Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris normes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris normes. Mostrar tots els missatges

dissabte, 6 de febrer del 2021

LEGISLAR DES D’UN DESPATX

Durant el temps transcorregut des de que va començar aquesta pandèmia del COVID-19 hem pogut viure situacions dictades sovint de forma arbitrària des dels despatxos de les nostres autoritats polítiques. Res de nou... Vaig treballar a l’Administració de l’Estat durant quasi 32 anys i moltes vegades vaig denunciar precisament els criteris erronis que tenia (des del meu punt de vista) l’Administració a l’hora d’establir determinades normes. Us posaré només un exemple: el rendiment dels cítrics als mòduls de l’agricultura de l’IRPF, sempre era més baix al terme de Vinaròs que al d’Alcanar... Com si el riu Sènia, en aquest cas sí, fos una veritable frontera entre Catalunya i el País Valencià. Soc conscient que legislar de forma equànime per a tothom és pràcticament impossible, però a l’hora de fer-ho es podria tenir més en compte la veu de cada territori per a poder actuar d’acord amb les singularitats que els hi son pròpies. Amb tota seguretat, durant les restriccions dictades des del començament de la pandèmia, s’han visualitzat les enormes contradiccions existents entre els governs i els experts (o així s’ho creuen) a l’hora de gestionar la crisi sanitària. Però també és veritat que, malgrat les excepcions hagudes, no és el mateix viure a les grans concentracions humanes on el contacte físic és molt més freqüent que a les zones de baixa densitat de població. Els habitants d’una gran ciutat (Barcelona, València, Tarragona, Castelló...), sense sortir del seu terme municipal poden gaudir de tota mena de serveis (sempre i quan no estiguin tancats per les restriccions). En canvi, els pobles no son tant autosuficients (sobre tot els més menuts) i els seus habitants, sovint, han de sortir per a poder cobrir satisfactòriament les seves necessitats. Ja siguin bàsiques (salut, alimentació) o bé d’oci i lleure. Fa només uns dies, els propietaris d’una botiga tèxtil d’Amposta explicaven que com que els dissabtes no poden obrir, la gent dels pobles de les rodalies no podien anar a canviar aquells articles que havien adquirit durant la campanya de Nadal i Reis i que pel motiu que sigui no els hi havien acabat de complaure. Només han estat un parell d’exemples, però en hi ha molts més, com ara poder visitar familiars a les residències d’avis (durant els períodes permesos), etc. Per aquests motius estic d’acord amb aquells que demanen que a determinades zones de baixa intensitat demogràfica, els confinaments puguin ser comarcals (a Catalunya aquesta situació depèn de la incidència de la pandèmia) i fins i tot supracomarcals per a aquells pobles que siguin limítrofes entre dues comarques. Igual com s’ha fet a França que, dintre de les restriccions dictades per entrar al país, hi ha diferents excepcions com ara per als habitants d’aquells pobles transfronterers que es trobin prop del seu estat. Però intueixo que, tal com ens tenen acostumats, els nostres governants seguiran veien(i vivint) la seva pròpia realitat què, no és altra que la que veuen des de les finestres dels seus despatxos i així continuaran legislant sense assabentar-se’n de la realitat que hi ha més enllà d’on els arriba la vista.

diumenge, 5 de març del 2017

QUI SÓC JO PER A CANVIAR LES NORMES?

Avui començaré per explicar-vos una anècdota. Durant els anys que vaig ser regidor a l’Ajuntament d’Amposta, quan venien eleccions i es posaven les banderoles, solia ser el responsable d’acompanyar els operaris que havien vingut de Barcelona expressament per a dur a terme aquella labor. Previ sorteig que es feia al saló del Plens de l’Ajuntament, cada partir disposava d’uns espais per a col·locar la propaganda electoral, normalment banderoles, pancartes i cartells.  
Des de l’Ajuntament se’ns facilitava unes fulles on hi havia tota la relació del punts on el nostre partit podia enganxar les banderoles, ja que les pancartes i cartells va acabar sent residual. Així a un carrer important, igual es podien arribar a posar més de 20 banderoles, mentre que a d’altres molt més curts, només se’n podien ficar 3 o 4. La col·locació solia durar molts hores i tot i que intentaves anar preparat: plànol de la ciutat, il·luminador, etc., la labor era llarga i feixuga. Suposo que us en heu adonat que aquesta tasca es porta a terme per la nit. Quan pensava que la situació estava dominada, donava les darreres instruccions als operaris i me’n anava a dormir.  
Un vegada me va trucar el responsable de la mateixa feia de CiU queixant-se de que a algun carrer havíem posat 2 o 3 banderoles més de les que tocava... Ves i explica-li que ho van fer després de que me’n hagués anat a dormir... Ell m’insistia que hi havia una normativa al respecte i que s’havia de complir... Al final li vaig dir:

-Mira: Les lleis estan per a incomplir-les!

Uf! Què li vaig dir!! Semblava que li hagués dit que no era fill de sa mare...

Ara jo us pregunto? Coneixeu alguna llei que no s’hagi incomplit alguna vegada? Jo cap.
Les autoritats redacten i promulguen lleis i normes, però després el ciutadà sempre les acaba incomplint.  
Cal dir que aquella normativa de col·locar determinades banderoles a cada carrer, personalment me semblava ridícula i antiquada. Els partits destinaven una quantitat de banderoles depenent de la importància de les eleccions. No dóna igual col·locar-les en uns pocs carrers que repartir-les per tota la ciutat? Algú té un estudi sobre la transcendència que tenen les banderoles amb els resultats electorals?
Però aquella normativa, com les ordenances de tot tipus que hi ha a Amposta o la que regula la circulació han estat elaborades pels nostres polítics amb l’assessorament (vull creure) de tècnics i responsables de cada àrea.
És evident que tota la normativa s’hauria de revisar de tant en tant per adequar-la als nous temps i les noves necessitats de la ciutadania. Però no sempre sé fa. Hi ha coses que no tenen el més mínim sentit, però tot i que va haver un pla de mobilitat, una revisió al cap de poc temps i diverses modificacions puntuals, és evident que hi queden molts de punts on caldria fer algun tipus d’actuació.
Però mentre això no passi, si al terra hi ha unes ratlles que no permeten aparcar o un senyal que prohibeix el pas, s’haurien de respectar, per més que a un (o a una) no els hi sembli bé. 
Quan la brigada municipal, complint les ordres que els hi ha donat, pinta al terra uns aparcaments o bé unes ratlles grogues per evitar precisament tot el contrari, es a dir, que s’aparqui, vull entendre que ho fan capritx, sinó perquè està més que justificat de que ha de ser així.
Podeu discrepar d'això que dic, però estareu incomplint la normativa i podrieu ser sancionats per això... Desgraciadament aquí a Amposta sé sanciona poc...   
Ja per acabar, voldria deixar-vos molt clar que jo no tinc cap competència per a moure ratlles pintades al terra o canviar senyals de lloc. Si algun dels meus lectors té aquesta potestat, que m’ho digui que mirarem de canviar alguna cosa.    
Ah! M’oblidava dir-vos que els vehicles que circulen i aparquen per Amposta no tots tenen les mateixes mides. De vegades per allí on un cotxe pot donar la volta perfectament, una furgoneta, no. Enteneu?          

dissabte, 29 d’octubre del 2011

L’APLICACIÓ DE LA LLEI DEL TABAC




El restaurador de Marbella que va començar una encesa campanya contra la llei, la ministra responsable i el govern socialista en general, és un cas apart. Els seus mètodes, més propis d’un radical integrista, el van portar a que, l’autoritat, li precintés l’establiment.
En canvi, n’hi ha d’altres que, sense moure tant rebombori, permeten fumar als seus establiments. L’altre dia em deien que a Amposta n’hi ha al menys 4. Alguns d’ells han habilitat les “rebotigues”, els llocs més inaccessibles i amagats.
Un dia, al bar que esmorzo jo, hi havia un client jugant a la màquina l’escurabutxaques, al costat d’una de les portes de sortida de l’establiment i cada vegada que volia donar una pipada a la cigarreta, s’abocava al carrer on el tenia reposant sobre el sòcol de pedra. (a la foto s’hi pot veure la pedra socarrimada)
Tampoc compleixen la llei els treballadors d’alguns centres sanitaris. De vegades veig professionals de la sanitat i, sobre tot, netejadores, que surten a fumar al mateix carrer del centre.
De la normativa tinc clar que no es pot fumar només sortir al carrer i crec que, fins i tot, hi ha una determinada distància. Uns diuen que només creuant el carrer és suficient.  No ho tinc clar. Però és cert i com ja he dit abans, que els treballadors i treballadores del centre fumen sobre la mateixa vorera del centre sanitari.
Mentre ho facin lluny de mi no em molesta, però fets com aquest em reafirmen el que ja he dit moltes vegades: el poc respectuosos que són la gran majoria (i reitero la majoria, ja que no són tots, sempre hi ha excepcions) dels fumadors respecte als qui no ho som o en el compliment de la llei.
Tant costa?