Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immigració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immigració. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de març del 2019

JUANMA MORENO BONILLA O ELS PECATS DEL NOVELL

Casa Consistorial de Cadis. 

Juan Manuel (Juanma) Moreno Bonilla (PP), flamant president de la Junta d’Andalusia per obra i gràcia de C’s i Vox, va estar-se el passat cap de setmana durant unes hores a Catalunya.
Catalunya ha estat, tradicionalment la novena província andalusa, ja que van ser molts els ciutadans d’aquella regió espanyola que van haver d’emigrar principalment durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat per a poder guanyar-se el pa fugint del caciquisme que imperava als seus pobles d’origen.
Una d’aquelles famílies va ser, precisament, la de Juanma Moreno. Tot i que quan ell només tenia uns pocs mesos quan van retornar a Màlaga d’on eren originaris. Segurament, Juanma Moreno, serà un dels pocs fills de la immigració que va acabar afiliant-se a un partit de dretes.
Degut al poc temps que va viure a Catalunya Juanma Moreno ignora que Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida oberta a tota la gent que han arribat fins aquí. Per això Juanma Moreno va cometre el pecat de novell de dir que no permetrà que trepitgin els drets dels andalusos de Catalunya.
Vull dir-li al president de la Junta d’Andalusia que aquells als qui se refereix com andalusos, potser ja no ho siguin tant o tal vegada no gens. S’han integrat tant a la nostra terra que n’hi ha que fins i tot són independentistes i que, amb prou feina, recorden el lloc de procedència dels seus avis.  
Tornant als drets dels andalusos residents a Catalunya. Sé pot saber de quins drets està parlant? És que pel fet de procedir d’una altra terra tenen drets diferents als que som d’aquí? És que els immigrants que viuen a Andalusia tenen algun privilegi?
No Juanma, no... A Catalunya tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures... Tot i no ser perfectes.   

dimecres, 30 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 30

EL NOSTRE DELTA A DESCOBRIR CATALUNYA
Ja està a la venda el número de setembre de Descobrir Catalunya on s’hi pot trobar Escapades pel Delta, tot i que la gent d’aquí preferim escapar-nos cap a d’altres destinacions.
Signen els reportatges Artur Gaya, Silvia Berbís, Santi Valldepérez i Oriol Gracià que, al menys a mi me sonen bastant... Una part de les fotografies són de Mariano Cebolla, un extraordinari fotògraf de natura. I al seu contingut ens trobarem amb personatges, paratges, gastronomia, recomanacions, etc. que, amb tota seguretat, si coneixes el Delta té seran familiars.
Menció a part tenen les fotografies, la majoria d’una inqüestionable bellesa que ja m’agradaria a mi haver-les fet.  
L’EXÈRCIT CATALÀ
Segons el President Puigdemont, a una futura Catalunya independent, un exèrcit li és del tot imprescindible. Ho ha justificat per l’amenaça gihadista i hi ha afegit: Fa falta un esforç en intel·ligència militar i recursos per afrontar els atacs de les guerres modernes.
Guerres modernes? Aviació? Atacs amb míssils? Escuts antiaeris? La tecnologia militar és molt cara i a un país com Catalunya, insignificant al costat de les superpotències militars, un exèrcit no garantiria la seguretat ciutadana més del que ho fa la nostra policia.
Per tant, des del meu punt de vista el que s’hauria de fer és dotar als Mossos d’Esquadra dels mitjans tècnics i tecnològics més avançats i, evidentment, tenir accés
Això sí, pot servir per a crear ocupació. En un món on cada dia les màquines supleixen les persones, sempre és satisfactori que es creï feina tot i que no sigui, precisament, la que més riquesa pot crear...

Diarilaveu.com. 
RESPOSTA A PEDRO MARÍN, REGIDOR DEL PP DE CIUDAD REAL
Pedro Marín: Quan vas a Hisenda només veus espanyol, a urgències , només estrangers.
El Sr. Marín és un ignorant. Per una part fa ús d’una part del discurs que solem emprar els xenòfobs quan rebutgen la presència d’immigrants al nostre país: Col·lapsen les urgències sanitàries. Els estudis desmenteixen aquest fet, tal i com queda demostrat a l’article que jo mateix vaig compartir la setmana passada.
A part d’això comet un error al parlar d’Hisenda quan, segurament, pretenia parlar de l’Agència Tributària que és l’ens que recapta els principals impostos de l’Estat espanyol. Com sempre aclareixo, L’Agència Tributària és només una branca d’un gran arbre que es diu Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. A part de l’Agència Tributària, altres rames de l’arbre són: Duanes i Impostos Especials, Cadastre, Classes passives de l’Estat, etc.  
Com que treballo a l’Agència Tributària, la conec en profunditat i per tant, puc parlar-ne en propietat. Dir que només hi veus espanyols és el mateix que dir que no s’hi veuen estrangers i això és mentida. A totes les províncies hi ha una delegació que sol ocupar un edifici cèntric i generalment històric i unes administracions obertes a partir de 1985, però que darrerament també se’n ha tancat alguna. Les administracions solen estar a les poblacions més importants de la província (en el cas de Tarragona a Reus i Tortosa) i a les ciutats grans a l’extraradi.
Però com els del PP hi van poc i s’hi van és a les delegacions o a les administracions dels barris opulents, allí d’emigrants no ne veuen... Si vinguessin a l’administració de Tortosa ne veurien cada dia realitzant tràmits diversos i no només demanant ajudes (de fet deduccions d’IRPF) com també sol afirmar la rumorologia popular.  

dijous, 23 de febrer del 2017

A PROPÒSIT DE LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE

Tot i l’èxit indiscutible de la manifestació de dissabte a Barcelona (160.000 manifestants segons la guàrdia urbana i de 300.000 a 500.000 segons l’organització), de les Terres de l’Ebre hi va anar molt poca gent.
D’Amposta va sortir un autocar. Un i prou... Però a la sortida només n’hi havia mig de ple i no tothom era d’Amposta ja que hi havia gent del Mas de Barberans i la Ràpita, per exemple. L’altre mig autocar es va acabar d’omplir a Tortosa...
Durant el trajecte a Barcelona, el rapitenc que anava darrere meu, estava parlant per telèfon i va dir que d’altres vegades, a manifestacions convocades per l’ANC, havien sortit de la Ràpita fins a 4 autocars. Per lògica, si vas comptant tots els que van sortir de les Terres de l’Ebre en actes com els de la Diada, veurem que només una part ínfima part dels seus habitants vàrem anar a Barcelona a manifestar-nos per a demanar a la Unió Europea que deixi entrar als refugiats, la majoria sirians, que estan retinguts en camps de concentració en una situació molt precària.
Segons testimonis dels voluntaris que han estat allí, la policia del país no els deixa tenir cap contacte amb els refugiats, encara que els hi portin aliments. Vaig sentir explicar que la policia grega va aturar uns dels combois amb ajuda humanitària. Després d’insistir molt que portaven productes alimentaris i d’higiene personal, va acudir un responsable que els hi va preguntar que d’on eren. Al respondre-li que catalans els hi va dir:
-Ara m’estan posant vostès en un compromís... És que jo estic casat amb una catalana, sabeu? Bé... Passeu, repartiu el que porteu i marxeu... Mireu de no tenir contacte amb els refugiats...
El tema de no tenir contacte verbal amb els refugiats és una constant que té repeteixen tots els voluntaris que s’han desplaçat fins allà. O sigui, l’única cosa que sembla que pots fer és intentar salvar-los de morir ofegats... Res més.
Durant la manifestació, mentre estava travessant el passeig Colom i ens dirigíem a la ronda Litoral, una grup de noies anava cantant coses com aquesta:

-Rajoy, abre las fronteras...

En escoltar-ho, m’hi vaig apropar i els hi vaig dir:

-Mireu el que dieu que jo treballo per a Rajoy.

Davant la seva escèptica mirada, el hi vaig dir que era funcionari de l’Estat... Llavors, la més gran del grup me va dir:

-Ya se lo puedes decir, ya...

Quan ja ens en anàvem cap a l’autocar, pujant per la Via Laietana, ens vàrem creuar amb dues dones i varem poder sentir el que una li deia a l’altra:

-En lloc de manifestar-se pels de fora, podrien manifestar-se per la gent que pateix fam aquí...

No crec que cap dels milers de manifestants que clamàvem dissabte que volíem acollir, tingués el més mínim problema per manifestar-se per la gent que pateix aquí. De totes formes vull dir que la majoria de la gent d’aquí ja estan atesos pels serveis socials corresponents o per ONG’s com Creu Roja, Càritas, Siloé, etc. que els hi donen tot tipus d’ajuda, fins i tot per a pagar l’habitatge o la llum...
També hi ha gent, com els indigents, que no es deixen ajudar. Fins i tot els dies de més fred quan grups de voluntaris els passen a recollir per a portar-los als albergs per a menjar i dormir rebutgen l’oferiment.
Acabaré amb alguns comentaris i publicacions que, sobre aquest particular circulen per les xarxes socials:

-Jo no he anat a manifestar-me perquè no sé si aquí podem donar els refugiats tot allò que necessiten...

I millor seguir com estan? És una excusa més de les tantes que hi ha i que només serveixen per a intentar netejar les seves pròpies consciències, tot i que no tinc clar que ho aconsegueixin del tot.
 Quan un no té res, qualsevol cosa que li puguis donar ho valora i ho agraeix. I els refugiats dels camps de concentració de Grècia i Turquia no tenen res, ja que si porten algun objecte personal els hi prenen en arribar als camps.
També és freqüent veure post on hi ha un suposat ciutadà espanyol tirat al terra amb un text que diu que després de treballar ics anys, no té dret a cap tipus de prestació; a la fotografia de baix s’hi pot veure un grup de dones musulmanes (es poden identificar perfectament pels mocadors que duen al cap) i aquí, el text diu que tenen tot tipus de dret.
Es tracta de pura demagògia. Primer, no sé sap si el que apareix al terra és un ciutadà d’aquí o d’allí... A part d’això, no hi ha cap ciutadà amb nacionalitat espanyola que tingui menys drets que un arribat de fora. I sobre la segona foto, per què quan es publiquen coses com aquestes sempre surten dones musulmanes? És què no hi ha més estrangers que no siguin dels països del Magrib?  
Aquests exemples són una clara mostra de la forma d’intoxicació que tenen els grups d’extrema dreta que, aprofitant-se de la ignorància i la bona fe d’algunes persones i utilitzant quasi sempre informacions esbiaixades sembren l’odi contra els immigrants, sobre tot els que han vingut dels països musulmans, tal i com ho denuncia Amnistia Internacional   


dilluns, 20 de febrer del 2017

TOT BUSCANT JORDI ÉVOLE

Jordi Évole, me cau bé... Ja me queia bé abans de la gala Volem Acollir retransmesa en directe per TV3 el passat dissabte 11 d’aquest mateix mes i des d’aquell dia encara me cau millor... Dir que el problema de l’acolliment d’immigrants que fugen de la guerra no era un problema de competències sinó que era un problema d’incompetències, va ser una frase brillant, d’aquelles que s’haurien d’emmarcar per a tenir-la ben present i fer-ne ús cada cop que els nostres polítics busquen qualsevol excusa per a no haver de fer el que els hi demanen els ciutadans.
Dissabte vàrem estar a Barcelona. Anar a manifestar-nos per causes justes no és cap novetat, ja que hi hem anat unes quantes vegades, sobre tot quan es tracta de defensar l’Ebre. La manifestació de dissabte era per a reivindicar una causa justa: l’acolliment de milers de persones que fugen de la guerra del seu país i que la Unió Europea té bloquejades a diferents punts de Grècia i Turquia i a qui no es permet entrar per a donar-los-hi asil.  
Li vaig dir a la meva dona que si veiem a Jordi Évole havíem d’anar a fer-nos una foto amb ell. Hi va estar d’acord. Però hi havia un problema: molta gent...
Tot i que la manifestació sortia de la plaça Urquinaona, la capçalera de la manifestació estava Via Laietana avall... Més enllà del que va ser la seu central de la Caixa durant molts anys...
A la meva dona i a mi ens agrada moure’ns per les manifestacions. Si té quedes quiet a un lloc no veus pràcticament res... En canvi, si vas recorrent la manifestació pots veure moltes més pancartes i, evidentment a molts més manifestants i sempre n’hi ha qui dóna la nota, ja sigui pel seu original vestit o per qualsevol curiositat...
Anàvem entrant i sortint. Fent fotos quan creia que l’havia de fer (i ho crec moltes vegades) Però hi va haver un moment que una jove no ens van deixar passar.

-Porteu la polsera lila –ens van preguntar-

Evidentment la resposta era no. No portàvem cap polsera lila...

-Sense polsera lila no podeu passar...

-Cap problema, anem a donar la volta –li vaig dir a la jove-.

Era una manifestació per a reclamar que s'obrissin les fronteres als emigrants i en canvi es tancaven sectors de la mateixa als propis manifestants... Insolit!! 
Era el sector de l’ANC plena de banderes independentistes. Segurament no saben que els humans no tenim banderes... La bandera és un símbol de possessió, de domini... I la manifestació de dissabte era una manifestació de llibertat on el domini no hi tenia cabuda. Anàvem passant les pancartes i en cap d’elles s’hi veia cap polític. Això està bé. El protagonisme l’ha de tenir la gent i no els polítics.  
En arribar a la Mediterrània, la manifestació va continuar pel carrer que va paral·lel a la Ronda Litoral fins el parc de la Barceloneta. Els més agosarats vàrem creuar el vial del passeig Marítim (no exempt de perill, ja que hi circulaven cotxes) i, des d’allí veiérem el vaixell Astral de la ONG Proactiva Open Arms que estava fent temps en espera de que els membres de la Fura dels Baus escenifiquessin un naufragi com els que hi ha a diari per la zona del mar Egeo. Una multitud de gent omplia l’espigó que teníem al davant esperant veure l’actuació del grup teatral.
Decidirem veure l’actuació d’un grup de música folklòrica amb músics de diversos països i, en acabar, després de fer elcorresponent bis, marxarem cap a l’autocar que ens havia portat a Barcelona i que estava aparcat al carrer Pau Clarís, una mica més amunt de la plaça Urquinaona d’on havia sortit la manifestació.
Tot i que ja eren les 6 tocades, pel camí encara ens trobàrem amb un riu de manifestants que es dirigien cap el parc de la Barceloneta. Va ser quan vaig trobar a l’amic Mario Pons i al Pare Jony darrere de la pancarta de la seva fundació: Provocant la Pau.
En arribar a Via Laietana entràrem a un bar. La manifestació encara anava baixant... Ja eren més de les 7 quan, finalment, des del bar, veiérem passar els furgons policials i les ambulàncies. Era el final de la manifestació.
Com sempre, la pregunta que es feia tothom era: Quants manifestants hi havia? I com sempre hi va haver guerra de xifres... 160.000 segons la policia local i de 300.000 a 500.000 segons el organitzadors... Fos quin fos el nombre d’assistents, va ser la manifestació més multitudinària que mai s’havia fet per a reclamar un nou tracte per als emigrants per part de la Unió Europea. Per tant, s’ha de parlar d’èxit.
Entre tanta gent no veiérem a Jordi Évole... Però si d’altres coneguts com el presentador del TN de TV3 Toni Cruanyes o el cantat del grup Txarango Alguer Miquel, amb qui la meva dona es va fotografiar.


Article de Jordi Évole al Periódico d'avui. 

dissabte, 20 d’octubre del 2012

AMB LA MALETA DE FUSTA



Boisviel. El primer pis d'aquesta casa era la nostra residència.


El cert és que tinc molt pocs records de quan mon pare havia de marxar a França per a poder guanyar uns diners que aquí li era impossible fer-ho. I no és perquè no hi hagués feina, que la havia, sinó perquè a França es guanyava molt més que aquí.
De fet mon pare va començar a immigrar abans de casar-se. Crec recordar que un parell d’anys abans (per sentir-ho dir, es clar) Si mons pares van casar-se l’any 1955, devia de ser l’any 1953, amb 25 anys (potser encara no els havia fet), quan va agafar per primera vegada la maleta de fusta i una mica de roba i potser alguna cosa de menjar i va immigrar cap a la zona de la Camarga a la campanya de la plantada de l’arròs. Res de nou per a ell, ja que ja havia plantat arròs més vegades a la Ribera (llavors no es deia delta de l’Ebre, sinó Ribera –encara hi ha qui ho diu-)
Les poques imatges que tinc de mon pare d’aquella època, el recordo amb la pesada maleta de fusta i la boina al cap. Quan arribava a casa després de la dura campanya jo el rebia amb molta alegria perquè a part del cafè (llavors aquí el cafè era de molt baixa qualitat) sempre em portava alguna petita joguina. Poca cosa, però suficient per a una criatura poc acostumada a tenir regals. Els temps no estaven per a tot això.
Més tard, amb ma mare, marxàvem els tres a fer la campanya de la verema: Lespignan (el poble on vivien mons oncles), Rognes i els masos de Boisviel, le Petit Manusclat, la Prégentière, etc. Quan vaig anar la primera vegada encara no havia fet els 5 anys. No estava sol; normalment sempre et trobaves amb més xiquets que, com jo, havien d’acompanyar els pares per no separar la família. La finca de Boisviel era molt gran i estava partida entre el Nord i el Sud. Cada part era d’un germà. Mons pares anàvem amb la colla de Juanito de l’Estamero, de Santa Bàrbara i a la del Sud hi treballava una colla de la Galera. En aquella colla anàvem els pares de Jaume que, com jo, era de la Galera, però tenia 3 anys més. De tant en tant també trobava a Josep Roig, el director de la Plana Ràdio.
La primera vegada que vaig veremar (llavors no es parlava de l’explotació infantil ni res que s’hi assemblés), tenia 10 anys. Van ser dues tardes mentre esperàvem que madurés la verema del patró del poble de Rognes. Mai més he vist uns ceps tan carregats...
Als 11 anys (el darrer any que vaig anar a França), el patró em va oferir treballar. Vaig acceptar i vaig fer-ho durant uns 10 dies. Era l’any 1968 i res havíem sentir dir del maig francès. Em van pagar a raó de 20 francs al dia, es a dir, unes 280 pessetes quan aquí, els homes, difícilment arribaven a les dues-centes...  
Poc a poc, i degut a la mecanització, la immigració de treballadors espanyols cal a França, però també cap a Alemanya o Suïssa, va anar minvant. I només al cap d’unes dècades, Espanya passaria a ser un país que exportava ma d’obra (la majoria barata i no qualificada) a ser-ne importador, sobre tot els anys de la bombolla immobiliària.
La ma d’obra que va arribar, sovint, també tenia les mateixes condicions: barata i sense qualificar. I que estava qualificada, en una bona part dels casos, havia de conformar-se en fer feines d’inferior categoria.
Amb la crisi, Espanya ha retornat al passat i una vegada més, mira com els seus joves tornen a agafar la maleta (les d’ara ja no són tan pesades i solen portar rodes) i agafen el camí de la immigració buscant un futur que aquí, difícilment trobaran. Les seves destinacions, però, són molt més variades. A les típiques d’Alemanya, França i Suïssa sé li han de sumar les del Regne Unit, Brasil, Holanda, Estats Units, Argentina, etc.
I encara hi ha una diferència més 8i la més important) Ja no es tracta de ma d’obra barata i sense qualificar, sinó de joves amb molta preparació, sovint amb carreres universitàries. A part de que molts dels països citats i d’altres demanden professionals qualificats, el preu sol ser superior al que guanyarien aquí.
Ja veieu, algunes coses s’hi assemblen, d’altres no tant. Però això ha estat un constant de l’evolució humana. L’home sempre ha marxat cap allà on podia sobreviure: des de la recerca de l’aigua i les terres fèrtils per a poder sembrar i criar tot allò que necessitaven per a menjar, fins els campus universitaris i els laboratoris que els hi puguin permetre investigar per a millorar el futur.    

diumenge, 12 de desembre del 2010

EL PROGRAMA DE PxC, A LA FISCALIA


El Departament d’Acció social i Ciutadania, que encara té com a consellera en funcions a la Carme Capdevila (ERC), ha portat a la fiscalia el programa que el partit Plataforma per Catalunya (PxC) que encapçala en xenòfob i abans militant de Falange Española Josep Anglada, va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya el passat 28 de novembre.
El programa del partit d’Anglada pràcticament només té un sol punt (o al menys un punt rellevant): l’odi cap els emigrants com si aquets fossin “el mal de tots els mals”.
Als fullets que no només van escampar, sinó que, al menys a Amposta, van enganxar a tanques d’obres i mobiliari urbà, entre d’altres llocs, la majoria força concorreguts pels estrangers que viuen a la nostra ciutat, es podia veure una foto del líder nacional i una frase: “Controlem la immigració”. No és el primer cop que un programa (o part d’ell) es porta a la fiscalia per si és constitutiu d’un delicte de racisme i xenofòbia.
Recordem que els fulls que va repartir el PP per Badalona, també anaven en aquest mateix sentit. El líder local Xavier Garcia Albiol i la mateixa Alicia Sánchez Camacho els van repartir entre la població autòctona de la població.
És cert que en períodes com el que estem vivint, on el denominador comú és la crisi i on hi ha moltes famílies d’aquí i també de nouvingudes que s’ho passen molt malament, l’odi cap a aquestes darreres creix de forma desmesurada.
En situacions paregudes i amb programes similars als de PxC i, fins i tot com el del PP, en altres èpoques, han propiciat l’ascens al poder, de forma democràtica, líders de trist record per a la humanitat.
Davant d’aquestes situacions, des dels partits d’esquerra i, sobre tot, des de les institucions governades per partits progressistes, només es pot fer pedagogia i demostrar que l’emigració no és l’origen de tos els mals. De delinqüència i atur, abans de l’arribada d’immigrants també n’hi havia. Les xarxes mafioses establertes a molts de llocs del país, sobre tot a la Costa del Sol estan integrades per estrangers, però no immigrants en el sentit estricte de la paraula. I fa dècades ja existien, no és una cosa recent.
Penso que el que està fent l’Ajuntament de Barcelona de repartir fullets on es desmenteixen els tòpics de la immigració és una idea encertada que ha d’ajudar a la convivència pacífica de tos els ciutadans.
Esperem que serveixin d’alguna cosa.    

dimecres, 27 d’octubre del 2010

MARCANT DIFERÈNCIES: LA IMMIGRACIÓ

Tal i com es va aproximant la data del 28 de novembre, tots els partits polítics volen “marcar diferències” respecte als demés. Sobre tot aquells que poden tenir una ideologia més propera o poden coincidir amb punts programàtics.
El que em crida més l’atenció és l’ús que s’intenta fer de la immigració. El que fa uns anys era la solució a molts dels mals que patia la nostra societat (escassa natalitat que havia de derivar en un problema futur per cobrar la pensió), de cop i volta s’ha convertit en una xacra que cal eliminar, reduït, amortir, etc. La matisació, segurament, és el que menys importa. El que compta és el fet.
Els immigrants (majoritàriament homes) van ser durant anys ma d’obra barata i poc qualificada. Molts d’ells treballaven a la construcció. Quan la bombolla immobiliària es va desinflar, una gran majoria van anar a parar a les “llistes de l’atur”. Dels 4 milions de parats, molts (jo m’atreviria a dir més de la meitat) corresponen a immigrants. Plegats formen un col·lectiu que no troba feina (repeteixo, per la seva escassa preparació) a d’altres àmbits, que tampoc disposa de petites explotacions agràries que treballar i treure un petit rendiment, encara que només sigui per a “fer bullir l’olla” i que, a sobre, al tenir (un bon nombre d’ells) molts de fills i en edat escolar, demanden molts dels serveis i prestacions que els hi dona l’estat espanyol i les comunitats autònomes.
Fa uns anys, el partits polítics que rebutjaven de forma categòrica els immigrants (sobre tot els il·legals) eren una minoria : Plataforma x Catalunya i poc més...
Però Vic va obrir la "caixa dels trons", precisament perquè un dels membres del seu consistori és el líder del partit xenòfob esmentat.
A partir d’aquí el PP amb un grau més gran i CiU, en menor mesura, també han parlat d’adoptar mesures “correctores” per a evitar o dificultar l’arribada de nous immigrants.
Ahir, a Barcelona, s’havia de celebrar una reunió per a signar un document en contra de la xenofòbia. Finalment els únics partits signants van ser el PSC i ICV-EUA.     Curiosament a Amposta, el partit que governa, des de l'ajuntament, intenta treure'n tot el partit possible dels que ja hi són organitzant actes per apropar-se als més actius i aconseguir un bon grapat de vots quan ja tinguin el dret de poder ser electors en futurs comicis.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

ELS “ALTRES” IMMIGRANTS



En aquest temps de controvèrsies migratòries, on l’immigrant (quin immigrant?) està a l’ull de l’huracà de la majoria de mals d’aquest país, l’edició digital del setmanari el Triangle, ens parlava dels “altres” immigrants.
 Encara que abans vull recordar-vos algunes coses que es diuen sobre els “nous vinguts”. La darrera cosa que s’ha dit (crec que ho va dir algú del PP) és que col·lapsen la sanitat pública.
La afirmació, com tantes d’altres és falsa. Sobre la qüestió se’n tenen dades i, per exemple a Amposta, es veu que n’hi ha un grup que sol acudir per qualsevol cosa a urgències. Però com que ja els coneixen, el servei atén primer als altres.
No fa gaires dies em van dir que, també a Amposta, quan ha de néixer un nen fill d’immigrants, els pares passen per l’ajuntament i se’ls lliura un val per a que vagin a una botiga especialitzada en nadons i se’ls hi bescanvií per un cotxet. HI ha qui s’ho creu!!
Com dia abans, el Triangle parla d’altres “immigrants”. Encara que centra el tema en Vargas Llosa, arran del Nobel de literatura aconseguit la setmana passada, també parla, sobre tot, d’esportistes d’elit com la Niurka Montalvo, la Nina Jivanevskaia o el cas més sonat, el de l’esquiador austriac Johann (Juanito) Muehlegg, que no parlava una sola paraula de castellà.
També retrocedeix als temps de Franco i recorda als basquetbolistes del Madrid Wayne Brabender i Clifford Luyck.
Tots els anomenats en anterioritat van se nacionalitzats espanyols en processos especials i, alguns de forma molt ràpida.
Quan es va nacionalitzar a Maria Vargas Llosa, ni tant sols residia a Espanya (ho havia fet a Barcelona als anys 60), però va al·legar que veia en perill la seva nacionalitat peruana.
Quan Brabender i Luyck jugaven al Madrid, al Barça ho feien Chales Thomas i Norman Carmichel, encara que ignoro si també eren jugadors nacionalitzats o tenien la condició d’estrangers. De totes formes, fins l’any 1973 (crec recordar) al menys al futbol no hi podien jugar estrangers. Va ser l’any que van arribar al Barça de futbol Johan Cruyff i el “Cholo” Sotil.      

dilluns, 27 de setembre del 2010

LA FESTA ROMANESA D’AMPOSTA

Al Telenotícies vespre de TV3 varem poder veure un reportatge que va parlar de la festa que va fer ahir la comunitat romanesa d’Amposta.
En una època en que aquesta comunitat està al punt de mira dels partits més dretans i fins i tot xenòfobs, mostrar al públic una festa on el principal motiu és la integració social amb la resta de comunitats que conformen la ciutat d’Amposta, evidentment, és noticia quasi de portada.
Només cal recordar com exemple les expulsions que sofreixen els gitanos romanesos de França amb el consentiment del president de la república Nicolas Sarkozy. O la campanya que va fer el PP molt centrada en la ciutat de Badalona.
Però la realitat de la festa d’Amposta és força diferent a com la va presentar TV3. Cal dir però que la convivència entre comunitats a la nostra ciutat i, tret de casos concrets, és força bona i no hi solen haver problemes.
Televisió de Catalunya va presentar la festa romanesa com si hagués estat una iniciativa d’aquesta comunitat per a “obrir-se i donar-se a conèixer” a la resta de la ciutadania, sobre tot als autòctons d’Amposta.
Però això no és cert. La festa va estar impulsada des del propi ajuntament ampostí i més concretament des de la regidoria de participació ciutadana. És, amb aquesta edició el tercer any que es fa i sempre ha tingut com a protagonista una comunitat diferent. Primer, ja fa uns anys, va ser la magrebí. L’any passat la Equatoriana i, finalment, aquest any i com ja s’ha dit, la romanesa. Aquestes tres comunitats són les més nombroses de entre els immigrants que hi viuen.
No entraré a valorar si la festa va ser un èxit o no. No puc opinar si no tinc dades objectives per a fer-ho. Al ple d’avui, l’alcalde ha parlat de que hi havia 500 persones en casos puntuals. Segurament que pel migdia, a l’hora de dinar, la xifra devia de ser força elevada.
No era tant alta entre les 7 i les 8 de la tarda que va ser quan vaig visitar el recinte de la biblioteca Sebastià Juan i Arbó que va ser el lloc escollit per a la trobada. L’afluència màxima en aquell moment devia de ser sobre unes 150 persones. L’afluència de públic autòcton (sempre parlo d’aquella hora) era simbòlica, ja que no anava més enllà de unes poques persones.  
Entre les activitats que s’hi van portar a terme, cal destacar la preparació de plats típics, el mercat, les danses pròpies del país, la projecció d’audiovisuals, la narració de comptes, el túnel del terror amb Dràcula com a protagonista, etc.
Però al meu parer hi va ver un costat força deficient. Quan ja es va fer fosc, el recinte es va quedar sense llum. Només les parades en gaudien. A la resta, a pesar de que a la plaça de la biblioteca hi ha focus, aquests apareixien apagats. Fins i tot als baixos de la casa de la cultura on hi ha els lavabos i s’hi feien activitats, estaven a les fosques.
També hi vaig trobar a faltar els vestits tradicionals a l’hora de ballar les danses típiques, tal i com va passar amb la festa de l’Equador de l’any passat.
Un altra connotació negativa és la manca de continuïtat. Les dos comunitats precedents ja no han estat capaces per si soles d’organitzar una jornada similar. O es fa amb l’apadrinament de l’ajuntament, o no es fa. Crec que amb una sola edició no es cobreixen les necessitats reals d’aquests col·lectius si volen buscar una major implicació a la vida social ampostina.    

dimecres, 11 d’agost del 2010

LA IMMIGRACIÓ, UN PROBLEMA?


Pareix que sí, al menys per una majoria dels ciutadans. Ahir mateix m’ho posava de relleu un amic que, a mode de comentari, em deixava anar els problemes que causa la immigració: robatoris, incivisme, delinqüència en general, etc.
Jo m’ho miro d’un altre punt de vista. Fa uns anys, quan la gran bombolla de la construcció requeria ma d’obra (barata) hi havia qui fomentava la immigració, fins i tot il•legal. Al final, el govern socialista, davant del problema dels il•legals, va tenir que fer una llei para que molts es poguessin acollir i convertir-se ens ciutadans legals amb drets i deures.
Però quan la crisi va arribar i l’atur es va anar incrementant a passos agegantats i la construcció va partir una brusca frenada de la que encara no s’ha recuperat, possiblement els mateixos que donaven feina als immigrants, de vegades en condicions força precàries, ara volen que se’n vagin, perquè “prenen” els ajuts als d’aquí, col•lapsen la sanitat pública, molesten a la vista i delinqueixen.
Segurament molts d’aquest que opinen així, no van tenir mai un familiar directe que, en temps del dictador, van tenir que immigrar a França, Alemanya o Suïssa, a guanyar-se un sou que aquí, amb prou dificultat tenien. El meu pare va ser un d’aquells milers i milers d’espanyols temporers que anaven primer a l’arròs a la Camarga, venien en ple estiu, sovint per a passar la festa major amb llurs famílies i se’n tornaven anar a veremar, sovint acompanyats per la dona i també pels fills. A les famílies que s’emportaven els fills, la dona, havia d’anar amb passaport de turista, ja que amb contracte no se’ls podien emportar fins que tinguessin més de 10 anys. També eren immigrants il•legals...
Recordo que quan el comboi ferroviari arribava a Figueres, calia que passessin la revisió mèdica. La manada de “borregos” baixava del tren i es dirigia cap al centre on feien les revisions. Mentre, els nens, jugaven pel tren pujant i baixant d’ell, sempre corren.
Ahir, mentre ens anàvem contestant els correus, curiosament, a la revista digital el Plural, vaig trobar una informació d’allò més interessant i relacionada amb el tema. Segons vaig poder llegir, la ultradreta espanyola infiltra militants als sindicats d’esquerres o s’aprofita d’alguns sindicalistes per a convèncer-los que el principal mal de país és la immigració, a la que cal expulsar.
De tota la “conversa” amb el meu amic, la única cosa que li vaig suggerir quan em va dir que les presons estaven massificades per culpa dels estrangers, va ser que es podria regular, amb el consentiment dels països originaris dels presos, que haguessin de complir les penes als seus propis països. I aquí els sindicats amb representació a Institucions penitenciàries, penso, tenen un gran paper que jugar. Hi ha coses que s’han d’impulsar des dels sindicats, encara que, finalment, les acaben resolent els polítics.