BATEA, UN POBLE DE LES TERRES DE L’EBRE

Foto: Web Ajuntament de Batea.

Segons sembla, l’amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea (si li dic amic és perquè li ho puc dir) ha aconseguit el ressò mediàtic que pretenia. Segurament, mai abans els focus d’atenció havien enfocat tan directament el poble de Batea com ho van fer dimecres passat quan, unes declaracions del propi alcalde sobre la possibilitat de convocar una consulta popular per a que Batea deixi de ser un municipi català i passi a dependre administrativament de l’Aragó, va córrer per un bon grapat de mitjans de comunicació, entre els que cal destacar TV3.

L’anunci que va fer Joaquim reobre un debat històric a les Terres de l’Ebre: El menysteniment al territori a l’hora d’invertir per part de les Administracions. Quantes vegades heu escoltat de que Tortosa és la quinta província de Catalunya? Potser ara ja no es diu tant, però quan érem joves es deia sovint. Llavors sempre hi havia algú que deia que millor la quarta de l’Aragó que la quinta de Catalunya.  

Si el Govern català se queixa (amb tota la raó del món) de que el Govern de l’Estat no compleix amb els seus compromisos inversors, a les Terres de l’Ebre ens passa exactament el mateix, però en aquest cas amb tots dos Governs, el d’aquí i el de Madrid.

Vaig conèixer a Joaquim Paladella l’any 1986 al poc d’haver entrat a treballar a Hisenda. L’any 1991 va ser elegit alcalde per majoria absoluta; majoria que ha anat renovant en cada elecció.

Quan Pasqual Maragall va ser escollit pel PSC candidat a la presidència de la Generalitat va impulsar un Pla Estratègic per a conèixer de primera ma quines eren les mancances de cada comarca catalana. Per primera vegada un programa electoral sé faria des del territori i no des dels centres de poder de Barcelona.

A les Terres de l’Ebre el PSC coixejava d’una pota: La Terra Alta. Jo formava part de l’equip econòmic que periòdicament es reunia amb diferents sectors per a conèixer les seves necessitats, però de la Terra Alta no teníem cap interlocutor que ens pogués parlar sobre la problemàtica existent.

-Jo conec a Joaquim Paladella, l’alcalde de Batea... Tira cap a Iniciativa, però si li demano jo segurament col·laborarà.

       

Dit i fet. Li vaig trucar i li vaig preguntar si volia explicar-nos les carències de la seva comarca per a incloure-les al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre. Hi va accedir. L’equip econòmic (me consta que n’hi havia d’altres) ens solíem reunir al despatx professional de l’economista Paco Albacar (reposi en pau)  

No crec equivocar-me quan dic que Joaquim Paladella ens va sorprendre a tots quan va esmentar el que calia fer per a desenvolupar econòmicament la seva comarca.

-Per al creixement de la Terra Alta només calen amb dues coses: Millorar la xarxa viària i poder elaborar de cava.

Al cap d’uns anys les carreteres d’accés a la Terra Alta des de l’Eix de l’Ebre (Horta de Sant Joan-Arnes i Gandesa) van millorar sensiblement, com també la que va de Gandesa al límit amb l’Aragó passant precisament per Batea. En quan al cava, no se’n pot elaborar per que la D.O. Cava s’ha negat en rotunditat incloure la Terra Alta. No obstant, cal recordar que l’any 1999 el vi amb D.O. Terra Alta no era tan apreciat como ho és actualment quan, fins i tot, ha obtingut diversos premis per la seva alta qualitat.

Des d’aquelles inversions en infraestructures a la Terra Alta en general i Batea en particular, ja no se’n ha fet més, tot i que fa uns anys se va parlar de comunicar el Baix Aragó amb la Mediterrània passant per la Terra Alta i posteriorment pel Baix Ebre o bé per les comarques dels Ports i Baix Maestrat fins a Vinaròs. Però la crisi va aturar el possible projecte.   

Tots el pobles tenen el dret de desenvolupar-se i, els alcaldes, amb la col·laboració dels polítics de la demarcació corresponent, de fer-ho possible. Un alcalde per si sol mai podrà complir les demandes dels seus veïns sinó hi ha voluntat de fer-ho per part de la resta d’administracions, ja sigui la Generalitat, la Diputació o el propi estat Espanyol.

Si Joaquim Paladella ha donat un cop de puny a la taula i ha dit prou és perquè les seves peticions no han estat ateses. Per això demana la visita del President de la Generalitat Carles Puigdemont i del Subdelegat del Govern Jordi Sierra.

Accions com el de l’alcalde de Batea les haurien de fer la majoria d’alcaldes de les nostres comarques amb la col·laboració dels diputats territorials, directors de serveis de la Generalitat, etc. Però desgraciadament la majoria dels nostres polítics estan més per conservar el seu privilegi (i això passa per no emprenyar massa els de dalt) que no defensar el seu propi territori. Un clar exemple l’hem viscut fa poc a Tortosa al renunciar a un nou hospital i al tercer institut.

Tot i que pugui sonar una mica esbojarrat: Independència sí, però de les Terres de l’Ebre.

Ànims amic Joaquim, la raó està amb tu!   

DECEBUTS AMB ELS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT

Estic per pensar que Rajoy i Montoro no se parlen... La passada setmana Rajoy, a Barcelona, va prometre una inversió de 4.200 milions d’euros en infraestructures per a Catalunya fins el 2020. Dimarts en canvi, quan es fan fer públics els Pressupostos Generals de l’Estat per aquest any, la inversió a Catalunya pel mateix concepte va caure un 2,7% respecte l’any passat... Més del 50% respecte a la de l’any 2011... Però no només va caure a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya... Excepte les Illes Canàries...

Fa anys me van explicar un acudit de Jaimito. Per una vegada, Jaimito era un bon alumne i el preferit de la professora. Un dia, un company de classe per a putejar-lo va escriure a la pissarra: Jaimito és qui té la polla més gran de classe. Cuan Jaimito va entrar a l’aula ho va voler esborrar, però un grup de company li ho va impedir. Així, quan va entrar la mestra i ho va veure, va preguntar qui havia posat allò i tota la classe va cridar a l’uníson: Jaimito, Jaimito... La professora, molt seriosa li va dir a Jaimito que li volia parlar a la sortida de l’escola. Va sonar el timbre i mentre la resta de companys marxaven, Jaimito es va quedar. Després d’una llarga estona, Jaimito va sortir de l’escola més xulo que un vuit... Els companys de classe que s’havien esperat pels voltants de l’escola li van preguntar a Jaimito que li havia dit la professora i aquest els hi va respondre: Xiquets, no hi ha res com la propaganda.  

Una bona campanya de propaganda tot i que el producte sigui defectuós, pot tenir un resultats magnífics. Però si això era el que pretenia Rajoy, evidentment s’equivoca de mig a mig. El poble català, que mai ha sigut tonto del tot, fa anys que no es creu res del que ve de Madrid, encara que, en aquest cas ho digués a Catalunya. Potser va ser així per a evitar ser escridassat i emportar-se, (ves a saber!) alguna tomatada...  

Montoro va voler vendre els pressupostos com els de la postcrisi. Potser li va faltar adornar-ho amb una mica de focs artificials, però va posar prou èmfasi com per a convèncer a aquells que encara hi creuen i que cada com són menys.

Sembla ser que el sector més perjudicat serà el de Rodalies. Finalment (quina novetat!) no es farà la inversió promesa... Cal recordar però que les estacions de tren que hi ha dintre del nostre territori no pertanyen a la xarxa de Rodalies de Catalunya... Si de cas, a la xarxa de Rodalies del Tercer Món. Així que haurem de continuar resignats als retards per culpa de la catenària, perquè s’ha avariat el comboi o perquè fa massa vent a la zona d’Hospitalet de l’Infant... .

El mateix dimarts per la nit, al Facebook i il·lustrat amb un mapa de l’Estat espanyol, l’amic benicarlando Jordi Maura ja es queixava per la port que els hi toca als valencians de la inversió pressupostada. Va ser la primera queixa de totes les que he vist o he sentit posteriorment. La població catalana representa el 14% del total d’Espanya i el seu PIB el 19%. Semblaria lògic que la inversió anés, al menys, en consonància amb algun d’aquests paràmetres... Però no, la inversió total per al 2017 representa un 12% del total. Les comunitats més agraciades són: Castellà i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura. Les dues primeres governades quasi sempre pel PP i les altres dues per a dissimular... Què no es digui... Tot i que les dretes no han dissimulat mai...  

Per cert, sabeu per què Canàries és l’única comunitat on augmentarà la inversió? Perquè l’únic diputat de Nova Canàries potser decisiu a l’hora d’aprovar-se!

Cal recordar però, que els pressupostos encara han de passar tot el tràmit parlamentari i per tant, estan subjectes a modificacions puntuals si és que el PP i els seus aliats accepten alguna esmena. Això vol dir què encara és possible que pugui créixer la inversió per a Catalunya? Potser sí que al final pensaré que sou tontets...

RIDÍCUL

De les manifestacions que hi van haver durant el 1r de maig a les diferents capitals de la geografia espanyola, poques conseqüències noves se’n poden extreure.

De la desitjada unió sindical, al menys de les grans centrals sindicals, sembla ser que ningú en va parlar. De moment, l’única unitat serà la d’acció. Això sí, caldrà esperar que l’acció es porti finalment a terme, perquè de moment només es veu una espècie de guerra de guerrilles centrada bàsicament a les empreses que passin dificultats, com la Panrico o més recentment la Paperera Torras. Fora d’aquí, les grans mobilitzacions segueixen sent exclusiva dels moviments ciutadans més que dels sindicals.

De totes formes, encara que jo faci anys que no hi participo, l’1 de maig és una festa que s’ha de continuar celebrant i fomentant-ne la participació a partir de la recuperació de la confiança perduda en els sindicats.

Si es pogués resumir amb un sol adjectiu la situació laboral espanyola, aquest seria ridícul, ja que, si atenem a les xifres que ens donen i les opinions al respecte d’experts i polítics, fins d’aquí a uns anys no s’abaixarà del 20% d’atur i, encara que s’abaixi d’aquest percentatge, no estarem ni molt menys en una xifra raonable que permeti assegurar que l’economia espanyola millora adequadament. Més bé tot el contrari.

A un país que viu la pitjor crisi econòmica i social que es recorda i on els estaments governamentals i socio-econòmics no hagin estat capaços d’arribar a acords que beneficiïn la nostra societat, és un país trencat i pràcticament mort i enterrat.

Qui va qualificar la situació de ridícul va ser un líder sindical (ara mateix no sabria dir qui) i crec que també va ser ell el qui va dir que ha Espanya ha de tornar la indústria.

Tinc poques nocions d’economia, molt poques, però les recuperacions econòmiques sempre han vingut per aquí, per enfortir les indústries i augmentar el consum intern. El 4 sector, el de serveis, propi d’una societat desenvolupada, està bé quan tot funciona correctament, però per si sol no crea riquesa.    

Si tots els estaments que he citat amb anterioritat s’asseguessin a parlar, podrien arribar a acords que, a priori, semblen ser bàsics per a crear ocupació i, per extensió, per a millorar l’economia.

El primer acord hauria de ser invertir més en i+d per aconseguir que els empreses espanyoles poguessin competir de tu a tu amb les punteres de cada sector. Aquest fet, per si mateix, crearia ocupació i a més demanda, major ocupació. Quan això passa, els llocs de treball que es creen solen ser estables i de qualitat.

La Universitat i els centres de formació professional s’haurien d’adaptar a les noves exigències laborals i preparar els alumnes para que estiguessin en consonància amb el mercat laboral. Ara poden sortir professionals perfectament formats però que es trobin amb que no hi ha demanda de la seva especialitat.

El empresaris per la seva part, haurien de col·laborar amb les administracions a l’hora d’invertir en noves tecnologies i formació dels seus treballadors per a tenir una plantilla preparada per afrontar la nova situació.

Arribat a aquest punt, si tot l’anterior funcionés com hauria de funcionar, sindicats i treballadors no haurien de ser reticents a l’hora de flexibilitzar les seves postures quan fos estrictament necessari i justificat.

Però ara, l’ase dels cops és sempre el treballador, mentre que la majoria d’empresaris segueixen utilitzant els mateixos mètodes laborals que van usar els seus pares i fins i tot els seus iaios i el govern està més preocupat pels mercats i les xifres macroeconòmiques que de mirat pel benestar dels seus ciutadans.

Per acabar dir que sobre els sindicats ja vaig opinar no fa gaires dies i, per tant, us emplaço a llegir-ho a tots aquells que no ho van fer (i que vulguin fer-ho, evidentment)  

ELS PRESSUPOSTOS DE LA RECUPERACIÓ?

Montoro va qualificar els pressupostos de l’Estat per al 2014, com els de la recuperació.

Iñaqui Gabilondo opinava: No sé si seran o no els de la recuperació, però si que sé allò que ja no es recuperarà... Els drets socials que s’han perdut durant aquests anys de crisi i que tan molestaven al capitalisme... Si es recuperen alguna vegada serà com a conseqüència d’anys de lluita...

Pepa Bueno, a SER, afegia que: els pressupostos de la recuperació dels nivells d’inversió de finals dels anys 90.

Finalment, el Periódico de Catalunya titula: La crisi segueix per als aturats, pensionistes i funcionaris.

Com que només miro i escolto canals considerats d’esquerres (i TV3), fins ara, totes les crítiques als pressupostos que he escoltat són negatives i acaben dient que, amb aquestes comptes, no es sortirà de la crisi o el que és el mateix, l’economia no es recuperarà.  

Des de Catalunya també es qualifiquen de dolents. Respecte a les inversions contemplades als pressupostos per aquest 2013, les de l’any vinent es veuran reduïdes en un 25%, tot i ser Catalunya la comunitat que més aporta a les arques comunes de l’Estat. Tampoc contempla la compensació que figura a l’addicional tercera (crec que es diu) de l’Estatut. Tots els partits polítics que han fet valoracions ho veuen així. Tots? Bé, tots no, el PPC els veu positius. És vergonyós el seguidisme que hi ha en aquest país (en general) Poc importa que una mesura perjudiqui a un país sencer si qui l’aplica pertany al seu partit. A d’altres països, veure discrepàncies dintre dels grups polítics és força freqüent. No sempre hi ha disciplina de vot i, els diputats i senadors voten el que més els convé depenent del interès que tingui per al territori que representen. I això hauria de ser sempre així.

Parlant de territoris, sembla ser que les inversions que hi hauran al nostre, serà la construcció d’una doble via fèrria. Des de fa molts d’anys el pas del tren per les comarques del Montsià i dels Baix Ebre és dels pocs on només hi ha una via i això comporta que els trens s’han d’aturar sovint a les estacions i esperar que passi el més ràpid. Ara bé, si és positiu o no per al territori és molt discutible. No tindria aquests dubtes si estiguéssim parlant de continuar la A7 per N i pel S i la construcció del pont sobre l’Ebre. En aquest cas la construcció de la infraestructura seria bàsica per a un futur desenvolupament de les Terres de l’Ebre. Un any més ens tindrem que esperar.

Els pressupostos també contemplen una retallada substancial per al col·lectiu de persones dependents. Moltes d’aquestes persones hauran de tornar amb les seves famílies davant la impossibilitat d’aquestes de pagar-los la residència. No cal ni dir que, en la majoria dels casos, les persones dependents necessiten un cuidador pràcticament les 24 hores del dia i la família (sobre tot els filles) han de multiplicar-se per a poder compaginar treball (en els casos de que en tinguin) amb les tasques de la llar i l’atenció al dependent.

Això sí, s’ha rebaixat l’assignació de la Casa Reial i s’ha congelat el sou del President del Govern. Evidentment, no és el mateix una congelació de sou per aquelles persones que guanyen als voltants de 1.000 euros mensuals que aquells que en guanyen 10.000.

Vosaltres sabeu que podria fer jo amb 10.000 euros mensuals? Entre altres coses podria pagar unes despeses generals (llu, aigua, gas, telèfon...) de 5.000 euros, tal com necessita la dona de Bárcenas. O no?  

FACIN JOC, SENYORS…

Més enllà de la política, Madrid i Catalunya, Catalunya i Madrid competeixen per veure qui serà el primer en construir el complex lúdic on s’ubicaran diversos casinos. És una prova més d’allò que tan agrada els polítics: a veure qui la té més llarga...

Espanya sempre ha estat un país eminentment turístic. El quart sector ha estat sovint la locomotora que ha tirar de l’economia del país. És l’excusa per a justificar la creació de Eurovegas (Madrid) i Barcelona Word (Tarragona) és l’arribada de turistes d’alt poder adquisitiu. Sembla ser que el turisme del golf ja està saturat.

Però l’empresa del magnat Shelton Adelson no arribarà a Madrid a qualsevol preu. Les exigències de l’empresari són directament proporcionals a la inversió que farà. A part dels beneficis fiscals que espera obtenir, també vol que es pugui fumar als casinos, encara que per això s’hagi de canviar la llei. Poderoso don dinero...  

Com la ministra del ram no està per canviar-la, s’està buscant un fórmula imaginativa per a que el vici pugui estar present a les sales de joc. La solució que s’apunta seria transferir les competències de la prohibició de fumar a les comunitats autònomes, així, la de Madrid, podria autoritzar pels seu compte poder fumar als casinos, la qual cosa no deixaria de ser un greuge comparatiu per a d’altres empreses del sector no vinculades amb Eurovegas.

Però posats a autoritzar, em venen al cap d’altres prohibicions o limitacions que també es podrien adaptar a les especials característiques que sembla que té un complex així: es podria fer els ulls grossos amb les senyoretes de companyia; la taxa d’alcohol en sang es podria augmentar per a que així és pogués beure més als locals; la limitació de velocitat a les autopistes i autovies també es podria elevar per a permetre els conductors cotxes de gama alta poder gaudir de totes les prestacions dels seu vehicle...

Com segur que sabrà el lector, fa uns dies que el Comitè Olímpic Internacional ha donat el vist i plau al projecte de Madrid (capital i cort) per a que pugui ser aspirant a organitzar els Jocs Olímpics del 2020. Entre les candidates (les altres dos són Istanbul i Tokio), és la que millor nota va obtenir. La tempera a la capital es va desbordar. Només és comparable als desitjos anuals per guanyar la décima després de l’enèsim projecte de Florentino.

Com els JJ.OO. són un esdeveniment mundial sense punt de comparació amb qualsevol altre, sé m’acut que també aquí podrien ser permissius i deixar fer tot allò que abans sé li haurà permès a Eurovegas. Si es deixés fumar i veure alcohol sense mesura i fins i tot el consum d’altres substàncies prohibides. Així es garantiria un èxit que, encara que es doni per segur, sempre es pot arribar a millorar.

Serien els millors jocs de la història, al menys en disbauxa i desenfrenament.      

I NATROS, QUÈ HI GUANYAREM?

No sé si anit vareu veure “Riu avall”, el reportatge que va emetre el Canal 33 sobre 2/4 d’11 de la nit. Cap al minut 20, aproximadament, surt Manolo Tomàs, segurament el líder més carismàtic de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i diu: L’Ebre és vida perquè l’activitat econòmica va allà on hi ha l’aigua... I l’activitat econòmica va on acaba la tuberia (sic) que es al Camp de Tarragona i aquí, d’alguna manera s’ha produït un estancament econòmic i demogràfic prou important.

Ni que hagués estat preparat. Pel matí, Arturo anunciava una gran inversió a Catalunya (concretament al Camp de Tarragona, al costat de Port Aventura, en uns terrenys que pertanyen a CaixaBanc (la Caixa) en contrapartida a l’Eurovegas de Sheldon Adelson, que, evidentment, sense acabar-ho de dir, donaven per perdut a favor de les rodalies de Madrid.

L’estratègia que ha fet servir Convergència és la de sempre, avançar-se per minimitzar el fracàs i amagar-ho tot darrera d’una cortina de fum. El primer secretari del PSC ho ha dit clar: El govern de la Generalitat ‘ha fet el ridícul’ perquè no ha aconseguit atraure la inversió d’Eurovegas i per rescabalar-se’n, ‘s’ha tret del barret de copa’ un projecte alternatiu ‘fent veure’ que l’altra iniciativa en realitat no li interessava. Demano més serietat al govern a l’hora de plantejar projectes per a Catalunya.

No és la primera vegada que passa. Ja li va passar a Jordi Pujol, el gran mentor de l’actual president quan es parlava de l’aterratge d’Eurodisney i que recordem-ho, finalment se’n va anar a parís, on la climatologia no és tan benigna, però, en canvi, l’atractiu turístic de la capital francesa és inqüestionable. A manca de l'original ens hem de resignar amb el succedani.

El cop d’efecte que ha generat l’anunci és evident. Arturo ha aconseguit que la gent del carrer en parli, ja que, de moment, les perspectives són enormes. Es parla de la creació de 40.000 llocs de treball entre directes i indirectes. Després caldrà veure el cóm i de quina manera. Encara que per als desocupats, això sigui el de menys.

Aquest matí, a la fruiteria de baix de cada dues dones n’estaven parlant. I tots els llocs de treball seran per als d’aquí –deia una d’elles-. Després, quan s’han acomiadat, l’altra m’ha reconegut que lla no havia escoltar res sobre aquest particular. Seran els empresaris els que decidiran els treballadors que volen segons les seves necessitats –li he dit jo-.

En una primera fase, quan comencin els moviments de terres i la posterior construcció de les edificacions, possiblement passarà com els anys precedents de l’Olimpíada de Barcelona i moltes empreses constructores de les nostres comarques hi trobaran feina per una bona temporada. I després què? Us en adoneu què tornem a parlar de totxo? És que no hi ha més solucions que la construcció i el turisme?

I si de totxo parlem, cal dir les coses pel seu nom. Qui és i d’on ve el rei Mides que s’ha tret Arturo del barret? Enrique Bañuelos és un empresari valencià que va créixer a l’ombra de l’Eduaro Zaplana (aquell que va pactar el transvasament amb Pujol en una trobada a Tortosa per a inaugurar el museu del tresor de la catedral –o al menys això es diu-) L’única virtut que té Bañuelos és que sap on i quan pot fer negoci i marxar quan ha arribar l’hora. Quan va veure que la bombolla immobiliària estava a punt d’esclatar, se’n va anar a Brasil i, d’allí, sembla ser, que se’n va anar abans de que el fessin fora de males maneres. Llavors es va instal·lar a la City (Londres)

Sobre el nom que sé li vol donar, Barcelona World, estic d’acord amb Ballesteros, l’alcalde de Tarragona, simplement ho trobo desencertat. És evident que la marca Barcelona és la més coneguda arreu del món, segurament que primer que Catalunya a Catalonia, però volar-la posar a un complex que es fa al costat de Tarragona, em sembla, com a mínim, una voluntat de colonialisme per part de Barcelona i el govern de Catalunya.    

I torno al principi. Quanta aigua de l’Ebre farà falta per a cobrir les necessitats que tindran les 6 zones temàtiques? Si s’han de construir 6 hotels de 5 estrelles que tindran entre tots 12.000 habitacions, més piscines, més jardins, més tot tipus de treballadors, més d’altres necessitats que segur que hi haurà... Ens ho compensaran d’alguna manera? Natros, hi guanyarem alguna cosa?

Em temo que, com sempre, el tren del progrés no s’aturarà a l’abaixador anomenat Terres de l’Ebre...  

       

LES INVERSIONS PER AL 2012 A AMPOSTA

El pressupost d’inversions de l’ajuntament d’Amposta per al 2012 està al voltant dels 2 milions d’euros.

Com sé que la memòria falla moltes vegades, us donaré uns exemples del que es pressupostava durant l’època de vaques magres: 5,6 milions (2004), 5,7 milions (2008) 9 milions (2009)

Com es veu, menys de la meitat de la majoria dels anys i pràcticament ¼ part del pressupost de 2009 que va ser el més alt.

Evidentment estem en època de crisi i al nostre ajuntament, l’actual conjuntura econòmica també li passa factura.

Però és que, a sobre, Amposta té un problema afegit. L’ajuntament no estalvia i les inversions sempre s’han fet gràcies a les transferències (subvencions) que arriben de la Generalitat de Catalunya i del govern central.

En fons propis (les que es farien gràcies a l’estalvi i la bona salut econòmica), recordo que un any van ser de 6 euros (no me deixat de posar milions ni tant sols mils, tal com sona 6 EUROS) i un altre any (sempre parlo de memòria) crec que van ser de 10 o 12. Això si, entre mig hi va haver un anys que van ser 200.000 euros (!) tota una proesa.

Però segons la llei actual, els ajuntament no poden invertir més enllà del capital que amortitzen durant l’any a les diferents entitats financeres i com aquesta quantitat ronda els 2 milions d’euros (l’endeutament del nostre ajuntament sempre ha estat molt alt), per al 2012 podran invertir aquesta quantitat.

I en que s’invertirà? Sembla ser que amb la compra d’uns terrenys necessaris per a la nostra ciutat i arranjant carrers.

“Eso es todo amigos”.