen en necessitats prioritàries dels administrats i no despeses supèrflues de la pròpia Generalitat o de qualsevol altre govern perifèric.

Ah! I no només es condonaran els interessos de les CC.AA., sinó que també els dels ajuntaments. Es nota que el 2015 serà un any electoral i s’ha de tenir contenta a la parròquia.  

Vull acabar recordant un titular de premsa que vaig llegir a l’edició electrònica del setmanari el Triangle: Mas diu que es ven patrimoni per garantir les polítiques socials. La frase es pura demagògia. A l’hora de confeccionar un pressupost hi ha moltes partides que es poden tocar. Per exemple es podria suprimir l’enorme despesa que signifiquen els càrrecs de confiança que tenen totes les administracions i que a la pràctica no sé sap exactament quina tasca porten a terme. És que no hi ha funcionaris qualificats que podrien fer el mateix sense haver de posar diners extra?

Què no ens vulguin vendre una la burra abans de poder comprovar si és coixa.    

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 4

Sortir de l’armari. Sembla ser que l’alcaldessa popular d’Alacant no passa pel seu millor moment, ja que està implicada en casos de corrupció. Però com a bona política va trobar la manera (o al menys és el que sembla que pensa) d’augmentar la popularitat. Solució: sortir de l’armari.

Ahir, vaig poder veure una foto d’ella donant-se un petó als morrets de la que, suposadament, és la seva parella. Però la foto era més de compromís que de res, ja que no reflectia afectuositat per cap banda.

No sé si una mica més amunt en prendran exemple i també s’atreviran a donar el pas. Estic parlant de Rita Barbera, l’alcaldessa de València. Aquesta, a part d’estar implicada també en casos de corrupció, es busca enrenous amb la justícia. Està capficada en allargar l’avinguda Blasco Ibáñez fins el mar encara que això suposi carregar-se una part del popular barri del Cabanyal, protegit pel departament de Cultura pel seu singular valor arquitectònic. Ella s’ho farà.

11 milions. La passada setmana, el PSC de les Terres de l’Ebre va denunciar que es perdria una inversió de 180 milions d’euros del PUOSC (EL Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) Si compares la xifra amb el que va robar al família Pujol durant aquests anys, el cert és que sembla insignificant, però com sempre es diu, de tenir-los a no tenir-los...

Avui el Diari de Tarragona treu una relació molt detallada dels municipis de les TT.E afectats, així com les obres previstes que s’havien de finançar amb aquests diners. M’ho he mirat i, a simple vista, hi ha alguna que no sembla gran cosa, però quan es demana des del ajuntaments, per alguna cosa és.

Un dels màxims representant de CiU a les nostres terres, l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, ha lamentat de que això sigui així, però ha retret els socialistes que durant els anys del Tripartit s’estirés més el braç que la manega i que deixessin un gran deute acumulat a les arques de la Generalitat...

A veure, senyor Bel, no dubtaré que sigui un gran polític, però l’argument que fa servir està molt gastat. Si no vaig errat, ara mateix, vostès (o sigui CiU), primer amb el suport del PP (se’n recorda quan Mas va anar al notari a dir que mai hi pactaria?) i després d’ERC, ja porten quasi 4 anys al capdavant de la Generalitat. I ho tornen a fer després d’un parèntesi de nomes 7 anys, quan vostès hi van estar per un període de 23, presidit pel ara proscrit Jordi Pujol i Soley, se’n recorda?

Sembla mentida senyor Bel que sigui economista. Miri, quan algú ha de gestionar una institució o encara que sigui una associació, s’ha de fer un pressupost i aquest ha de ser equilibrat (o sigui, les entrades i les sortides han de coincidir) Si la Generalitat del Tripartir va gastar, és perquè ho podia fer. Vostè em dirà que, de vegades s’ha de recórrer al finançament i, l’endeutament ve d’aquí. D’acord. Miri, jo no li recordaré com va deixar les arques el darrer govern de Pujol (el proscrit, se’n recorda?), però si que li recordaré que mentre estava en funcions es van signar contractes i es va fer fix a personal interí com agraïment als serveis prestats. Igual com va voler fer l’exalcalde Roig (membre del consell d’administració de Promociones Club de Campo & Golf de Ronda, una de les empreses que va pagar comissions a Jordi Pujol Ferrusola)amb el director de l’emissora de ràdio.

El que hauria d’aprendre és a gestionar bé el seu ajuntament i a encaixar les crítiques, que això va inclòs amb el sou que cobra i no anar donant excuses que no se sustenten per enlloc.

CÓM ES FINANÇA CDC?

Ahir diumenge, inserit en un diari, vaig trobar-me amb aquest tríptic editat per CDC. Primer que res observareu que ja no és CiU, sinó Convergència i, com no podia ser d’una altra manera, s’han apropiat del logotip que abans representava la federació nacionalista.

Han començat la campanya els de CDC? I en tot cas, quina campanya? Per als 2014 hi ha dos grans fites: les eleccions Europees i la hipotètica consulta.

Com podeu apreciar, el tríptic, inusualment, està en català però també en castellà i va dirigit a aquells ciutadans de fora de Catalunya que un dia van venir aquí en busca d’una oportunitat que, segurament, no trobaven a casa seva.

Convergència està Sempre en campanya. Potser si aquest any no hi haguessin eleccions no hauria sortit ara amb aquest fulletó, però aprofitant que n’hi ha, volen aconseguir els millors resultats possibles per assegurar-se un bon nombre de càrrecs.

Però retornant al principi: Cóm es finança CDC? Tants diners tenen que comencen la campanya primers que ningú? Sí, segur que sí. Encara que tingui la seu del partit embargada pel cas Palau de la Música, les fons de finançament deuen d’estar intactes o quasi bé.

I quines són les seves fons de finançament? Evidentment les quotes dels seus militants i les aportacions dels seus càrrecs... O no?      

EL FINANÇAMENT CORRECTE

Va dir ahir el Ministre Montoro que Catalunya mereixia un finançament correcte. Però, què hauríem d’entendre per finançament correcte?

Un finançament correcte hauria de ser aquell que permetés a la Generalitat de Catalunya cobrir totes les necessitats dels seus ciutadans i permetre créixer el país dintre dels paràmetres  adequats.

A l’hora de parlar de finançament, des del meu punt de vista hi ha dos factors importants que condicionen (o haurien de condicionar) l’import total de els transferències Estat-Generalitat:

1.        Les competències de l’estat traspassades al llarg dels anys.

Ara per ara, la Generalitat de Catalunya forma part de l’estructura de l’estat espanyol, per tant, en totes aquelles competències que té assumides, ha de suplir a l’estat a l’hora d’administrar, educar, curar, invertir, protegir, etc. Per tant, per a que tot aquest sistema funcioni, el govern d’Espanya no hauria de dedicar ni un euro menys que els que se suposa li constaria e ell mantenir la mateixa estructura. Però un dels errors més sovint comesos ha estat transferir competències sense haver quantificat i dotat el muntant total per a cobrir la despesa. Si això s’hagués fet així, la Generalitat no hauria d’haver patit problemes de finançament i no caldria d’estar revisant el sistema cada dos per tres.  

2.        L’actual conjuntura econòmica de crisi.

S’ha de ser conscient que, desgraciadament, en aquesta època de retallades generalitzades que ens toca viure, la Generalitat ha de retallar seguint els indicacions de l’estat central que, a la vegada, està supeditat a les ordres que rep d’Europa. Per tant, en aquest cas, l’import del finançament hauria de fluctuar atenen a diverses variables, entre elles, les que han de permetre reduir el deute públic dintre dels límits fixats.

En aquest segon punt s’hi podrà estar d’acord o no, però com es diu col·loquialment, és el que hi ha. Estar clar que el sistema de finançament podria millor substancialment apropant-lo al màxim al concert econòmic que tenen les comunitats forals del País Basc i Navarra, es a dir, permetent que l’Agència Tributària Catalana pugui recaptar tots els impostos (estatals, autonòmics i transferits) i després liquidar amb el govern central la diferència positiva resultat.  

COMPTADOR A ZERO

Sol ser costum que quan un govern de diferent color s’alterna al cap davant d’una nació, comunitat, ajuntament, etc. es culpi a l’anterior per l’herència rebuda, normalment econòmica.

Cal dir però que l’endeutament d’una administració no implica, necessàriament, una mala gestió. Dit això, és cert que normalment, sempre s’ha estirat més el braç que la mànega i, de vegades, s’han fet coses només per acontentar al dirigent territorial de torn, quasi sempre del propi partit que governa.

Abans de que Catalunya demanés oficialment el rescat, el portaveu del govern català Francesc (Quico) Homs va caure en la demagògia fàcil de donar la culpa del dèficit de Catalunya als governs del Tripartit. Com si a l’hora de la presa de possessió de Pasqual Maragall, el primer govern Tripartit s’hagués trobat el marcador a zero.

Només per a fer front de les despeses corrents (nomines, assegurances socials, despeses generals –llum, aigua, telèfon...-) les administracions es veuen obligades a recórrer al finançament aliè, sovint per que les transferències de tresoreria que els hi arriben d’administracions superiors, i aquestes es retarden més del degut.

Segurament, si comparem el dèficit de la Generalitat de l’any 2004 (primer govern Tripartit) i el de 2010 quan CiU torna al govern, la diferència és molt gran. Però també els ingressos via transferències estatals són molt superiors, la qual cosa permet un endeutament superior en xifres absolutes. Cal recordar per exemple, que la recaptació via IRPF es va incrementar del 33 al 50 % a partir de l’exercici de 2010. També es va incrementar l’import de les transferències per IVA i Impostos Especials.

Les polítiques socials portades a terme pels governs anteriors (Espanya i Catalunya) tindrien part de la culpa del dèficit fiscal del que es queixa el govern de CiU. La posada en marxa de la Llei de la Dependència impulsada per Zapatero i aprovada durant el seu mandat va permetre ajudar a les famílies més necessitades i que Espanya entrés del ple al segle XXI.

En canvi, les retallades que apliquen els governs de la dreta (el PP a Espanya i CiU a Catalunya) en àrees tan estratègiques com són els propis serveis socials, però també la sanitat, l’educació o la cultura, faran retrocedir a Espanya i Catalunya diverses dècades de cop. Però el pitjor és que hauran de passar moltes dècades abans de recuperar el temps perdut i tornar a resituar el país al lloc on li pertocaria estar.

Per això cal qüestionar-se  l’efectivitat de les mesures que s’estan aplicant i si realment les retallades ens portaran en lloc.

Permeteu-me que, al menys, ho posi en dubte.