MÉS IMPOSTOS PER MILLORAR LA QUALITAT DE VIDA?

L’Ajuntament d’Amposta ha anunciat que apujarà l’IBI un 10% i la taxa d’escombraries un 36% per a l’exercici 2024. L’IBI es el principal impost que gestiona l’Ajuntament i, per tant una de les principals fonts d’ingressos del municipi. En canvi la taxa d’escombraries només hauria de recaptar l’import del servei. De la pujada del 36% a priori en podem extreure dues conclusions: o bé ha estat molt desfasada durant anys o bé el consorci supracomarcal que gestiona el servei de recollida d’escombraries (COPATE) ha incrementat considerablement el cost per motius que desconec. Fa molts anys que em preocupa més la meva qualitat de vida i la de les persones que m’envolten que no les grans inversions que es puguin fer a la ciutat. Penso que la qualitat de vida està en els petits detalls que millorarien considerablement l’aspecte d’Amposta i que la convertirien en una ciutat més amable de cara la seva ciutadania però també de cara els forasters que ens visiten. Però aquestes mesures que reclamo sovint mai les he vist. Alguns dels llocs més descuidats son els parcs i les zones arbrades i enjardinades. És evident que l’empresa encarregada de fer-ne el manteniment no compleix el contracte que va signar amb l’ajuntament o bé hi ha llocs que estan fora d’aquest contracte, la qual cosa seria del tot incomprensible. Sovint he denunciat l’estat d’abandonament que pateix el parc municipal. A Amposta es coneix com el parc municipal el que hi ha entre Museu de les Terres de l’Ebre i l’Hospital Comarcal. És el parc més antic d’Amposta i també el més cèntric i per la seva situació molt concorregut. Per tant, com ja n’he parlat altres vegades, avui us parlaré del parc de darrere del frustrat centre comercial, al costat del cementiri. Aquest parc ja va néixer amb mal peu. Durant els anys de l’especulació immobiliària es va projectar un gran centre comercial al voltant del supermercat Carrefour. En veure la poca rendibilitat, els locals comercials van anar tancant poc a poc i el mateix va acabar fent fet el gegant del comerç francès. Allà on s’havien de lligar els gossos amb llonganisses va acabar sent la crònica d’una mort anunciada. Al darrere d’aquella infraestructura s’hi va projectar un gran parc, amb una font rústica on l’aigua circulava per una mena de canal al llarg d’uns 100 metres. A un costat s’hi van plantar palmeres entre les que circulava un petit passeig amb bancs i papereres. L’altre costat, el que dona al cementiri, es va reservar a zona per a passejar els gossos. Des de la seva inauguració ja han passat 12 anys i, pràcticament mai cap ajuntament ha tingut la més mínima cura d’aquest espai. Actualment l’estat d’abandonament és alarmant. Allà on hi podria haver plantes i flors (al principi hi havia romers però els van arrancar) està ple de males herbes. Les palmeres no es poden, el passeig està ple d’excrements de gossos i davant dels bancs s’amunteguen les burilles. Per la font ja no hi baixa aigua... Algú podria pensar que és per no malbaratar-la, però aquesta situació és anterior a l’episodi d’extrema sequera que s’està vivint. Ara, dintre de la font i pels seus voltants s’hi poden veure llaunes de refrescs i botelles de begudes alcohòliques fruit de les ‘festes’ que s’hi fan.

MAI PLOURÀ A GUST DE TOTHOM

Imatge de l'últim tall de l'N-340. 

Des de la nit de Cap d’Any, el tram de l’AP-7 entre Vila-seca i Alacant ja no és de pagament. Després de quasi 5 anys de lluita i 240 talls (i alguna concentració), el moviment veïnal Prou, AP-7 Gratuïta, ja! ha assolit l’objectiu d’aconseguir que l’autopista que passa pel nostre territori sigui gratuïta.

Tot i que en un primer moment hi va haver alcaldes que van mostrar les seves simpaties cap el moviment, prompte s’hi van desmarcar. A alguns sembla que ja els hi anava bé que les hi construïssin rotondes per a millorar els accessos a les seves poblacions; d’altres reclamaven la finalització de l’A7 (no confondre amb l’AP7), aturada a Cabanes pel Sud i l’Hospitalet de l’Infant pel N. D’excuses, bones o dolentes, no ne faltaven a l’hora de no donar suport a la plataforma veïnal i fins i tot per menysprear la seva tasca.

Però tal com s’apropava el dia D (31-12-2019), anaven sortint els contres... Com se pagaria el manteniment de l’autopista?... Caldria crear una vinyeta (taxa)? I la mare dels ous: ¿els ajuntaments per on passa l’autopista deixarien de cobrar l’IBI que tan va costar en aconseguir-se i, per tant, haurien d’incrementar el percentatge o bé deixar de fer alguna inversió o prestar algun servei?... No sé a vosaltres, però a mi me sona a xantatge.   

No tinc dades sobre els kilòmetres d’autovia de pagament que hi ha arreu de l’estat espanyol. Però si comparem la xarxa d’autopistes amb la de carreteres convencionals i autovies, trobo que hi hauria una gran diferència a favor de les segones.

Qui paga ara al manteniment de les carreteres? Evidentment el propietari de les mateixes que tant potser l’Estat, com les comunitats autònomes o fins i tot les diputacions provincials.

És voler fer recaure les culpes amb aquells que han aconseguit que les autopistes siguin lliures de peatges per a tapar els errors comesos durant anys i cobrir-se les espatlles sobre les hipotètiques mancances de manteniment que asseguren que tindran.

La pressió fiscal a Espanya en general i a Catalunya en particular és alta, comparativament parlant dintre dels països de l’OCDE, superant la mitjana dels països que la conformen.

El tema sempre és el mateix: la distribució equitativa d’aquesta pressió fiscal entre els que guanyen més i menys, una eficient recaptació i, finalment, la prioritat a l’hora de cobrir les necessitats dels seus ciutadans. No ens deixem enganyar: una eficient recaptació suposa, indirectament, un estalvi a la butxaca dels ciutadans, ja que així poden tenir més serveis essencials gratuïts o a un cost molt inferior al real.

Durant anys, l’ase de tots els cops han estat els carburants. Si comparem el cost dels carburants amb el sou mitjà dels espanyols, arribarem a la conclusió de que també en paguem un cost elevat. Us en recordeu del cèntim sanitari? Ni és només un cèntim ni tampoc és la sanitat l’única cosa que se finança a través dels impostos indirectes que recauen sobre els combustibles. Una part de la despesa pel manteniment de les carreteres també surt dels impostos que porten els carburants. 

Però tot indica que dintre de pocs anys, amb la interrupció dels vehicles elèctrics, el consum de carburants derivats del petroli patirà un descens significatiu... Com se pagarà llavors la sanitat, el manteniment de les carreteres, etc.? A qui li donarem la culpa? Segur que recarregar el cotxes elèctrics tampoc serà tan barat com ho és actualment...

La vida continua i haurem d’adaptar-nos cada vegada a la nova realitat. També en el tema dels impostos.          

PREOCUPACIÓ PELS IMPOSTOS

Delegació d'Hisenda de Girona. 

La primera estrofa del poema Sonatina de Ruben Darío diu així: La princeseta està trista, ¿què tindrà la princeseta?

Pilar Rahola, la princeseta de Catalunya (al menys ella se creu que és alguna cosa així), també està trista... I emprenyada! Però en aquest cas sap el perquè: per la pujada d’impostos que li ve a sobre.

Tan emprenyada està que va intercanviar retrets via Twitter amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, defensora, juntament amb el seu partit de que a Catalunya s’apugin els impostos per a aquelles rendes superiors als 60.000 euros anuals.  

La Rahola va defensar la seva posició al programa Tot es mou de TV3, un programa al que acudeix diàriament, sense falta, cada tarda. Va posar com exemple un metge que guanyi 6.000 € al mes i que actualment ja paga prop del 40% dient que s’ho mereix perquè per aconseguir-ho ha hagut d’estudiar molt i a part ha de poder mantenir el seu nivell de vida.  

Podríem donar per bo aquest argument (tot i no compartir-lo). Però resulta que no conec l’opinió del metge. Conec l’opinió de la Rahola que, pel que sembla s’ha erigit la defensora del que ella anomena les classes mitjanes (de Catalunya).

Davant d’aquest argument se’m acut una idea. Anem a veure... Potser caldria diferenciar entre el sou que guanya un metge i les retribucions que perceben els personatges com ella  i que ara, gràcies a les noves tecnologies, se’ls sol anomenar influencers.

La Rahola és periodista i escriptora. També ha estat política, però frustrada... El seu modus vivendi és anar de plató en plató (quasi sempre de TV3) defensant aferrissadament l’independentisme i des d’ara defensora de classes benestants de la burgesia catalana per a no pagar tants impostos.

M’agradaria saber quan guanya la Rahola cada vegada que surt a dir improperis per la televisió. Però com no ho sé, me tocarà posar com exemple un altre personatge tan singlar con ella. Me refereixo a Xavier Sala i Martín, l’economista de capçalera de l’independentisme i que, segurament, empraria els mateixos arguments que la Rahola per no haver de pagar més impostos.

Ens hauríem de remuntar a l’any 2012 ( en plena crisi econòmica). Xavier Sala i Martín, juntament amb altres economistes com Germà Bel i Ramon Tremosa va participar a la jornada d’Economia i Empresa del Baix Ebre. Sabeu quin va ser el catxet? 3.000 €! Tres mil euros per a sortir a fer el paperot durant una estona.  

En aquella època Sala i Martín també era un habitual als programes de TV3 on sortia lluint les seves cridaneres americanes i, de tant en tant, soltant algun disbarat. Com quan va dir que per a sortir de la crisi el que s’havia de fer era imprimir més bitllets. Quan havia de guanyar? Quan guanya la Pilar Rahola?

Una bona part dels famosos ho tenen clar a l’hora de pagar impostos: muntar una societat domiciliada a un paradís fiscal i facturar a través d’ella. Però queixar-se va en el seu ADN.

En lo que a mi respecta, haver de pagar impostos no significa cap contrarietat (potser perquè he treballat a l’Agència Tributària). L’única preocupació que tinc és que els meus impostos se destinin per a cobrir les meves necessitats i les de les persones més vulnerables: prestacions econòmiques i socials, sanitat, educació, infraestructures, comunicacions... Desgraciadament no sempre és així.  

POLÈMICA PER LA TRIBUTACIÓ DELS AUTÒNOMS

Comerç de Barcelona.

El sindicat corporativista GESTHA (està format exclusivament per tècnics o del grup A2 de l’Administració) acaba d’obrir la caixa dels trons. Segons ells el autònoms estarien cometent frau generalitzat i proposen la eliminació de la controvertida tributació per mòduls.

Abans que res un apunt. El sindicat GESTHA se va crear per a defensar els drets del tècnics (cos de gestió i sot-inspectors), ja que bans eren B (actualment no hi ha grup B) i pretenien que amb el pas dels anys aconseguir ser del grup A. Però com l’Administració en general és molt corporativista i l’Agència Tributaria en particular encara més, van crear el grup A2 i els van col·locar tots allí. Ja ren A! Però els inspectors passaven a ser A1 i per tant continuaven estan un esglaó per sobre dels altres.

Sabeu que vaig treballa més de 30 anys a l’Administració Tributària i, tot i que segurament no disposo ni de la informació ni capacitat dels de GESTHA, si que tinc prou coneixement de causa per a poder opinar sobre el tema.

Fa uns vaig escoltar una sentència d’aquelles que se recorden tota la vida: A Espanya qui no roba és per que no pot... No perquè no vol! Segurament és un pèl exagerada, però no s’aparta tant de la veritat.

Altres sindicats, com la UGT, fa anys que demanen a la cúpula de l’Agència Tributària que destini més mitjans a la lluita contra el frau.

Que dintre dels autònoms hi ha frau? Segur! Què aquest és generalitzat? Molt possiblement...

Però com diuen els propis autònoms els que cometen més frau fiscal són les grans empreses i les grans fortunes. I no van tant equivocats. Percentualment potser sí o potser no. Però en números absoluts, en quantitat d’euros defraudats, segurament que sí.

Els mòduls (o Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls) se va crear, precisament, perquè amb anterioritat, una gran part dels autònoms no tributaven absolutament res. I quan faig aquesta afirmació sé el que me dic...

Di GESTHA que la majoria dels autònoms declara menys ingressos que els treballadors assalariats i que alguns dels que tenen treballadors, declaren menys que el que cobren els seus propis treballadors. També és cert que això passa.

En el segon cas, el de declarar menys ingressos que els seus propis treballadors, els delata clarament. Quan un autònom contracta treballadors és per que té més feina de la que pot fer, però també per a que els treballadors li facin guanyar més diners que els que guanyava en anterioritat. I sinó és així, per a que els contracta? Per a què tenir mals de cap?

He conegut autònoms que, sistemàticament, any rere anys, declaren pèrdues i paguen una hipoteca i tiren la casa endavant? Com s’ho fan? O bé són uns prestidigitadors extraordinaris o cometen frau. I sinó és així, perquè continuen amb el negoci? (Que no seria tal, ja que negoci vol dir aconseguir beneficis)  

L’Agència Tributària estatal ja fa molts anys que se dedica quasi que exclusivament a aconseguir diner fàcil. Ha deixat de costat la persecució del frau fiscal i se dedica a recaptar a base de sancions i petites liquidacions fàcils de cobrar, ja que sap que inspeccionar a les grans empreses, tot i que pot aconseguir suculentes liquidacions, posteriorment els recursos i altres estratagemes dels seus assessors, advocats, etc. aconsegueixen reduir considerablement la quantitat liquidada.


NOTÍCIA DEL PERIÓDICO:

https://www.elperiodico.com/es/economia/20190804/pobres-autonomos-7580754

IMPOSTOS NO, GRÀCIES!

Delegació de l'A.E.A.T. de Tarragona.

Temps enrere li explicava a un veí que fa temps que no voto socialista (entenent com a tal el PSC o el PSOE). De fet des de les generals de 2008 i les autonòmiques de 2010. A les municipals encara els vaig votar durant un parell de convocatòries més.

El motiu va ser la retallada de sou que vaig patir com a treballador públic (un 7,5% aproximadament a part de les congelacions). Els treballadors públics no vam tenir res a veure amb la crisi que va patir Espanya des de l’any 2008. Però a l’hora de retallar era per on ho tenien més fàcil i al govern socialista de Zapatero no li va tremolar el pols a l’hora de fer-ho.  

Mentrestant, una veïna sortia de casa seva i me va sentir. Jo tampoc me vaig tallar. Ella me va dir que encara feia més temps que no els votava. Sense donar-me la data exacta vaig entendre que se referia a partir de les generals de 1986, les segones que va guanyar Felipe González i les primeres que se feien a Espanya des de l’entrada al Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea). El motiu pel qual no els ha votat més va ser per la gran quantitat d’impostos que va haver de pagar el seu marit que era empresari.

Com molts de vosaltres sabreu, l’any 1986 vaig entrar a treballar a Hisenda (ara Agència Estatal d’Administració Tributària). De fet als meus documents consta que ho vaig fer el 1 de gener (tot i ser festiu, com sabeu). Per tant, oficialment, la meva presa de possessió va coincidir exactament l’entrada d’Espanya al CEE.

Van ser anys de molts de canvis. El més important en qüestió d’impostos va ser la implantació de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) que substituïa l’Impost General sobre el Tràfic d’Empreses (IGTE o senzillament ITE)

Segons me van explicar l’ITE se recaptava per gremis o sectors. Així, Hisenda establia a cada sector la quantitat que havia de pagar i aquest sector repartia la quantitat entre els seus agremiats proporcionalment als seus ingressos.

Però l’IVA ho va canviar tot. Ara era l’empresari qui passava a ser el recaptador d’Hisenda i qui havia de lliurar-li comptes. Una gran majoria d’empresaris, quan han de fer les corresponents liquidacions, no pensen que l’IVA que han de pagar primer l’han recaptat amb anterioritat. Només veuen com els diners que tenen a la llibreta disminueixen considerablement.  

En quan a l’IRPF (o l'impost sobre la Renda) passava pràcticament el mateix: els petits empresaris pràcticament no pagaven. Una part d’ells declarava molts menys ingressos dels reals i d’aquí que paguessin molt poc o directament, res. Per això se van inventar l’Estimació Objectiva (o dit d’una manera més planera: els mòduls). Amb aquest nou sistema ningú s’escapava. Sembla just que tothom contribueixi a l’erari públic i no només els assalariats com ha passat tradicionalment. Però per a una part dels empresaris, haver de pagar significa quasi bé arrancar-los-hi un queixal! Però després demanen millor sanitat, educació, infraestructures viàries, serveis socials, etc., etc. Però que ho paguin els altres...

No és el mateix que té retallin una part dels ingressos que tens que l’haver de pagar impostos... Perquè com a treballador assalariat, a part de retallar-me el sou, també havia de contribuir a sortir de la crisi pagant impostos... No me podia escapar per cap costat.

Definitivament no, no és el mateix...

DEMAGÒGIA AMB ELS IMPOSTOS

Durant les campanyes electorals, la majoria de partits anuncien rebaixes d’impostos als seus programes electorals. En el cas de les municipals l’IBI urbà què és el més important i, per tant, el que més ingressos aporta a les arques municipals.

N’hi ha d’altres com el de vehicles de tracció mecànica, l’IAE, l’ICO (sobre noves construccions), etc. I també taxes i preus públics.

Per tant, en definitiva, els impostos són per als ajuntaments una font important de finançament.

La resta del finançament municipal se deu a les transferències corrents i subvencions, ja siguin de l’Estat o de la Generalitat de Catalunya o d’altres ens públics dependents o vinculats.

Els ajuntaments han d’elaborar els pressupostos i aquests han d’estar equilibrats: es a dir, els ingressos i les despeses pràcticament han de coincidir. L’Estat, seguit les directius de la UE, només permet un percentatge de dèficit molt ínfim.

Així, per un costat tenim els ingressos (bàsicament impostos municipals transferències corrents i subvencions) i per l’altre tot el capítol de despeses. La partida més gran de despesa sé l’emporta el personal (salaris i seguretat social) i amb l’altra s’intenta donar resposta a totes les necessitats i mancances que té el municipi (i que no són poques...)

Quan escolto els debats només sento als membres de l’oposició queixar-se perquè no s’ha invertit prou en serveis socials, en habitatge públic, en rehabilitar el casc antic, en cultura, etc. Algú s’ha parat a pensar que a menys recaptació menys despesa. Es a dir, si se recapta menys no podran cobrir-se totes les necessitats de les que tan se queixen els grups de l’oposició. Al menys de que hi hagi una administració eficient dels recursos que se gestionen. Però aquest estalvi (com el del enllumenat públic) no sempre és suficient.

Potser recordareu que els fallits Pressupostos Generals de l’Estat per al 2019 incloïen més despesa de la que la UE considerava prudent, però com va dir el Govern de Sánchez hi havia un fórmula per a poder recaptar més sense apujar els impostos: incidir allà on hi ha més frau fiscal. Es a dir, una administració pública molt més eficient amb els controls. Aquesta mesura fa molts anys que la demanen els sindicats de treballadors, però mai se’ls hi ha fet cas i sempre s’han buscat fórmules per a tenir ingressos extres molt més fàcils (sancions).

No us heu de deixar enganyar pels cants de sirena... Normalment qui diu que abaixarà els impostos els acaba apujant. Rajoy va arribar a la Moncloa anunciant que abaixaria els impostos, però l’any 2017 els havia apuntat tots. Fins i tot ne va crear de nous.

No fa gaires dies, un socialista tortosí, a propòsit de les propostes de la campanya electoral de les municipals i concretament sobre els impostos, me va ensenyar una estadística. Sabeu a Tortosa quina és la preocupació sobre els impostos municipals: 0,0. En canvi, amb aproximadament un 23%, al ciutadà li preocupa tenir una ciutat endreçada.    

Traieu-ne les vostres pròpies conseqüències...

PER A SABER ÉS:

https://www.noticiasdenavarra.com/2017/01/08/politica/estado/rajoy-ha-subido-todos-los-impuestos-desde-que-llego-a-la-moncloa-hace-cinco-anos

https://www.libremercado.com/2017-04-05/el-gobierno-del-pp-vuelve-a-subir-los-impuestos-a-los-autonomos-entre-100-y-300-euros-mas-al-ano-1276596366/

https://www.20minutos.es/noticia/1858268/0/subidas-

impuestos/gobierno/mariano-rajoy/

https://www.elmundo.es/economia/2013/11/24/5291150e0ab7405f068b4578.html

https://www.elplural.com/politica/espana/el-pp-ha-creado-10-nuevos-impuestos-desde-que-gobierna-y-ha-subido-todos-los-demas_60810102

ELS IMPOSTOS A CATALUNYA

Delegació de la AEAT de Tarragona. 

Recentment s’ha fet un estudi sobre els impostos que tenim a Catalunya. Entre totes les divisions que se podrien fer, crec que la més oportuna és diferenciar els que són propis, o sigui els que ha creat la Generalitat i els estatals (que com podeu suposar són els més importants)

Segons aquest estudi la Generalitat manté en vigor 18 impostos propis, alguns dels quals són tan poc efectius que és difícil comprendre el motiu pel qual segueixen en vigor. D’aquest 18 impostos, 4 s’han posat en marxa aquest mateix any com per exemple el que grava les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica o el que recau sobre els elements radiotòxics o sobre les emissions portuàries de grans vaixells.  

La lògica indica que la Generalitat se veu arrastrada a crear nous impostos davant l’insuficient finançament estatal. Segurament uns pocs milions recaptats d’aquí i uns altres pocs per allà, poden ajudar a equilibrar la balança catalana.

Sobre els impostos estatals hi ha que diferenciar entre aquells que gestiona l’Estat (IRPF i IVA) i els que els hi han estat traspassats, com ara el de Patrimoni i el de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics documentats.

De totes maneres, sobre l’IRPF, segurament el més conegut de tots els impostos, la Generalitat també pot posar-li la ma, ja que hi ha una part de la quota que acaben pagant una gran part de les treballadores i treballadors i alguns jubilats i pensionistes.

Segons aquest estudi és Catalunya la comunitat que té un tipus més alt d’IRPF. Però ho sorpresa! Si són els catalans que tenen rendes mitjanes i baixes els que paguen més de tot l’estat per aquest concepte, no passa el mateix amb aquells que més guanyen.

Fixeu-vos en uns exemples per a que ho entengueu. A Catalunya les rendes entre 16.000 a 30.000 euros, són les que paguen més: entre 1.611 i 5.102€ de mitjana, respectivament. En canvi les rendes entre 45.000 i 70.000E, és a Extremadura on més se paga. En canvi, per a les rendes superiors a 110.000€ la comunitat autònoma on més se paga és el País Valencià.

Què vol dir això? Què els nostres govern fan polítiques neoliberals. També a l’hora de recaptar impostos, afavorint a aquelles persones que més guanyen en detriment dels salaris més baixos de l’escala.

Torno a dir que Catalunya, com la pràctica totalitat de comunitats autònomes està deficientment finançada. Però també és veritat que l’any passat se va crear una xarxa d’oficines de l’Agència Tributària Catalana (per allò de les estructures d’estat) que ara cal mantenir, tot hi estar a baix rendiment.

Com sabeu durant quasi 8 anys vaig treballar a l’Agència Tributària estatal i el que vaig dir tantes i tantes vegades quan parlava de la mala gestió que s’estava portant a terme, val també per a l’Agència Tributària de Catalunya: Per a ser eficients no cal recaptar tants impostos, sinó tenir més control sobre el que se recapta i perseguir més el frau fiscal.

Les dobles comptabilitats és una pràctica molt habitual dintre del món empresarial. Una és la legal, la que declararan a la Hisenda Pública i l’altra la extracontable (com la del PP) on anirà a parar el diner en negre fruit de les transaccions fraudulentes.   

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.elperiodico.com/es/economia/20180226/catalunya-lider-en-tributos-propios-y-mas-irpf-a-las-rentas-medias-6650987

http://www.foment.com/catalunya-incremen-pressio-fiscal-sis-nous-impostos-2017/

QUAN LA IGNORÀNCIA ENTRA AL CONGRÉS

Com tots sabeu, el Congrés dels Diputats, com qualsevol altre parlament, està per aprovar lleis i debatre tots tipus de qüestions, ja sigui com a proposició de llei, interpel·lar el Govern de la nació, preguntar sobre temes diversos, etc.

Fa unes setmanes, el Partit Nacionalista Basc (PNB) va presentar una iniciativa per a prohibir les campanyes que promouen diferents cadenes i establiments comercials on s’anuncia que té descompten l’import de l’IVA. La majoria del Congrés va recolzar la iniciativa.

Fins aquí tot sembla correcte, però hi ha un QUÈ com la copa d’un pi. L’IVA és un impost i com tots els impostos s’ha de pagar. El paga el consumidor final, però el recapta aquell que ven bens i serveis. En el cas dels supermercats, la major part dels productes (el que s’anomenen de primera necessitat) estan gravats amb un 10%.

Quan algú anuncia que té descomptaran de la compra l’import de l’IVA, el que realment sé fa és fer-te un descompte equivalent i per això només cal mirar la lletra menuda que fins i tot crec que és obligatori anunciar-ho a tots els llocs on sé publica.

El Congrés dels Diputats està format per 350 diputades i diputats. A part, alguns d’elles, els que més pes tenen dintre del seu grup, també té assessors. Si algú hagués fet els deures, potser se’n haurien adonat de l’error i de la pèrdua de temps que estaven cometent.

Però la majoria dels polítics només saben fer política i com a molt entendran d’aquelles coses que comporta la seva professió (això si es que ne tenen, ja que molts s’han criat i s’han fet grans dintre del propi partit que els ha preparat per a fer aquesta feina) I els assessors? Què podem dir dels assessors? Què de vegades, tal com es diu vulgarment, no saben fer la o amb un canut!  Estan allí perquè algú els ha col·locat, per a cobrar a final de mes i poca cosa més.

Amb tot els que està passant, amb tots els problemes que tenim, i haver de debatre una qüestió d’impostos de la que pràcticament ningú tenia la més mínima idea.

Tot aquest tema, sabeu que me a recordar? Aquella anunci que vist de lluny diu: Sexe gratis.

Però quan t’hi apropes, en realitat diu (per exemple): Per la compra de 4 pneumàtics, qualsevol que sigui el teu SEXE, emporta’t GRATIS, un canvi d’oli.  

REALITAT I ESPECULACIÓ

Sabeu quan sumen dos que es barallen? Si sens a un té raó i si sens a l’altre, també... Sis-cents i sis-cents, mil dos-cents.

Què vull dir amb això? Que quan escoltes els arguments esgrimits pels independentistes tenen raó (de vegades més raó que un sant), però si escoltes els unionistes, aquells que estan en contra del procés català, també tenen raó. Per tant, els que estem equidistants (com el que surt a la vinyeta d’avui de Vergara a Eldiario.es) a qui hem de fer cas?  

Les realitats són fets contrastats, impossibles de ser rebatuts. En canvi l’especulació admet tot tipus de comentaris i, per tant, sempre tindran seguidors i detractors.

El Banc de Sabadell va decidir ahir canviar el seu domicili social de Barcelona a Alacant. Ho va fer, bàsicament, per motius estratègics i econòmics. El Banc de Sabadell és la segona entitat financera de Catalunya.

La primera, CaixaBank, ho ha acordat només fa unes hores... En aquest cas el domicili social se trasllat serà a Valècia, tot i que primer s'havia especulat que seria a les Illes Balears. Per aquells que són molt més joves que jo, els hi vull fer una aportació: La denominació antiga de l’entitat era Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears.

Avui mateix, Gas Natural-FENOSA, Codorniu i Freixenet també han anunciat la seva intenció d'abandonar Catalunya...  

Això són fets contrastats... Reals. A partir d’aquí la majoria de comentaris que circulen per les xarxes socials i missatgeria mòbil, són meres especulacions per mirar de tranquil·litzar la parròquia. 

-Respecte a la tributació per l’Impost de Societats no afectarà, ja que el gestiona l’Estat espanyol...

Aquesta és una de les afirmacions que he escoltat respecte al canvi de domicili social de les entitats que marxen de Catalunya. L’afirmació és certa, però vull recordar-vos una cosa... Catalunya ha de ser o no independent? Si ho acaba sent, es trobarà que les principals empreses del país han marxat fora. 

-Ne vindran de noves... 

És una afirmació que també he escoltat. Ne vindran o no... N’hi ha que en un món globalitzat on Internet domina cada cop més una gran part de les transacccions que s'hi fan, operen des d’un país proper.      

Dies abans de l’1-O me vaig trobar un pagès ampostí que me va dir que estava molt preocupat perquè deixaria de cobrar les subvencions que ara arriben de la UE. I us ben asseguro que ell és dels que cobra quantitats suculentes. Efectivament, si Catalunya s’independitza haurà d’iniciar un procés adhesió que durarà el que durarà... Per tant, totes les avantatges (i algun inconvenient) que se tenen per ser un país membre de la Unió, quedaran automàticament sense efecte.

Divendres 29 de setembre mentre els tractoristes amb els seus tractors es manifestaven per davant de l’AEAT, un bon grapat de periodistes de les nostres comarques. Un d’ells era el conegut Víctor Sorribes. M’hi vaig apropar i li vaig dir:

-Ara digues-los-hi a aquests pagesos que no cobraran les subvencions...

-Aquest argument no me val –Me va dir el periodista- Quan siguem independents només de la recaptació dels impostos que no enviarem a Espanya, se podran pagar les subvencions. A més, Catalunya és un contribuent net de la UE...   

     

Sabeu que li vaig contestar?

-Com diuen les iaies: Què Déu t’escolti!

LA INDEPENDÈNCIA FINANCERA

Frase contundent: Si no hi ha independència financera no hi pot haver independència política.  

Dimarts, baixant de Tortosa, la meva dona va llegit una piulada del Govern català que deia més o menys això: El traspàs dels impostos s’ha de fer de forma consensuada y pactada.

Quina conseqüència s’extreu d’aquesta frase? Què la independència va per a llarg.

Tan en el tema impostos com en la resta de lleis, la inseguretat jurídica que es crea es mol gran. Per molt que el Parlament aprovi la Llei de Transitorietat Política (una mena de constitució provisional), durant un temps estaran en vigor dues legalitats: La catalana acceptada per una gran majoria d’independentistes i l’espanyola.  

Ja ho he dit alguna vegada. Per als independentistes de soca rel tot anirà sobre rodes fins que els hi toquin la pela. Si l’Estat atura les transferències de diners que permeten pagar les nòmines i cobrir els serveis bàsics, què passarà?  

Però bé, anem a parlar d’impostos. Per alguns, l’Agència Tributària Catalana és un organisme de nova creació. Fals. L’Agència Tributària Catalana es va crear l’any 2007 i és hereva del Departament d’Economia i Finances. Es va crear per a recaptar els impostos propis i els cedits per l’Estat. El que s’ha fet ara és una adaptació per a poder recaptar els impostos on l’Estat espanyol té competència exclusiva, a saber l’IRPF i l’IVA. Però què passa amb l’IVA? Què és un impost exclusiu de l’UE (A Espanya es va començar a recaptar l’1-01-1986, el mateix dia de l’ingrés oficial al Mercat Comú Europeu) Per tant, el Govern català no podrà recaptar aquest import, tot i que, evidentment, tindrà les competències per a crear-ne un de similar.

Però mentre Espanya no reconegui la independència de Catalunya, el dilema que sorgeix és: On sé pagaran els impostos? Cadascú que faci la seva reflexió i que es contesti per a si mateix.

Però que passarà si per a l’Agència Tributària espanyola tens obligació de contribuir a Espanya i no ho fas? Evidentment t’aplicaran la legislació espanyola i té requeriran, té sancionaran i, sinó pagues, t’embargaran. És el que us deia només començar l’escrit d’avui: La inseguretat jurídica.

T’arriscaràs a tributar a Catalunya mentre no estigui aquest tema solucionat? Només un exemple. L’ajuntament de Sant Vicent dels Horts, del que va se alcalde el vicepresident Junqueras, segueix tributant a Espanya.

Però aquesta inseguretat jurídica no només afectarà els ciutadans, sinó també a les empreses. Us heu preguntat mai com s’assabenta l’Agència Tributària espanyola de les dades econòmiques tant dels ciutadans com de les empreses? Evidentment no té una bola de cristall i ho endevina. La legislació li permet esbrinar aquesta informació a través de diferents canals que es poden resumir en un de sol: Tothom està obligat a informar (empreses, entitats financeres, notaris, etc.) L’incompliment se sanciona i, de vegades la multa pot sortir molt cara ja que està en consonància amb el número de registres que té deixes de declarar. Si te’n deixes un pagaràs per un, però si ten deixes mil, pagaràs per mil.

Una de les eines més potents que té l’Agència Tributària espanyola és la informació creuada (la denominació me l’acabo d’inventar), es a dir comprovar si dues persones (físiques o jurídiques) que han tingut relacions econòmiques mútues (comprador-venedor) coincideixen a l’hora de declarar l’import total de les transaccions.

L’Agència Tributària Catalana no podrà assumir totes les competències que emanen de la seva creació fins que l’Estat i el Govern ho pactin. I en quan a l’IVA fins que Catalunya sigui un estat de dret dintre de la Unió.

Clar i català.            

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 21

LA CIUTAT TANCADA

No és el títol de cap llibre però ho podria ser. Una bona part dels establiments d’Amposta tanquen el dia del bou (normalment dissabte) i s’estan dues setmanes tancats: La de festes i la següent. D’altres (la majoria d’alimentació) la setmana de festes tanquen per la tarda i la següent s’agafen festa tota la setmana. Dels establiments on vaig habitualment, ha tancat la fruiteria, el quiosc, la perruqueria... Això vol dir que m’hauré d’anar a buscar la vida a d’altres llocs.

No he estat al mercat, però si la setmana de festes ja hi havia moltes parades tancades, tampoc seria tan estrany que aquesta setmana també n’hagin tancat moltes. Menys mal que sempre queden els súpers.  

UNA ALTRA VISIÓ DE LES FESTES

Fa uns anys ens havíem d’esperar que sortís la Revista Amposta del mes de setembre per a poder veure l’àlbum fotogràfic de les Festes Majors. Ara es poden veure en directe o quasi bé. La gent publica per les xarxes socials fotos dels actes que va a veure i alguns, els més atrevits (o atrevides) se fan fotos amb els protagonistes.

Punt i a part (mai millor dit) per a Ramón Bel, el nou Ramon Cardús de les Terres de l’Ebre, segons el qualificava un periodista de cuyo nombre no quiero acordarme... Com professional de la comunicació que és, Ramon publica fotos i vídeos de tots els actes, fins i tot hores abans de que comencin, com és el cas dels preparatius dels focs artificials d’anit que, com sabeu, solen marcar el final de festes, tot i que sempre queden actes. I més enguany degut a la cancel·lació de gran part dels actes de divendres a causa de l’atemptat de Barcelona que ens va deixar a tots i a totes marcats per sempre més.

UNA MICA MÉS DE MANTENIMENT

Tots recordareu el greu doble atropellament que hi va haver al pas de vianants on comença l’avinguda de Catalunya. Què fa dues setmanes?

Avui he creuat el pas de vianants que creua la carretera de Santa Bàrbara i uneix els establiments de la zona comercial que hi ha a tots dos costats. La veritat és que per allí hi passo moltes més vegades en cotxe que a peu i per això estic més pendent de la circulació que no de l’estat de la pintura. Avui me’n he adonat que aquest i molts més estan mig esborrats.

Els passos de vianants han d’estar sempre el suficientment senyalitzats i visibles: Ben pintats i amb senyalització vertical que ho anunciï. Si tot i això hi ha gent que no els respecta (per a res!), si estan mig esborrats ja tenen l’excusa perfecta per a dir que no els han vist.

Aquest precisament de la carretera de Santa Bàrbara (per on passen milers d’alumnes durant el curs lectiu) i d’altres (com el que creua l’avinguda de Santa Bàrbara tot just davant de la parada de busos), per l’afluència de vianants que tenen haurien d’estar sempre impecables.

EL PARANY D’ABAIXAR IMPOSTOS

Dissabte llegia els següent titular del Periódico: Hisenda xifra el cost de la rebaixa fiscal en 12.473 milions.  

Això que vol dir? Què mentre uns pagaran menys impostos (normalment els més rics), els altres rebrem menys ajudes i tindrem uns serveis públics més deficients.

Aquests darrers anys s’ha comentat molt que el Govern de l’Estat ha hagut de pegar ma moltes vegades a la guardiola de les pensions fins esgotar-ne pràcticament el seu capital. I per a què ho ha fet’ Per a tapar forats (com diríem en termes domèstics)

Si ara, damunt, es disposa de més de 12.000 milions menys, ja ma direu a mi...

Hi ha solucions? Sí, evidentment què hi ha. La primera serà apujar els impostos a les rendes més altes, però com són els que voten el PP, o ho faran. I segona lluitar contra el frau, tant fiscal com de la Seguretat Social.

Però tal com denuncien sovint els sindicats, l’Estat destina pocs recursos a lluitar contra el frau. Només cal veure que les plantilles de treballadors de l’Agència Tributària i de la Tresoreria General de la Seguretat social disminueixen anys rere any. ¿Quants anys ha estat congelada l’oferta d’ocupació pública adduint motius d’estalvi a causa de la crisi?

Com sempre passa, no ens expliquen tota la veritat. 

MANTENIR ENCESA LA FLAMA INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico d'Avui. 

Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén  el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.    

Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.

Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.

Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.

Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.

No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.

Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.

La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...  

Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...

Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.  

Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.

Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.

Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.

I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.