CARTA ALS ‘REIS SOCIALS’

El passat dijous 7 de novembre, els Serveis Territorials de Treball, Afers Socials i Família va convocar a tota una sèrie de gent a una reunió que tindria lloc al Casal d’Amposta. En total vam ser uns 40 els que hi vam assistir. Allí ens van rebre el cap de serveis del departament Marius Pont juntament amb dues tècniques que foren les encarregades de dirigir-la.

El motiu de la trobada era recavar informació (ja fossin peticions, queixes, suggeriments o d’altres opinions) per a que el Departament pogués elaborar un pla estratègic a mig i curt termini (2020-2024).

El grup d’assistents era molt heterogeni i hi estaven representats tant els usuaris que reben atenció directa per part del Departament com familiars que anaven en representació dels usuaris.

A part dels familiars i alguns educadors i cuidadors, hi havia malalts mentals, discapacitats psíquics, discapacitats visuals, amb malalties degeneratives, etc. En resum, gent que percep tota mena d’ajudes per part del departament per a que el dia a dia els hi sigui molt més suportable.

Després de presentar-nos un per un se’ns va donar la paraula per a que poguéssim exposar les nostres experiències, mentre s’enregistrava el so de tot el que s’estava parlant. 

Prompte ens adonàrem tots plegats que el principal problema eren els diners que disposava el departament per a poder cobrir totes les necessitats dels diferents col·lectius.

Com sabeu a Espanya hi tenim uns pressupostos prorrogats des de l’època de Montoro i a Catalunya també passa el mateix. Amb aquesta situació és pràcticament impossible poder augmentar les partides pressupostàries destinades a cobrir les necessitats vitals dels col·lectius més desafavorits. Una trista realitat...

Només començar la reunió ja se’ns va advertir que tot el que allí demanaríem per a millorar el servei seria com una mena de carta als Reis Mags.       

RATAFIA DE CORATXAR

Ratafia de Coratxar? Sí, sí, ratafia de Coratxar...

La ratafia és un licor aromàtic fet d’herbes silvestres i nous verdes típic de les comarques pirinenques de Catalunya, tot i que també se’n fa a d’altres llocs com per exemple Rasquera (la Ribera d’Ebre).

Per Sant Joan, un grup d’amigues d’Amposta i l’Aldea van voler fer un experiment: fer ratafia amb herbes autòctones de la Tinença de Benifassà i més concretament de Coratxar. L’experiment el va supervisar Teresa Prades, una aldeana experta en plantes. 

Aprofitant l’estada a Coratxar, amb les eines necessàries per a recollir les herbes, van recórrer les rodalies de la població, amb especial atenció a la zona dels rentadors.

Entre les que van collir estaven: flor de saüc, té de roca, marduix, poliol, marialluïsa, camamil·la, farigola, espígol, romaní, etc.  

Tot i que segons la zona els ingredients poden diferenciar-se considerablement, la quantitat d’herbes emprades sol passar de 40 i la graduació supera els 30º, ja que s’han de posar a macerar en aiguardent al que se li afegeix sucre. La maceració és de 40 dies.

Dia dalt dia baix, els 40 dies van coincidir amb el 3 d’agost i, precisament aquest dia havíem de tornar a Coratxar per anar veure els estels...

NO HI HA FOTO

Estava passejant la meva gosseta Electra pel davant de la nova farmàcia Salom quan me’n he adonat de que ja tenien senyalitzada la zona de càrrega i descàrrega.

Mentrestant, el propietari d’un cotxe blanc que anava a aparcar precisament allí, sense dir-me ni bon dia, s’ha dirigit a mi amb aquestes paraules:

-A veure si me faràs una foto, que només entro a comprar un moment a la farmàcia...

La meva resposta ha segut:

-Ara mateix té la faré.

Aparcar a una zona de càrrega i descarregar només pot ocasionar molèsties al propietari de l’establiment. Com aparcar davant d’un gual que els únics perjudicats són els amos de la casa si han d’entrar o sortir amb el seu vehicle.

No obstant, el propietari del cotxe blanc que ha aparcat a la zona de càrrega i descàrrega de la farmàcia Salom tenia un aparcament lliure just a l’altre costat de carrer i molts més una mica més endavant, a l’altura del pati del col·legi Miquel Granell.

Però costa molt, moltíssim, no sabeu el que pot arribar a costar aparcar una metres més enllà i haver de creuar el carrer.

Costa molt més això que dirigir-se a mi (per cert jo n’hi el coneixia) i dir-me el que m’ha dit.   

SEMPRE PLOU QUAN NO HI HA ESCOLA...

Avui tampoc no ha pogut ser...

Feia anys que per uns motius o per uns altres no podia anar a la festa de la plantada de la Casa de Fusta. La festa de la plantada de Lluïs Garcia, la primera que se va començar a fer... Després han vingut totes les altres (l’Aldea, Deltebre, el Poble Nou del Delta)

Diumenge de la setmana passada va ploure i se va haver de cancel·lar fins dissabte... Esperem que dissabte faci bo i se pugui fer.

Fa uns dies l’amic Josep Juan, del Poble Nou me va convidar a la que s’havia de fer avui, però com que també ha plogut, també s’ha suspès. Ja ho diu la dita:

Sempre plou quan no hi ha escola... Tot i que podria continuar: I s’ha de celebrar la festa de la plantada de l’arròs.

A Josep l’hem saludat a l’entrar al Poble Nou. Llavors queien unes gotes, però encara no plovia com ho ha fet després. Ja no l’hem vist més. Hem vist que ha anat canviant la furgoneta de lloc: Primer a la onda Fortalesa i més tard al carrer de la Cinta... Però ni rastre d’ell.

El cotxe l’hem aparcat a la ronda Fortalesa, davant de la casa de pagès de Can Gilabert, de les primeres cases de pagès que hi van haver a les Terres de l’Ebre. Allí hem tingut el plaer de saludar a Glòria i José dos vells amics de la lluita contra el PHN.

Hem esmorzat al bar del restaurant les Salines, el que havia segut tota la vida el restaurant l’Espanyol.

Després hem creuat l’Ebre per a passejar una mica i fer unes quantes fotos... O era per fer unes quantes fotos i passejar una mica... Bé, l’ordre dels factors no altera el resultat final.  

S’apropava l’hora de dinar i com que havíem reservat taula al restaurant del càmping la Tancada, hem tornat a creuar el riu (lo riu!)

La veritat és que sempre val la pena anar al de Pepe. Allí ens hi trobem com a casa. Xavi, el xef i fill cada vegada inclou més novetats a la carta. Avui hem pogut degustar un carpaccio de llagostí amb guacamole amb unes torradetes de pa senzillament deliciós. El arròs de calamars també estava fantàstic.

I de postres... Per aquells llépols com jo, arribar a les postres és acabar donant-li sentit al gust. He feu un babà (he tingut que preguntar que era) al rom. Totalment recomanable. I la meva dona ha fet una escuma de llimona excepcional.

Tot i no haver pogut completar el dia, crec que puc dir que no ens ha anat malament del tot. 

Arròs amb calamars. 

Babà al rom. 

  

RESPOSTES DE MANUAL

Hi va haver uns anys en els que freqüentava sovint Andorra. No era dels que solia comprar en accés, però en aquells anys sempre acabaves per comprar alguna cosa que, depenent del què, quan passaves per la duana té tocava pagar els corresponents aranzels.  

Una vegada hi vam anar a comprar una tenda de campanya; una canadenca que eren les que se portaven en aquella època. Ens acompanyaven uns amics amb la mateixa intenció.

Com que la idea era d’estrenar-les allí mateix, de la caseta de camp de mons pares me vaig emportar un petit butà i alguns estris necessari per a fer el menjar o escurar.

Sabíem que a la duana hauríem de pagar si la declaràvem. Per tant havíem d’anar amb alguna estratègia raonable per mirar d’eludir pagar la multa corresponent en el cas de que ens enxampessin amb contraban.  

En aquell temps tenia un Seat 127 de dues portes. Vaig posar la tenda al fons del maleter mirant de que no se veies molt. I al davant algunes de les hortalisses que ens havíem portat de casa (petaques, cebes...)  i tots els estris (ribell de plàstic, escorredor, butà...)

Però sobre tot havíem de tenir molta tranquil·litat ja que la policia sol tenir molta psicologia i detecta qualsevol estat d’angoixa o ansietat.

Ens fan aturar al lloc indicat, me conviden a baixar del cotxe i me fan la típica pregunta:

-¿Algo que declarar...? Abra el maletero del coche.

-Creo que no... Ustedes mismos... Hemos venido a Andorra a pasar unos días de camping como ustedes pueden comprobar (mentre els obria el maleter posant-los cara de bona persona)  

La veritat és que no van mirar massa... El que van veure els devia de convèncer suficientment...

-Pueden marchar...

No vam esperar que ens ho digués dues vegades. Vaig pujar el cotxe i vam marxar ràpidament... Això sí, sense presses...

-Se financió ilegalmente el Partito Popular de Madrid.

I Esepranza Aguirre Gil de Biedma, Dña. Espe per als més íntims, amb cara de no haver trencat mai cap plat respon:

-Hasta donde yo se, no.  

Una resposta de manual. Una forma més o menys elegant de tirar pilotes fora. Una forma de no dir res, però d’amagar molt... Igual com jo vaig fer amb la policia duanera... La diferència és que mentre jo me vaig d’haver preparar pràcticament sol l’estratègia, ella té assessors i advocats que la instrueixen i la preparen cada vegada que té una compareixença pública on se sap per endavant sobre que sé li preguntarà.

Però ni ella, ni Ignacio González (que va emprar una tàctica similar), són els únics de fer-se el longuis davant una situació compromesa i que els pot arribar a portar problemes greus.

També José Antonio Griñán, que va ser President de la Junta d’Andalusia entre els anys 2009 i 2011 va usar una resposta de manual quan sé li va preguntar sobre els ERE’s fraudulents.

-Qué ERE’s? No conocía el plan de los ERE’s...

SOBRE L’ATORGAMENT DE DETERMINADES BEQUES

Llegia l’altre dia a eldiario.es que sé li va denegar a una jove que vivia amb el seu nuvi una beca d’estudis per disposar de pocs recursos econòmics i no acreditar el seu modus vivendi.

De vegades hi ha notícies com aquesta que surten a la llum pública perquè algú se’n assabenta i les trau. Tal vegada la jove coneixia algú que a la vegada coneixia a un periodista que va voler posar llum a un cas d’injustícia. Però no és l’únic.

Durant uns anys la meva família vam col·laborar amb diferents centres d’acollida de menors tutelats per la Generalitat i vam conèixer el cas d’una noia que li va passar un cas semblant. Quan se demana una beca s’ha d’acreditar el nivell de renda familiar, normalment aportant la declaració de l’IRPF o autoritzant el Departament d’Ensenyament per a que pugui comprovar-ho automàticament sense haver de portar físicament la declaració o un certificat detallat. A l’estar tutelada, evidentment no podia portar la declaració de la renda dels seus pares i, per tant, en una primera instància sé li va denegar. Què fer llavors? Remoure cel i terra i mirar de trencar la rigidesa dels sistema per a fer-los entendre que hi ha casos molt especials i que han de ser tractats de forma diferent. Ja us ho dic jo que no sempre s’aconsegueix.

Segurament casos com aquests són percentualment insignificants i igual no arriben ni a l’1 per 1000. Però està clar que les autoritats educatives deurien de ser més permissives quan hi ha suficients arguments per a justificar l’anomalia del cas.

Tampoc heu de pensar que sigui una situació nova. Ja fa més de 30 anys vaig viure alguna situació com aquestes.

El primer cas se tractava d’una noia que començava a estudiar a la universitat. Era la més gran de 3 germans. Els seus pares treballaven al camp i, en aquell temps, els propietaris d’explotacions agràries pràcticament no declaraven cap peonada. Després venia l’hora de fer la declaració de la renda i només declaraven els ingressos de les seves petites explotacions agràries. Concretament la família de la que us estic parlant declarava uns rendiments nets d’unes 400.000 pessetes.

Quan els hi va denegada la beca, van voler presentar al·legacions i com que hi havia confiança (de fet encara la hi ha), van venir per a que jo els hi fes l’escrit. Recordo que vaig posar una cosa així: Som una família de pagesos que fem una mica d’hort d’on ens proveïm de fruita i verdura. A més tenim quatre gallines que ens donen ous i uns quants conills per al consum propi. I amb les 400.000 pessetes ens vestim i calcem. A cap de poc temps els hi va arribar la beca aprovada.  

Anys més tard també va acudir la mare d’una amiga. El seu fill estava estudiant una enginyeria química i també li havien denegat la beca per tenir pocs recursos econòmics. El pare treballava a una fàbrica de mobles d’Ulldecona, la mare era el que s’anomenava ama de casa i els altres dos germans més grans ja havien format una família. En aquell cas després de presentar al·legacions vam tenir que presentar recurs. Sistemàticament se negava la beca, tot i les notes brillants de l’alumne que és, sense cap mena de dubte, una de les persones més intel·ligents que he conegut (ara mateix és el màxim responsable d’una multinacional alemanya ubicada a Tarragona) Al final només ens quedava la possibilitat de recórrer davant el ministre. Vaig suposar que la Generalitat ja havia gastat tota la partida destinada a beques i era una forma de passar-los-hi la pilota calenta a Madrid. Van acabar per donar-li la beca.

Recordo que un dia vaig trobar a l’alumne i me va dir: Joan ets un crack! Ell sí que era i és un crack!

MAI PLOU (NI NEVA) A GUST DE TOTHOM

Camions aturats al polígon de l'Oriola d'Amposta el 28-02-2018.

Davant l’expectativa de neu a quasi tot el territori català, de ben segur hi va haver molta gent que se va posar contenta. Uns (segurament els més) perquè com no neva quasi que mai, volien gaudir dels paisatges blancs, ja per a fer fotos o per a jugar-hi una mica. Els empresaris del sector, no cal ni dir-ho, perquè la neu sempre atrau esquiadors i allarga la temporada i això suposa guanyar més diners.  

En canvi, els camioners, els milers de camioners que van haver d’estar-se un dia parats a les àrees de serveis, gasolineres, polígons industrials (com va ser el cas d’Amposta), etc. no van veure bé que se prenguessin unes mesures tant excepcionals davant d’una situació que, al seu parer, no trobaven tan complicada. Cal pensar que alguns d’aquests camioners que venen el nord i centre d’Europa estan molt més acostumats que els d’aquí a desplaçar-se amb temporals de fred i neu molt més intensos.

Sempre he pensat que més val prevenir que tenir-ho que lamentar. Les associacions de transportistes, des dels seus despatxos també s’han queixat per la contundència de les mesures que va prendre el Servei Català de Trànsit. Però qui corre el risc són els conductors dels camions, sovint amb contractes precaris.

Tot i el dispositiu que se va posar en marxa, Catalunya no té la maquinària necessària com si que la té qualsevol altre país on nevar està a l’ordre del dia.

Fa anys vaig llegir que a Espanya (en general) hi ha massa transport per carretera, a diferència d’altres països on el transport interior se fa, majoritàriament amb tren. La culpa de que hi hagi tants camions o la podem donar únicament a l’orografia del terreny. Hi ha, suposo, d’altres factors, com la força d’algunes empreses de transport que dominen el sector i que imposen la seva pròpia llei.

Si hi ha xarxa viària, sé poden transportar tota mena de mercaderies: des de cotxes, a components per a fabricar tot tipus de maquinària i tecnologia a bestiar o productes peribles com la fruita, la verdura o la carn.

Durant uns anys vaig acompanyar a mons pares a la verema de França. Vivíem a un gran mas que se deia Boisviel. Fixeu-vos com seria de gran que tenia un celler per a elaborar vi, escoles i un camp de futbol on passaven les estones lliures els que hi treballaven. El ferrocarril passava molt prop de la finca i fins i tot un ramal arribava al celler per a poder carregar les cisternes de vi. De vegades, mentre jugàvem prop de les vies, veiem passar els trens de mercaderies. Els combois eren tan llargs que semblava que no tenien final. Tal com anaven passant, els comptàvem. N’hi anaven més de 60, potser 70 o 80... Quan vegeu un tren de mercaderies, compteu el nombre de vagons que hi van i ja veureu com no passen de 20 o 30.

El transport amb camions sempre n’hi haurà, però tret de casos puntuals, podria convertir-se perfectament com un transport auxiliar per arribar allà on el tren no arribi.

Durant els meus anys de polític, el PSC se va cansar de reclamar una estació de mercaderies dintre del terme d’Amposta. Qualsevol infraestructura que se creï sol ser sinònim de riquesa. I aquesta paraula va estretament lligada amb el treball. Però no tothom ho deu de veure igual o potser, com he dit abans, potser no interessi a determinats lobbies.   

Queda clar que mai plou ni neva a gust de tothom.     

VII JORNADES GASTRONÒMIQUES DE LA TRUFA

Des del passat dia 13 de gener i fins l’11 de març, els restaurants de les poblacions de Catí, Benassal i Culla (l’Alt Maestrat) organitzen les VII Jornades gastronòmiques de la trufa, un fong molt apreciat a la cuina i que se pot arribar a pagar a més de 300€/quilo.

Els restaurants participants són: Hotel restaurant Novella i hotel restaurant la Piqueta de Benassal, Casa Carbó, Casa de Banys l’Avellà, restaurant el Pirgó de Catí i hotel Mas el Cuquello i restaurant la Carrasca de Culla i els preus dels menús especials oscil·len entre el 28 i 35 euros depenent del restaurant.

Per el passat diumenge 21 vam quedar amb l’amic José Fuster de Cervera del Maestre i la casualitat va voler que reservés taula al restaurant la Casa de Banys l’Avellà de Catí, un restaurant que ja coneixia perquè hi havia anat un parell de vegades. Quan vaig trucar per a reservar taula me van preguntar si faria el menú normal (la darrera vegada que el vaig fer costava 18 euros i cal dir que està molt bé) o el menú especial de la trufa. Vaig pensar que ja que hi anàvem, el segon.

El menú degustació constava dels següents plats:

-Torradeta de pa a la brasa amb oli i tòfona (aperitiu)

-Amanida de perdiu en escabetx amb oli de tòfona.

-Taula de formatges de Catí trufat.

-Torrada de pernil de Jabugo amb tòfona.

-Nous torrades, guisat de cresta de gall i tòfona.

-Caneló de confit d’ànec trufat.

-Manetes de porc amb cigrons saltejats amb allioli trufat.

-Arròs del senyoret amb tòfona.  

I les postres a escollir entre:

-Minicollada i llet fregida amb mel trufada o

-Illes flotants amb clara d’ou trufat.

Quan arriba l’hora del cafè, sempre hi ha una safata de pastes típiques de la zona: minipastissets, rosquetes. Aquesta vegada també l’hi havia, però com té servien una trufa de xocolata i un trosset de braç de gitano d’ametlla, ja ningú anava a picar de la safata.

Inclou el vi i el cafè. El vi per cert, de la bodega Vicente Flors de les Useres. Ja havíem provat vi de la mateixa bodega  a la Tasca del Puerto del Grau de Castelló i a l’Escudella de Vilafranca del Cid.

Per acabar cal dir que estava tot exquisit i el personal molt professional i atent. Sense cap mena de dubte molt recomanable. 

INDIGNACIÓ I IGNORÀNCIA

No crec exagerar si afirmo que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estem indignats amb l’article 155, la seva aplicació i els seus efectes. Els que pensàvem que l’Estat finalment podria fer ús d’aquest article sabíem que sé suspendria l’autonomia i que per tant el govern seria destituït. Però no pensàvem que es podia anar molt més enllà, com per exemple que s’autoritzés a retornar les obres d’art de Sixena o fins i tot que es pogués retirar un recurs presentat per la Generalitat.

També estem indignats de veure polítics catalans a la presó o a l’exili, tot i que a diferència dels seus militants o els ciutadans  ideològicament més propers, els que ens mirem el procés des d’una certa distància, no vivim la situació en tanta passió. Per exemple, jo mai lluiria un llaç groc, tot i que entenc perfectament que se faci.  

Però també estic indignat per algunes comentaris que sovint llegeixo provinents dels sectors independentistes cap als altres partits que no ho són. Quan el procés va començar a caminar l’enemic número 1 era el PSC. Actualment sé li han sumat al carro el PPC i C’s. A tots tres partits comparteixen el mèrit de ser l’ase dels cops, encara que de vegades no tinguin la culpa de la situació que se’ls hi atribueix. Però també ho entenc. Tal com he dit moltes vegades en política s’hi val quasi tot mentre no s’arribi a la desqualificació, a l’amenaça a l’insult o coses semblants.  I més quan estem en campanya electoral com està passant ara.

Fa poc un amic meu, arran de la retirada dels llaços grocs del pont penjant d’Amposta, va publicar una foto del pont quan encara estava guarnit amb l’emblema reivindicatiu amb el següent text: Així és com m’agrada veure el pont. Potser no era conscient però el meu amic s’equivocava. Quan el nus blau deixi d’estar present a la vida quotidiana de la nostra societat voldrà dir que ja no hi ha presos polítics, que tot s’haurà acabat. Per tant li pregunto al meu amic: ¿Prefereixes llaços i companys de partit a la presó o no veure llaços i tenir-los lliures  i fent campanya? S’ha de ser molt curós amb el que sé diu i si cal, abans de publicar-ho, meditar-ho les vegades que calgui.   

També culpava als tres partits esmentats amb anterioritat de que els operaris del Ministeri de Foment els retiressin. Aquí si que s’equivocava del tot. L’únic motiu que tenia d’estar indignat és perquè molts dels llaços van anar a parar a l’Ebre i per tant, en aquest punt sí, estaria d’acord amb que l’Ajuntament d’Amposta presentés una denuncia per infracció mediambiental.

Però el meu amic (i alguns altres que van opinar el mateix) ignora que els operaris del Ministeri de Foment tenen l’ordre de retirar tots els elements superflus que hi puguin haver. També, suposo, els cadenats que col·loquen les parelles per a que el seu amor sigui etern...

Encara que sigui perquè li porto uns quants anys al meu amic, puc afirmar que tinc molt més bagatge polític que ell i per tant pic explicar moltes més coses. Durant anys vaig anar a col·locar pancartes del PSC i recordo que ens els fan fer retirar o bé les van retirar al menys de 4 llocs diferents:

-A la passarel·la de l’avinguda de Santa Bàrbara per ordre de l’ajuntament de l’època (tot i que si que es podien posar per altres motius)

-Al pont de l’N-340 que com el penjant, és competència del Ministeri de Foment. Una vegada vam tenir que anar a buscar-ne una a Tortosa...

-D’un dels ponts del canal que hi ha sortint d’Amposta cap a Sant Jaume perquè la Comunitat de Regants de la Dreta tampoc ho permetia.

-De les baranes que hi ha a l’entrada pel Grau. En aquest cas ens les van treure algun particular que tenia interessos polítics en un partit rival.

-També ens van fer retirar banderoles quan a un carrer ne posaven una més de les que tocava o si, com va passar un cop, aquella farola ja estava ocupada per una del mateix partit que el govern municipal d’Amposta.

Com heu pogut comprovar els precedents venen de lluny. 

LA REALITAT I ELS DIVERSOS PUNTS DE VISTA

De Iñaqui y Frenchy.

El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya. Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu escrit d’avui.

(https://www.facebook.com/aespanyaforcadell/posts/10213342716178721?pnref=story)

Tot i que una gran part dels comentaris contradient la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels comentaris hauria estat ben diferent.

Com ja he dit alguna vegada, de realitat només n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per a cadascú de nosaltres.

A Catalunya en aquests moments estem vivint una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge, esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes, però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.

No és la primera vegada que es viu un clima de tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre (lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació. Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic. 

Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa, Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds i que els odiaven...

Però als de l’altre costat, a aquells que defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera (que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert, durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies nacionals que hi assistien de paisà.  

Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de seguretat de l’Estat. No acabaríem...

Jo sí que vull anar acabant, però abans vull explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...

-Cregui’m que és veritat el que li estic dient.

-Jo no dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic segur que a vostè li passa el que m’està explicant.

No vull dir ni molt menys que estiguem bojos (bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens envolta. 

MÀQUINA DE TORTURA DEL SEGLE XXI

Si heu conegut a la primera aquest artefacte és que segurament alguna vegada l’heu provat. I sinó l’heu conegut, la veritat, no us el recomano...

És, ni més ni menys, que una cadira de braços abatible. En principi per a poder-hi dormir... Encara que dormir, el que es diu dormir, s’hi dorm poc.

La primera vegada que vaig usar un aparell de tortura d’aquests, va ser quan va néixer un dels nostres fills. D’això ja n’ha fet 26 anys... Llavors, a part de més jove, l’alegria del moment t’ajudava a passar les nits de forma més lleugera.  

Com us he dit, han passat 27 anys (i pico) i el tema no ha millorat gaire. I si tenim en compte que l’edat no perdona i que ja no estem tan àgils de com ho estàvem de joves, el resultat és el que us he dit: Una autèntica màquina de tortura!

La medicina avança constantment i cada vegada surten més remeis que curen les malalties més estranyes. I si no les curen, al menys fan que la vida sigui més suportable...

I dic jo: Si la medicina avança tant i si cada vegada hi ha màquines més sofisticades que elaboren ràpids diagnòstics per als malalts... ¿Els nostres gestors sanitaris, no podrien tenir una mica més de cura amb els acompanyants?

Seríem molts els que els hi ho agrairíem! 

AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.

Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  

Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.

L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.

En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.

Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 

El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.

Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 

Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

ALTERNATIVES PER A PODER VOTAR

Mantindré la seva identitat en secret, tot i que no crec que si digués qui és li sabés mal.

El vaig trobar dissabte a la fira del Food Trucks al parc dels Xiribecs. No recordo com, però la conversa va derivar en el referèndum de l’1-O.

-A Santa Bàrbara ho tenim tot controlat. Hem buscat  unes Berlingo i a la part del darrere anirà el president amb la urna i al davant els altres membres de la mesa electoral. Anirem recorrent els carrers del poble com feien abans els venedors ambulants, però en el nostre cas convidarem a la gent a votar.

I si aquesta situació ens falla, ja tinc preparats dos bidons de gasolina per anar a cremar el Port. Quan hi ha un incendi o una emergència, les forces de l’ordre li han de donar prioritat i així, en deixar la vigilància dels col·legis electorals, podrem votar.  

El conegut és d’aquelles persones que es poden considerar ocurrents. Fa anys me va explicar la següent situació.

Per la seva professió (es flequer) se’n va al llit d’hora, ja que, com sabeu, s’alcen de matinada per poder fer el pa per a tenir-lo fet per a quan la gent comença a moure’s.

En una campanya electoral van passar per casa seva part de la candidatura del PP de Santa Bàrbara. Van tocar el timbre de la porta i va anar a obrir en calçotets (recordo que les eleccions se fan al mes de maig i per tant ja fa bo)

-Venim per si ens vols ‘acompanyar’...

-Acompanyar...? Acompanyar ara? No veieu que vaig en calçotets?

-No home, ara, no... El dia de les eleccions ‘acompanyar-nos’ amb el teu vot...    

-Per a vosaltres sempre aniré en calçotets...  

EL MEU BARÒMETRE

De Manel Fontdevila a Eldiario.es

Dissabte passat a l’hora de dinar una part de la meva família me va fustigar pel meu posicionament davant el referèndum de l’1-O. Tot i que estava sol defensant el meu posicionament, no me vaig arronsar.

És molt significatiu que una majoria de la meva família que mai s’han declarat obertament independentistes, estiguen convençuts de votar al referèndum. Són el meu baròmetre personal, un clar exemple del que està passant a la societat. Abans de les passades municipals, aquest mateix grup haurien fet alcalde a Adam per majoria absoluta, tal i com va passar finalment.

És allò del que sempre se parla: l’efecte acció-reacció. Davant la intransigència, intolerància, incomprensió i totes les paraules començades per i que hi puguin cabre (immobilisme) per part del govern Central, la societat catalana reacciona intentant esquivar totes les argúcies legals que s’estan aplicant des de Madrid, però sobre tot, estan augmentant les ganes de votar entre els ciutadans de Catalunya i cada dia que passa n’he són més els que expressen la seva intenció de fer-ho. Segons una enquesta que publica avui el Diario.es, ja passa del 60%. Si tenim en compte que actualment el percentatge de vot clarament independentista representat al Parlament no arriba al 50%, podem deduir que una part important de la ciutadania catalana que no va votar ni a JxS, ni a les CUP, té intenció d’anar a votar.

Tot i això, segueixo pensant que l’1-O no es podrà votar. Tal com estant anat les coses on sembla que hi ha fins i tot un excés de cel per part de l’Estat, no crec que les urnes pugin arribar al seu destí i, en el cas de fer-ho, abans de que es puguin constituir les meses, els col·legis electorals estaran blindats per les forces d’ordre públic, ja sigui la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional o la Policia Local. Potser a algun lloc sé podrà votar, però no a la majoria i per tant, si finalment passa això, és evident que els resultats no es podran tenir en consideració.

La situació és molt seriosa. Molt més dels que es pensen alguns. Sóc dels que penso que a partir de l’1-O res tornarà a ser com abans. El passat dissabte algú, a una tertúlia de la SER on també hi havia l’exministre Margallo, va dir que ens trobem així per culpa de la nul·la capacitat de diàleg dels nostres governants i que el dia 2 Rajoy hauria de dimitir. Sobre Puigdemont no recordo que es digués res, ja que sembla ser que ho deixarà de forma voluntària (si no és que l’inhabiliten)

Tot i el meus escepticisme i la manca absoluta de ganes de votar, vull fer constar una vegada més la meva indignació pel comportament del Govern de l’Estat. Me sembla un autèntic despropòsit el que s’està fent. Davant d’un referèndum que de cap manera potser vinculant per la manca absoluta de garanties i, per tant, serà una mena de repetició del 9-N, l’Estat podria fer el mateix que fa 3 anys i deixar votar.

No es poden imputar més de 700 alcaldes... No cal ser tan estricte a l’hora d’aplicar la llei, com per exemple el cas del jutge de Madrid que va denegar la celebració d’un acte a un local municipal amb el vist i plau de l’alcaldessa Manuela Carmena... Després passa el que passa, que a un acte que hi haurien anar uns pocs de centeners, n’acaben anant milers...

També vull fer constar que si un dia, casualment trobo un amagatall amb material relacionat amb el referèndum o veig algú penjant cartells, no avisaré a la Guardia Civil, ja que des del meu punt de vista no s’està fent mal a ningú. No cal ser com el xivato de classe: Senyor mestre, senyor mestre, miri que està fent Joanet...