Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reedició. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reedició. Mostrar tots els missatges

dilluns, 31 d’agost del 2015

REEDICIÓ: LA DRETA ES MANIFESTA

Avui començaré amb una mena d’endevinalla. Què fan un sindicalista agrari, un pescador, un  caçador, un representant d’una comunitat de regants, un representant d’una cambra arrossera i un defensor dels bous? La resposta és: conspirar contra els governs de Catalunya i Espanya. Després d’una reunió prèvia van convocar una roda de premsa per anunciar una manifestació a Amposta perquè, segons ells “el govern els limita el creixement econòmic”. Finalment la manifestació tindrà lloc dissabte 16 de febrer sota el lema: “Per la dignitat de les Terres de l’Ebre”. La mateixa dignitat que ells no van tenir ara fa uns anys quan una bona part de la població va sortir al carrer per a defensar l’Ebre. Però aquest grup de gent, que en principi pareix tan heterogeni, tenen forts lligams entre si. Tal com escriu Antoni Espanya, Delegat del DAR a les Terres de l’Ebre, al seu blog el dia 20 de gener: Veurem un mes de febrer farcit de manifestacions suposadament de base ciutadana, que estan sent preparades des de fa mesos a consciència pel cacics territorials de CiU, amb el suport del PP. Tot el franquisme sociològic de la Catalunya rural està activat al servei una vegada més dels interessos dels poders fàctics de sempre. Esperem que aquesta sigui per sempre més la darrera imatge del Vell Règim”. 
L’elecció d’Amposta com a lloc de la manifestació tampoc és casualitat. La capital del Montsià representa la defensa dels drets especulatius que suposava l’espoli de l’aigua de l’Ebre en front a Tortosa que va congregar bona part de les manifestacions anti-transvasament que es van fer al territori. Fins i tot, mentre a l’entrada a Tortosa pel Sud s’ha alçat el monument que recorda la lluita de les quatre comarques ebrenques en contra del PHN, a Amposta s’alcen les figures gegantines d’un bou i un retallador... 
No és primer cop que alguns d’ells van “agafats de la ma” per a defensar els seus interessos que no són d’altres que els privilegis que sempre han mantingut. Com deia l’altre dia l’exalcalde d’Amposta Josep Maria Simó” “Els mateixos que s’oposaven al Parc Natural del Delta de l’Ebre, ara s’oposen a la Xarxa natura 2000”. I també els que estaven a favor del transvasament i reclamaven contraprestacions per a desenvolupar el territori. Els mateixos que quan es va crear el Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre (CEPIDE), organisme creat per la llei del PHN, amb la connivència dels governs del PP, en el cas d’Espanya i de CiU, llavors govern de la Generalitat per a fer creure al territori que es prendrien mesures per a protegir el que el Pla Hidrològic volia destruir. Tota una paradoxa, no? A la pràctica va ser una manera de mantenir fidels a la seva gent donant-los càrrecs remunerats. Així es va crear una comissió executiva on el president era de CiU i el director executiu del PP, amb un sou de 73.000 euros a l’any. Finalment hi havia l’assemblea, que rebien assignacions per assistències, formada per gent molt propera i, en alguns cops, d’escàs calat polític. Tot s’hi valia a l’hora de fer veure que tenia molt suport popular, encara que en alguns casos hi havia representants d’entitats que res tenien a veure amb el Delta de l’Ebre.
Efectivament hi podem treure diverses conclusions. Potser la que ens crida més l’atenció és la “rellevància econòmica” que tenen els caçadors i els defensors dels bous. Però n’hi ha una de més sorprenent encara: la presència de la Cambra Arrossera del Montsià, fruït de la fusió de les d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja (totes dues a la vora dreta del riu) El govern de Pujol els va prometre una subvenció de 1.000 milions de pessetes com ajut de la unificació. En canvi, va tenir que ser el govern de Maragall qui acabés fent-se càrrec del pagament. A les portes d’una nova fusió de cooperatives, ara entre les de les ribes dreta i esquerra de l’Ebre, potser sigui el moment que algú els hi digui aquella famosa frase pronunciada pel cònsol Servilio Cepión l’any 139 abans de Crist als assassins de Viriato: “Roma no paga a traïdors!” 

Acabaré amb l’inici de l’article signat per Ignasi Ripoll representant de SEO/BirdLife publicat a la Veu de l’Ebre del dia 1 de febrer: “Una manifestació preelectoral, convocant agricultors, caçadors i pescadors contra qui va derogar el transvasament és una esquellada, un intent de manipular els votants”. Potser per això la Comunitat de Regants de l’Esquerra i Unió de Pagesos ja se n’han desmarcat...         

diumenge, 30 d’agost del 2015

REEDICIÓ: FOMENT DE LA CULTURA O NEGOCI?

La cultura hauria d’estar a l’abast de tothom al preu més reduït possible. I no sempre és així. Un espectacle, per molt subvencionat que estigui per part de les institucions, si és bo (entenent per bo si hi participen figures de cartell), resulta car. I no parléssim si a sobre hem de traslladar-nos on s’hi solen fer els bons espectacles (teatre, música, dansa, etc.), que en aquest país sol ser a Barcelona i Madrid. Llavors, al cost del propi espectacle, se li han de sumar les despeses de viatge, allotjament, menjar fora de casa...
Però que passa si algú ve i ens diu que el que cal es fomentar la cultura a casa nostra? I si a sobre se’ns diu que ens pot oferir un títol amb renom? En primer lloc el que passa és que ens tocarà rascar la butxaca! Evidentment no estic parlant a títol individual, sinó de forma col·lectiva representats pel nostre ajuntament.
Per a que després no diguin que està tot inventat, fa uns anys, un barceloní de nom “navarrès”, Xavier Tudela, va pel món oferint “capitals de cultura”, depenent de l’indret i de importància de la ciutat, pot arribar a oferir fins a 5 alternatives: la Capital de la Cultura Catalana, la Capital de la Cultura Europea (Tarragona és candidata per al 2016), la Capital Americana de la Cultura, la Capital Brasilera de la Cultura i la US Capital of Culture. D’aquesta activitat n’ha fet el seu “modus vivendi”, per la qual cosa, l’oferiment del títol no es fa de forma gratuïta, sinó que a la futura capital li costa uns diners...
Amposta, va ser capital de la Cultura Catalana el 2006. Abans ho havien estat Banyoles (comarca del Pla de l’Estany) i Esparreguera (el Baix Llobregat) I amb posterioritat ho va ser Lleida (el Segrià) Aquest any ho és Perpinyà (el Rosselló, Catalunya Nord) i el títol per al 2009 ja ha estat concedit a Figueres (l’Alt Empordà) Si ens hi fixem, observarem que anat recorrent la geografia catalana de Nord a Sud i d’Est a Oest. Ha passat per totes les províncies catalanes i fins i tot s’ha aturat a la Catalunya francesa, però encara no ha fet cap incursió al País Valencià.
Tudela s’ha rodejat de tota la parafernàlia que comporta la realització d’un esdeveniment com aquest: jurat de notables per elegir la nova seu (diversos rectors d’universitat, entre els que figura Francisco Toledo de la Jaume I de Castelló i Francesc Xavier Grau de la Rovira i Virgili de Tarragona), patrocinadors... fins i tot compta de cert suport institucional! Aquest suport de la Generalitat de Catalunya li va costar prou a aconseguir-lo. La Conselleria de Cultura del govern Maragall amb la Caterina Mieres al capdavant (PSC) no li va voler donar cap tipus de recolzament i va tenir que recorre a Josep Bargalló (ERC) el  Primer Conseller del Govern.
Com no podia ser d’una altra manera, la concessió a Amposta del títol de Capital de la Cultura Catalana 2006 va ser aprofitat pel govern municipal (CiU) per a proclamar-ho a bombo i platerets i fer-ne bandera del “bon govern municipal”. Després d’una inauguració molt prometedora, amb un espectacle al carrer a càrrec de la companyia Artistras, ple de llum i color, al més pur estil del grup Comediants, a mesura que anava avançant l’any, prompte es va poder veure que les expectatives de una promoció real d’Amposta s’anaven diluint. Amb l’slogan de “Pont de la Cultura Catalana”, es va dir que es pretenia ser el nexe d’unió entre Catalunya i el País Valencià. També es va dir que es volia fer participar a les localitats veïnes. No recordo que dita participació anés més enllà de l’habitual trobada de bandes de música que organitza cada any la Lira Ampostina y un altre cicle de música de banda al carrer on hi van passar la majoria de les societats musicals de la comarca del Montsià.
Es veritat que es van realitzar una gran quantitat d’actes (es va sobrepassar la xifra de 300, es a dir, quasi un cada dia), però la majoria eren en petit format, amb una participació molt fidel, però minsa, per a una població que tenia prop de 20.000 habitants... I això que segons la “propaganda oficial” s’hi van vendre més de 800 abonaments i es comptava amb més de 400 voluntaris (?)...
I després què? Es deia que es volia consolidar aquells actes amb més repercussió i participació i tret d’uns pocs, com la trobada d’escriptors ebrencs que organitza la biblioteca comarcal, la resta han anat passant a millor vida. I la prova és que el pressupost per a cultura ha disminuït ostensiblement. Per tant, la promoció cultural de l’any de la capitalitat, ha deixat un pòsit molt minso i de cap manera s’han complert les expectatives!  

  

dissabte, 29 d’agost del 2015

REEDICIÓ: IRRESPONSABILITAT POLÍTICA

A Amposta, si algú desperta passions és l’exalcalde Joan Maria Roig. Passions de signe contraposat segons vinguin dels seus adeptes que el tenen com un veritable líder o dels contraris, que consideren que ha estat un alcalde autoritari, prepotent i que només ha mirat pels seus propis interessos i els del seus fidels.
El que us vull explicar res té a veure amb la introducció que he fet, però és un clar exemple de la seva manera d’actuar. De com exercia el “poder absolut” que li atorgaven les majories absolutes que anava encadenant...
El fets es remunten a l’any 2000, quan a Barcelona encara governaven el seus. L’Ajuntament d’Amposta va atorgar l’explotació del nou escorxador municipal fet al polígon de Tosses a l’empresa Ganados y Carnes Martí, SL, del Perelló (Baix Ebre) El cost de la concessió rondava les 400.000 pessetes a l’any! L’empresa concessionària matava, sobre tot, bestiar de sanejament. Es a dir, el que havia patia alguna malaltia, malformació, etc. Cal afegir que cap carnisser d’Amposta sacrificava els seus animals a l’escorxador municipal.
Degut a la necessitat de fer una ampliació de les seves instal·lacions amb més corrals i més línies de matança, l’empresa concessionària va tenir la necessitat de demanar un préstec de 800 mil euros. Al no disposar de patrimoni suficient, l’Institut Català de Crèdit Agrari va demanar-li un aval. L’aval en qüestió li va fer l’Ajuntament d’Amposta i va ser aprovat pel propi alcalde mitjançant un decret d’alcaldia, sense haver passat pel ple municipal, avalat per un informe del llavors secretari en funcions. 
Degut a un canvi de legislació promogut pel govern de Maragall es va prohibir matar aquest tipus de bestiar a tot el territori català. A partir d’aquí, els concessionaris van entrar en una profunda crisi que els va portar, finalment, a presentar davant un jutjat mercantil, una demanda de suspensió de pagaments.
Assabentada l’oposició de l’ajuntament i més concretament el grup municipal del PSC, va demanar a l’alcalde l’expedient de la concessió administrativa i del aval realitzat anys després. Al cap d’una espera prudencial i davant la persistència socialista, l’exalcalde va al·legar “haver extraviat dit expedient” (!)
Amb la constitució del nou ajuntament al juny de 2007 hi ha un canvi d’alcalde que no de govern ja que el grup de CiU aconsegueix un altre cop la majoria absoluta i per tant el govern de l’ajuntament. Això comporta el fet de l’arribada d’una nova secretaria municipal de formes clarament més independents que els que havia estat durant molt de temps secretari amb Roig. Només prendre possessió del càrrec, el grup municipal del PSC li va encarregar un informe sobre la possible il·legalitat del decret d’alcaldia que avalava el préstec sobre la garantia de la llicència d’explotació de l’escorxador. L’informe fou concloent: “El decret d’alcaldia era del tot il·legal i havia d’haver estat aprovat pel plenari municipal”. Evidentment el resultat final hagués estat el mateix, ja que, amb la majoria absoluta, l’aval s’hauria concedir igualment. Això és una prova fefaent de l’obscurantisme de la gestió de l’anterior alcalde...
Al ple dels mes de juliol s’incorpora a l’ordre del dia, en efectes retroactius, un punt per aprovar la concessió del aval. Fou aprovat amb els únics vots favorables del grup de CiU.
Però arribat el mes de novembre, el jutjat mercantil que ha de decidir sobre la suspensió de pagaments, comunica a l’Ajuntament d’Amposta, que faci una reserva de 525.000 € per a fer front als deutes contrets per la companyia explotadora de l’escorxador davant els seus proveïdors. La xifra total encara es desconeix, per la qual cosa es suposa que la responsabilitat de l’Ajuntament d’Amposta encara serà més gran, ja que s’ha d’afrontar el deute més els interessos de demora.
I com pot acabar tot aquest enrenou? Només hi ha dues maneres de finalitzar-lo. La primera i més senzilla, és que l’ajuntament es faci càrrec del deute i punt. Això suposaria la despesa més gran de la història de la ciutat i, evidentment, amb les repercussions negatives que comportaria tant per a Amposta com per els seus ciutadans. La segona és que, davant d’una sentència que condemnés a l’ajuntament per part del jutjat mercantil, el grup municipal socialista (l’únic grup que ha votat negativament, cada cop que han sortit a l’ordre dels dia dels plens, els punts relacionats en aquest tema) presenti un recurs de nul·litat contra tot el procés i que el jutjat acabi donant-los-hi la raó.

Però, en aquest cas, no s’hauria de demanar responsabilitats a qui ha portat a Amposta fins aquesta situació?                        

divendres, 28 d’agost del 2015

REEDICIÓ: ELS PRESSUPOSTOS D’AMPOSTA PER AL 2008: L’ART DE VENDRE FUM

L’Ajuntament d’Amposta va aprovar el 28 de desembre (dia dels innocents) els pressupostos municipals per a l’any 2008 únicament amb el vots a favor del grup de CiU, amb majoria absoluta i el vot en contra dels altres dos grups de l’oposició (EA-ERC i PSC-PM) Encara que l’Alcalde Manel Ferré afirmi que pressupost vol dir fer una prevaloració de les grans xifres municipals, el cert és que aquestes s’han de fer de la forma més ajustades possible i amb el màxim de rigor. L’alcalde va qualificar-los de molt potents, realistes i treballats. Treballats potser si, ja que es van tenir que utilitzar tota mena d’ argúcies comptables per a fer-los quadrar! Mentre, els grups de l’oposició els qualificaven de fràgils, desequilibrats, etc. etc. Anem a explicar-ho.
El capítol d’inversions puja, aproximadament, a un 16 milions d’euros. D’aquests, 800 mil són per a construir la nova residència d’esportistes dintre del Centre de Tecnificació. Aquesta partida, en la seva totalitat arribarà via subvenció de la Generalitat de Catalunya. Un altre exemple: les urbanitzacions dels polígons industrials de Tosses i l’Oriola, entre els dos més de 6 milions d’euros. Tal i com marca la llei, es finançaran via contribucions especials que pagaran els afectats, així com les urbanitzacions de l’avinguda de Sant Jaume o els carrers Verge del Pilar i Miquel Granell (4.800.000 euros més) I la resta d’inversions es finançaran amb el que es preveu recaptar de l’Impost sobre Construccions (ICO), de venda de sòl i amb més endeutament o sigui, fent préstecs. I la gran pregunta és: Quina quantitat es destinarà dels recursos propis per a inversions? La resposta és 7 euros! Sí ho heu llegit bé “set” euros! Un més que fa dos anys que van ser 6!
Encara que les previsions d’ingressos per l’ICO han baixat respecte al 2007 en un 26 %, la xifra que es pensa assolir encara sembla una mica exagerada, ja que durant el 2007, la major part de la quantitat recaptada ho va ser dintre del primer semestre de l’any i com és conegut, la construcció ha sofert una davallada important en els darrers mesos. Només un apunt: des del mes de maig no es demanen permisos per a construir blocs de pisos.  
Però sobre tot, la part més fràgil del pressupost és el condicionar part de les inversions a la venda de terrenys de propietat municipal. O sigui, primer s’haurà que vendre i després invertir. “No enganyen ningú: si fem venda de patrimoni farem inversions i si no en venem, no es faran”, va sentenciar el propi Manel Ferré. Per tant no s’entén com fent una afirmació tan contundent com aquesta pot qualificar-los de potents i realistes!

I és que CiU ens té sovint massa acostumats a vendre fum per a justificar la seva bona acció de govern. Però el sorprenent no és això, el sorprenent és que el seu electorat els segueix creient i donant la confiança elecció rera elecció. Encara que s’estigui a favor del transvasament de l’Ebre o es canviï de candidat!            

dijous, 27 d’agost del 2015

REEDICIÓ: RECICLAR: QUÈ? PER A QUÈ? QUI? PER A QUI?

Us proposo un exercici de memòria: recordeu com va començar el reciclatge? Jo recordo que fa molts anys la meva mare anava a la botiga del poble, on s’hi venia de tot (era com un tot a cent d’ara!), i bescanviava les botelles de llegiu per plats i gots de vidre marca Duralex. També la majoria d’envasos eren “retornables” i te’ls cobraven quan els adquiries per primer cop. Recordo també que et passava per casa el drapaire i et comprava les botelles de cava que anaves replegant al llarg de l’any, els cartrons, els ferros i fins i tot els electrodomèstics vells.
Però el temps, inexorablement va passant, arriben temps moderns i un dia, van i ens posen uns contenidors de colors i ens diuen què hem d’anar-ho ha dipositar allí, què els diners trets de la venda repercutirà en benefici de la comunitat... I també del planeta: s’estalviaven recursos naturals, energia, etc.
Van deixar de comprar-nos les botelles de cava i a la tenda ja no et donaven res a canvi de les ampolles buides de llegiu...
Cada cop ens van posar més contenidors: verd per al vidre, groc per envasos de llauna, botelles de plàstic, briks, etc., blau per a paper i cartró; finalment uns de petitons de color beige amb tapa marró per a la fracció orgànica. Estaven davant del naixement d’un nou concepte: “fracció orgànica” Per habituar-nos a que dipositéssim les deixalles derivades dels aliments, l’ajuntament, amb un gest de generositat va “regalar” a les cases uns petits poals, també de color marró. Les bosses les podies trobar a les fleques al mòdic preu de 100 pessetes el paquet. D’aquesta manera es va passar de rebre uns diners a canvia de reciclar a tenir que pagar per fer-ho. En l’actualitat ja no hi ha bosses a les fleques i als supermercats et costen a quasi 2 euros!
A la comarca del Montsià ja hi ha municipis amb contenidors soterrats. L’any passat es van posar en funcionament els de la Ràpita i el 17 d’octubre passat a Amposta. Per les informacions que arriben el resultat ha estat desigual: si bé es recicla més, també es veritat que no fa com deuria de fer-se i sovint s’amunteguen les escombraries fora dels contenidors. Fins i tot, l’empresa que feia la recollida del cartró a la Ràpita ha renunciat a fer-ho, perquè la gent hi tirava altres tipus de deixalles i el feien inservible per a donar-li una “vida nova”. El ciutadà, de forma generalitzada, pensa que són aquestes empreses les que hi treuen benefici amb el tema del reciclatge i ell cada cop té que pagar més pel servei...
Normalment, les campanyes per a foment del reciclatge van dirigides als particulars i... els grans consumidors? Bars, comerços, fàbriques, etc. ja fan el reciclatge que toca? Jo he vist bars que tiren les llaunes de refresc a les papereres públiques i els comerços dipositen els cartrons al costat dels contenidors en lloc de portar-los a la deixalleria, com seria la seva obligació. Segurament que el temps que perden i la distància a recorre és la causa que els motiva a no reciclar. Diferent seria si al portar-ho a la deixalleria rebessin una contraprestació. És possible fer-ho via bonificació de la taxa d’escombriaires. Ajuntaments com Viladecans (Barcelona) utilitzen aquest sistema.
En canvi, altres llocs con  països del N d’Europa ja s’estan plantejant si el reciclatge dóna resposta a l’hora de conservar el medi ambient. Es creu que no és la solució, ja què resulta car econòmicament. Sense anar més lluny, l’ajuntament de Vilassar de Mar, també ha deixat de fer, de moment, la recollida selectiva pel seu elevat cost, encara que cal dir que el servei es feia porta a porta.
Així que després de la enorme inversió feta en contenidors, camions, etc. Tal vegada ens tindríem que tornar a plantejar d’usar la vella fórmula de portar els envasos a la botiga, encara que sigui a canvi de res.
/p>  

dimecres, 26 d’agost del 2015

REEDICIÓ: FRANCO VIU!

El 20 de novembre, data de la mort de Franco, ara fa trenta dos anys, no em passa desapercebuda. Fins i tot recordo quasi amb tota exactitud que vaig fer aquell dia de 1975: amb qui vaig parlar, on vaig anar... El temps ha passat, però hi ha coses que encara perduren al llarg dels anys. Així, quan viatges arreu de l’Estat Espanyol s’hi pot trobar tota mena de simbologia franquista, sobre tot a les esglésies on es llegeix allò de: “Caidos por Dios y por España”. Però no cal anar gaire lluny per veure vells símbols feixistes. A Tortosa, sense anar més lluny, tot just al mig del riu i al costat del pont de l’Estat queda en peus el monument a “los 25 años de paz” (hi ha qui va opinar llavors irònicament: ¡y de paciencia!) Però el més habitual és trobar en algunes construccions de l’època una placa del “Ministerio de la Vivienda” (cases de protecció oficial) amb el jonc i les fletxes (més conegut com “el yugo y las flechas”) A Amposta se’n han tret unes quantes, però hi ha llocs, com a l’avinguda Sant Jaume, on encara se n’hi poden veure a sobre la porta de algunes cases. Molt prop d’allí, just a la part superior d’un bloc de pisos s’hi pot veure un gravat de dimensions considerables. Però tal vegada els vestigis més significatius que queden a la capital del Montsià són el nom de diversos carrers amb connotacions franquistes. Els més notables: Ruiz de Alda (co-fundador de la Falange) i García Morato (aviador franquista) Però també Burgos (capital de la “zona nacional”), Canàries (buc insígnia del bàndol “nacional”), Larache (ciutat africana capital del protectorat espanyol on Franco estava destinat), Navarra (divisió de l’exercit franquista comandada pel general Garcia Valiño, responsable de partir en dos la zona republicana a l’alçada de Vinaròs), etc. (veure l’escrit NOMS DELS CARRERS D’AMPOSTA D’UNA ALTRA ÈPOCA a www.laviaaugusta.blogspot.com/)  Y per sobre de tot destaca el nom de la seva barriada, al mateix cor del Delta de l’Ebre: Villafranco del Delta, popularment conegut com el Poble Nou.
Sobre aquest tema, no fa gaires dies, concretament el 29 d’octubre, el ple de l’ajuntament va debatre una moció presentada per ERC per treure de la nomenclatura oficial aquest noms. Sorprenentment, l’equip de govern (CiU) hi va votar en contra al·legant què, prèviament, volen consultar els veïns les modificacions i, en el cas del Poble Nou, tenen temor a perdre la consulta! La qual cosa considero tota una bestiesa!
Quan acabi el seu procés parlamentari i entre en vigor la Llei de la Memòria Històrica, la majoria d’aquesta simbologia tindrà que desaparèixer. Només podran quedar en peus aquells monuments declarats com a bens d’interès cultural local.

Així què podem dir què: Franco “viu entre nosaltres”!, encara que sigui de forma simbòlica!         

dimarts, 25 d’agost del 2015

REEDICIÓ: BATUSSES DE CAP DE SETMANA

Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ens estem acostumant a sentir què, a la sortida de la discoteca Metro d’Amposta, les baralles és repeteixen, pràcticament cada cap de setmana. I quan algú s’acostuma a una cosa, no anem bé. Quan un fet, que deuria de ser extraordinari passa a convertir-se amb ordinari, és que les coses no funcionen tal con deurien de funcionar.
Segons la policia municipal d’Amposta les denuncies per baralles “son poques”, tenen lloc a la matinada, quan ja es hora de tancar la discoteca i entre grups rivals que sovint ja venen provocant-se dintre del local i que porten a sobre grans dosis d’alcohol.
El que passa és que si el fruït de les batusses no són més que contusions produïdes per les baralles entre grups i no passa d’aquí, qui ho denúncia? Ningú. Fins el dia que hi ha sang perquè algú ha tret una navalla. Que va passar a la festa de la Patum de Berga? Llavors quan es produeix una mort, tothom a lamentar-se i mirar de posar mesures preventives!
Però la situació és més greu si cap quan les baralles són per motius ètnics o sexuals. Ja s’han denunciat diversos casos d’agressions a parelles de nois homosexuals que s’estaven expressant els seus sentiments en públic. Pareix que la violència ha vingut per part d’estrangers procedents de l’est d’Europa. Tal com diu el col·lectiu homosexual d’aquestes terres, potser desconeixen la llibertat sexual d’aquest país. Però pensar només en això, no em satisfà. El problema és que tants els uns com els altres busquen en l’agressió física una manera de passar-s’ho bé. Troben el complement que els falta a una nit de disbauxa i excessos alcohòlics i potser alguna cosa més...
El lector que m’està llegint pensarà: I la policia? I la seguretat del recinte? Això és un altre tema i molt delicat.
Els Mossos d’Esquadra, fins ara, estant fent casi en exclusiva els controls d’alcoholèmia i estupefaents al sortir del recinte, ja que encara no estan desplegats en aquesta demarcació. La policia local s’apropa poc, s’ho miren de lluny i només van si els criden i en tot el recinte (on hi ha diverses discoteques i altres locals d’oci) només hi ha un vigilant de seguretat. Tots els locals tenen el seu propi servei de seguretat (o porters) però es neguen a actuar fora i, pareix que no fan ni allò que seria mes elemental: donar l’avís als Mossos quan hi ha una baralla.
Diuen les males llengües que els propietaris del recinte, que són amics de qui governa Amposta, demanen a les autoritats certa “permissibilitat i fer ulls grossos” a l’hora d’enviar dotacions de la policia municipal a fer tasques de vigilància i control.

I és que allí on, presumptament, corre l’alcohol i la droga, massa policia espanta la clientela. I sense clientela, ja se sap, no hi ha negoci.           

dilluns, 24 d’agost del 2015

REEDICIÓ: PROPAGANDA PARTIDISTA PAGADA AMB DINER PÚBLIC

Començaré per fer-vos una pregunta. En política, les majories absolutes són bones o dolentes? Suposo que una àmplia majoria de vosaltres direu que són dolentes. Però per a qui governa? Evidentment, governar ambmajoria absoluta et deixa les mans lliures per a portar a terme el teu programa i governar el municipi segons el teu propi model.
A la comarca del Montsià hi ha 6 majories absolutes: 2 de socialistes (Sant Jaume d’Enveja i Mas de Barberans), 3 de convergents (Amposta, Masdenverge i Santa Bàrbara) i una d’esquerra, encara que es van presentar-se amb una llista “blanca” (*) (Freginals)
Una majoria absoluta llarga, que es perllongui al llarg de diverses legislatures pot arribar a comportar que, per part del seu alcalde i l’equip de govern, s’agafin tics totalitaris i formes de governar que voregin la il·legalitat.
Em vull referir a les revistes municipals. Aquest mitjà de comunicació és una eina útil de fer arribar les notícies, avisos, anuncis, etc. a la ciutadania. Però sovint pot esdevindre un instrument de propaganda del partit que governa. Què s’ha d’esperar d’una revista que té per director l’alcalde i com altres membres destacats del consell de redacció, el regidor de cultura i el coordinador de mitjans de comunicació que és càrrec de confiança del propi alcalde. L’oposició municipal no té cap tipus de representació o sigui: ni veu ni vot! 
Això comporta que la fotografia de l’alcalde presidint actes, inaugurant exposicions, etc. surti a la majoria de pàgines i els membres de l’oposició, si a les fotografies ens atenem, “no assisteixin mai a cap tipus d’esdeveniment”.
Una altra cosa que passa amb freqüència es veure publicat com article d’opinió un escrit que no mereix ni tenir la categoria de carta al director. M’explicaré. Es solen publicar escrits totalment parcials criticant de forma descarada els membres de l’oposició o lloant la persona de l’alcalde. De vegades aquest articles van signats amb pseudònim. També a l’apartat de cartes al director apareixen d’altres escrits amb insults cap l’oposició o altres persones que es permeten discrepar de la forma de fer política del govern municipal, sovint amb inicials fictícies o fins i tot amb noms “inventats”. Això sí, a les instruccions que regulen aquest tipus d’escrits s’hi demana fins i tot la fotocòpia del DNI, cosa que no fan els diaris de difusió nacional. Encara que em digueu malpensat, aquestes instruccions són d’obligat compliment per als que no siguin “del partit” i es “salten a la torera” per aquells “fidels del règim”.
Pot semblar mentida, però en una democràcia consolidada encara existeixen petits “regnes de taifes” on l’alcalde exerceix un poder quasi que absolut amb l’aplaudiment dels seus votants!   


(*) Una llista blanca és aquella que es presenta amb unes sigles que no corresponent a cap partit polític, però els seus vots comptabilitzen per a un determinat partit a l’hora de constituir els consells comarcals i diputacions. En aquest cas AM (Acord Municipal) ho faria per a ERC. Les candidatures oficials han de portar també aquestes sigles: ERC-AM o PSC-PM (Progrés Municipal)