Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gastronomia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gastronomia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de setembre del 2019

VACANCES A ESCÒCIA: LA GASTRONOMIA

Haggis. 

Abans dels viatge me van advertir que a Escòcia se menjava molt malament. Per tant vaig marxar amb la mentalitat que hauria de menjar qualsevol cosa... I tinc que advertir-vos que sóc molt difícil a l’hora de menjar, ja qui hi ha coses que no m’agraden i d’altres que prefereixo no provar.

Però en acabar el viatge ho vaig fer amb el convenciment de que tan malament no havia menjat. És evident que la cuina escocesa té molt poc a veure amb la nostra, la qual cosa me reafirma que aquí se menja molt bé.

Si busques per Internet l’entrada gastronomia escocesa, el cert és que no diu massa cosa. Diu que és una cuina basada amb els productes de la terra (carn, peix, verdures, hortalisses...) , senzilla, plena de sabors i aromes i que deriva de la cuina tradicional de la gent de la terra i la mar.

També diu que darrerament ha adquirit mala fama perquè els turistes d’aquí quan van a Londres o Edimburg prefereixen el menjar ràpid... No va ser el nostre cas i, no obstant, no li posaria ni de lluny un notable. Tot i que, segurament, la gent d’allí la deuen de trobar exquisida i potser la nostra no tan bona com ens pensem. Tot és qüestió de gustos i dels que estàs acostumat a menjar.

Pit de pollastre farcit de haggis. 
Sembla ser que el producte estrella són els haggis. Ens ho va recomanar uns dels guies i no vam perdre l’ocasió de provar-los. Els haggis són una mena de botifarra (baldana) sense pell. Estan fets amb els subproductes del corder i s’acompanyen amb purés de verdures i patates.

No és una croqueta... És un ou dur arrebossat. 
Una de les coses que més me va cridar l’atenció és la poca quantitat de carn i peix que ofereixen els restaurants, tot i estar prop de la mar. Tampoc és habitual la carn de corder.

És cert que uns dels plats que està més de moda és el fisch and chips (peix amb patates fregides), però ni tan sols vaig tenir curiositat en provar-lo.
Als restaurants s’estila molt el que aquí diríem un plat combinat. El producte principal s’acompanya d’altres productes com per exemple patates (fregides o al caliu), enciam, tomata, bolets, però sobre tot purés.

Els anglosaxons tenen fama d’esmorzar bé. És el que se diu un beakfast. Potser sigui l’àpat més consistent de tots els que fan durant el dia. Us el podeu imaginar: ous revolts amb cansalada i algun altre producte (fesols, xampinyons....), però té moltes varietats: amb ous fregits, salsitxes, etc.  

Però també té restaurants de cuines d’altres indrets del planeta. Per exemple n’hi havia d’espanyols... I de catalans! Però no hi vam entrar i no va ser que no ho demanés. A Edimburg, sense saber-ho vam entrar a un grec. En acabar de dinar vam preguntar-li al propietari si era de Grècia i ens va dir que sí posant-se molt content en veure que ho havíem endevinat.

La sorpresa però la vaig veure a Inverness: a un restaurant s’oferien xurros.  

   



MÉS INFORMACIÓ: 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gastronomia_d%27Escòcia


https://www.exploraescocia.com/noticias-escocia/la-gastronomia-en-escocia/


http://www.viajaredimburgo.com/gastronomia-escocesa-edimburgo.php


dissabte, 13 de juliol del 2019

TAPES GRATIS A BARCELONA


A Barcelona acaben des descobrir la sopa d’all! Tal com pot veure’s al suplement ON Barcelona del Periódico de Catalunya, alguns bars de la capital de Catalunya serveixen una tapa gratis com acompanyament amb la beguda, normalment cervesa.
Aquesta pràctica ja existeix a quasi tots els indrets d’Espanya des de fa dècades. Potser cal viatjar més per a poder conèixer els costums de cada indret.
No he recorregut tota Espanya, ni molt menys! Ja m’agradaria! Però si que he estat a suficients llocs com per a poder-ho comprovar de primera ma.
Corria l’any 2005, IV centenari del Quixot, quan vam visitar una part dels indrets que surten a l’obre cervantina. Vam fixar la nostra residència a un petit poble de Ciudad Real que quasi era frontera amb Jaén: Torrenueva.  
La població més important de la zona i situada a molts pocs quilòmetres era Valdepeñas. Era allí on solíem anar de tapes. La cuina no parava i per cada beguda de treien una tapa diferent. Evidentment sempre gratis.
La mateixa experiència la vam viure a Manzanares, Almagro, Villanueva de los Infantes, Daimiel, etc.

Després hem anat al País Basc. Allí, com aquí la sols pagar a part. Són els famosos pinxos. Però de camí vam parar a Logronyo, un dels llocs on la cultura de la tapa està més estesa, però que també has de pagar. No obstant serveixen unes tapes incomparables, senzillament exquisides.
Un dels viatges dels que guardo un millor record va ser quan vam anar a Lugo. De pujada vam parar a Burgos, però de baixada ho vam fer a Logronyo.

A Lugo, amb la beguda no té serveixen una tapa gratis, no. Te’n serveixen dues. La primera pot ser qualsevol cosa: una mica de truita de patata, una empanadilla... Normalment poc elaborada. Però la segona sol ser força millors. Els cambrers passen amb unes grans plàteres oferint als clients les tapes recent sortides de la cuina. La zona de tapes de Lugo està pels voltants de la catedral. La taberna Daniel té com a producte estrella la tapa de cocodril. Evidentment no és cocodril, sinó filet de bou amb patates fregides. 

    

diumenge, 10 de juny del 2018

SEMPRE PLOU QUAN NO HI HA ESCOLA...


Avui tampoc no ha pogut ser...

Feia anys que per uns motius o per uns altres no podia anar a la festa de la plantada de la Casa de Fusta. La festa de la plantada de Lluïs Garcia, la primera que se va començar a fer... Després han vingut totes les altres (l’Aldea, Deltebre, el Poble Nou del Delta)
Diumenge de la setmana passada va ploure i se va haver de cancel·lar fins dissabte... Esperem que dissabte faci bo i se pugui fer.
Fa uns dies l’amic Josep Juan, del Poble Nou me va convidar a la que s’havia de fer avui, però com que també ha plogut, també s’ha suspès. Ja ho diu la dita:

Sempre plou quan no hi ha escola... Tot i que podria continuar: I s’ha de celebrar la festa de la plantada de l’arròs.
A Josep l’hem saludat a l’entrar al Poble Nou. Llavors queien unes gotes, però encara no plovia com ho ha fet després. Ja no l’hem vist més. Hem vist que ha anat canviant la furgoneta de lloc: Primer a la onda Fortalesa i més tard al carrer de la Cinta... Però ni rastre d’ell.
El cotxe l’hem aparcat a la ronda Fortalesa, davant de la casa de pagès de Can Gilabert, de les primeres cases de pagès que hi van haver a les Terres de l’Ebre. Allí hem tingut el plaer de saludar a Glòria i José dos vells amics de la lluita contra el PHN.

Hem esmorzat al bar del restaurant les Salines, el que havia segut tota la vida el restaurant l’Espanyol.
Després hem creuat l’Ebre per a passejar una mica i fer unes quantes fotos... O era per fer unes quantes fotos i passejar una mica... Bé, l’ordre dels factors no altera el resultat final.  
S’apropava l’hora de dinar i com que havíem reservat taula al restaurant del càmping la Tancada, hem tornat a creuar el riu (lo riu!)
La veritat és que sempre val la pena anar al de Pepe. Allí ens hi trobem com a casa. Xavi, el xef i fill cada vegada inclou més novetats a la carta. Avui hem pogut degustar un carpaccio de llagostí amb guacamole amb unes torradetes de pa senzillament deliciós. El arròs de calamars també estava fantàstic.

I de postres... Per aquells llépols com jo, arribar a les postres és acabar donant-li sentit al gust. He feu un babà (he tingut que preguntar que era) al rom. Totalment recomanable. I la meva dona ha fet una escuma de llimona excepcional.
Tot i no haver pogut completar el dia, crec que puc dir que no ens ha anat malament del tot. 

Arròs amb calamars. 

Babà al rom. 
  

dimarts, 23 de gener del 2018

VII JORNADES GASTRONÒMIQUES DE LA TRUFA

Des del passat dia 13 de gener i fins l’11 de març, els restaurants de les poblacions de Catí, Benassal i Culla (l’Alt Maestrat) organitzen les VII Jornades gastronòmiques de la trufa, un fong molt apreciat a la cuina i que se pot arribar a pagar a més de 300€/quilo.
Els restaurants participants són: Hotel restaurant Novella i hotel restaurant la Piqueta de Benassal, Casa Carbó, Casa de Banys l’Avellà, restaurant el Pirgó de Catí i hotel Mas el Cuquello i restaurant la Carrasca de Culla i els preus dels menús especials oscil·len entre el 28 i 35 euros depenent del restaurant.
Per el passat diumenge 21 vam quedar amb l’amic José Fuster de Cervera del Maestre i la casualitat va voler que reservés taula al restaurant la Casa de Banys l’Avellà de Catí, un restaurant que ja coneixia perquè hi havia anat un parell de vegades. Quan vaig trucar per a reservar taula me van preguntar si faria el menú normal (la darrera vegada que el vaig fer costava 18 euros i cal dir que està molt bé) o el menú especial de la trufa. Vaig pensar que ja que hi anàvem, el segon.
El menú degustació constava dels següents plats:
-Torradeta de pa a la brasa amb oli i tòfona (aperitiu)

-Amanida de perdiu en escabetx amb oli de tòfona.

-Taula de formatges de Catí trufat.

-Torrada de pernil de Jabugo amb tòfona.

-Nous torrades, guisat de cresta de gall i tòfona.

-Caneló de confit d’ànec trufat.

-Manetes de porc amb cigrons saltejats amb allioli trufat.

-Arròs del senyoret amb tòfona.  

I les postres a escollir entre:

-Minicollada i llet fregida amb mel trufada o

-Illes flotants amb clara d’ou trufat.


Quan arriba l’hora del cafè, sempre hi ha una safata de pastes típiques de la zona: minipastissets, rosquetes. Aquesta vegada també l’hi havia, però com té servien una trufa de xocolata i un trosset de braç de gitano d’ametlla, ja ningú anava a picar de la safata.
Inclou el vi i el cafè. El vi per cert, de la bodega Vicente Flors de les Useres. Ja havíem provat vi de la mateixa bodega  a la Tasca del Puerto del Grau de Castelló i a l’Escudella de Vilafranca del Cid.

Per acabar cal dir que estava tot exquisit i el personal molt professional i atent. Sense cap mena de dubte molt recomanable. 











dissabte, 25 de novembre del 2017

BLACK FRIDAY RUTA & TAPES (divendres 24)

Quiché de baldana de la pastisseria Alemany.
Ahir vam començar la ruta de tapes per Amposta. Ja dic ara que no sé si l’acabarem o no, però l’experiència, tot i que ser positiva, també va tenir els seus moments baixo.
El primer establiment que vam visitar va ser l’Antic. Teníem clar que seria un bon començament, ja que fa uns mesos vam anar a provar les tapes que s’hi feien i ens van encantar. La torradeta de ceba confitada amb foie i arròs cruixent estava senzillament deliciosa.

D’aquí cap el centre de la ciutat. La segona parada el Cafè Vintage. Eren aproximadament les 9:30. Només arribar vam dir que anàvem a degustar la tapa. Molt amablement ens van fer canviar de taula perquè ens van dir que la que estàvem ocupant era per a 6, tot i que les dues tauletes estaven separades. Ens van tenir esperant com a ¼ d’hora i finalment una cambrera ens va atendre i ens va preguntar si volíem sopar (?) Li vam dir que no que anàvem a degustar la tapa i ens va respondre que ja no servien tapes, que de fet ja les havien acabat... No era la primera vegada que ens portàvem una decepció d’aquest establiment. Vam dir que marxàvem i evidentment no hi tornarem i per tant no completarem la cartilla per a optar al premi de 400€. Una llàstima...

Vam seguir caminant per l’avinguda de la Ràpita i ens vam aturar al Sea Land Foot Truck que estava al la zona del canal, davant l’hotel. La mini burguer de lluç amb salsa tàrtara també estava excel·lent. Després ens vam assabentar que també les tenien d’abadejo. 

La següent parada va ser a la pastisseria Alemany-Jiménez. Com que les taules interiors estaven ocupades vam seure al carrer. Allí vaig degustar el quiché de baldana que també estava extraordinari. Com que també ens van oferir bunyolets d’abadejo, la meva dona els va demanar. Tot i estar bons, és un producte més conegut, per tant, si hi aneu feu proveu el quiché.

Encara volíem fer-ne una més i havíem pensat amb la bacallaneria, però al veure que no tenien el tendal posat, van pensar que ja feia massa estona que anàvem pel carrer i necessitàvem entrar a algun local. Així que vam donar per acabada la ruta pel que respecta anit. Avui tenim previst anar a d’altres establiments a veure què...

Ja us ho contaré.  


ANNEX.
La nostra queixa ja ha arribat a l’Associació de Restauradors d’Amposta i avui ens ha trucat la seva presidenta demanant-nos disculpes. La propietària del Cafè Vintage ha reconegut els fets i s’ha excusat dient que tenien molta feia en aquell moment... Ens ha oferit tornar al Cafè Vintage on se’ns donaria la tapa gratis i se’ns segellaria la cartilla o bé que passéssim per algun dels seus dos establiments (els Ullals i el Secret) i ens la segellarien allí.

Evidentment no era per un segell més o menys, ja que segurament no farem tota la ruta, era per l’actitud mostrada. 

diumenge, 4 de juny del 2017

LES FIRES DEL FUTUR?

Potser recordareu que fa unes setmanes us parlava de les fires i de que algunes havien perdut l’interès que van poder tenir anys enrere. Però la implantació de les noves tecnologies (sobre tot Internet) fa que la ciutadania adopti hàbits de consum totalment diferents. A part d’això, us deia que les fires encara conserven un caire social. És impensable que, ara com ara, els ajuntaments d’Amposta, Tortosa o Móra la Nova (que té la més antiga del territori, ja que data de 1831 -185 edicions-) decidissin deixar d’organitzar les fires respectives. Són esdeveniments que, encara que només sigui per a dinamitzar el poble durant uns dies, s’han de continuar fent. Tot i això, penso, que el món firal té molt de recorregut i, tal com passa amb tot els que ens envolta, s’han d’anar adaptant als nous temps.  
Vull recordar-vos que la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta va estar organitzant diverses edicions una fira d’entitats que, per suposat, no es comprava ni es venia res (tret de números per a un sorteig o articles de merchandising) L’important era donar a conèixer el món associatiu d’Amposta que, afortunadament, és molt ampli i variat.
Per la seva banda el propi ajuntament també organitza altres certàmens gens convencionals com per exemple el FesticAM o el Fòrum Jove que té com a objectiu ajudar a la gent jove a trobar feina o bé orientar-los cap els estudis que millor puguin adaptar-se al perfil acadèmic de cada estudiant.  
Però bé, no faria honor al títol de l’entrada sinó donés unes idees sobre fires temàtiques que es podrien organitzar perfectament a Amposta. Primer cal analitzar el potencial que tenim. Per a res s’han de fer invents o pensar en coses que no ens caracteritzen. Per tant, quin és el nostre potencial? Sembla evident, el turisme, però sobre tot la gastronomia (en el sentit més ampli de la paraula)
Un turisme que hauria de tenir com a eix vertebrador el riu. Fa anys a l’embarcador d’Amposta atracava un vaixell restaurant que es deia el Santa Susanna, però que un dia va abandonar la ciutat. A Deltebre existeix la proposta de fer viatges fins la desembocadura de l’Ebre, però el paisatge de l’Ebre, amb tot el que suposa (flora i fauna) també es podria contemplar d’Amposta cap a munt i cap avall sense haver d’entrar en competència amb l’oferta existent.
És del tot evident que s’hauria de buscar un turisme familiar i de qualitat, però que el territori pugui absorbir. Per tant evitar les massificacions que farien insostenible el territori, sobre tot el Delta per les especials característiques de vulnerabilitat que té.


Un bon grapat de pobles estan fent jornades gastronòmiques al llarg de l’any. Altres, com Freginals, han incorporat la gastronomia a la seva fira (FregiNARTS) Des del meu punt de vista això no és incompatible en fer una gran fira gastronòmica on hi tinguin cabuda tots els productes autòctons de les nostres comarques, sobre tot els denominats Km 0 (o de proximitat) i els ecològics.  
Els restaurants haurien de tenir un paper preponderant. Des de fa molts anys, el complex de Villa Retiro està present a la Fira d’Amposta, la qual cosa confirma que els restaurants tenen cabuda a les fires i més encara si tingués un caràcter monogràfic o temàtic.    
Antoni Espanya, cap de llista del PSC a Amposta per dues vegades va proposar (i així ho recollia per exemple el programa de les municipals de 2007) fer una fira sobre música. Si d’alguna cosa Amposta és capital de les Terres de l’Ebre, és precisament, de la música. La màxima representació la tenim amb les dues bandes, segurament les millors de Catalunya: La Lira i la Filha. Però la tradició musical va més enllà amb corals, conjunts, etc.
A Catalunya ja existeix el precedent d’una fira (o festival) dedicat exclusivament a la música, que és el de Música Viva de Vic, però es podria aprofitar de que Amposta és terra de cruïlla entre Catalunya i el País Valencià per a donar-li un caire interterritorial i, en tot cas, obert a qualsevol estil musical.     

diumenge, 7 de maig del 2017

MORELLA: LA COCINA DE LA CANELA Y LA TRUFA

Flaons (1) con canela,  morcillas con canela, croquetas con canela…

El año pasado estábamos cenando en el restaurante Casa Roque de Morella, donde comimos muy bien por cierto, y uno de los platos que degustamos fueron las croquetas morellanas. Uno de los ingredientes de las croquetas es la canela, una especia que se usa básicamente en repostería (arroz con leche, leche merengada, natillas, etc.), pero que raramente tiene un uso tan generalizado como el que se le da en la cocina morellana i el otro ingrediente, como no, era la trufa. Le pregunté a la propietaria del restaurante sobre si el uso de la canela tenía una explicación.


-Antaño, aquí en Morella, no llegaban según qué tipo de especias, como por ejemplo la nuez moscada y por este motivo comenzó a usarse la canela para condimentar muchos productos típicos.

El uso de la trufa es mucho  más reciente. El llamado oro negro de la cocina (un kilo de trufa negra se vende en el mercado a unos 800€) comenzó a usarse hace unas cinco décadas, aunque al principio quizás no se le dio la importancia que merecía.
Recuerdo un artículo que leí en el suplemento dominical de un periódico hace aproximadamente unos 30 años, que explicaba que unos forasteros ‘descubrieron’ para los habitantes de Morella los tesoros que tenían enterrados en sus campos.
Los forasteros se hospedaban en un establecimiento de la localidad y por el día salían a buscar trufas con sus perros. Las trufas que encontraban las guardaban en un saco dentro del armario de la habitación. El fuerte olor que desprendía aquel saco inundaba la habitación hasta el punto que despertó la curiosidad del servicio de limpieza.

Morella no tiene la exclusividad de la trufa negra, ya que en muchas poblaciones de sus alrededores también se cultivan y se unen a la capital de la comarca para celebrar las jornadas gastronómicas que se dedican a este producto.
En nuestra última visita a la comarca de Els Ports, visitamos la localidad de Vilafranca del Cid y comimos en L’Escudella, un restaurante que había elegido previamente y en el que había reservado mesa.
La primera sorpresa que te encuentras es comprobar que en un lugar tan recóndito trabajan la llamada cocina de autor, sin perder sus orígenes mediterráneos. Sus propuestas gastronómicas nos cautivaron a primera vista y degustarlas fue todo un placer. Del menú que elegimos, solo las croquetas contenían trufa.
En un restaurante la atención del personal puede ser tan importante como la comida. La atención de Bruno que es quien se encarga de la sala y que con Emilio es uno de los propietarios del restaurante, es una buena muestra de ello.  
Antes de marchar, Bruno me pidió el correo electrónico para ponerse en contacto con nosotros cuando se aproxime la temporada trufera. La propuesta de L’Escudella es muy sugerente: Por la mañana recepción y desayuno;  acto seguido salida al campo para asistir a una demostración de búsqueda de trufas por perros adiestrados al respecto. De vuelta al restaurante almuerzo con degustación de platos que tienen en la trufa su ingrediente estrella.   



(1)        Morella tiene en los flaons su producto de pastelería más característico. Como los pastissets (típico de las vecinas tierras del Ebro, pero también de algunos pueblos de la zona), tienen forma de media luna y llevan relleno, en este caso de requesón. Se espolvorean (¿cómo no?) con canela. 









 PARA AMPLIAR LA INFORMACIÓN: 













dissabte, 18 de març del 2017

SEPARATS PER 40 ANYS

Entre el 4 d’octubre de 1976 i 14 d’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Allí estava aquell històric 15-J quan els espanyols van anar a votar per primera vegada en moltes dècades per a elegir els que havien de ser els nostres representants per al Congrés i el Senat. Tenia 19 anys... Però no podia votar perquè en aquell temps la majoria d’edat era als 21...
Com bé podeu suposar, estàvem tota la setmana fora de casa. Ens hostatjàvem a la pensió Zaragoza, al carrer del mateix nom, baix mateix de la Farola i el parc Ribalta.
Treballava per a l’empresa BRYCSA de Barcelona que estava construint un col·legi internat per a la Diputació de Castelló a la partida de la Penyeta Rocha (o Roja, com es diu ara)
Hi anava amb l’encarregat de l’obra i el seu fill gran. Com que la família era originària de la Ràpita, els caps de setmana es quedaven allí, ja que ells vivien a Cornellà.

L’encarregat (de qui no tinc ganes d’anomenar-lo pel seu nom) era molt aficionat als joc: quinieles i loteria nacional. En aquell temps no hi havia molta cosa més. Recordo que comprava totes les setmanes al menys 10 dècims de loteria (un de cada terminació) Puc assegurar que la meitat del que guanyava ho acabava invertint en joc. Una vegada, un dels dècims que portava va sortit premiat en unes 300.000 pessetes de l’època (uns 1.800€) Per a celebrar-ho va decidir invitar-nos a la Tasca del Puerto del barri mariner del Grau.
Sempre he recordat aquell sopar. No exactament el que ens van servir, però tot el sopar va ser a base de racions, com per exemple cloïsses a la marinera. Quan ja havíem acabat, el cambrer ens va preguntar si ens apetia moixarra al forn. Davant del silencia generalitzat, sense deixar-me opinar, el cap de l’obra va dir que ell i jo si que la provaríem. I així va ser. De postres vaig menjar maduixes amb nata. Mai abans les havia provat i no cal ni dir-ho que les vaig trobar exquisides. Però anar fins a Castelló i a sobre a gastar-te una bona quantitat de diners, com comprendreu, no es pot fer sovint...  

Tant és així que he trigat 40 anys en trobar el moment per a repetir aquella experiència. Durant tot aquest temps he tingut grans experiències gastronòmiques que m’han fet gaudir del que menjava. De vegades marisc, d’altres carn o fins i tot peix (tot i que no sóc massa de peix) Però era el record d’aquella primera vegada el que sempre ha perdurat a la meva memòria.
Després d’anys, vaig aconseguir uns diners extra que me va fer arribar el Sr. Google gràcies a aquells lectors del meu blog la Via Augusta quecliqueu sobre la publicitat que tinc al final de l’entrada més recent. Gràcies això vaig poder convidar a la meva dona a la Tasca del Puerto. Després vam d’haver de trobar un dia per a poder anar-hi. Finalment els vam establir: seria el dia 4 de març. Tal com s’ha de fer amb aquests casos, vaig trucar un parell de dies abans per a encarregar taula.

El dia previst i sobre l’hora que havia reservat, entravem per la porta principal del restaurant. 40 anys abans s’entrava per la porta que dóna carrer Churruca, però ara està inhabilitada.
Només creuar la porta ja ens van atendre amb una gran amabilitat i, després de comprovar la reserva, ràpidament ens van acompanyar a la taula. Tot i que rem 2 ens van posar a una taula per a 4.

-Sempre tenim un mirament per aquells que ens truquen primer...

Són detalls que s’agraeixen (i no va ser l'únic)El metre (un dels propietaris juntament amb la seva mare) no va trigar en atendre’ns.  

-Bon dia i gràcies per haver vingut...

No recordo cap altre lloc on m’haguessin agraït la visita només arribar.

Ens vam decantar pel menú degustació que consta de 8 a 10 plats. Al final van ser 8, tots a compartir excepte l’últim, un crep de marisc. Ràpidament ens van preguntar si ens agradava tot, ja que ens servirien peix i marisc cru o érem al·lèrgics a alguna cosa.
Per a beure vaig dubtar entre dos vins de la zona. El metre (que fa les funcions de sommelier) me va aconsellar el Clotàs Monastrell 2011. 

-És un vi excel·lent- ens va dir-. Surt a la guia Akatavino amb una puntuació de 93


La veritat és que estava molt bo. Ens va agradar molt.
De tot el dinar, la part més fluixa van ser els postres. Els que vam menjar estaven bons, però es pot superar fàcilment. Si no tenen algú especialitzat en postres, l’haurien de tenir. Un exemple. Els postres que fa Josep al restaurant de la Tancada són exquisits, tan amb el sabor, com en la textura, com a l’hora de presentar-los.
Per acabar només diré una cosa: No trigarem 40 anys en tornar... No sé quan ho farem, però el que puc assegurar-vos és que si tenim l’ocasió, tornarem a la Tasca del Puerto del Grau de Castelló.   



Aquí estava la pensió Zaragoza.