Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris idiomes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris idiomes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de març del 2015

‘HUMILIAR LA LLENGUA DELS VALENCIANS’

Penseu que us parlaré de la Rita Barberà i el caloret? No...
Potser penseu faré al·lusió als discursos d’Alberto Fabra quan no els fa en castellà? Tampoc.
Si pensàveu això esteu ben equivocats. Aquesta afirmació l’hem d’atribuir a la diputada popular Mayte Parra que va afirmar que l’Ovidi Montllor va humiliar la llengua dels valencians...
Segurament, amic seguidor, estaràs d’acord amb mi de qui humilia el valencià (ha arribat un punt que no discuteixo si és català o valencià, que cadascú ho digui com vulgui, però tinc clar que es tracta de la mateixa llengua) ha estat una gran part dels polítics del PP valencià quan, o bé no el parlen o bé quan el parlen, ho fan tan malament que llavors si que sembla que es tracta d’un idioma diferent al català. Segons Xavi Castillo (Pot de Plom), la Rita Barberà va inventar-se el concepte de que el valencià venia del iber (una llengua que fins ara no s’ha pogut desxifrar i, per tant, ningú pot saber com es parlava) i Alberto Fabra parla iber i, per tant, només Rita l’entén.
El primer partit que va usar l’idioma com a arma política per atacar els catalans i guanyar vots, va ser Unió Valenciana amb Vicente González-Lizondo al capdavant. El PP se’n va adonar que fomentar l’anticatalanisme els donava vots i d’aquí a presidir les principals institucions valencianes només hi havia un petit pas.

El primer president popular de la Generalitat Valenciana va ser l’inefable Eduardo Zaplana, el murcià que va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una moció de censura. Aquest càrrec el va catapultar cap a la presidència de la comunitat. Per tant, la llengua natal de Zaplana era el castellà (amb accent murcià) i, en torbar una regió on, una gran part dels seus ciutadans (els que votaven els partits de la dreta) acceptaven les noves corrents lingüístiques, no es va preocupar en aprendre l’idioma que els havien ensenyat els seus avantpassats catalans quan el Rei Jaume I va conquerir per als regnes cristians uns territoris que havien ocupat els àrabs segles enrere.
Quan treballava a Vinaròs, Agustí, un company de treballa em deis sovint valencià del Nord. En aquell temps la Generalitat Valenciana estava presidida pel socialista Joan Lerma i, per tant,l’abraçada del castellà encara no s’havia produït. Sabeu que li contestava jo? Què gràcies als catalans parlaven com parlaven, perquè sinó hagués estat així, encara parlarien el ‘moro’.  
Afortunadament, mentre els del PP aplicaven polítiques anticatalanes i discriminatòries fins i tot amb la seva pròpia parla, altres intel·lectuals simpatitzants de partits d’esquerres lluitaven amb la ploma, el bolígraf, la màquina d’escriure o l’ordinador per a defensar la llengua i la cultura pròpies del seu territori. Què eren similars al català? Evidentment. És molt més lògic que tinguin trets en comú amb els veïns del Nord, que no amb els altres territoris d’Espanya.
Però la influència ha estat mútua. A les Terres de l’Ebre, com a territori fronterer, ho sabem molt bé i ens enorgullim d’unes tradicions fortament arrelades a la nostra terra. Així, les bandes de música, els bous, les barraques del delta i fins i tot els castells, tenen el seu origen en les terres que hi ha més enllà del riu Sénia. I què passa?
Per això, avui que fa 20 anys que va morir Ovidi Montllor, vull retre un petit homenatge a tots aquells valencians que tant han fet per a conservar la seva cultura, tradició i parla. Alguns, des de molt abans de que el PP encetés la polèmica.
En fer una relació per extensa que aquesta sigui, sempre es corre el risc d’ometre molts de noms. Tot hi això vaig a fer-la: Ovidi Montllor, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Obrint Pas, Eliseu Climent, la seva filla i tota la gent d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Enric Valor, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent entre d'altres, com ja he dit abans.        

dijous, 14 d’agost del 2014

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 14

Treballar a temps parcial. Un amic em va fer arribar la foto que il·lustra aquest escrit. A primera vista no s’hi veu res que pugui cridar l’atenció. Us en donaré detalls. El cartell està enganxat a la seu de les dependències municipals del Poble Nou que, evidentment, no té alcalde, ja que es tracta d’una pedania d’Amposta que, segons per a què, està mol més a prop de la Ràpita que d’Amposta... Bé, ara fixeu-vos en l’horari.
Com podeu comprovar, l’alcalde rep a la ciutadania un total de 6 hores setmanals. Potser millor un condicional pot rebre, ja que sigui l’hora d’atenció a la ciutadania no vol dir, necessàriament, que tingui plena la consulta cada dia.
I que la resta de dies estigui disponible, tampoc vol dir, necessàriament, que la gent que viu al Poble Nou, requereixin de la seva persona per fer-li una consulta o plantejar-li algun problema.
L’Ajuntament d’Amposta li paga al nou alcalde (recordo que només farà uns 3 mesos que ocupa el càrrec) un sou per dedicar-se 20 hores setmanals a la seva funció (o sigui, més de mitja jornada laboral...) A mi no em surten els números. No sé si a vosaltres (que sou més llestos que jo) trobeu una explicació raonable.

Primer idioma. Si aneu de vacances a un país estranger, us en haureu adonat que el primer idioma és el local. Després, si veuen que ets estranger et parlaran en anglès o, si coneixen el teu idioma, miraran de poder entendres amb aquest.
Catalunya, a part de ser un país normal a l’hora de votar, també ho hauria de ser a l’hora d’usar el nostre idioma que no és altre que el català. Ahir a Barcelona varem poder veure que el català, de vegades no és ni el segon i possiblement ni figura a la llista.
Barcelona és una ciutat cosmopolita que rep milions de turistes de tots els continents del món. Aquest fet es nota sobre tot als llocs d’arribada i partida que són els aeroports, ports i estacions de tren i autobús.
Ahir, en arribar a l’estació de Sants, varem anar a buscar el diari. A l’hora de pagar, davant de nosaltres hi havia una família estrangera i la caixera els hi parlava en anglès i mirava de fer-los entendre que un paquet de xiclets costava dos euros, però que si en compraven 2 només els hi costaria 3. En arribar-hi li vaig donar el bon dia en català i em va contestar en castellà. Segurament que català no en sap gens. ¿No seria normal que a part de conèixer el castellà i el anglès, també se’ls exigís un bon nivell de català per a dirigir-se als d’aquí amb el nostre idioma? Sembla ser que per alguns establiments, aquest fet no és ni imprescindible ni tant sols recomanable.

Reminiscències medievals. Dilluns varem assistir a Alcanar a un acte luctuós. En acabar la cerimònia religiosa, me’n vaig adonar que els homes, per la dreta (tot mirant cap a l’altar) anaven a donar el condol als homes de la família, mentre que les dones, per l’esquerre, el donaven a la part femenina. Molt pocs es van saltar el protocol i van fer les dues files.
A Amposta, per exemple, si bé és cert que a l’església, la família també es separa per sexes, a l’hora del condol només es fa una fila i després de passar per la bancada dels homes, es passa per davant del taüt i es va cap a les dones a les que també se’ls acompanya amb el sentiment.
En sortir al carrer varem parlar d’aquest particular amb amics i coneguts i coincidirem que són reminiscències medievals i que en una societat avançada com la nostra no hauria d’existir.

Votarem o no votarem? Sembla que aquesta és la qüestió! Els republicans, des de fora del govern, ho tenen molt clar. En canvi, els de dintre del govern, no ho veuen igual, sobre tot els ce UDC, però també els de CDC.
La vicepresidenta i presidenta en funcions Joana Ortega, va dir fa uns dies que la consulta ha de ser legal. Per tant, amb el consentiment del govern de Madrid. Són de la mateixa opinió Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol i d’altres.
Mas insisteix que la consulta es farà passi el que passi, però deixa entreveure que, tal vegada s’hagi d’aplaçar depenent de les circumstàncies.
Mas sap que pot ser detingut per sediciós i anar contra l’ordre establert. Cosa que, en principi, no passarà als dirigents d’ERC que, al no estar al govern, no hauran de firmar cap decret que permeti la consulta fora de la legalitat vigent.
Certament el Parlament haurà d’aprovar una llei de consultes (què han fet que han esperat a darrera hora?) Y si el govern la impugna com és previsible que ho faci davant del Tribunal Constitucional, automàticament quedarà suspesa.

Veure’m llavors qui serà el guapo... 

dissabte, 8 de març del 2014

YOU SPEAK ENGLISH?



Davant d’un tema tan seriós com aquest, millor començar-ho amb una mica d’humor.
-Domina vostè l’anglès?
-Home... Si és baixet i es deixa.
I encara un altre.
-Parla vostè anglès?
-Oui.
-Oui és francès.
-És que francès també en sé.
Si dic que, en general, el nivell d’anglès a Espanya és molt baix, segur que no estic descobrint res: tothom ho sap.
Però encara te’n adones més quan surts a l’estranger i només tens tres solucions: o parlar la llengua nativa, parlar anglès o mirar de fer-te entendre com bonament es pugui.
Mon fill que està fent un Eràsmus a Croàcia em deia l’altre dia que allí no parla ningú anglès i que, com que acaba d’arribar i no sap res de croata, li resulta molt difícil comunicar-se amb la gent del país.
A la residència de Zagreb on menja i dorm hi ha molts d’altres estudiants que, com ell, estan fent un Eràsmus. Mentre alemanys i holandesos tenen un bon nivell d’anglès, els francesos, portuguesos, italians i espanyols són els que pitjor el parlen. Prova fefaent de que al Sud d’Europa, l’interès per les llengües sempre ha estat molt baix.
Fa uns anys varem anar a París i ja ens ho van advertir: es millor mirar d’entendre’s en castellà que no intentar fer-ho en anglès. I és que les relacions entre la Gran Bretanya i França han estat tradicionalment dolentes. Durant segles, quan a Europa hi havia alguna guerra, quasi sempre hi trobaves a un costat els anglesos i a l’altre els francesos i, sovint, les guerres eren entre tots dos països. Per posar un exemple només cal recordar la guerra de Successió Espanyola, la que va suposar la pèrdua dels drets i llibertats catalanes el 1714. Els castellans comptaven amb el suport de França, mentre que els catalans, a part dels austríacs, també estaven recolzats pels anglesos.
Històricament, la rivalitat entre tots dos països ha estat tan gran que acceptar el predomini de l’idioma anglès per part del francesos seria, al meu entendre, significaria una mostra de debilitat i fins i tot submissió. A part, el francès és l’idioma diplomàtic i, per tant, és normal que hi hagi una animadversió per qualsevol cosa que els arribi de les illes veïnes.
El cas del castellà seria comparable. Després de l’anglès (i amb l’excepció del mandarí, l’idioma més parlat a la Xina), el castellà és el que més es parla arreu del món. Per tant, els espanyols tampoc ham vist la necessitat de parlar amb fluïdesa un segon idioma estranger. I així ens va.
Estic segur que els temps han canviat molt i que ara es pren molt més seriosament l’aprenentatge d’un segon idioma, ja sigui l’anglès, però també l’alemany i fins i tot el xinés. Però a la meva època d’estudiant hi havia una gran manca de professors de francès, que era l’idioma estranger que més s’estudiava en aquella època.
Com molts de vosaltres sabeu, els primers anys del batxillerat els vaig fer a Ulldecona. Allí tinguérem a Dña. Carme Salomón com a professora de francès. No era una professora titulada, però havia viscut durant molts d’anys a França i aquest fet era suficient per a habilitar-la a donar classes. Com el francès porta titlles (accents ortogràfics) tan cap a la dreta com cap a l’esquerra, Dña. Carme va optar en posar-les de forma horitzontal, total...  
Al cap d’uns anys, ja a Tarragona, a 6è el francès no era obligatori. Havies d’acudir igualment a classe i fer els treballs que et manaven, però a final de curs no et puntuava. De professora teníem a Maria el Amor Hermoso Uribe-Eheverria Garmendia (no cal dir que era basca) Ja cap al final de curs, un dia, mentre estàvem tota la classe a la cafeteria, ens va explicar que en acabar la carrera va enviar currículums a només instituts de ciutats on hi hagués mar o muntanya i que només li van contestar de Tarragona. En arribar li van preguntar: De què ets professora? I va respondre que de Història... Però saps francès? ... Llavors faràs de professora de francès.    
Per molt bona voluntat que hi posessin i per molts de coneixements que tinguessin de l’idioma, està clar que no és el mateix fer de professor d’un idioma concret que ser-ho.