FRANCISCO MARHUENDA I L’ODI DE LA DRETA

Els mitjans de comunicació no són plurals. De fet, ni que s’hi esforcessin ho serien. Els privats perquè qui paga mana ja que viuen de la publicitat, sobre tot de les grans empreses com les de l’IBEX 35 i altres multinacionals. I els públics perquè es deuen a les directrius que els hi marca el govern de torn.

Podríem posar clars exemples de manipulació informativa: l’extint Canal 9, Tele Madrid o sense anar més lluny TV3 en l’actualitat.

Tot i que la Sexta està considerat com un canal progressista, dona veu a periodistes com Maria Claver,  Eduardo Inda o Francisco Marhuenda que durant les tertúlies es solen esplaiar a gust criticant els partits d’esquerra tant si estan al govern com quan eren a l’oposició.

A ningú sé li escapa que estem passant per uns moments molt difícils sanitàriament parlant, però també econòmics com a conseqüència de la mateixa crisi sanitària.  

Sento enveja sana en veure que hi ha països on govern i oposició remen plegats per a sortir-se’n quan en aquest país ni de bon tros passa el mateix.

Si no n’hi hagés prou amb una oposició del PP que es passa els dies, les setmanes i els mesos criticant les mesures adoptades pel govern sense aportar res de positiu per la seva part, també cal sumar-hi els partits independentistes per als que tot s’hi val mentre es mantingui encesa la flama que dona vida als sectors més fanàtics.  

Un PP que quan ha estat al govern d’Espanya ha demostrat reiteradament no haver sabut gestionar les seves crisis (i això que comparades amb l’actual van ser insignificants), així com tampoc han demostrat una gran capacitat de gestió a les comunitats autònomes on estant governant (un clar exemple el tenim a la Comunitat de Madrid).

Tornant a Francisco Marhuenda, un dels principals gurus de la dreta a l’hora d’etzibar improperis contra el Govern d’esquerres, vull recordar que fa uns dies va carregar durament contra el ministre Salvador Illa amb l’argument de que no era del sector de la sanitat. Com si per a ser un bon ministre fos requisit sine quanon ser un expert en el tema! Si ho ets, molt millor, es clar...  Però si no ho ets, el que cal és envoltar-se d’experts i bons assessors. Aquí està la diferència entre ser un polític o un tecnòcrata.  

La hipocresia de Marhuenda no té límits a l’hora de veure la palla a l’ull dels polítics d’esquerres i no veure la biga a l’ull d’aquells a qui defensa aferrissadament.

He tingut la curiositat de buscar quants ministres de Sanitat ha tingut el PP que estiguessin relacionats amb el sector de la medicina. Durant els 8 anys de govern d’Aznar n’hi van haver 3 i només Ana María Pastor estava llicenciada en medicina i cirurgia. I ens els dos governs de Rajoy (el darrer inacabat per la moció de censura) també n’hi van haver 3 i cap d’ells hi estava.

Diuen que a una persona la coneixerem pels seus actes. Un ministre és bo o dolent segons siguin les polítiques que aplica i els resultats obtinguts. Per això mateix es recorda a Ernest Lluch com qui, segurament, ha estat el millor ministre de Sanitat des del restabliment de la democràcia per haver impulsat la sanitat universal a Espanya... I era doctor en Ciències Econòmiques.             

OPINIÓ, INFORMACIÓ I MANIPULACIÓ

Fa unes setmanes, Emili Fonollosa, director de Vinaròs News, m’enviava un missatge al·lucinant sobre el que li havia passat. Un lector havia demanar una rectificació a Manuel Milián Mestre, expolític i tertulià habitual en diversos mitjans, per un article publicat al mitjà que dirigeix. Si va compartir amb mi aquesta informació era perquè no se’n podia avenir de la petició.
Com sé li pot demanar a un articulista que canviï d'opinió? (Tot i que de vegades hi ha mitjans que els censuren directament)

Un article d’opinió reflecteix la forma de pensar de qui l’escriu sobre un determinat tema, normalment d’actualitat. No cal que sigui política, pot ser literària, científica, cultural o ves a saber què...

Quan un escriu un article d’opinió, entenc que no té la més mínima intenció de manipular la realitat. Simplement expressa la seva manera d’entendre aquesta realitat, tot i que no pugui agradar a molts dels seus hipotètics lectors. Jo mateix, que en aquest tema no deixo de ser un simple aficionat, ho dic sovint: No pretenc en cap moment que tothom estigui d’acord amb el què escric, només vull crear opinió.

Quan llegeixes un diari te trobes amb diversos articles d’opinió i quasi sempre signants pels mateixos, ja siguin periodistes, polítics, historiadors o científics. Cadascun d’ells té la seva línia, la seva concepció d’entendre les coses i no cal que siguin rigorosos en els temes que toquen, tot i que de vegades pugui haver gent que els hi retregui aquest particular.

Si ens parem a pensar un moment, quan algú discrepa de l’opinió d’un altre, què està fent? Senzillament expressar la seva opinió. Tan respectable com la de qui la publica però que a la vegada també pot estar equivocat en la seva concepció. La realitat pot tenir tants punts de vista com persones sé l’estiguin mirant i de ben segur que si tothom opinés sobre el tema, ens en donaríem de la diversitat d’opinions existents.

En canvi la informació és molt diferent. De fet només n’hi passa un i per tant, de la persona que n’escriu o del mitjà que el publicar s’ha d’esperar rigor i objectivitat. De no existir rigor i objectivitat, llavors, si que estem davant d’una manipulació informativa. Per tant, només pot manipular qui informa de forma esbiaixada i parcial d’un determinat fet.

Aquells que expressen la seva opinió des d’un mitjà informatiu tenen, al meu entendre, una capacitat limitada d’influència sobre la resta. Al menys de que es tracti d’una d’aquests influencers de moda que tenen centenes de milers de seguidors a les xarxes socials (no és el meu cas tot i que ja m'agradaria)

En canvi un determinat mitjà, ja sigui televisió, ràdio o premsa, si que té la capacitat de poder manipular a la seva conveniència la realitat per a presentar-la tal i com sé li exigeix per part de qui el controla.

I qui controla un mitjà informatiu? Principalment els polítics. Fixeu-vos que tots els governs volen tenir les seves pròpies televisions públiques. Un exemple el tenim amb Jordi Pujol que va voler una televisió pública (cal dir que és TV3?) així va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Però també els mitjans privats estan subjectes a la manipulació. Els seus propietaris, normalment grans empreses del sector de la comunicació, però també entitats financeres i d’altres, han de vetllà pels seus interessos econòmics i, per tant, la seva línia informativa girarà al voltant de les idees polítiques i econòmiques de qui controli aquell determinat mitjà. 

EL PROCÉS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Tornem-hi!

Com tots sabeu, l’independentisme català no li perdona al Periódico la filtració que va fer de l’avís que van rebre els Mossos el passat mes de maig sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Però tal con us vaig dir, el detonant d’aquesta animadversió no va ser la publicació del missatge, venia d’abans. El Periódico es un dels pocs diaris editats a Catalunya que no s’han posicionat clarament a favor del procés. Al menys entre els més importants.  

Si ho recordeu, el nostre govern va anunciar fa uns mesos que retiraria les subvencions a aquells mitjans que no li fessin costat en les seves pretensions independentistes. Si partim de la base de que els mitjans de comunicació difícilment poden sobreviure dels ingressos que generen (bàsicament publicitat), les subvencions dels diferents organismes són bàsiques per a la seva supervivència.

Una de les acusacions que es va fer al Periódico va ser que es devia als interessos espanyols perquè així li ho exigia una determinada entitat financera per a renegociar-li el préstec. No crec (repeteixo) no crec que cap mitjà català privat sigui autosuficient. Tots depenen de l’ajuda pública per a sobreviure.

Dijous llegia a l’edició digital del Triangle (un altre que tampoc se casa amb el procés) que des del sector independentistes aconsellen llegir les següents publicacions: les publicacions del Govern de la Generalitat, l’ANC i Òmnium, els diaris (alguns d’ells digitals) Ara, el Punt Avui, Vilaweb i el Nacional, les emissores de ràdio Catalunya Ràdio i RAC 1 i, per suposat, TV3. Res de nou. No cal ser cap linx per adonar-se’n de quins mitjans de comunicació informen correctament i quins no. La Vanguardia té una relació d’amor/odi amb l’independentisme, tot i que, segons el Triangle sembla que finalment va pel camí adequat (ja m’enteneu)  

Com per a mostra només cal un botó, aquí teniu els titulars dels diferents diaris esmentats del passat dijous, un dia després de que el Parlament aprovés la llei del Referèndum per al dia 1-O:

El Periódico de Catalunya: Desobediència.

El Punt Avui: Convocats per a l’1-O.

Ara: Referèndum convocat.

La Vanguardia: El govern convoca l’1-O imposant la seva majoria.

Vilaweb:  El Parlament de Catalunya comença a enderrocar el règim del 78, aprovant la llei del referèndum.

El Nacional: El Govern convoca el referèndum de l’1-O.

Titulars divendres: 

El Periódico: L'Estat es planta. 

El Punt Avui: Alcaldes compromesos. 

Ara: (Papereta votació referèndum) El TC suspèn. Rajoy amenaça. El Ple es tensa. 

La Vanguardia: Querella contra tots els membres del Govern. 

Vilaweb: El Parlament de Catalunya aprova la llei fundacional de la República. 

El Nacional: El govern espanyol apunta cap a la responsabilitat dels voluntaris de l'1-O.

Evidentment, els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mengen a part. Aquest no és que tinguin subvencions del govern, sinó que al pressupost de la Generalitat tenen una partida pròpia per al seu funcionament.

Hi ha una dita que diu: Cap gos mossega la ma de qui li dóna de menjar.  

PALMEROS

Definició de palmero: La persona que aplaudeix; es a dir, que fa palmes.

Qualitat del palmero: Adaptar-se a les circumstàncies del moment, transformar-se, evolucionar...

Hàbitat del palmero: La que viu prop dels polítics. Tot i que aquesta proximitat potser virtual.

L'espècie de palmeros més coneguda: La que espera aconseguir favors dels polítics.

Primer palmero conegut: J.R.A. Antecedents: Revista Amposta de finals del segle XX.

A finals del segle XX (1999-2000) les xarxes socials a través de Internet encara no existien. Les primeres sorgeixen entre el 2001 i 2002, però és el 2003 quan comencen a popularitzar-se: Friendster, Tribe i Myspace. I el 2004 Google crea Orkut. Facebook, tot i que neix entre el 2004, no es llança a nivell mundial fins el 2005, Twitter el 2006, Instagram el 2010, etc.

I es clar, abans un feia el que podia. I en aquest sentit els convergents d’Amposta ho tenien clar. La Revista Amposta els hi donava el suport i anonimat imprescindibles per aplaudir la transformació que estava tenint Amposta des de que Joan Maria Roig n’era l’alcalde.

J.R.A. eren les inicials que apareixien a una extensa carta publicada a la Revista Amposta en una data sense determinar de finals dels segle XX. J.R.A. començava dient que era un ampostí que residia a Barcelona que només venia a Amposta algun cap de setmana i només creuar el pont penjat, ja començava a veure la meravella en que s’havia convertit Amposta des de que Joan Maria Roig era alcalde...

D’altres coses potser no, però sobre cartes al director, articles i escrits diversos, ne tinc la ma trencada... En teoria cap diari o revista, accepta publicar un escrit si el seu autor no està perfectament identificat, tot i que algunes vegades, a petició de l’autor, poden aparèixer només les inicials o pseudònim. Normalment quan l’autor creu que el que està revelant es pot arribar a usar en contra seva.

Però quan el contingut d’una carta és per a lloar les bondats d’un alcalde, un pensa: Per a què l’anonimat? I tot que han passat molts anys, de resposta només n’hi he trobat una: Perquè el seu autor era del cercle d’amistats de l’alcalde i no quedava bé que ells mateixos aplaudissin el bé que ho estaven fent...

A part de les cartes que apareixien de tant en tant, hi havia una secció fixa signada per M. del Montsià titulada Aplaudiments i xiulets. Normalment molts més aplaudiments que xiulets. I els aplaudiments ja poden suposar en quin sentit anaven...

Amb la popularitat que han adquirit les xarxes socials en els darrers anys conductes d’aquest tipus han proliferat. De vegades n’hi ha prou en que critiquis alguna cosa per a que els palmeros surtin ràpidament a replicar-te, fins i tot emprant paraules despectives.

Farien bé les nostres autoritats en filtrar els comentaris dels palmeros. De no ser així un pot caure al parany que es coneix com la faula del Vestit nou de l'emperador.

O dit d’una altra manera: No per rebre més lloances s’està governant millor!         

PARLA DE MI, PERÒ BÉ

Portada del Periódico d'avui.

Tot i la dita L’important és que parlin d’un encara que sigui malament, el cert és que no és així: O parles bé de mi o no juguem...

Em sembla increïble que un partit que es declara demòcrata i defensors de les llibertats com és Podemos veti a determinats mitjans de comunicació a l’esmorzar on es va presentar el nou equip de comunicació del partit.

Els mitjans vetats el passat dilluns van ser la Cadena SER, els diaris el País i el Periódico de Catalunya i els digitals el Imparcial i OK Diario. El motiu és la manca de confiança de la direcció de Podem cap aquests mitjans informatius. Els mitjans que si que van poder entrar es van queixar per l’actitud de Podemos, però no la van variar.

Casualment dos d’aquests mitjans són dos dels meus referents a l’hora d’informar-me: la Cadena SER i el Periódico de Catalunya. Tot i que també m’informo a Eldiario.es, Público, el Triangle, la Sexta, TV3 , Catalunya Informació i d’altres.

I per què llegeixo aquests i no d’altres? Perquè la majoria d’aquests, en general, diuen el que jo vull llegir o escoltar. A part d’això, penso que són mitjans prou rigorosos, tot i que, evidentment estic obert a escoltar opinions contràries, ja que en tema de comunicació és difícil trobar mitjans imparcials i que tractin tota la informació d’igual manera. Fixeu-vos amb el que he dit una mica més amunt: Diuen el que jo vull llegir o escoltar.  

La influència que tenen els mitjans de comunicació és directament proporcional als oients o lectors que tinguin. Si un mitjà de comunicació vol perjudicar a un determinat partit o persona, pot fer-ho. Segurament de forma subtil, per a no crear massa perspicàcies...

Tant el País com la Cadena SER pertanyen al grup PRISA, un grup de comunicació que un dia es considerava afí al PSOE, però que darrerament, sobre tot el País, ha donat un tomb espectacular abraçant postulats de la dreta. La Cadena SER va arribar a prescindir d’un subespai com Carne Cruda, molt crític amb el govern de Rajoy i que ara se pot escoltar a través de Eldiario.es.

El Periódico (que no només llegeixo, sinó que des de fa uns anys hi estic subscrit), tampoc està ben vist pels sectors independentistes. A Diferència del País o el Mundo, és un diari que té poc repercussió fora de Catalunya. Evidentment els sectors independentistes el tracten de prosocialista i d’altres coses com per exemple pamflet.

Tal com cantava Joan Manuel Serrat, contra gustos no hay disputas... Per tant entenc que pugues tenir gustos molt diferents als meus i prefereixis escoltar i llegir les notícies a d’altres mitjans.

El que no puc entendre, insisteixo, és que un partit polític limiti el dret d’informar a un mitjà i, conseqüentment, als seus lectors. Tan la Cadena SER com el Periódico donaven la notícia del seu veto i això, des del meu punt de vista és contraproduent per a qualsevol. 

ELS MORTS DE L’ALTRA MAR

Un acudit de Vergara a eldiario.es que fa plorar.

Cada dia passen notícies esgarrifoses, la majoria d’elles relacionades amb la mort de persones: accedents, atemptats, homicidis... En alguns casos els mitjans de comunicació se’n fan ressò i les porten a les primeres pàgines en els cas dels diaris en paper o a les capçaleres dels informatius de ràdio, televisió o premsa digital. Però d’altres són anònimes, ningú en parla, tot i que de vegades poden ser més les morts que s’ignoren que no les que surten als mitjans.

Hi ha una màxima que diu: D’allò que no se’n parla, no existeix. Si una guerra o un episodi de fam no surt als telenotícies, la gent ho ignora i els responsables (que n’hi ha molts més dels que ens pensem) no surten mal parats.

Fa unes setmanes vaig passar-li una entrevista a l’amic Mario Pons, una de les persones més compromeses que conec. L’any passat va passar una temporada als camps de refugiats siris que hi ha al Sud d’Europa. Algunes de les preguntes que li faig van en aquest sentit, sobre la situació en la que es troben els refugiats, però també perquè països com Espanya no acullen la quantitat a la que es van comprometre.

Fa uns mesos també vaig entrevistar (per segona vegada) a un altre amic i company de treball: Paco Túnez. Paco és l’actual responsable d’emergències de la Creu Roja i, com a voluntari, es va desplaçar a Haití l’any 2010 per assistir a les víctimes del terratrèmol i l’any 2013 a les Filipines, en aquest cas pel cicló que hi va haver.

A partir de la guerra de l’Iraq va començar una altra guerra: una guerra global. Tot i que no està reconeguda com a tal potser es podria parlar de la III Guerra Mundial. Es grups terroristes nascuts a l’Orient mitjà han sembrat el terror a moltes ciutats europees: Paris, Londres, Madrid, Berlin, Niça, Manchester... Però els mateixos grups també estan causant el terror a les ciutats i pobles de l’Iraq, Líbia, Líban, Pakistan, Egipte...  Però d’aquests no se’n parla tant... Als informatius solen aparèixer entre les notícies de menys interès...

Tots sabem el perill que suposa la travessia per la Mediterrània quan es fa en condicions precàries i eines rudimentàries. I tot i les vides que sega la mar, els governs d’Europa segueixen mirant cap a un altre costat.

Però no només hi ha morts a la mar. Al Periódico de divendres hi ha una entrevista a Samson A. Bezabeh, experts a migracions a l’Àfrica on s’explica els milers de morts que hi ha al desert, un altre mar, però en aquest cas de sorra i de les que ningú ne parla. Quan ho llegeixes, penses: Mai ho havia pensat, però segur que és així... I després estar pensant durant una estona sobre el que s’està fent malament per a que això passi.

Sobre aquestes morts ningú ne parla. Són vides humanes segades per l’infortuni  de les que res se’n diu. El governs responsables les ignoren i, com passa a la majoria dels casos, només els voluntaris que hi treballen a la zona i que, en la mesura que poden els ajuden amb els pocs mitjans que tenen, coneixen la realitat.

És el que deia al començament: Com que no se’n parla, son morts que no compten par a ningú...

I després es qualifica a la raça humana com animals racionals. Racionals de què? Si som els més salvatges i depredadors de totes les criatures que habitem el planeta Terra...

O no és així?  

SOBRE LA IMPARCIALITAT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Del Roto al País. 

Pot ser imparcial un mitjà de comunicació?

Tot i que hi ha mitjans que tracten les noticies amb més rigor i imparcialitat que d’altres, la imparcialitat total no existeix. No pot existir! Així de taxatiu.

Tots els mitjans tenen les seves tendències depenent bàsicament dels seus propietaris o potser seria millor parlar de la ideologia o els interessos (normalment econòmics) dels seus propietaris. Fixem-nos, per exemple en els mitjans de comunicació més importants de casa nostra.  

Comencem per la Vanguardia, el rotatiu més antic i que sempre ha pres part pel poder. Durant uns anys va flirtejar amb el nacionalisme català apropant-se a Convergència. Va ser quan imitant al Periódico va treure una edició totalment en català. Quan Mas va decidir tornar-se independentista i va arrastrar a una gran part del seu partit, es van tornar a distanciar.

El Punt/Avui és el resultat de la fusió dels antics diaris el Punt i Avui. L’Avui sempre havia estat el referent del nacionalisme català, mentre que el Punt era el líder de la premsa comarcal a casa nostra i també de clara tendència nacionalista. Actualment la seva línia editorial es decanta cap a l’independentisme.

El Periódico de Catalunya. Sempre l’he considerat el diari més imparcial, tot i que la seva línia editorial la podríem considerar d’esquerres moderada. Mai ha recolzat els independentistes ni els partits de la dreta, ja fossin catalanistes o espanyolistes.

L’Ara es va gestar en un moment en que el nacionalisme català estava orfe de referents. Només cal dir d’ell que va veure la lluny al dia següent de les eleccions autonòmiques de 2010 (28-11-2010) i la previsible victòria del partit de Mas.

TV3 i Catalunya Ràdio són dos mitjans que depenen de la Generalitat i per tant, subjectes al control del governs que hi ha en cada moment. Actualment alguns programes u opinions d’alguns dels seus col·laboradors resulten veritablement vomitius. Hi ha temes que de tant tocar-los comencen a cansar. Sense anar més lluny fa uns dies, al programa els Matins es va comparar a la Carme Forcadell amb Crist al posar-li una corona d’espines.

RAC1 és un mitjà que no he escoltat mai, tot i que sembla que alguns programes són prou interessants. El tuf a convergent ma dissuadit de fer-ho.

Als mitjans informatius nacionals els hi passa el mateix. L’ABC i la Razón són obertament ultranacionalistes, mentre que el Mundo durant molts anys va ser el contrapunt del País, és a dir, si el País es considerava de tendència socialista, el Mundo era el flagell del PSOE. Encara recordo un temps en que molta gent oposada al govern socialista, però que no eren de dretes, compraven habitualment el Mundo pels enrenous que acostumava a publicar sobre càrrecs socialistes.

Els mitjans públics (les cadenes nacionals de televisió y ràdio, així com els autonòmics), sobre tot amb el PP al poder, s’han caracteritzat per la desinformació i la manipulació per part dels òrgans directius corresponents.

Acabaré el comentari d’avui amb posat d’exemple a un periodista que, desgraciadament està sent notícia aquests darrers dies. Me refereixo al periodista Alfons Quintà que va arribar a ser director de TV3 de la ma de Pujol.

Aquest personatge va ser el primer delegat del diari el País a Catalunya i va anunciar la imminent imputació de Jordi Pujol pel cas Banca Catalana. Tal com diu la dita: Sinó pots vèncer a l’enemic, uneix-te a ell. I així va ser com va dirigir la televisió pública de Catalunya. Després, el secretari general de la Presidència i ma dreta de Pujol (sobre tot en els temes més foscos i controvertits), l’inefable Lluís Prenafeta el va posar al front del projecte periodístic que anava a posar en marxa: El Observador que, finalment va resultar un fiasco. Anys més tard, al diari el Mundo va destapar els afers dels fills de Pujol...  

Com podeu veure Quintà es va saber adaptar a les circumstàncies de cada moment sense importar-li ideologies. Encara que sembla clar que tenia fixació per la família Pujol.

Evidentment no ha estat l’únic que ha sabut driblar tot tipus de situacions adaptant-se en cada moment a la que li era més favorable i que normalment era la que més benefici econòmic li reportava... I no miro a ningú...

Per tant, me reitero: impossible ser imparcial.    

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

De Ferreres, al Periódico. 

Hi ha una sèrie de televisió, d’aquelles que es passen als canals temàtics que es diu Caso abierto. Va d’una unitat policial especialitzada en esclarir casos que encara no estan tancats tot i el temps que ha passat des de que es va produir el crim. A aquesta sèrie la vaig batejar com Qui no té feina el gat pentina, ja que s’ha de tenir molt poca feina per desempolsar casos que van passar fa 20, 30 o més anys.

Actualment, qui s’han quedat pràcticament sense feina han estat els periodistes relacionats amb el futbol (tret dels de TVE), ja que les respectives televisions on treballen pràcticament no poden oferir imatges dels partits de futbol de la jornada, ja que, com sabeu, la Lliga de Futbol Professional va vendre els drets dels reportatges a la televisió pública estatal que cedeix petits resums a les altres televisions para passar-los, exclusivament, dintre dels informatius generalistes i mai en programes esportius especialitzats.

I es clar, com que no poden recrear-se amb els gols, penals i jugades polèmiques, han d’omplir l’espai d’altres notícies i mirar detreure-li punta al llapis.  

Dilluns passat, la Sesta, es va recrear (i quan dic recrear vull dir el que esteu entenent) amb la mascarada que van fer els jugadors del Barça al camp del Getafe. Ja sabeu que la majoria dels jugadors (per no dir tots), es van disfressar per a celebrar la nit deHalloween.

Per molt que el fet hagués pogut molestar als jugadors i afició del Getafe (normalment el grau d’empipament és directament proporcional a la divulgació que se’n fa), trobo totalment desproporcionat estar 10 minuts (no ho vaig cronometrar, però no me’n puc anar de molt) parlant del tema. De l’indret i del revés; de cap per amunt i cap per avall... Repetien les imatges una vegada i un altra... Al final em van resultar cansinos...      

Els jugadors del Barça, que van aparèixer, sembla que per error a la sala de premsa, van demanar disculpes a tots aquells que s’haguessin pogut sentir ofesos... Ni així sembla que en va haver prou, ja que el president del Getafe (soci del Real Madrid), un parell de dies més tard encara va sortir per televisió visiblement empipat.

El cert és que veure segons quins canals de televisió o potser caldria dir millor segons quins programes, de vegades et fastigueja. La majoria de les televisions tenen un marcat caràcter ideològic que al final també cansa. No cal donar noms ja que crec que no se’n salva ningú.

Com cada dia miro menys TV3, d’alternatives en tinc ben poques. Potser l’única la Sexta. Però com ja us he dit, les imatges a les que em refereixo les vaig veure, precisament en aquesta cadena... Està clar que en qüestions de futbol no és neutral (cap és neutral!) I en política tampoc. Potser la Sexta sigui la més objectiva, però darrerament el Gran Wyoming també es passa amb alguns comentaris que fa respecte al procés català... És evident que defensa la unitat d’Espanya davant la defensa fèrria que es fa des de TV3 a la independència...

Però tornen al començament, a la celebració del Halloween per part dels jugadors del Barça. De fet només em queda per fer una pregunta que, si vols pots contestar. S’hauria fet el mateix tractament informatiu si s’haguessin disfressat els jugadors del Madrid?  

Va i una pregunta més: Com s’ha tractat el cas de Benzema? Personalment ho ignoro, perquè si bé miro la Sexta sovint, tampoc es que em passi el dia assegut mirant tota la programació.

CANVIS ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ D’AMPOSTA

La meva dona estava canviant les emissores de la ràdio del cotxe fins trobar-ne alguna que li fos del seu grat. Es va sorprendre quan va trobar una emissora (Amposta Ràdio) on es donava en directe el ple de l’Ajuntament d’Amposta. Aquesta ha estat una de les novetats positives de l’actual equip de govern d’EA presidit per Adam Tomàs. Però l’única.

L’emissió en directe dels plens municipals va ser, durant molts d’anys, una reivindicació de l’oposició quan governava CiU amb majoria absoluta. En 8 anys que vaig estar de regidor, no recordo que mai, quan es tocava aquest tema, l’equip de govern s’hi mostrés en contra. Això sí, hi trobaven tot tipus d’excuses. Durant un temps, quan a Amposta hi havia canal municipal de televisió, també es demanava que pogués ser televisat, però una de les làmpades del saló de plens dificultava una perfecta emissió.

No sé si ho recordareu, però a Amposta es va desenvolupar entre el 2004 i el 2007 (darrera etapa de Roig con alcalde) un projecte anomenat Ciutat Digital. El regidor de Noves Tecnologies d’aquella època era Sisco Fosch. Dic això perquè Sisco Fosch ens va parlar de la possibilitat de que una vegada desenvolupat el sistema informàtic que comportava el programa Ciutat Digital, tal vegada es podria emetre via Internet. Tampoc! Ni per televisió, ni per Internet, ni per la ràdio... Quan no hi ha voluntat de fer una cosa, no es fa i punt. No cal pegar-li més voltes.

Durant els 8 anys, al ple vaig haver de veure (i aguantar) tot tipus d’actituds autoritàries i també despectives cap a l’oposició, sobre tot, cap al portaveu del nostre grup Antoni Espanya. Us imagineu que els ciutadans d’Amposta se’n haguessin assabentat de la veritable cara dels alcaldes Roig i Ferré? No seria aquest motiu suficient per a no retransmetre els plens?  

Però s’ha pogut veure no era tan complicat. Només cal voluntat i ganes de canviar les coses i fer-ho bé.

També a la Revista Amposta he notat un canvi. Vagi per davant que tot i que tradicionalment el director de la revista hagi estat l’alcalde, penso que el director hauria de ser algú d’altre. És evident que l’alcalde no pot estar al plat i les tallades i que en realitat no exerceix de director de la revista municipal. Per tant, per a ostentar un càrrec purament honorífic, millor que l’ocupés una altra persona, per exemple qui fa de cap de redacció.

Però bé, com he dit s’ha notat un canvi que, amb el pas del temps, espero i desitjo que encara s’accentuï més. A part de que l’alcalde no surt a tantes fotografies com ho feien Roig, però sobre tot Ferré (al número de febrer va establir un rècord que fins i tot deu de ser mundial: 36 fotos en 36 pàgines), també s’ha donat més protagonisme als regidors, tant els de l’equip de govern com els de l’oposició publicant entrevistes en cada un dels números.

Fa anys, un regidor que va ser de dos governs consecutius de Roig amb responsabilitats en dues àrees prou importants com són governació i hisenda, en sortir, es lamentava de que durant tot aquest temps, la Revista Amposta no li hagués fet ni una entrevista; ni quan s’havien d’aprovar els pressupostos municipals...

I és que tot el protagonisme l’acaparaven els alcaldes. Igual Roig com Ferré van ser alcaldes-dictadors o cacics si voleu... Per cert, una paraula que no els agradava gens ni mica... Però el temps ha demostrar que, al menys en Ferré (l’època de Roig sembla com a més oblidada o potser perquè tenia més carisma que el seu successor) es va saltar-se diverses vegades la línia que separa la legalitat de la injustícia.

‘RATOS’ DE CLAVEGUERA

Diu un refrany castellà que de raza de viene al galgo tener el rabo largo.  

S’hauria de remenar per la història dels familiars més propers a Rodrigo Rato per a conèixer tota la veritat.

Sobre Rodrigo sabem que va ser Ministre durant l’etapa del funest Aznar. També que va ser president del Fons Monetari Internacional, una institució de nom altisonant, però que, en realitat, sembla que serveix per a ben poca cosa, a part d’omplir les butxaques dels seus dirigents. I, finalment, se’l recorda per tocar la campaneta el dia que l’entitat bancària que presidia (Bankia) va entrar a cotitzar a la borsa espanyola.

A partir del rescat de Bankia pel govern Rajoy (amb qui sembla que va competir per a dirigir els destins del PP), cau en desgràcia. Com diu una altra dita: si muntés un circ li creixerien els nans.  

No obstant, res feia sospitar que estava investigat per l’Agència Tributària per blanqueig de capitals, tal com va destapar dimarts el diari digital Voz Populi.

Segons les informacions periodístiques, Rodrigo Rato s’hauria acollit a l’amnistia fiscal decretada per Cristobal Montoro, tal com van fer altres milers d’espanyols que tenien diners dipositats en bancs estrangers o, perquè no, baix de la rajola de casa.  

Entre la meva molt desordenada documentació, conservo des de fa anys una pàgina del diari el Punt on hi ha una carta al director explicant els afers del pare i els germans de Rodrigo Rato. Aquesta mateixa informació apareix també a la pàgina los Genoveses, crítica amb el PP.

La casualitat va voler que el Punt publiqués aquesta carta pocs dies després dels atemptats de Nova York de l’11 de setembre de 2001, concretament diumenge 16. La punxa del Jap, il·lustrava l’apartat del lector escriu amb un dibuix de la Terra traspassada per un avió.

El títol de la carta no feia cap referència ni a Rodrigo Rato ni als membres de la seva família. Pel seu títol podia passar perfectament desapercebuda: Hemeroteca 1967. Però el seu contingut parlava (citant el Diario Español de Tarragona –ara Diari de Tarragona) de la multa que el règim de Franco va imposar al pare i a un germà de l’exministre, així com a d’altres socis per evasió de capitals usant com a intermediari el Banc de Siero que ells mateixos havien comprat amb anterioritat. La multa ascendia a 232.630.000 pessetes, una fortuna per a l’època!  

Crec que en aquest país li cal molt més  periodisme d’investigació. Donar notícies o crear opinió ho sé fer fins jo que mai he cursat cap estudi de periodisme.

Davant d’indicis, de qualsevol informació relativa a fets concrets però desconeguts, els periodistes haurien de cercar la veritat per a transmetre-la als ciutadans.

Desgraciadament, periodistes com per exemple Xavier Vinader, traspassat la passada setmana, n’hi ha pocs i els que hi ha, normalment són perseguits pels poders fàctics que controlen (o això pretenen) les societats.      

EL SILENCI DELS CORDERS (VO subtitulada en dialecte ebrenc)

Acudit cedit pel propi autor. Tots els drets reservats. 

Igual ni us en assabentat encara. I això que ja han passat pràcticament 36 hores des de que es va produir la denúncia en contra de l’alcalde d’Amposta Manel Ferré (la segon en poques setmanes) Aquest cop per suposat cobrament indegut de dietes a càrrec de l’ajuntament, què és el mateix que dir que a càrrec de tots els ampostins i ampostines. I, segons consta a la denúncia, en al menys un cas, compartint estovalles amb una regidora del propi ajuntament ampostí.  

Em va arribar una foto de la denúncia sobre les 5 de la tarda i, ràpidament la vaig compartir per les xarxes socials. Hi van haver diversos comentaris: des de l’oportunisme de la denúncia (a ningú sé li escapa que en un mes i escaig tindrem eleccions municipals) a d’altres d’indignació pel suposat abús que ha fet Ferré del seu càrrec (o potser caldria dir millor càrrecs)

Però tal com ha passat en altres ocasions, els mitjans de comunicació s’han fet poc ressò del tema. De moment, em consta que n’ha informat Imagina Ràdio (el locutor Ramon Bel és regidor ampostí del grup ERC-EA) i, de passada, molt de passada, al Punt Avui.

Aquest darrer mitjà de comunicació treu avui un extens reportatge sota el títol del dia de la marmota, emmarcat en una sèrie de reportatges electorals de les principals poblacions de Catalunya. La casualitat ha volgut que el dedicat a la capital del Montsià hagi coincidit amb la notícia de la segona denúncia.

Si teniu ocasió de llegir el reportatge, veureu que l’acompanya una foto amb els candidats que hi ha, fins ara, confirmats: Manel Ferré CiU), Adam Tomàs (EA-AM), Francesc Miró (PSC), German Ciscar (PxA) i Guillermo Martínez (C’s) –encara que, segons s’explica, aquest darrer estaria per confirmar per la direcció de Ciutadans.

Al final del reportatge i per tant, d’una manera molt difuminada, es fa menció a la denúncia que va presentar ahir al Jutjat de Primera instància i Instrucció núm. 1 d’Amposta German Ciscar. Segons el diari, la quantitat presumptament cobrada (o disposada) per Ferré estaria al voltant dels 17.000€.

Com sabeu (i sinó ho sabeu us ho explico) Ferré, a part de ser l’Alcalde d’Amposta ocupa diversos càrrecs a diferents consells d’administració. Entre ells, segurament el més important, és el de president del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSS), que és l’associació que agrupa  entitats proveïdores dels sistemes públics de salut i d'atenció social i ens de govern local que tenen interessos en la provisió d'aquests serveis(http://ca.wikipedia.org/wiki/Consorci_de_Salut_i_Social_de_Catalunya)

Fa uns 3 anys, a Ferré se’l va poder veure per Amposta amb un flamant Range Rover de color roig. Davant els comentaris que feia la gent sobre el preu del vehicle (en torn del 60.000€), Ferré en va sortir al pas i va afirmar que el vehicle en qüestió l’havia adquirit el CSS per mig d’un leasing i que sé l’havien cedit com a president de l’associació.

Si això és així, la utilització indeguda de les suposades dietes, encara seria molt més greu, ja que, fins i tot podria tractar-se de duplicitat.

Quan a Ferré se’l va denunciar per suposat tracte de favor a càrrecs públics i altres persones vinculades de CiU, ja em van informar que en un mes sortiria una altra denúncia. Ha trigat, aproximadament un mes i mig. I ara m’han dit que abans de les municipals, encara es produirà un fet que també donarà que parlar. Veurem.  

També em van assegurar que demà divendres traurà la notícia de la denúncia Més Ebre. No descarto que la tregui també l’Ebre, ja que en anteriors ocasions que hi ha hagut notícies controvertides a Amposta, ha estat sinó el primer, dels primers en informar. Però la majoria han fet un mutis total i no han informat fins que la notícia ha sortit en mitjans més importants com el Mundo o la Cadena SER.

I és que xiquets, qui paga mana...        

EL QUE PASSA A AMPOSTA, NO PASSA A CAP POBLE

Aquesta frase li he sentit dir moltes vegades a mon pare. Com d’altres ancians, freqüentava la plaça Cecilia Carballo. Allí parlaven de moltes coses i, algunes vegades de política. Sense acabar-ho d’acceptar, la majoria dels seus companys s’inclinaven per l’alcalde. Però quan mon pare els hi explicava alguna cosa que prèviament li havia explicat jo i que tenia a Manel Ferré com a protagonista negatiu, sempre deien no saber-ne res.    

De l’alcalde (tal com deia l’altre dia, és qui en treu tota la rendibilitat) només expliquen les coses bones, el que fa per Amposta, en canvi, quan els que s’explica són irregularitats comeses, es fan el suec.

No fa gaires dies explicava als meus pares la dimissió d’una presidenta d’entitat per, suposadament, haver sostret diners de la caixa i com cap mitjà de comunicació del nostre territori se’n havia fet ressò.

Però la notícia de la setmana la va publicar el diari el País del passat dimarts dia 3. El titular deia així: Detectados contratos irregulares en el Hospital de Amposta.

De ser certa la informació que publica el País, aquest tema afectaria directament a Manel Ferré, ja que n’és el president.

Però curiosament, pràcticament cap mitjà d’informació comarcal ha divulgat la notícia (sembla ser que l'únic ha estat l'Ebre, encara que no puc confirmar-ho), ni tan sols limitant-se a fer de corretja de transmissió, es a dir, publicar el que va dir el País i prou, sense comentaris de cap tipus.

Tampoc he vist, ni m’he assabentat, que l’alcalde sortís a defensar la seva honorabilitat, com sol fer quan des dels grups de l’oposició sé li retreu alguna cosa. Normalment, fins ara, quan sé l’havia acusat d’alguna cosa, sortia per a negar-ho tot. El mitjà que menys controlo és Radio Amposta que, com la Revista Amposta són la veu del seu amo...

Tant Ferré, com abans Roig, quan se’ls acusava d’alguna cosa, ràpidament acudien a Radio Amposta a desmentir-ho. És una forma d’acontentar a la seva parròquia.

Per molts rumors que hi puguin haver, la parròquia de CiU sempre es creurà el que digui l’alcalde. És l’actitud típica dels subordinats; dels vassalls del senyor feudal que des del seu castell ho controla tot.

Caldrà veure com es desenvoluparan properament els fets. Caldrà estar expectants. No obstant, el que veig a la meva ciutat em recorda molt al que passava a València.

Què passava? Que feien desmentits de les notícies que ni tan sols havien donat.

Hi ha una dita castellana que diu: Dame pan y dime tonto. Sovint aquest pa el donen acompanyat d’una botifarra.    

ELS SILENCI DELS MITJANS

Quan aquest matí he arribat a l’oficina, una companya m’ha fet veure que calia donar la volta a la fulla del calendari. És 2 de febrer, dia de la Candelera, la festa major de l’Ametlla de Mar.

2 de febrer de 2015! Ja ha passat un mes –ha comentat la meva companya-

Certament. Com aquell que no vol ha passat un mes del nou any (què ja no ho és tant) Si remenem als nostres records, possiblement recordarem quan havíem d’entrar a l’any 2000 (què no de segle) i els més catastrofistes ens anunciaven que per culpa del món digital, hi podia haver un col·lapse sense precedents. Al final no va ser res de tot això i aquell 1 de gener de 2000 la vida va continuar sense res.

Però encara vull que seguiu fent un exercici més de memòria. Només els que tenen de 50 anys per amunt (com més amunt millor), ja que el van patir més. Durant el règim de Franco, no hi havia llibertat de premsa i, tot sovint, es censuraven les informacions o, directament ja no es publicaven quan podien comprometre al règim dictatorial que hi havia a Espanya.

Potser els més joves es preguntaran: Però de què ens està parlant aquest? Tot té sentit, ja ho veureu.

Mireu, darrerament han passat dos fes a les nostres terres. El darrer (cronològicament parlant), més expandit, ja que afectava a diversa gent de municipis de les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. El primer, més concentrat, ja que només afecta a Amposta.

En el primer cas (per ordre d’exposició) es tractava d’una xarxa de compravenda de cotxes de luxe i que, suposadament, defraudava l’IVA a la hisenda francesa (allí és diu TVA)

Tot i que el jutge va decretar el secret de sumari, ràpidament es va saber qui eren els implicats del Camp de Tarragona, però no de les Terres de l’Ebre. Cap mitjà de comunicació del territori vaidentificar els detinguts.

Avui, 2 de febrer (recordeu), el jutge ja ha alçat el secret de sumari, però la premsa comarcal s’ha limitat a posar el nom i la inicial del primer cognom. A veure! A la gent (què som un xafarders de mena), els que ens interessa són els noms i cognoms, així com els màxims detalls possibles. Potser els propers dies...

El segon cas (seguint l’ordre d’exposició) es va destapar a Amposta fa exactament dues setmanes. Segons es comenta pel poble, la presidenta d’una associació local, hauria pegat ma a la caixa societària i s’hauria emportat una quantitat important d’euros: entre 50.000 i 55.000 segons les fonts. Altres fonts encara usen les pessetes i parlen de 10 milions... Sembla ser que aquest fet està del tot contrastat, encara que la presidenta busqui excuses per a minimitzar el fet.  

En canvi, cap mitjà informatiu ha dit ni piu sobre el tema. Curiós, no?

Sí, sí, estem a 2 de febrer de 2015, no de 1915 com algun extraterrestre podria arribar a pensar en vista dels fets...

Si hi ha censura, d’on procedeix? I, sinó la hi ha, per què tant de silenci?

I el dret a la informació?