Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris resultats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris resultats. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de juliol del 2023

PRÒRROGA

Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’. I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox. Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment. Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira. Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer. Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals. D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura. Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents... Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat. Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya. El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.

dilluns, 29 de maig del 2023

28 DE MAIG DE 2023: LA NIT ON NINGÚ VA GUANYAR A AMPOSTA

La nit electoral del 28 de maig es recordarà a Amposta per ser ‘la nit on ningú va guanyar’. Després de l’escrutini i vist els resultats, no crec que cap partit digui o pensi que ha guanyat com es sol fer quasi sempre. Comencem per EA-ERC-AM. Tot i que van conservar la majoria absoluta, aquesta va ser per la mínima (la majoria absoluta està en 11 regidors i 11 en van ser els que van treure). Però no oblidem que venien de 16 i que per tant en van perdre 5 pel camí. Quan una formació té una majoria tan aclaparadora costa pensar que en perdrà tants i més creient que durant els 8 anys que van estar al capdavant del govern municipal ho havien fet molt bé. Juts per Amposta-CM (l’antiga CiU) encapçalada novament per Manel Ferré que ja va ser alcalde de la nostra ciutat entre 2007 i 2015 i que havia abandonat la política després de perdre les eleccions d’aquell any tenia l’objectiu de tornar a assolir el govern municipal ni que fos amb pactes amb d’altres formacions. Us recordo que ja va tenir contactes amb alguna formació per a intentar formalitzar una aliança abans de les eleccions i no dubto que si els números hagueren sortit també ho hauria fet després. Però els 7 regidors que va obtenir finalment son del tot insuficients. La conclusió que en trec d’aquest resultat que a priori no és dolent, és que a part de tenir un vot fidel, en corre el rumor per Amposta que podrien guanyar les eleccions, una part dels antics votants d’EA-ERC-AM es van apuntar al que van creure ‘cavall guanyador’. No va ser així. També les expectatives de Som Amposta de la ma de Germán Ciscar eren elevades. Tan elevades que van llençar a buscar sobres en blanc (es van quedar sense sobres per ensobrar les seves paperetes) perquè, segons els membres de la pròpia candidatura, ‘la gent els parava pel carrer per a demanar-los paperetes’. Tenien 2 regidors i en van treure 3, lluny dels 6 que els hi donava una enquesta que ells mateixos van fer circular al començament de la campanya electoral. L’objectiu de Som Amposta era poder formar part de l’equip de govern i estava obert a pactar amb Junts. Sense cap mena de dubte el gran perdedor de la nit va ser el PSC-CP (candidatura de la qual formava part) que liderava per primera vegada Jordi Pérez. Els socialistes ampostins van perdre els 2 regidors que havien obtingut fa 4 anys i, per primera vegada des del restabliment de la democràcia es van quedar fora del consistori. Tampoc va treure representació Ara Amposta la llista encapçalada per Pau Pujol, un antic militant de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser l’únic que va dir que no pactaria amb Junts perquè era ‘normalitzar la corrupció’. PCCC i Vox, les altres dues candidatures que concorrien a Amposta tampoc van treure cap regidor.

diumenge, 28 de juliol del 2019

PER A SETEMBRE!


De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.
Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.
Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  
2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.
3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)
4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.
5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.
6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  
7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.
8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.
9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.
10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.
11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.
12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.
13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.
14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.
  
I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?
Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

divendres, 31 de maig del 2019

AMPOSTA VA VOTAR ¡FESTA!

De Juan Carlos Ortega al Periódico de Catalunya. 
L’oposició li ha retret a l’equip de govern d’Adam Tomàs que ha volgut camuflar l’escassa acció de govern amb la programació de tot un seguit d’actes festius. Faria bona aquella màxima que al poble: pa i circ! Tampoc és això...
Si fem balanç dels quatre anys de govern d’EA-ERC trobarem com passa sempre coses bones, no tan bones, però també de dolentes. Una legislatura no sol ser massa temps per a portar a terme un projecte de canvi de ciutat, però sí el necessari com per a fixar-ne les bases.
La compra i rehabilitació de l’edifici del Sindicat i la més recent compra del antic col·legi de les monges, per si mateix no són prou significatives com per a pensar que és el començament de la transformació que la ciutat d’Amposta necessita. Si donem un tomb pel poble veurem que Amposta està actualment tal i com la van deixar els ajuntaments convergents.  
Durant els debats se parlava, per exemple, de la necessària remodelació de l’avinguda de Catalunya. Si quan se va planificar aquella zona l’ajuntament convergent de torn hagués fet cas els socialistes ampostins, l’avinguda de Catalunya tindria, amb tota seguretat, un altre aspecte molt diferent a l’actual. Com també passaria amb la plaça del Mercat.
Sempre he pensat que la primera sensació sobre que t’acabaràs trobant a una ciutat són les entrades de la mateixa i a Amposta, tot i que fa uns anys se van millorar una mica, encara hi queda molt per fer.
Poques setmanes abans de les eleccions els ciutadans d’Amposta hem vist com a corre-cuita se va iniciar la transformació de la ciutat. Allò que no s’havia fet amb quasi 4 anys, se va haver de començar per a donar l’aparença de que se posava fil a l’agulla. Venien eleccions!

Parc del Josep Tarradellas. 
Així se va encerclar el parc del Josep Tarradellas (el més desendreçat de la nostra ciutat), s’hi van plantar uns quants arbres i se va replantejar amb guix ves a saber què... També se li va rentar la cara als parterres de la plaça del Mercat i a les rotondes que hi ha a la sortida del poble en direcció a la Ràpita. Ah! I se’m oblidava: se va posar un cartell i van començar les obres del nou casal de la gent gran a tocar de la plaça de la Castellania d’Amposta.
Entre les coses que no han canviat en aquests darrers anys està la deixadesa de la via pública (brutícia als carrers i illes de contenidors) i el tema de la circulació rodada. He sentit dir-li a Adam que ha tot arreu no se pot arribar i que alguna cosa sempre queda. Però en aquests temes li ha faltat voluntat política.  

Cartell anuncian la construcció del Casal Cívic per a la gent gran.
Foto: cedida per un col·laborador. 
Sembla que s’està redactant un nou pal de circulació i que ho està fent la policia local. Benvingut sigui! Tot i que discrepo que ho faci la policia local. Trobo que hauria de fer un grup d’entesos, com per exemple professors d’autoescoles amb l’assessorament de la policia local. No obstant he de dir que de res serveix un nou pla si després no se fan complir les més elementals normes de circulació.
En quan a la brutícia, durant la darrera legislatura s’ha fet alguna campanya de sensibilització, s’han posat agents cívics per a informar els ciutadans i fins i tot se va dir de posar càmeres, mesura de la que estic totalment en contra i que no depèn tan sols de l’Ajuntament. Però de res ha servit... Desgraciadament molts ciutadans només creuen quan se’ls multa.
Per això jo he estat un dels 3.624 votants que no vaig votar la candidatura d’EA-ERC. Si volen el meu vot primer hauran d’aprovar els temes que tenen pendents de resoldre.  

Bassa dels peixos del parc del costat del cementiri.

dimarts, 28 de maig del 2019

MADURESA DEMOCRÀTICA


Ahir pel matí, un amic me va fer arribar un missatge on se podia comparar els resultats d’Amposta de les municipals amb el de les Europees. Les diferències eren ben evidents.
Uns exemples. ERC va ser la llista guanyadora a les municipals. Va treure 16 regidors i 6.102 vots, mentre que a les europees la xifra de votants se va reduir a 3.698. Junts per Amposta (els exconvergents van patir la derrota més dolorosa de la seva història) va aconseguir 763 vots, mentre que Junts a les europees n’aconseguia 2.524. I un tercer exemple. La llista del PSC que encapçalava Francesc Miró aconseguia 860 vots i el PSOE a les europees 1.504.
Per a mi aquest resultats són una mostra de maduresa política, i així li vaig fer constar al meu amic. La gent ja no se deixa portar per la inèrcia de votar igual a les dues eleccions, sinó que té criteri per a canviar si cal l’opció de vot.
Hores més tar, un cosí que està a l’exili de França (és fill d’un exiliat republicà) va enviar-me una altra curiositat: els vots que va treure la llista encapçalada per Puigdemont a la resta de CC.AA d’Espanya.
Destaca les Illes Balears amb 10.298 vots, seguit de València amb 6.846, el País Basc amb 5.056, Madrid amb 3.464, Andalusia amb 2.500, etc. Fins arribar a la Rioja amb 164.
Segueixo pensant el mateix, és una prova de maduresa política. Cadascú pot votar lliurement a la candidatura que cregui oportú.
Tal com vaig fer jo l’any 1989 quan a les europees vaig votar la llista d’Euskadico Ezquerra que encapçalava Juan Maria Bandrés. Va ser la primera vegada que vaig fer el salt als socialistes.   

dilluns, 27 de maig del 2019

MUNICIPALS 2019. POTSER NO TE’N HAS ADONAT…

De Juan Carlos Ortega al Periódico de Catalunya. 

AMPOSTA. La número 16 de la llista i per tant treu acta de regidora és Iris Castell, filla la qui va ser Consellera Marta Cid.
Junts per Amposta dilapiden la majoria absoluta de CiU en 8 anys: l’any 2011 CiU tenia 10 regidors ara n’han tret 1.  

ALCANAR. La CUP treu dos regidors.

GODALL. ERC capgira els resultats i el PP surt de l’ajuntament.

SANT JAUME D’ENVEJA. Castor aconsegueix majoria absoluta.

SANTA BÀRBARA. Els antics convergents perden la majoria absoluta que retenien des de 1983 i podrien perdre l’alcaldia.

LA SÉNIA. L’any 2011 l’alcaldessa era Marutxi Ballester, dona de Victor Gimeno. L’any 2018 va ser elegit alcalde Joan Moisés Reverte i ara José Ramón Bellaubí ha tret majoria absoluta. Tots tres són comunistes.

ULLDECONA. Núria Ventura, al front de Socialistes d'Ulldecona, ha aconseguit la primera majoria absoluta del municipi. Ni Jaume Antich en els seus millors moments ho havia fet.

L’ALDEA. L’antiga Convergència, tot i anar de baixa per quasi tot arreu, guanya a l’Aldea per primera vegada, a l’era post Dani Andreu.

L’AMETLLA DE MAR. L’exalcalde Antoni Espuny (PSC) perd l’acta de regidor.

CAMARLES. Ramón Brull, després d’abandonar el PSC i presentar-se amb una candidatura independent, torna a traure 3 regidors i se podria revalidar el pacte de la legislatura passada amb Junts per Camarles i Lligallos i enviar a l’oposició a ERC que va guanyar les eleccions.  

PAÜLS. ERC fa un ple (7 de 7) i el PSC que durant molts anys va tenir l’alcaldia no trau cap regidor.

TIVENYS. L’alcaldessa història Maria José Beltran (PSC) va perdre enfront la llista d’ERC. La diferència ha estat de 6 vots. 

TORTOSA. Meritxell Roigé no és Ferran Bel i per 1 regidor i Jordi Jordan fa els millors resultats (5) per davantg d'ERC-Tortosa Sí (4) i PSC (3). Tot dependrà de ERC-Tortosa Sí. Sempre s’ha considerat Tortosa com un poble de dretes. Tot i això el PP perd l’únic regidor que passa a mans de C’s.

BATEA. Tot i el joc brut practicat pel grup informatiu l’Ebre contra Joaquim Paladella, aquest revalida l’enèsima majoria absoluta.

FLIX. L’històric socialista Xavier Sabaté, que ha ostentat un bon grapat de càrrecs institucionals, entre ells el de Conseller de Governació amb Pasqual Maragall, ha estat el gran derrotat ja que va ser l’únic que va entrar a l’ajuntament de la seva llista.

MIRAVET. A l’era post Toni Borrell, el carismàtic alcalde d’ERC que tenia 7 de 7, el seu partit perd 2 regidors.

RIBA-ROJA D’EBRE. L’alcalde Antonio Suárez, escollit el 2015 a la llista de CiU, després d’abandonar el partit pel tema de l’abocador comarcal, se presentava amb una candidatura independent i va aconseguir un regidor més.

TIVISSA. Després de Jordi Jardí, els postconvergents han perdut la majoria absoluta i podrien perdre l’alcaldia.

dimarts, 30 d’abril del 2019

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  
Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.
La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.
Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.
Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.
La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   
De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.
Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.
Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.
I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

dimecres, 23 de desembre del 2015

LA CULTURA DEL PACTE

A Espanya no hi ha cultura del pacte. Fins ara no ha estat mai necessari, ja que, quan no s’ha disposat de majoria absoluta, s’ha deixat governar a la llista més votada. Però mai s’havien obtingut uns resultats tan paupèrrims com els del passat diumenge.
Com deia l’altre dia, el poble ha parlat, però no se’l ha acabat d’entendre. Sembla que volen ha demanat un canvi, però la majoria de les sumes no arriben a la majoria absoluta i, per tant, serà molt difícil (si al final s’arriba a pactar) d’aconseguir un govern estable.
Després de l’únic debat entre Rajoy y Sánchez, el líder del PP va dir que no descartava un pacte entre el PP i el PSOE, però sense Sánchez. Va sortir del debat indignat, però Sánchez li va dir el que pensaven la majoria dels espanyols.  
Diuen una bona part dels mitjans que tothom mira a Pedro Sánchez, ja que qualsevol pacte passa inevitablement pel PSOE. Però ahir ningú sabia on estava el líder socialista. Van haver de ser altres dirigents socialistes com la presidenta d’Andalusia Susana Díaz els qui tingueren que sortir a donar la cara.
El gran pacte o la gran coalició en el PP i el PSOE es evident que a qui perjudica és als socialistes. Com deia ahir la pròpia presidenta d’Andalusia: Cap dels nostres votants de diumenge ho van fer per a que féssim president a Rajoy. Després encara ho van matisar més: Ni a Rajoy ni a cap altre dirigent del PP –remarcaven-.
Ara Mateix, Rajoy estaria encantat de pactar amb el PSOE sempre que ell fos el president, es clar... Ja sabeu allò de donde dije digo, digo Diego...  Sembla que fins i tot el propi Iñaqui Gabilondo hi estaria d’acord davant dels mals que preveu per a Espanya en un futur no molt llunyà.  
Tot i que el PSOE sospiraria amb un pacte amb els altres partits de l’esquerra (caldria incloure per exemple ERC) que sumarien més vots que el PP+C’s, aquí qui no es mostra d’acord és Podemos. A hores d’ara la formació de Pablo Iglesias no està per la labor de fer president a Sánchez, fins el punt que Íñigo Errejón ha proposar que sigui algú no polític... Què per falta d’idees que no sigui!
De moment, a al constitució del Congrés, una vegada passin els Reis, es podrà visualitzar si hi ha alguna mena de pacte o si el pot arribar a haver. La suma de les forces d’esquerres donarien la presidència del Congrés a algú que no fos del PP. Si això no passa voldrà dir que els posicionaments estan molt llunyans. En canvi, si s’escull un president del bloc dels partits d’esquerres serà que alguna cosa s’està movent.
Diuen (i no sense raó, ja que jo també ho crec) que una repetició d’eleccions afavoreix a Podemos i perjudica a Ciudadanos. De fet Pablo Iglesias ja va dir la mateixa nit electoral que li va faltar una setmana i un debat. Suposadament per a superar al PSOE que, suposo, era el que pretenia, ja que quedar per davant del PP era del tot improbable perquè el perfil dels dos votants és totalment contraposat.
En canvi C’s va anar perdent pes a mesura que s’apropava el dia de les eleccions i les excel·lents perspectives que tenia abans de començar la campanya electoral es van anar diluint fins els resultats de diumenge. Segons Rivera va ser la conseqüència de no disposar de portaveus per a fer arribar el seu missatge correctament.
Pel que fa al PSOE i al PP, crec que tenen un problema similar: la manca de lideratge dels seus dos caps de cartell. Quan dilluns es va presentar Aznar a l’executiva del PP després d’anys sense aparèixer per la seu del carrer Gènova, va ser tot un toc d’atenció. De fet ja ho havia pronosticat. Però que no s’equivoqui Aznar. Va ser ell qui va posar a dit a Rajoy al front del PP, això sí, segons es diu, després de que Zaplana i Rato li diguessin que no (potser perquè eren conscients dels merders en que s’havien ficat?) Això mai ho sabrem...
A Sánchez se’l va qüestionar des del principi. Semblava que no comptava amb els suports de una bona part dels barons territorials (de la Susana Díaz sense anar més lluny) I es clar, després d’aconseguir els pitjors resultats de la història i baixar de la xifra psicològica dels 100 diputats. Avui mateix se’l torna a criticar perquè sembla que vol endarrerir el congrés que té previst el partit per aquest any. I és que no és fàcil assumir una derrota i més encara per part dels detractors.
Per cert, si voleu saber que faria jo, us ho diré. De cara la constitució de la mesa del Congrés miraria d’arribar un acord amb la resta de partits d’esquerra per a fer baixar els fums als del PP i després, sinó hi ha acord per a formar govern, deixar que governi el PP amb minoria o, en tot cas amb els suports de C’s i mirar, des de l’oposició de controlar el govern. I si el futur govern abusés dels reials decrets (cos força provable), sempre es podria presentar una moció de censura.  

dimarts, 22 de desembre del 2015

‘CATALUNYA IS DIFFERENT’

Encara que potser haurien preferit que posés Catalonia is not Spain. Bé, és igual, avui no parlaré d’independentisme, sinó del fet diferencial català en referència a les eleccions de diumenge.

Tal com va dibuixar Vergara per al eldiario.es, el pòdium de diumenge estava format per Mariano Rajoy com a cap de llista del PP en primera posició, Pedro Sánchez líder socialista en segon lloc i tercer Pablo Iglesias en representació de Podemos i les altres formacions polítiques que es van unir al seu projecte i fora del pòdium Alber Rivera, el cap de files de Ciudadanos.
En canvi a Catalunya hauria estat format per Xavier Domènech (En Comú Podem) en primer lloc, Gabriel Rufián (ERC-CATSI) en segon, Carme Chacón (PSC) en tercera posició i baix del podi Francesc Homs de Democràcia i Llibertat en quarta, Juan Carlos Girauta (Ciutadans) en quinta i Jorge Fernández Díaz (PP) en sisena. Con veieu un canvi substancial, ja que la que ha estat la primera força política a Espanya només ha pogut ser sisena a Catalunya, mentre que aquí ha guanyat la que a Espanya ha estat tercera, mentre que el PSC també ha baixat un esglaó del podi.
També es pot constatar un canvi força radical amb els resultats electorals de del 27-S. Llavors la llista vencedora va ser Junts pel Sí (CDC+ERC) amb C’s en segon lloc, PSC en tercer, Catalunya Sí que es pot (que vendria a ser En Comú Podem) en quart, el PP en cinquena i, finalment les CUP (que no es van presentar diumenge), en sisena.
Sembla ser que la implicació de l’Ada Colau en aquestes eleccions passades eleccions va ser clau per aconseguir la victòria a Catalunya. De fet, a les passades autonòmiques ja sé li va retreure la poca implicació que va tenir.
Després de diumenge s’han fet tota mena de càbales respecte, sobre tot, al percentatge de vot independentista. Mireu, la política no és una ciència exacta com les matemàtiques. De fet no es pot agafar com a patró cap resultat anterior ja que les circumstàncies de cada moment influeixen en la ciutadania a l’hora de votar.
És evident que si ERC i CDC haguessin tornat a anar junts, tal com va passar a les autonòmiques, haurien tornat a guanyar, però segurament la suma de vots hauria estat diferent. No sé si n’haurien aconseguit més o menys, però segur que la situació hauria influït en el vot de determinades persones.
El 27-S el vot independentista va ser del 47,8%, mentre que diumenge va baixar al 31,1%. La primer causa va ser la crida a l’abstenció per part de la CUP. Però no tothom els hi va fer cas. Per exemple, del meu entorn més proper a les passades autonòmiques hi van haver que van votar a les CUP i, en canvi, diumenge van anar a votar i, majoritàriament es van decantar per En Comú Podem.
Vaig veure a Carme Chacón justificar l’injustificable. Comparava els resultats de diumenge amb els del mes de setembre i, segons els seus càlculs, el PSC havia remuntat. Segurament, de no haver estat així, els hauria comparat amb uns altres, encara que se’m fa difícil recordar uns resultats tan dolents com els de les darreres autonòmiques. No aporto cap novetat si dic que tradicionalment, el PSC, sempre ha tret millors resultats a les generals que a les autonòmiques, unes eleccions aquestes últimes de les que bona part de la seva militància i afinitat consideraven poc importants.
Carme Chacón hauria pogut comparar els resultats del PSC de 2008 (25 diputats a Madrid), amb els de 2011 (14) amb els 8 que va aconseguir diumenge.  Com podeu veure la davallada és substancial, ja que s’han quedat en menys d’1/3 dels que tenien fa 8 anys. Què a partir d’ara començaran a remuntar? Bé, això queda per veure.
Poden tenir conseqüències per a Catalunya els resultats de diumenge? Ja es veurà. De moment no m’aventuro a fer cap pronòstic, però moviments n’hi ha. Sembla que Convergència estar per acceptar el dret a decidir que és un esglaó inferior a la independència. Per tant, estarien en sintonia amb Podemos en espera de que el PSOE acabi per acceptar-ho. Difícil, però no impossible. Ja coneixeu la pel•lícula: No diguis mai, mai més. I en política està plena d’exemples. Ahir mateix, a la roda de premsa que va fer Rajoy, a les preguntes d’un periodista li va respondre una cosa així: Li aconsello que no es miri massa l’hemeroteca, ja que es pot trobar en opinions que han anat canviant en el transcurs del temps.
De moment el missatge més contundent ha sortit, precisament d’aquells que no es van presentar, les CUP. El mateix diumenge ja van donar un avís per a navegants:  Amb els resultats d’avui, Mas queda deslegitimat per a seguir liderant el procés... No obstant ho acabaran de decidir a l’assemblea de diumenge a Girona.  

dilluns, 21 de desembre del 2015

LA NIT ELECTORAL MÉS LLARGA…

De Vergara a eldiario.es
Tot i que sobre les 11 de la nit els resultats electorals ja estaven clars (PP-123, PSOE-90, PODEMOS-69, CIUDADANOS, 40, ERC-9, DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT-8, PNV-6...), la incertesa sobre qui pot arribar a formar govern farà que les negociacions es facin llarguíssimes i que s’arribi als darrers dies, segurament, sense tenir el panorama clar. Això si és que al final algú se’n surt... El poble ha parlat... Però el que no tinc clar és si amb suficient claredat... L’única cosa que he arribat a entendre és que no volen que continuï el bipartidisme, però a partir d’aquí, què?
Tal i com deia José Maria Izquierdo aquest matí a la SER, ens ho em de prendre amb calma... Ens menjarem els tarrons per Nadal, arribarà Cap d’any i després els Reis ens portaran regals... I quan passin totes les festes, segurament la situació encara estarà igual que ara... Per això serà la nit més llarga... Inacabable...  
Què pot passar? Difícil predicció. A priori l’únic pacte que donaria certa estabilitat seria un govern entre el PP i el PSOE. El que s’anomena la gran coalició. Són els dos partits que es van posar d’acord a l’hora de pactar la reforma constitucional (crec recordar que era la segona des de l’entrada en vigor de l’actual Constitució) sobre el sostre de dèficit pressupostari. En els darrers mesos de govern, Zapatero va acceptar aplicar les primeres mesures tot seguint les instruccions de la Troika comunitària i una vegada al govern, el PP va continuar acatant les instruccions que li donaven des d’Europa. O sigui, en quan a temes econòmics, s’hi assemblen molt. Es diferencien en temes socials, però en èpoques com la que estem vivint, seria fins a possible que es posessin d’acord.
Ja ho vaig dir abans del 20-D que si, finalment, hi hagués pacte entre els dos partits que millors resultats han tret, les conseqüències podrien ser totalment negatives, ja que s’interpretaria com una clara voluntat de continuar al poder a qualsevol preu... Qui en sortiria pitjor parat seria el PSOE que, des de la meva manera de veure-ho, seria com si es fes l’harakiri.
La segona possibilitat seria un pacte entre la força guanyadora i aquella que, a priori és més afí. O sigui, el PP+C’s. La suma seria de 163 diputats (de 350), o sigui (i tal com s’ha vingut dient), no arribarien a la majoria absoluta i, per tant, haurien de governar amb acords puntuals d’altres partits, la qual cosa igual no seria ben acceptada per la ciutadania que, tot i no parlar clar, sembla que ha dit que desitja un canvi de rumb.
La tercera possibilitat seria una gran coalició d’esquerres: PSOE, Podemos i Unitat Popular (que si bé només en té 2, a una gran part d’Espanya s’ha presentat en coalició amb Podemos) En aquest cas la suma seria de 161. Per tant, inferior fins i tot a l’anterior combinació.
¿Cap la possibilitat de que es pogués comptar amb el suport (encara que fos des de fora) d’ERC o de DiLl o de tots dos conjuntament? Difícil, molt difícil... Està clar que ERC no pactaria mai amb el PP i C’s, al menys de que s’avinguessin a iniciar el procés cap a la independència de Catalunya, la qual cosa em sembla impossible. Amb els grup dels partits d’esquerres, a priori seria més fàcil, però les exigències segurament serien les mateixes. Potser podrien rebaixar una mica les pretensions (sembla que CDC ja ho ha insinuat) i tal vegada amb la celebració d’una consulta s’acabarien conformant. Està tan embolicat tot que potser més ja no hi pot estar i potser s’arribarà a un punt on algú haurà de cedir.    
Aquí a Catalunya hi havien moltes esperances de que hi pogués haver un canvi al govern d’Espanya. Tot i que els sostre per a ERC i CDC sigui la independència, per algun lloc s’haurà de començar, ja que una declaració unilateral és pràcticament inviable. Si Podemos acaba formant part del nou govern es podria aplanar molt el camí per a fer una consulta pactada i vinculat. Respecte a qualsevol altre pretensió ho veig impossible.
De totes formes, el PP, tan si està al govern com a l’oposició, seguirà posant tota mena de traves. Penseu que per a qualsevol modificació constitucional es necessita un majoria de 2/3 dels 350 diputats o sigui 233 diputats. Si el PP en té 123, ni que es posin d’acord totes les altres formacions hi arriben.

dimarts, 11 de novembre del 2014

ANÀLISI SOBRE LA CONSULTA DEL 9-N

Al fons, a la dreta... 

Després de veure les cues que es van formar per a votar la consulta, estava convençut que la participació seria més elevada. De fet (ho havia dit alguna vegada) em pensava que estaria prop del 50% del cens i els votants del sí+sí passarien del 90%. Segurament només era un efecte òptic degut a que hi havia menys col·legis electorals oberts. 
Cal suposar que la majoria dels abstencionistes (els que quasi que mai van a votar), diumenge tampoc ho van fer. Aquest mateix matí li he preguntat a una noia de 20 anys si va anar a votar i m’ha respost: No hi vaig anar, mai hi vaig... En canvi sa mare va ser de els primeres en fer-ho i durant mesos havia estat molt activa enviant missatges a favor de la consulta.
Mentre vaig fer cua no vaig veure gent de massa edat. Em refereixo a la gent de 70 i 80 anys. A la majoria dels d’aquesta franja, la consulta els hi era indiferent. Com per exemple els meus pares que no se’n perden mai cap i que diumenge no van anar a votar. La seva mobilitat reduïda sol ser un impediment per accedir als col·legis electorals, gràcies que el personal de la Creu Roja sempre estan per a ajudar.
En canvi hi havia gent molt jove. El fet de permetre votar als joves de 16 i 17 anys no deixava de ser una magarrufa. Els nostres polítics no són babaus i saben que el percentatge més alt d’independentistes es situa entre els més joves. Segurament donar-los el protagonisme que van tenir a la Diada també es va fer amb tota la intenció. Em poso a la seva pell i reconec  que si no hagués votat mai i a sobre se’m pregunta sobre un tema que m’interessa, les ganes d’anar a votar seran directament proporcionals. Sempre recordaré que la primera vegada que vaig poder votar va ser al referèndum de la Constitució i ho vaig fer amb tota l’emoció que suposava el fet. Evidentment vaig votar que sí... De haver sabut que comportaria, segurament el meu vot hauria estat diferent. Potser per això, ara sóc tan incrèdul.
De l’estudi de les dades i resultats de diumenge, es poden desprendre diverses coses.

-La primera seria la de que, finalment, es té una idea molt aproximada de nombre d’independentistes: 1.800.000, aproximadament.

-Encara es té un xifra més exacta dels participants: sobre els 2.300.000. Fins ara es podia posar en dubte la participació de les darreres tres diades i si la guàrdia urbana era neutral o si tirava cap a casa. 

-Mai les xifres seran exactes. Jo vaig participar a la diada de 2012 i a la Via de 2013, en canvi, per motius de salut, no ho vaig poder fer a la d’enguany. Assistir a les manifestacions no significava, ni molt menys, que estigués d’acord en les formes de fer d’aquells partits o col·lectius que tenien el protagonisme dels actes. Diumenge (ja ho sabeu) vaig votar nul. Segurament, si s’hagués fet d’una altra manera hauria votat sí+sí. I com jo, m’imagino, molts d’altres.

-El Periódico fa un resum molt clarificador dels resultats. Compara els vots del sí+sí amb la suma total que van obtenir els partits pro consulta les darreres autonòmiques. La xifra va ser lleugerament superior als 2.100.000. Tampoc en aquest cas les xifres han de coincidir necessàriament, ja que un bon nombre de votants de CiU no són independentistes i alguns, sobre tot els càrrecs, hi van anar per que així els hi van dir des de les direccions dels partits o bé, influenciats pel seu entorn.


Resumint, el percentatge d’independentistes que s’han declarats com a tals perquè diumenge van votar el doble sí, és, aproximadament, del 29% sobre el total del cens (i si traguessin els de 15 i 16 anys, segurament seria inferior), una xifra molt baixa que hauria de dissuadir els més fanàtics d’adoptar cap mesura dràstica, com per exemple la declaració unilateral de independència.
Analitzats aquests resultats un se’n adona del gran error que significa la intransigència de Madrid. Si els catalans haguéssim pogut votar sense cap mena de pressió una consulta pactada i legal, molt probablement, els resultats no haurien canviat substancialment i el tema hauria quedat en via morta durant uns quants anys.      

dilluns, 26 de novembre del 2012

L’ERROR DE LES ENQUESTES

Cap de les enquestes que s’havien publicat anunciaven una davallada tan gran de CiU. La majoria anunciaven que la federació nacionalista vorejava la majoria absoluta (68 diputats) i, fins i tot, la del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat li donava aquesta majoria.
Però també és cert que quan es van fer les consultes per a publicar-les al límit del que marca la llei electoral, el diari el Mundo encara no havia publicat la possible pertinença de comptes a Suïssa de l’actual president de CDC Artur Mas i del seu president d’honor i líder històric Jordi Pujol.
La informació publicada pel Mundo, a part de no ser gens rigorosa i basada en un esborrany d’informe policial, tenia com a objectiu incidir directament en la campanya de les eleccions catalanes. I va aconseguir el seu propòsit.  
A partir d’aquella publicació, el rumor va entrar amb força en la campanya electoral. No hi havia míting, tant els que donava Mas com els dels altres partits, que no sortís el tema. Fins i tot sé li va demanar al candidat de CiU que, si no era veritat la informació, acudís al notari a desmentir-ho. És va limitar a interposar querelles juntament amb el seu mentor.
A partir d’aquell moment, la campanya de desprestigi dels principals mitjans espanyolistes és va accentuar. Possiblement el punt més anecdòtic va ser quan el colpista Antonio Tejero va denuncia a Arturo Mas per separatisme i sedició.
Cóm va poder influir tota aquesta campanya portada a terme per l’anomenada premsa de la caverna? No ho arribarem a saber mai, però igual podria haver afectat negativament com de forma positiva, ja que sempre hi pot haver qui veiés en aquestes maniobres un atac a la primera institució de Catalunya.    
Quan TV3 va fer públic a les 8 en punt, coincidint amb el tancament dels col·legis electorals, l’enquesta feta a peu d’urna sobre vot emès, ja va saltar la primera sorpresa en donar-li a CiU 54 diputats, bastant menys del que li atorgaven els sondejos publicats. Però en aquell moment també sé li donava al PSC 25 diputats i, a l’hora de la veritat, es va quedar amb 20.
Evidentment, una enquesta feta el mateix dia de les eleccions hauria de donar uns resultats molt més aproximats als definitius, però ni així; la qual cosa demostra, des del meu punt de vista, que molts dels enquestats van mentir a l’entrevistador.  
El PSC  va elaborar la seva pròpia mostra a partir de les 50 primeres paperetes recomptades i, aquí sí, els resultats van ser molt més aproximats a la realitat. Abans de finalitzar el recompte el PSC ja sabia que seria la tercera força pel darrere d’ERC.   

RESULTATS:

Catalunya

Tarragona.

El Montsià